Primer llibre dels Macabeus (1M. 1,1-16,24)[610]

Introducció (1M. 1,1-2,70)

1 Repartició de l’imperi d’Alexandre. Antíoc Epifanés.— 1Quan Alexandre, el macedoni, fill de Felip, va sortir del país de Quetim[611], després d’un seguit d’accions victorioses, va derrotar també Darius[612], el rei dels perses i dels medes, i va regnar en lloc d’ell, començant per Grècia. 2Va emprendre moltes guerres, s’apoderà de ciutats fortificades i féu matar els reis de cada país. 3Va travessar així la terra de cap a cap, i arreplegà botí de molts pobles. De manera que la terra emmudia davant seu. Això l’enorgullí, i el seu cor s’exalçà. 4Aleshores aplegà un exèrcit fortíssim, amb el qual dominà països, pobles i reis, que li foren tots tributaris.

5Després d’això, s’hagué de posar al llit i s’adonà que es moria. 6Va cridar els seus oficials, els nobles que s’havien educat amb ell de joves, i, encara en vida, els repartí el seu reialme. 7Alexandre morí al cap de dotze anys de regnat. 8Els seus oficials començaren d’exercir el poder cadascun a la seva regió. 9Un cop mort Alexandre, tots ells cenyiren corona, que fou heretada pels seus fills, durant molts anys, i multiplicaren les desgràcies a la terra. 10Sortí d’ells un rebrot pervers, Antíoc Epifanés[613], fill del rei Antíoc, que havia estat ostatge a Roma, i començà de regnar l’any cent trenta-set[614] del regne dels grecs.

Comença l’hel·lenització de Palestina.— 11Aquell temps, sortí d’Israel una fillada infidel, que seduí molta gent, dient: «¿Per què no fem un pacte amb els pobles que ens envolten? Mireu la colla de mals que ens han vingut d’ençà que ens n’hem apartat!» 12Aquesta raó els semblà bona. 13De seguida, alguns del poble, amb gran interès, anaren a trobar el rei, el qual els donà permís per fer com els pagans. 14Edificaren immediatament un gimnàs a Jerusalem, a l’estil dels pagans, 15es feren dissimular la circumcisió, repudiaren el pacte sant i s’avingueren amb els pagans: es prestaren a obrar el mal.

Antíoc Epifanés envaeix l’Egipte.— 16Un cop Antíoc es va veure el regne assegurat, li vingué la idea de regnar sobre el país d’Egipte, per poder ser rei de tots dos reialmes. 17Penetrà, doncs, a l’Egipte amb un gran exèrcit, amb carros, elefants, cavalleria i una gran flota, 18i entrà en guerra contra Ptolemeu, rei d’Egipte[615], el qual reculà davant d’ell i fugí. Hi hagué moltes baixes. 19S’empararen de les ciutats fortificades de l’Egipte, i el rei Antíoc s’apoderà del botí del país.

Saqueig del temple de Jerusalem.— 20De retorn, després de derrotar l’Egipte, l’any cent quaranta-tres, Antíoc pujà contra Israel i Jerusalem amb un gran exèrcit. 21Ple d’orgull, va entrar al santuari i se n’emportà l’altar d’or dels perfums, el lampadari amb tots els seus accesoris, 22la taula dels pans d’ofrena, els vasos per a les libacions, les copes, els encensers d’or, els cortinatges, les corones, i arrencà totes les plaques d’or que adornaven la Emana del temple. 23A més, arreplegà la plata, l’or i tots els utensilis de valor, s’endugué els tresors amagats que pogué trobar. 24Quan ho tingué tot, marxà cap al seu país. Havia fet morir molta gent i el seu parlar era d’una arrogància intolerable.

25De cap a cap del país se sentí un gran dol per Israel.
26Gemegaven els principals i els ancians,
donzelles i joves es decandien
i es trasmudà la bellesa de les dones.
27L’espòs novell es lamentava,
es dolia l’esposa, asseguda ran del llit de noces.
28La terra mateixa tremolava pels qui l’habitaven,
i tota la casa de Jacob fou coberta de vergonya.

Jerusalem és incendiada i saquejada.— 29Al cap de dos anys, el rei envià a les ciutats de Judà el comandant dels mercenaris de Mísia, el qual es dirigí a Jerusalem amb un exèrcit enorme. 30Els adreçà paraules enganyoses de pau, i se’l cregueren. Però, de cop i volta, caigué sobre la ciutat, hi causà grans danys i féu una mortaldat a Israel. 31Saquejà la ciutat, la incendià, n’arrasà les cases i totes les muralles que la voltaven. 32S’endugueren captives les dones i les criatures, i es quedaren amb els ramats. Després guarniren la ciutat de David amb una muralla alta i forta, amb torres robustes, i els serví de ciutadella. 34Hi posaren una gent perversa, homes sense llei, els quals s’hi feren forts. 35Es proveïren d’armes i de queviures, van aplegar tot el botí de Jerusalem i el van guardar allí dintre. Es convertiren en un temible parany.

36Era com una emboscada continua al temple
i un mal dimoni per a Israel a cada moment.
37Vessaren sang innocent al voltant del santuari i el profanaren.
38Per culpa d’ells varen fugir els habitants de Jerusalem,
i la ciutat fou colònia de gent forastera.
Forastera esdevingué per als seus fills,
i els seus mateixos fills l’abandonaren.
39El seu santuari restà desolat com un desert,
les seves festes es tornaren dol;
els seus dissabtes, escarni;
la seva glòria es mudà en menyspreu.
40Tant com era abans la seva fama,
fou gran aleshores el seu deshonor,
i es convertí en dol la seva grandesa.

Antíoc obliga els jueus a hel·lenitzar-se.— 41El rei va escriure després a tot el seu reialme, dient que havien de formar tots un sol poble, 42i que abandonés cadascú els costums propis. Tots els pobles ho acceptaren tal com el rei ho havia dit. 43Fins molts d’Israel estigueren conformes amb el culte del rei, oferien sacrificis als ídols, i profanaven el dissabte. 44El rei envià encara missatgers a Jerusalem i a les viles de Judà portant l’ordre per escrit de seguir els costums estrangers al país 45i d’impedir que es fessin els holocaustos, les libacions i els sacrificis al santuari; els manava que profanessin els dissabtes i els dies festius, 46que sollessin el temple i els llocs sants; 47que erigissin altars, fessin temples i capelles per a ídols, sacrifiquessin porcs i bestiar impur; 48que deixessin els seus fills sense circumcidar, i que ells mateixos es fessin fastigosos amb tota mena d’impuresa i profanació. 49La idea era de fer-los oblidar així la llei i mudar totes les pràctiques de justícia. 50I el qui no complís el manament del rei seria condemnat a mort. 51Tot això deien les cartes que envià a tot el seu reialme; a més, va nomenar gent que vigilessin sobre tot el poble, i va ordenar que a cada població de Judà oferissin sacrificis.

52Molta gent del poble se’ls ajuntà, tots els qui havien abandonat la Llei. Les maleses que feien en el país 53obligaren Israel a anar-se’n cap als amagatalls, cap a tots els llocs que tenien de refugi.

54El quinze de Casleu[616] de l’any cent quaranta-cinc, el rei posà sobre l’altar dels sacrificis l’abominació de la desolació[617] i a les poblacions del voltant, per tot Judà, s’erigiren altars. 55Cremaven també encens davant els portals de les cases i per les places. 56Llibre de la Llei que trobaven, llibre que esquinçaven i tiraven al foc. 57I, si es trobava a algú el llibre de l’aliança, o si algú acatava la Llei, el decret del rei el condemnava a mort. 58Feien valer la seva força contra Israel, contra els qui sorprenien, un mes i un altre mes, a les poblacions. 59El vint-i-cinc de cada mes sacrificaven sobre l’ara que hi havia al lloc de l’altar dels holocaustos. 60Aplicant el decret, les dones que feien circumcidar els seus infants, les mataven, 61amb els seus fills penjats al coll; feien morir igualment tots els de la seva casa i els qui els havien circumcidats. 62N’hi va haver molts, amb tot, a Israel, que aguantaren ferm i s’obstinaren a no menjar res d’impur; 63s’estimaren més morir que no deixar-se sollar pels menjars i violar el pacte sant. I, de fet, moriren. 64Una indignació terriblement forta es congrià sobre Israel.

2 Revolta de Mataties.— 1Precisament aquells dies, Mataties, fill de Joan, fill de Simeó, sacerdot dels fills de Jojarib, deixà Jerusalem i s’establí a Modín. 2Tenia cinc fills: Joan, de sobrenom Gadí; 3Simó, anomenat Tasí; 4Judes, l’anomenat Macabeu; 5Eleazar, anomenat Avaran, i Jonatàs, l’anomenat Afús. 6Veient les impietats que es feren a Judà i a Jerusalem, digué: «Déu meu, ¿he hagut de néixer per a veure la ruïna del meu poble i la ruïna de la ciutat santa? I m’estic assegut aquí, mentre ella és posada a les mans d’enemics i el santuari és posat a les mans de gent forastera!

8El seu temple ha quedat com un home sense honra,
9els objectes que eren la seva glòria han estat robats i enduts;
els seus infants, matats pels seus carrers;
el seu jovent, passat a degolla per l’enemic!
10¿Hi ha cap poble que no hagi usurpat els seus dominis
i no s’hagi apoderat de les seves despulles?
11Tot el seu esplendor li ha estat arrencat;
de lliure que era, ha passat a ser esclava.
12Mireu les nostres coses santes,
la nostra bellesa, la nostra glòria;
tot sembla un desert!
Els pagans ho han profanat.
13¿Quin sentit té encara la nostra vida?

14Mataties i els seus fills s’esquinçaren els vestits, es cobriren de sac negre i feren un gran dol.

15Mentrestant, els enviats del rei, els qui forcaven a l’apostasia, es presentaren al poble de Modín, per fer-los oferir sacrificis. 16Molts israelites anaren a rebre’ls, però Mataties i els seus fills feren un grup apart. 17Els enviats del rei prengueren la paraula i digueren a Mataties: «Ets una persona d’autoritat i de prestigi, i tens un gran ascendent en aquest poble; els teus fills i els parents encara et donen més força. 18Sigues, doncs, el primer de complir el manament del rei, tal com han fet els altres pobles, els homes de Judà i els qui s’han quedat a Jerusalem. D’aquesta manera, tu i els teus fills sereu dels amics del rei i sereu honrats amb plata i or, i amb molts regals».

19Mataties els respongué ben alt: «Ni que tots els pobles que hi ha als dominis del rei se l’escoltin i se separin cadascun del culte dels seus pares i s’estimin més els manaments del rei, 20jo, els meus fills i els meus germans seguirem pel camí de l’aliança dels nostres pares. 21Déu ens en guard de deixar la llei i les observances! 22Les ordres del rei no ens faran decantar del postre culte, ni cap a la dreta ni cap a l’esquerra».

23Tot just acabava de pronunciar aquestes paraules, que un jueu s’avançava a la vista de tothom, per sacrificar sobre l’altar de Modín, complint el manament del rei. 24Mataties s’indignà en veure-ho; tremolant tot ell, encès de zel per la justícia, hi corregué i el degollà sobre l’altar. 25Al mateix temps, va matar el funcionari del rei que forçava a sacrificar i va destruir l’altar. 26Sentia el zel de la Llei, con havia fet Finehés amb Zamrí, el fill de Salú. 27Mataties es posà a cridar per la ciutat a grans crits: «Tot aquell qui estigui per la Llei i mantingui l’aliança, que em segueixi! 28I fugí amb els seus fills cap a les muntanyes, deixant al poble tot allò que tenien.

29Molts baixaren aleshores a establir-se al desert, en busca de justícia i de dret, amb els fills, les dones i els ramats; 30perquè els mals els aclaparaven d’una manera duríssima.

Primers fets d’armes dels jueus. La lluita en dissabte. 31Arribà a orelles dels homes del rei i de les forces que hi havia a Jerusalem, a la ciutat de David, que una colla d’homes, que havien rebutjat el manament del rei, havien baixat cap als amagatalls del desert. 32De seguida, un bon nombre els perseguiren; quan els tingueren, van acampar davant d’ells i es disposaren a l’atac, precisament en dissabte. 33I els deien: «Ara prou, ja! Rendiu-vos, feu el que mana el rei, i us perdonarem la vida». 34Ells contestaren: «No ens rendirem, ni farem el que mana el rei; no profanarem el dissabte». 35Aleshores cuitaren a donar la batalla. 36Ells no s’hi van tornar. No llençaren ni una sola pedra, ni feren barricades a l’entrada dels amagatalls, 37sinó que es deien: «Morim tots sense por per la nostra fidelitat. El cel i la terra són testimonis que ens feu morir injustament». 38I així, perquè havien pujat a atacar-los en dissabte, van morir amb les seves dones, els seus fills i els ramats: vota un miler d’ànimes.

39Quan Mataties i els seus amics ho van saber, en tingueren un gran sentiment. 40I es deien entre ells: «Si tots fem el que han fet els nostres germans, i no lluitem contra els pagans per les nostres vides i pels nostres drets, en un no res ens hauran fet desaparèixer del país». 41Aquell mateix dia s’ho enraonaren i van decidir això: «Si algú ens ataca en dissabte, lluitarem contra ell; així no correrem el perill de morir tots, con van morir els nostres germans en els amagatalls». 42La colla dels asideus[618], israelites forts i poderosos, se’ls ajuntaren, tots donats en cos i ànima a la Llei. 43D’altra banda, se’ls afegiren tots els qui fugien del mal, i els feren un bon reforç. 44Tots junts formaren un exèrcit i derrotaren els pecadors amb el seu ardor, i els contraris a la Llei amb tota la seva fúria. Els qui quedaren amb vida fugiren cap als pobles pagans per salvar-se. 45Mataties i els seus amics recorregueren llavors el país, destruïren els altars, 46van fer circumcidar per força tots els infants que trobaven incircumcisos per tot el territori d’Israel 47i perseguiren tota la gent arrogant. Aquesta obra, portada per ells, tingué un bon resultat. 48Salvaren la Llei de la persecució dels pagans i dels reis, i no deixaren el poder a les mans dels malvats.

Mort de Mataties.— 49Quan s’acostaren els dies de la mort de Mataties, va dir als seus fills: «Hem arribat en un temps que la insolència i el menyspreu han posat arrels; és temps de trasbalsament i de fúria. 50Vosaltres, fills, sigueu zeladors de la Llei i doneu les vostres vides per l’aliança dels nostres pares. 51Recordeu-vos de les gestes que ells van realitzar als seus dies, i us fareu una glòria gran i un nom etern.

52¿No és cert que Abraham fou, trobat fidel en la prova,
i això li valgué la justícia?
53Josep, en la situació extrema en què es trobà,
guardà els manaments i acabà l’amo d’Egipte.
54A Finehés, el nostre avantpassat, perquè es va inflamar de zel,
li fou donada la promesa d’un sacerdoci etern.
55Josuè, perquè complí les ordres rebudes,
esdevingué jutge a Israel.
56Caleb, perquè donà testimoniatge al poble reunit,
adquirí un dret d’herència a la Terra Promesa.
57David, per la seva pietat, heretà el tron reial per sempre.
58Elies fou endut cap al cel pel zel que tenia per la Llei.
59Hananies, Azaries i Misael, perquè van confiar,
foren salvats de les flames.
60La seva rectitud protegí Daniel de la boca dels lleons.
61I així veuríeu, de generació en generació,
que ningú dels qui han
esperat en ell no ha quedat sense aguant.
62I que no us facin por les paraules de l’home malvat,
perquè tota la seva glòria s’ha de tornar fems i cucs.
63Avui s’enalteix, però demà ni el trobaran,
perquè haurà tornat a la pols de què ha estat format,
i s’hauran desfet tots els seus plans.
64Fills, sigueu homes,
feu-vos forts en la Llei;
és en la Llei que trobareu la glòria.

65Mireu: conec Simó, el vostre germà, i sé que és un home de seny; escolteu-lo sempre, ell serà el vostre pare. 66Judes Macabeu, de jove, s’ha mostrat guerrer valent; ell serà el cap de l’exèrcit i conduirà la guerra contra els pagans. 67Mireu de reunir tots aquells qui observen la Llei, i feu-vos els venjadors del vostre poble. 68Feu justícia contra els pagans per tot el que ens han fet, i mireu d’estar atents als manaments de la Llei».

69Després els beneí, i s’ajuntà als seus pares. 70Va morir l’any cent quaranta-sis, i l’enterraren al sepulcre dels seus pares, a Modín. Tot Israel el plorà amb un gran dol.

Lluites de Judes Macabeu (1M. 3,1-9,22)

3 Judes Macabeu, cap del poble.— 1Judes, l’anomenat Macabeu, es posà aleshores al lloc del seu pare. 2Li feien costar tots els seus germans i tots els qui havien estat addictes al seu pare, i portaven la guerra per Israel amb cor alegre.

3Estengué la fama del seu poble,
es posà la cuirassa com un valent i se cenyí les armes;
féu la guerra i defensà el campament amb l’espasa
4En les seves gestes, era semblant a un lleó,
com un lleó jove que rugeix per sortir de cacera.
5Perseguí els malvats i els cercava per totes bandes,
com una flama consumí els qui torbaven el seu poble.
6Els malvats s’acovardiren, de por que els feia,
i tots els qui obraven el mal es trasbalsaren.
D’aquesta manera, la salvació, portada per la seva mà,
trobà camí lliure.
La seva actuació amargà més d’un rei,
i omplí de joia Jacob amb les seves obres.
El seu record és beneït eternament.
8Va resseguir les ciutats de Judà
i fou la ruïna dels malvats que hi havia.
D’aquesta manera, apartà d’Israel la ira.
9La seva anomenada s’estengué d’un cap a l’altre de la terra,
i reuní els qui s’havien esgarriat.

Judes derrota Apol·loni.— 10Apol·loni va reunir molts estrangers i un gran exèrcit de samaritans, per fer la guerra contra Israel. 11Judes, en saber-ho, li sortí al pas, el va vèncer i el va matar. Hi hagué moltes baixes, i els qui van quedar fugiren. 12Després es van apoderar del botí; Judes va prendre l’espasa d’Apol·loni, i sempre més va lluitar amb aquella espasa.

Judes derrota Séron.— 13Séron, el cap de l’exèrcit de Síria, sentint dir que Judes havia aplegat una colla d’homes, i que l’ajudava un grup de gent creient i d’homes de guerra, 14digué: «Em guanyaré una bona anomenada i seré famós per tot el regne, si venço Judes i els seus, que no han fet cas del manament del rei». 15Repetiren, doncs, l’atac; anava amb un exèrcit poderós de gent impiadosa, perquè l’ajudessin a venjar-se dels d’Israel. 16Quan van ser arran de la pujada de Bet-Horon, Judes li sortí a l’encontre només amb uns quants homes. 17En veure l’exèrcit que avançava contra ells, digueren a Judes «¿Com podrem lluitar, tan pocs com som, contra una multitud tan poderosa? Si ni ens aguantem, avui que no hem tastat res». 18Però Judes digué: «Pot molt ben ser que molts quedin a mercè d’uns quants; al capdavall, per al cel tant se val molts com pocs per a donar la victòria. 19Perquè guanyar la guerra no ve del nombre de l’exèrcit; la forra ve del cel. 20Tots aquests vénen carregats d’arrogància i de dolenteria, i ens volen fer desaparèixer amb les nostres dones i els nostres fills, per apoderar-se de les nostres despulles. 21Nosaltres, en canvi, lluitem per les nostres vides i per les nostres tradicions. 22Déu serà el qui els desfarà davant nostre; no us han de fer cap por».

23Acabat de dir això, es va llançar contra ells d’improvís, i Séron amb el seu exèrcit fou desfet davant d’ells. 24El van perseguir pels pendents de Bet-Horon, fins a la plana; els feren unes vuit-centes baixes; els restants fugiren cap al país dels filisteus. 25D’aquesta feta, Judes i els seus germans van començar a ser temuts, i el pànic s’apoderà de la gent del voltant. 26La seva anomenada arribà fins al rei, i tothom parlava dels seus fets de guerra.

Antíoc ordena a Lisies que destrueixi Israel.— 27Quan el rei Antíoc va sentir tot el que es deia, s’encengué d’indignació i envià missatgers que reunissin totes les forces del seu reialme, un exèrcit poderosíssim. 28Obrí els seus tresors i els pagà la soldada d’un any, advertint-los que estiguessin a punt per a qualsevol necessitat. 29Però s’adonà que el diner dels seus tresors s’estava acabant; els tributs del país eren migrats per culpa de les sedicions i de les malvestats que havia ocasionat al país l’abolició dels costums antics. 30Fins es temia que ja no li bastés, com altres cops li havia passat, per a les despeses i els regals que acostumava a fer abans amb mà liberal, més que tots els reis anteriors. 31No sabent com sortir-se’n, decidí a la fi d’anar-se’n a Pèrsia, per cobrar els tributs i recollir força diners. 32Va deixar Lisies, home noble i de sang reial, encarregat dels afers del regne des del riu Eufrat fins als límits de l’Egipte, 33i li encomanà que tingués cura del seu fill Antíoc, fins que ell tornés. 34Li va deixar la meitat de l’exèrcit amb els elefants, i li donà instruccions sobre tot el que volia que es fes. En concret, pel que es refereix als habitants de la Judea i Jerusalem, 35li manà que hi enviés un exèrcit per desfer i anorrear la força d’Israel i dels qui encara quedaven a Jerusalem: que esborrés d’aquell lloc tot rastre dels seus habitants, 36que enviés a viure al país gent forastera i els repartís la terra. 37El rei, aleshores, amb l’altra meitat de l’exèrcit, sortí d’Antioquia, la capital del regne, l’any cent quaranta-set, va travessar el riu Eufrat i anava resseguint les províncies de la part alta.

Campanya de Gorgies i Nicànor contra els jueus.— 38Lisies elegí Ptolemeu, fill de Dorimèn, Nicànor i Gorgies, homes poderosos entre els amics del rei, 39i els posà al front de quaranta mil de cavalleria, perquè anessin a la terra de Judà i la devastessin, segons l’ordre del rei. 40Van emprendre la marxa amb tot l’exèrcit, fins que arribaren prop d’Emmaús, a la terra plana, on van acampar. 41De seguida que els traficants del país van saber de què es tractava, van agafar una gran quantitat d’or i plata i, proveïts també de grillons, es presentaren al campament, per endur-se’n els homes d’Israel com esclaus. Se’ls afegí, a més, l’exèrcit de Síria i de les terres estrangeres.

Preparatius dels jueus.— 42Judes i els seus germans veien com anaven creixent les desventures i que els exèrcits acampaven ja al seu territori; van saber també les paraules del rei, que havia manat de portar a terme una total destrucció del poble, 43i es deien l’un a l’altre: «Refem les ruïnes del nostre poble, i lluitem per ell i pels llocs sants». 44Reuniren el ple de l’assemblea perquè tothom estigues a punt per a la guerra i per suplicar i demanar pietat i compassió.

45Jerusalem era despoblada com un desert;
cap del seus fills no hi entrava ni en sortia.
El santuari era trepitjat;
hi havia gent estranya a la ciutadella,
estatge dels pagans.
L’alegria havia abandonat Jacob,
no s’hi sentien el flabiol ni la citara.

48Tots plegats es dirigien a Masfà, davant per davant de Jerusalem, perquè a Masfà hi havia hagut primitivament un lloc de pregària per a Israel. 49Tot aquell dia van dejunar, es cobriren amb sac negre, s’escamparen cendra sobre el cap i es van esquinçar els vestits. 49Obriren el llibre de la Llei, per trobar-hi allò que els pagans cerquen d’esbrinar en les imatges dels seus ídols. 50Portaren també els vestits sagrats, les primícies i els delmes; van cridar igualment els nazireus, els qui ja havien acomplert els seus dies. 51I alçaren crits al cel, dient: «què n’hem de fer, d’aquests? On els enviem? 52El vostre santuari és trepitjat i profanat; els vostres sacerdots, plens de dol i d’humiliació. 53Mireu com els pagans s’han aplegat contra nosaltres, per tal de destruir-nos. Vós prou sabeu el que es proposen contra nosaltres. 53Com podrem aguantar-nos davant d’ells, si vós no ens ajudeu?» 54Tocaren les trompetes i feien grans crits.

Derrota de Gorgies a Emmaús.— 55Després Judes establí comandants de l’exèrcit: de mil homes, de cent, de cinquanta i de deu. 56I digué als qui s’estaven fent una casa, als qui acabaven de casar-se, als qui es plantaven una vinya i als covards, que es retiressin cadascú a casa seva, tal com disposava la Llei. 57Aleshores aixecà el campament i l’establí a l’esquerra d’Emmaús. 58Judes digué: «Preneu les armes i sigueu valents; estigueu a punt per a lluitar de bon matí contra aquests pagans que han vingut contra nosaltres per desfer-nos i per desfer el nostre santuari. 59Val més morir a la lluita que no pas haver de ser testimonis dels mals del nostre poble i del nostre santuari. 60Tal com vulguin en el cel, es farà».

4 1Gorgies prengué cinc mil homes i mil de cavalleria triats, i va partir amb ells de nit, 2per llançar-se sobre el campament dels jueus i atacar-los d’improvís. Els de la ciutadella els feien de guies. 3Judes se’n va assabentar, i amb els seus valents deixà el campament per llançar-se sobre l’exèrcit del rei que era a Emmaús, 4aprofitant que les altres forces estaven escampades encara fora del campament. 5Mentrestant, Gorgies anà cap al campament de Judes, a la nit, i no hi va trobar ningú. Es posà a cercar-los per les muntanyes, pensant: «Aquests han fugit de nosaltres». 6A punta de dia, va aparèixer Judes a la plana, amb tres mil homes; només que no tenien els escuts ni les espases que haurien volgut. 7Veieren un campament dels pagans fort i ben defensat, i la cavalleria que el voltava; evidentment eren homes que sabien lluitar. 8Judes digué als seus: «No tingueu por del nombre que són, no us acovardiu veient l’empenta que porten. 9Recordeu de quina manera foren salvats els nostres pares al mar Roig, quan el Faraó els perseguia amb un exèrcit. 10El que hem de fer ara és clamar al cel, perquè ens accepti i es recordi de l’aliança promesa als pares, i desfaci avui aquest campament davant nostre. 11I tots els pobles sabran que hi ha qui allibera i salva Israel».

12Quan els estrangers, alçant els ulls, els veieren avançar cap a ells, 13sortiren del campament, disposats a la lluita. Els de Judes tocaren els corns, 14i els dos exèrcits es van posar en contacte. Els pagans foren derrotats i fugiren cap a la plana, 15llevat dels ressagats, que van caure tots a l’espasa. Els perseguiren fins a Gàzer i fins a les planes d’Idumea, d’Asdod i de Jamnia, i en caigueren uns tres mil homes.

16Quan Judes i els seus van cessar de perseguir-los i se’n tornaren, 17aquest digué a la gent: «No us deixeu enllaminir per les despulles, perquè tenim la lluita al nostre davant, 18i Gorgies és a la muntanya, prop nostre, amb les seves tropes. Val més que ara feu front als nostres enemics i lluiteu contra ells. Després podreu apoderar-vos del botí sense por de res». 19Encara deia això, que aparegué un escamot sortint de la muntanya. 20S’adonaren que els seus havien fugit i que el campament havia estat incendiat —els ho indicava el fum que es veia—. 21Davant d’aquesta situació, quedaren esglaiats; i quan veieren encara les forces de Judes desplegades a la plana i a punt per a la lluita, 22van fugir tots cap al territori dels filisteus. 23Aleshores Judes es dedicà al saqueig del campament i arreplegà molt d’or i plata, teixits de porpra violeta i de porpra marina, i una enorme riquesa. 24De tornada, no paraven de lloar i beneir el cel, perquè és bo, perquè perdura eternament el seu amor. 25Aquell dia, Israel obtingué una gran victòria.

Derrota de Lisies a Bet-Sur.— 26Tots els estrangers que es van salvar es presentaren a Lisies i li explicaren com havia anat la cosa. 27Tot ell es trasbalsà en sentir-ho, i se’l veia desanimat, perquè la sort d’Israel no havia estat la que ell esperava, ni havia reeixit en allò que el rei li tenia encomanat. 28Per això, l’any següent reclutà seixanta mil homes escollits i cinc mil de cavalleria, per combatre contra els jueus. 29Arribats a Idumea, acamparen a Bet-Sur. Allí els sortí a l’encontre Judes, amb deu mil homes. 30En veure un exèrcit tan poderós va pregar així: «Sou beneït, Salvador d’Israel, que vencéreu l’ímpetu del gegant per mà del vostre servent David, i vau posar el campament dels filisteus a les mans de Jonatàs, fill de Saül, i del seu escuder. 31No deixeu escapar tampoc aquest exèrcit de les mans del vostre poble d’Israel, i que siguin confosos en la seva força i en els seus cavalls. 32Intimideu-los, que es fongui el seu coratge i que quedin desmoralitzats amb la seva desfeta. 33Feu-los caure per l’espasa dels qui us estimen, perquè tots els qui coneixen el vostre nom us lloïn cantant-vos himnes».

34S’envestiren mútuament i caigueren en la lluita uns cinc mil homes de l’exèrcit de Lisies. 35Veient Lisies la derrota del seu exèrcit i el coratge dels de Judes, i que estaven disposats a viure o a morir valerosament, se’n tornà cap a Antioquia, on pensava de reclutar un nombre més gran de mercenaris, per presentar-se altre cop a la Judea.

Els Macabeus fan purificar el temple.— 36Judes i els seus germans digueren: «Veieu com han estat derrotats els nostres enemics. Pugem a purificar el santuari i a consagrar-lo». 37Es reuní tota la multitud i pujà a la muntanya de Sió. 38Trobaren el santuari abandonat, l’altar profanat, cremades les portes; als atris, hi havien crescut mates, com al bosc o a la muntanya, les cambres del temple estaven destruïdes. 39En veure això, s’esquinçaren els vestits, es donaren cops al pit, es cobriren de cendra 40i es van prostrar de cara a terra; tocaren els corns de senyal i clamaren al cel.

41Judes manà que uns quants hostilitzessin els de la ciutadella, mentre durava la purificació del santuari. 42Va escollir uns sacerdots sense tara, plens de zel per la Llei, 43els quals van purificar el santuari i portaren les pedres profanades en un lloc impur. 44Deliberaren igualment sobre què calia fer amb l’altar dels holocaustos, que havia estat profanat. 45I van prendre la bona resolució de desmuntar-lo, perquè mai no els en fessin retret, ja que els pagans l’havien profanat. El desmuntaren, doncs, 46i van guardar les pedres a la mateixa muntanya del temple, en un lloc adequat, fins que sortís un profeta que se’n fes responsable. 47Agafaren després unes pedres intactes, segons la Llei, i construïren un nou altar, com el primer. 48Van restaurar també el santuari i l’interior del temple; santificaren els atris, 49fabricaren nous utensilis sagrats i portaren al temple el lampadari, l’altar dels perfums i la taula. 50Cremaren perfums sobre l’altar i encengueren tots els llums del lampadari que il·luminaven el temple. 51Presentaren els pans sobre la taula, posaren els cortinatges i van deixar enllestides totes les coses.

Dedicació de l’altar.— 52El dia vint-i-cinc del mes novè —que era el mes de Casleu— de l’any cent quaranta-vuit, es llevaren a punta d’alba 53i oferiren un sacrifici, segons la Llei, sobre el nou altar dels holocaustos que havien fet. 54El mateix dia que els pagans l’havien profanat, dedicaren l’altar amb cants acompanyats de cítares, arpes i címbals. 55Tot el poble es prosternà de cara a terra i adoraven i beneïen el cel, que els havia ajudat. 56La celebració de la dedicació durà vuit dies; oferiren holocaustos amb cants de festa i sacrificaren víctimes de comunió i d’acció de gràcies. 57Adornaren la façana del temple amb corones d’or i amb escuts, referen els portals i les cambres i hi van posar portes. 58El poble celebrà la festa amb una alegria grandíssima. Així va desaparèixer l’oprobi dels pagans.

59A més, Judes, els seus germans i tota la comunitat d’Israel decidiren que els dies de la dedicació de l’altar se celebressin cada any, al temps corresponent, durant vuit dies, a partir del vint-i-cinc del mes de Casleu, amb alegria i festes.

Fortificació de Sió i de Bet-Sur.— 60En aquella ocasió també alçaren tot al voltant de la muntanya de Sió una muralla alta, amb torres fortificades, per evitar que, si es presentaven els pagans, ho trepitgessin tot, com havien fet abans; 61Judes hi deixà un exèrcit perquè la guardés. Després fortificà Bet-Sur; així el poble tenia una fortalesa enfront de la Idumea.

5 Campanya contra els idumeus i els ammonites.— 1Quan els pobles del voltant saberen que l’altar havia estat reconstruït com abans i el santuari dedicat, s’irritaren, 2i prengueren la decisió d’anorrear els jueus que vivien entre ells. I començaren entre el poble les matances i els exterminis. 3Aquells dies, Judes estava lluitant contra els fills d’Esaú, a la Idumea, a la ciutat d’Acrabatana, perquè tenien assetjats els israelites; els infligí una gran derrota, els deixà impotents i s’emparà de les seves despulles. 4Després, recordant-se de la maldat dels de Bean, que eren un parany continu i un ensopec per al poble, per les emboscades que els paraven pels camins, 5els forçà a tancar-se a les seves torres, plantà el campament davant d’ells, els condemnà a l’extermini, i calà foc a les torres, amb tots els qui hi havia dintre.

6Aleshores passà a l’altra banda, contra els ammonites, i es trobà amb un fort destacament, a part una gran gentada; el cap de tots ells era Timoteu. 7Tingué amb ells diversos encontres, els vencé i quedaren derrotats completament. 8S’avançà a ocupar Jazer i les poblacions que en depenien, i se’n tornà cap a la Judea.

Campanya a Galaad i la Galilea.— 9Tots els pobles de la regió de Galaad s’aliaren contra Israel, per exterminar tots els jueus que estiguessin dins els seus territoris. Aquests es refugiaren a la fortalesa de Datemà 10i enviaren una carta a Judes i els seus germans, que deia «Tots els pobles del nostre voltant s’han aliat contra nosaltres, per exterminar-nos, 11i s’estan preparant per venir i apoderar-se de la fortalesa on ens hem refugiat. Timoteu comanda les seves forces. 12Vine a treure’ns de les seves mans; mira que ja n’han caigut molts dels nostres; 13tots els nostres germans que vivien al país de Tob han estat assassinats, s’han endut captius les seves dones i els seus fills, i s’han apoderat de tot el seu parament de casa. Només allà, han matat cap al miler d’homes».

14Encara estaven llegint la carta, que de la Galilea es presenten uns altres missatgers amb els vestits esquinçats, comunicant-los 15que s’havien aplegat contra ells gent de Ptolemaida, de Tir i Sidó, tota la Galilea dels pagans per destruir-l os.

16Quan Judes i el poble sentiren aquestes paraules, celebraren una gran reunió per deliberar què es podia fer pels seus germans que es trobaven en perill i eren atacats pels pagans. 17Judes digué al seu germà Simó: «Tria’t gent i vés a alliberar els teus germans de la Galilea; jo i el meu germà Jonatàs anirem a Galaad». 18Va deixar Josep, fill de Zacaries, i Azaries, cap del poble, amb el que quedava de l’exèrcit, a Judà, com a custòdia, 19i els ordenà: «Estigueu al front d’aquesta gent, però no emprengueu cap batalla amb els pagans, fins que nosaltres tornem». 20I es repartiren els homes: tres mil a Simó, per a anar cap a la Galilea, i vuit mil a Judes, per a Galaad.

21Simó, doncs, partí cap a la Galilea i emprengué moltes batalles contra els pagans, que foren derrotats. 22Els perseguí fins a les portes de Ptolemaida. Les pèrdues dels pagans foren d’uns tres mil homes, i Simó s’apoderà del botí. 23Prengué els jueus que vivien a la Galilea i els d’Arbata, amb les seves dones, els seus fills i tot el que tenien, i els conduí a la Judea, amb grans demostracions d’alegria.

24Mentrestant, Judes Macabeu i el seu germà Jonatàs travessaren el Jordà i, al cap de tres dies de caminar pel desert, 25es trobaren al país dels nabateus, els quals els sortiren a rebre en so de pau i els narraren tot el que estava passant als seus germans a Galaad; 26que molts d’ells es trobaren tancats a Bosorà i a Bòsor, a Alemà, Caspó, Maqued i Carnaim, totes elles ciutats grans i fortificades. 27A les restants ciutats de Galaad, també n’hi havia de tancats, i estava fixat per a l’endemà un atac a les fortaleses per apoderar-se’n i exterminar-los tots en un sol dia. 28Aleshores Judes es féu enrera amb el seu exèrcit i prengué d’improvís el camí de Bosorà. S’apoderà de la ciutat, féu degollar tots els homes, s’emportà el botí i calà foc a la ciutat. 29En sortí de nit, i caminaren fins a la fortalesa on s’havien refugiat els jueus.

30En fer-se de dia i aixecar la vista, veieren una gran multitud, innombrable, amb escales i màquines per a prendre la fortalesa, i ja l’estaven atacant. 31Judes s’adonà que la lluita ja havia començat; la cridòria de la ciutat pujava fins al cel, enmig del toc dels corns i de grans crits. 32Aleshores, digué als homes del seu exèrcit: «A veure si lluiteu avui pels nostres germans». 33Sortí en tres destacaments per darrera els enemics, tocaren els corns i alçaren un clam de pregària. 34Els soldats de Timoteu reconegueren de seguida que era el Macabeu, i fugiren del seu davant. Els infligí una gran derrota: només aquell dia, en caigueren uns vuit mil.

35Aleshores torçà cap a Alemà, l’atacà i la prengué: també hi passà a degolla tots els homes, s’emportà el botí i calà foc a la ciutat. 36Sortí d’aquí i ocupà Caspó, Maqued, Bòsor i totes les ciutats de Galaad.

37Després de tot això, Timoteu aplegà un altre exèrcit i acampà davant Rafon, a l’altra banda del torrent. 38Judes envià gent a explorar el campament i tornaren amb aquestes notícies: «Se li han ajuntat tots els pobles del nostre voltant: és un exèrcit extraordinàriament gran. 39Fins han pres àrabs a sou, perquè els ajudin: estan acampats a l’altra banda del torrent, a punt per a atacar-nos». Judes marxà al seu encontre.

40Aleshores Timoteu, mentre Judes i els seus homes s’anaven acostant al torrent, digué als caps del seu exèrcit: «Si travessa ell primer cap a nosaltres, no el podrem resistir: serà més fort que nosaltres. 41Però si li agafa por i acampa a l’altra banda del riu, travessarem nosaltres i el vencerem».

42I quan Judes fou a la vora del torrent va fer posar els magistrats del poble arran mateix del torrent i els va manar: «No permeteu que ningú acampi; feu venir tothom a la batalla». 43Travessà el primer cap als enemics, i tota la multitud el seguí darrera. Els pagans foren derrotats: llençaren les armes i fugiren cap al recinte sagrat de Carnaim. 44Els de Judes ocuparen aleshores la ciutat i calaren foc al recinte sagrat amb tots els qui hi havia. D’aquesta manera, els de Carnaim es desbandaren i ja no pogueren oposar resistència a Judes.

45Aleshores Judes reuní tots els israelites que hi havia a Galaad, del més petit al més gran, les seves dones, els seus fills i tots els seus béns, una caravana enorme, per portar-los a la terra de Judà. 46I arribaren a Efron, una ciutat gran i molt fortificada, que es trobava a la seva ruta, de tal manera que no podien vorejar-la ni a dreta ni a esquerra: els era forçós de passar pel mig de la ciutat. 47Els de dintre els tancaren les portes i les obstruïren amb pedres. 48Judes els envià missatgers en to de pau, que els diguessin: «Travessarem el vostre territori per arribar al nostre; ningú no us farà cap mal, només hi passarem caminant». Però no volien obrir-li les portes. 49Aleshores Judes va ordenar que fessin fer una crida a tot el campament perquè tothom es posés en peu de guerra al lloc on era. 50S’aprestaren, doncs, els qui formaven l’exèrcit i estigueren tot el dia i tota la nit atacant la ciutat, fins que caigué a les seves mans. 51Passà a l’espasa tots els homes, arrasà la ciutat fins als fonaments, s’apoderà del botí i la travessà, passant per sobre els cadàvers.

52Travessaren després el Jordà, en direcció a la gran plana, davant de Bet-San. 53Judes es passava tot el camí aplegant els qui es quedaven endarrera i animant la gent, fins que foren a la terra de Judà. 54Pujaren a la muntanya de Sió plens d’alegria i de goig, i oferiren holocaustos perquè havien arribat en pau sense tenir ni una baixa.

Derrota de Josep i d’Azaries a Jamnia.— 55Mentre Judes i Jonatàs eren a Galaad i el seu germà Simó a la Galilea, davant de Ptolemaida, 56arribaren a orelles de Josep, fill de Zacaries, i d’Azaries, caps de l’exèrcit, noves de les batalles, de la valentia d’aquells, de tot allò que havien fet. 57I digueren: «Fem-nos famosos també nosaltres; sortim a lluitar contra els països del voltant». 58Ho comunicaren a la part de l’exèrcit que s’havia quedat amb ells, i sortiren contra Jamnia. 59Gorgies i els seus sortiren de la ciutat al seu encontre, disposats a la lluita. 60Però Josep i Azaries van fugir perseguits pels enemics fins als límits de Judà. Aquell sol dia, caigueren del poble d’Israel uns dos mil homes. 61Es pensaven que es portarien com uns homes, però la campanya acabà en una fugida lamentable, perquè no s’escoltaren Judes i els seus germans. 62No eren de la família d’aquells homes, a les mans dels quals havia estat confiada la salvació d’Israel.

Victòries de judes. 63En canvi, Judes, que era tot un home, i els seus germans, es feren molt famosos a tot Israel i a tots els pobles on havia arribat la seva anomenada. 64I tothom s’aplegava al seu voltant, enmig d’aclamacions.

65Aquells dies, Judes i els seus germans, feren una sortida i van atacar els fills d’Esaú a les contrades del sud; caigueren sobre Hebron i els poblets que li estaven subjectes; destruïren les fortaleses i calaren foc a totes les torres dels seus voltants. 66Sortiren després cap a la terra dels filisteus i travessaren Maresó. 67En aquesta ocasió, uns sacerdots que tenien ganes de realitzar accions valentes van caure en batalla, perquè havien sortit a lluitar sense aconsellar-se. 68Després Judes va tirar cap a Asdod, terra dels filisteus, hi destruí els altars, consumí al foc les escultures dels seus déus, arreplegà el botí de les ciutats, i tornà cap a la terra de Judà.

6 Mort d’Antíoc Epifanés.— 1Mentre el rei Antíoc recorria les regions del nord, sentí dir que a Pèrsia hi havia una ciutat, Elimaida, cèlebre per la seva riquesa, per la plata i l’or; 2que el seu temple era extraordinàriament ric, amb armadores d’or, cuirasses i armes, deixades allí per Alexandre, fill de Felip, el rei macedoni, el primer que regnà entre els grecs. 3S’hi encaminà, doncs, per si podia apoderar-se de la ciutat i saquejar-la; però no en sortí, perquè els de la ciutat conegueren el seu intent 4i resistiren combatent obertament contra ell. Emprengué la retirada i marxà d’allí amb una gran pena, per tornar-se’n a Babilònia.

5Encara a Pèrsia, li arribà un missatger amb la notícia que les tropes que havien anat cap a la terra de Judà s’havien vist obligades a fugir; 6que Lisies hi havia acudit al front d’un gran exèrcit primer, i que havia hagut de retirar-se davant d’ells; que eren cada vegada més poderosos gràcies a les armes, al nombre de gent, i a la gran quantitat de botí que agafaven dels exèrcits derrotats; 7que havien destruït l’abominació feta edificar per ell sobre l’altar, a Jerusalem, i havien voltat de muralles altes el santuari, com abans, i també Bet-Sur, la ciutat del rei. 8En sentir el rei aquestes coses, restà estupefacte; tot ell es trasbalsà i es posà al llit, malalt, de la mateixa tristesa, perquè les coses no li sortien com ell s’havia proposat.

9Es va passar molts dies al llit, abatut per la tristesa, que li revenia un cop i un altre, fins que veié que es moria. 10Cridà aleshores tots els seus amics i els digué «La son m’ha fugit dels ulls i les preocupacions m’han abatut el cor. 11I penso dintre meu: En quina onada de desgràcies em trobo submergit! Jo era bo, i m’estimaven, quan estava en el poder! 12Però ara em ve el record de les maldats que vaig cometre a Jerusalem; me’n vaig endur tots els objectes de plata i d’or, i vaig enviar-hi gent per exterminar els seus habitants, sense cap motiu. 13Reconec que aquests mals m’han vingut per causa d’això. Mireu com he de morir, aclaparat de tristesa, en un país estranger». 14Aleshores cridà Felip, un dels seus amics, i li confià el govern de tot el seu reialme. 16Li donà la diadema, el vestit i l’anell, amb l’encàrrec de tenir cura del seu fill Antíoc i d’educar-lo per a regnar. 17El rei Antíoc morí allí mateix, l’any cent quaranta-nou. 18Quan Lisies sabé que era mort, proclamà rei Antíoc, el seu fill, que ell havia educat de jove, al qual posà per sobrenom Eupàtor.

Judes assetja la ciutadella. Antíoc Eupàtor envaeix Judà.— 18Els de la ciutadella no paraven d’assetjar Israel al voltant del santuari, cercant de fer-los tot el mal que podien i de prestar un reforç als pagans, 19Tudes, comprenent que calia treure’ls, convocà tot el poble per posar-los setge. 20Un cop tots junts, l’any cent cinquanta, començaren el setge de la ciutadella, i construïren terrasses per a catapultes i altres màquines. 21Però uns quants dels assetjats reeixiren a escapar-se, amb alguns dels impiadosos d’Israel que se’ls ajuntaren, 22van anar a presentar-se al rei i li digueren: «¿Quan et decidiràs a fer justícia i venjar els nostres germans? 23Nosaltres acceptàrem de servir el teu pare, de dirigir-nos pel que ell ens deia i de seguir els seus manaments. 24I precisament per això, els del nostre poble han assetjat la ciutadella i no volen saber res amb nosaltres. Sense comptar que, si trobaven qualsevol dels nostres, el mataven i les nostres heretats eren arrasades. 25No posaven les mans sobre nosaltres sols, sinó sobre tots els països que els limiten. 26I ara aquests mateixos dies han acampat al voltant de la ciutadella de Jerusalem, per apoderar-se’n i han fortificat el santuari i Bet-Sur. 27En fi, si no prens ràpidament mesures contra ells, encara em prendran coses més grans, i no podràs dominar-los».

28El rei s’indignà en sentir això. Convocà tots els seus amics que tenien llocs de comandament a l’exèrcit i a la cavalleria. 29D’altres reialmes i tot, i fins de les illes del mar, li vingueren exèrcits de mercenaris, 30de manera que el nombre de les seves tropes era de cent mil d’infanteria i vuit mil de cavalleria; a més, quaranta-dos elefants, ensinistrats en la guerra. 31Van passar a través de la Idumea i acamparen davant Bet-Sur, que van atacar durant molts dies amb màquines de guerra. Però els de dintre feien sortides, calaven foc a les màquines i lluitaven coratjosament.

Batalla de Bet-Zacaries. 32Judes, aleshores, deixant la ciutadella, anà a acampar a Bet-Zacaries, davant per davant del campament del rei. 33El rei sortí a punta d’alba i dirigí les seves forces a marxes forçades cap al camí de Bet-Zacaries. S’aprestaren els exèrcits per a la batalla i tocaren els corns. 34Ensenyaven als elefants suc de raïm i de móres per enardir-los a la batalla. 35Distribuïren aquestes bèsties entre els cossos d’exèrcit, de manera que a cada elefant corresponien mil homes proveïts de cotes de malles i amb cascs de bronze al cap. Anaven, a més, amb cada bèstia, cinc-cents de cavalleria escollits, 36que des de feia temps acompanyaven sempre la bèstia i anaven on ella anava: no se’n separaven. 37Sobre cada bèstia, i cenyida amb ginys especials, hi havia una torre de fusta fortificada i coberta; a cada torre, hi anaven tres guerrers, que lluitaven d’allà estant, i un indi per a guiar cada bèstia. 38La cavalleria restant estava a banda i banda de l’exèrcit, als dos flancs, per poder hostilitzar els enemics i protegir els rengles. 39Quan el sol lluí sobre els escuts d’or i d’aram, lluïren les muntanyes i brillaven com torxes de foc. 40Part de l’exèrcit del rei fou disposat a les muntanyes més altes, i part a les més baixes. I començaren a avançar amb seguretat i amb ordre. 41Els crits de la multitud, el trepig dels seus passos i l’entreixocar-se de les armes feien tremolar qui els sentia. Era un exèrcit extraordinàriament gran i poderós.

42Així que Judes i els seus s’acostaren per donar batalla, caigueren sis-cents homes de les forces del rei. 43Eleazar, l’Avaran, veié que una de les bèsties anava amb les insígnies reials, i era més alta que totes les altres, i es va pensar que hi devia anar el rei. 44Decidí de sacrificar-se ell per salvar el poble i fer-se un nom famós. 45Corregué atrevidament cap a la bèstia, entremig de l’exèrcit, matant a dreta i a esquerra, de tal manera que els rengles se li obrien a banda i banda, 46s’esmunyí cap a l’elefant, se li va posar ben bé a sota i el matà; la bèstia li caigué al damunt i el matà allí mateix. 47Veient, però, els jueus la força de l’exèrcit del rei i l’empenta dels seus homes, es retiraren.

Antíoc assetja Jerusalem.— 48Els del rei pujaren a trobar-los a Jerusalem i el rei desplegà les forces per la Judea i per la muntanya de Sió. 49Primer féu la pau amb els de Set-Sur, els quals es rendiren perquè no tenien provisions per a poder aguantar el setge, ja que en el país les terres guardaven el repòs del setè any. 50El rei ocupà Bet-Sur i li assenyalà una guarnició per custodiar-la. 51Aleshores acamparen durant molts dies davant el santuari; hi emplaçaren catapultes i altres màquines per a llançar foc o pedres, fones i escorpins per a tirar fletxes. 52Els altres també construïren màquines contra les màquines d’ells, i la lluita durà molts dies. 53Però als magatzems no hi havia ja provisions, primer perquè era l’any setè, i després perquè els qui havien vingut dels pobles pagans a la Judea, buscant refugi, havien consumit el que quedava de les reserves. 54Per això, veient que la fam s’emparava d’ells, es quedaren pocs homes al santuari i es van escampar cadascun pel seu cantó.

Tractat de pau amb els jueus.— 55Lisies va saber que Felip, a qui el rei Antíoc, encara en vida, havia encomanat d’educar el seu fill Antíoc perquè fos rei, 56havia tornat de Pèrsia i Media, al cap dels exèrcits que havien marxat amb el rei, i ara estava intentant d’apoderar-se del govern del reialme. 57Sense perdre temps féu comprendre que volia partir. Digué al rei, als generals de l’exèrcit i als homes: «Cada dia perdem mes, tenim poques provisions, la plaça que ataquem es forta, i encara se’ns afegeixen les preocupacions del regne. 58¿Per què, doncs, no allarguem la mà a aquests homes, fem la pau amb ells i amb tots els seus connacionals, 59i els permetem de seguir els seus costums, com abans? És per raó dels seus costums, que nosaltres volíem trasbalsar, que ells s’han exasperat i han fet el que han fet». 60Aquestes raons semblaren bones al rei i als seus generals, i enviaren missatgers a tractar de la pau. Els jueus l’acceptaren. 61El rei i els generals s’hi lligaren amb jurament. Refiant-se d’això, sortiren de la fortalesa. 62Llavors entrà el rei a la muntanya de Sió i, en veure com estava de fortificat el lloc, violà el jurament que havia prestat i ordenà d’enderrocar la muralla tot al voltant. 63Acabat, partí corrents i s’entornà a Antioquia, on trobà Felip fet amo de la ciutat; l’atacà i s’apoderà de la ciutat per la força.

7 Demetri, successor d’Antíoc.— 1L’any cent cinquanta-u, Demetri, fill de Seleuc, s’escapà de Roma, arribà amb uns quants homes en una ciutat de la costa i s’hi proclamà rei. 2Succeí que, quan entrava al palau reial dels seus pares, els soldats acabaven d’apoderar-se d’Antíoc i de Lisies, per portar-los a la seva presència. 3En saber de què es tractava, digué: «No m’obligueu a veure’ls». 4Aleshores els soldats els mataren, i Demetri ocupà el seu reialme.

Intrigues dels jueus descreguts. Expedició contra Israel.— 5De seguida se li presentaren tots els israelites malvats i impiadosos, guiats per Alquim, que volia ser gran sacerdot, 6i començaren a acusar el poble dient al re: «Judes i els seus germans han fet desaparèixer tots els teus amics, i a nosaltres ens han bandejat de la nostra terra; 7envia un home de qui et puguis fiar, que es faça càrrec de tots els perjudicis que ens han ocasionat a nosaltres i al país del rei, i que els castigui, tant a ells com a tots els qui els ajuden.

8El rei elegí aleshores Baquides, un dels amics del rei, que governava la regió a l’occident de l’Eufrat, un dels notables del reialme i fidel al rei, 9i l’envià junt amb l’impiadós Alquim, el qual nomenà gran sacerdot, i manà que prengués venjança dels fills d’Israel. 10Sortiren, doncs, i es van dirigir amb moltes forces cap a la terra de Judà. De seguida trameteren missatgers a Judes i als seus germans amb paraules enganyoses de pau. 11Però ells, veient que venien amb un gran exèrcit, no se’n fiaren.

12Tot un grup d’escribes es reuniren amb Alquim i amb Baquides, 13cercant una solució justa; els asideus foren els primers entre els israelites que buscaven de fer la pau amb ells, 14perquè deien: «Un sacerdot descendent d’Aharon ve amb les tropes; no ens pot fer cap mal». 15Aquest se’ls adreçà, doncs, amb paraules pacifiques i els jurà: «No us farem cap mal, ni a vosaltres ni als vostres amics». 16Ells se’ls cregueren. A pesar d’això, s’apoderà de seixanta d’entre ells i els matà tots en un sol dia, complint la paraula escrita: 17«Donen a les bèsties ferotges la carn dels vostres fidels, als voltants de Jerusalem corre la sang, i ningú no enterra els morts»[619].

18En veure això, la por i el terror s’apoderaren de tot el poble, i deien: «No tenen sinceritat ni justícia; han trencat la paraula donada i el jurament que acabaven de fer».

19Baquides sortí encara de Jerusalem, acampà a Bet-Zait, envià gent que s’apoderessin de bon nombre dels qui se li havien passat espontàniament i d’alguns altres del poble, i els féu matar a la cisterna gran. 20Després posà la regió a les mans d’Alquim i li deixà part de l’exèrcit, perquè l’ajudés. I ell se’n tornà cap al rei.

21Alquim començà a lluitar per ser gran sacerdot. 22Tots els qui provocaven confusió en el poble es posaren al seu costat; dominaren la terra de Judà i foren una gran calamitat per a Israel.

23Quan Judes va veure tot el mal que Alquim i els seus havien fet entre els fills d’Israel, més encara que els pagans, 24recorregué totes les contrades de la Judea, prengué venjança de tots els homes que s’havien passat a l’enemic i els impedí que anessin pel país. 25Quan Alquim veié que Dudes i els seus es feien forts, i s’adonà que ja no era capaç de resistir-los, se’n tornà cap al rei i els acusà de tota mena de maldats.

Expedició de Nicànor. 26Aleshores el rei envià Nicànor, un dels seus generals més apreciats, que detestava Israel, amb l’encàrrec d’exterminar el poble. 27Nicànor s’encaminà a Jerusalem amb un gran exèrcit i envià missatgers a Judes i als seus germans amb paraules enganyoses de pau, dient: 28«Per què ens hem de batallar, jo i vosaltres? Vindré amb uns quants homes a fer-vos una visita pacífica». 29Anà, doncs, a trobar Judes, i tots dos s’abraçaren en pau. Però els enemics estaven a punt per apoderar-se de Judes. 30Quan Judes s’adonà que havia vingut amb traïdoria, en quedà tan previngut que ni va voler tornar a rebre’l. 31Nicànor, veient que els seus propòsits havien estat descoberts, sortí a l’encontre de Judes en una batalla prop de Cafar-Salama. 32Dels de Nicànor, en caigueren a la vora de cinc-cents, i els altres es refugiaren a la ciutat de David.

33Després de tots aquests esdeveniments, Nicànor pujà a la muntanya de Sió. Uns quants sacerdots que es trobaven al santuari i alguns dels ancians del poble sortiren a saludar-lo amistosament i li mostraren l’holocaust que estaven oferint pel rei. 34Però ell en féu mofa i es rigué d’ells, els deixà impurs i els parlà amb un to de supèrbia; 35, ple de furor, féu aquest jurament: «Si aquest cop no poseu Judes i el seu exèrcit a les meves mans, us asseguro que, quan torni vencedor, calaré foc a aquesta casa». I sortí irritadíssim.

36Els sacerdots entraren llavors i, drets davant l’altar i el santuari, digueren plorant: 37«Vós triàreu aquesta casa perquè el vostre nom hi fos invocat, perquè fos casa d’oració i de pregària per al vostre poble. 38Feu justícia en aquest home i en el seu exèrcit; que caiguin a l’espasa. Recordeu-vos de les seves blasfèmies, no els ho tolereu».

Mort de Nicànor a la batalla d’Hadasà.— 39Nicànor sortí de Jerusalem i acampà a Bet-Horon, on es trobà amb un exèrcit de Síria. 40Judes acampà a Hadasà, amb tres mil homes, i pregà amb aquestes paraules: 41«Una vegada que els qui venien de part del rei blasfemaren, sortí el vostre àngel i en matà cent vuitanta-cinc mil. 42Desfeu igualment avui, davant nostre, aquest exèrcit, perquè els supervivents reconeguin que ha parlat contra el vostre santuari; tracteu-lo com mereix per la seva malícia».

43El tretze del mes d’Adar entraren els exèrcits en batalla; l’exèrcit de Nicànor fou desfet, i ell va ser el primer de caure en la lluita. 44Quan els seus veieren que Nicànor havia caigut, llançaren les armes i fugiren. 45Els van perseguir tota una jornada, des d’Hadasà fins arribar a Gàzer, i anaven tocant darrera d’ells els corns de senyal. 46De tots els llogarrets dels encontorns de la Judea sortia gent que els atacava pels flancs, tant, que ells mateixos es giraven els uns contra els altres, i caigueren tots al fil de l’espasa; no en quedà ni un.

47Després s’apoderaren de les despulles i del botí, i tallaren el cap de Nicànor i la seva mà dreta, la que ell havia alçat orgullosament; s’ho endugueren i ho mostraren a Jerusalem. 48El poble sentí una alegria indescriptible i feren d’aquell dia una diada de gran festa. 49Fins decretaren de celebrar cada any aquell dia, el tretze d’Adar. 50Des d’aleshores la terra de Judà tingué una temporada de tranquil·litat.

8 Aliança dels jueus amb els romans.— 1Arribà per aquell temps a orelles de Judes la fama dels romans, de la seva força i del seu poder: deien que admetien de bona gana tots els qui se’ls ajuntaven, que establien lligams d’amistat amb tots aquells qui acudien a ells, que eren forts i poderosos. 2I li explicaren les guerres que havien fet i les gestes de valor que estaven portant a terme al país dels gàlates: com s’havien ensenyorit d’ells i se’ls havien fet tributaris; 3i tot allò que havien fet a les regions d’Espanya, per fer-se amos de les mines de plata i or que hi ha allí; 4com s’havien apoderat de tot el país gràcies a la seva prudència i al seu esperit tenaç, encara que aquella contrada queia molt lluny d’ells. Igualment els reis que s’havien dirigit contra ells des de l’extrem de la terra, acabaren derrotats completament, feren entre ells un gran estrall. D’aleshores ençà, els restants els paguen un tribut anyal. 5Que derrotaren igualment a la guerra Felip i el rei de Quetim, Perseu; tots els qui s’aixecaren contra ells, els subjectaren. 6Que Antíoc, el gran rei de l’Asia, es dirigí contra ells en to de guerra, amb cent vint elefants, cavalleria, carros i un grandíssim exèrcit, però fou vençut per ells; 7l’agafaren viu i estipularen que els pagaria, ell i el seus successors, un fort tribut, que els donaria ostatges i compensacions, 8la regió de l’Indus, la Mèdia i la Lídia, de les més belles regions que posseïa; quan els les donà, ells les cediren al rei Eumenés.

9Li van explicar també que els grecs determinaren d’anar contra ells i d’exterminar-los, 10però ells ho saberen i els van enviar un sol general, el qual els féu la guerra i els ocasionà una gran quantitat de baixes. A més, s’endugueren captius les seves dones i els seus fills, els devastaren, s’apoderaren de la regió, destruïren les seves fortificacions i els sotmeteren fins al dia d’avui. 11I, si cap altre reialme o illa s’ha aixecat algun cop contra ells, ha estat anorreat i sotmès, 12però amb els seus amics i amb aquells qui es confien a ells, han guardat sempre l’amistat. Que han dominat tots els reis, els de prop i els de lluny, i tots els qui senten parlar de la seva fama, els temen. 13Regnen aquells qui ells volen ajudar a regnar, i deposen aquells qui volen. En fi, s’han fet extraordinàriament poderosos. 14Però, malgrat tot això, no n’hi ha hagut ni un d’ells que s’hagi cenyit la corona, ni hagi crescut vestit de porpra. 15S’han constituït un senat i cada dia tres-cents vint membres deliberen i tracten de tots els afers del poble, per fer-lo prosperar. 16Confien a un sol home que els governi durant tot un any i regeixi tota la seva terra; tots l’escolten i entre ells no hi ha ni enveja ni gelosia.

17Aleshores, Judes escollí Eupòlem, fill de Joan, fill de Cos, i Jasó, fill d’Eleazar, i els envià a Roma per establir relacions d’amistat i una aliança, 18intentant de treure’s el jou de sobre, perquè s’adonava que el reialme dels grecs anava reduint Israel a l’esclavitud. 19Partiren, doncs cap a Roma. El viatge fou molt llarg. Quan entraren a la sala del senat, van parlar així: 20«Judes el Macabeu i els seus germans, junt amb el poble jueu, ens han enviat aquí per fer amb vosaltres un tractat d’aliança pacífica, i perquè ens prengueu com a aliats i amics». 21La proposta els semblà bé. 22El text de la carta que escriviren sobre tauletes de bronze i enviaren a Jerusalem, perquè els jueus hi veiessin una prova de pau i aliança, diu així:

23«Salut als romans i al poble dels jueus en mar i en terra, per sempre; i que l’espasa i els enemics, siguin ben lluny d’ells. 24Si fos Roma la primera contra qui s’aixequés una guerra, o contra algun dels seus aliats en tot el seu territori, 25el poble dels jueus lluitarà al seu costat, amb tot el cor, de la manera que les circumstàncies ho determinin. 26No donaran als enemics ni queviures, ni armes, ni diners, ni vaixells; així ho decreta Roma. Han de complir els seus deures sense rebre’n res. 27De la mateixa manera, si fos el poble dels jueus contra qui hi hagués primer la guerra, els romans lluitaran amb ells amb tota l’ànima, segons ho determinin les circumstàncies. 28I No donaran queviures, ni armes, ni diners, ni vaixells als enemics; així ho decreta Roma. I complicaran els seus deures sense engany.

29Aquestes són les clàusules que els romans estableixen per al poble dels jueus. 30Si, després d’aquests acords, es determinés de treure’n o d’afegir-hi alguna cosa, podran fer-ho lliurement, i allò que l’hi afegeixin o en treguin, tindrà valor. 31I, referent al mal que els està fent el rei Demetri, li hem escrit, dient: «¿Per què fas sentir el pes del teu jou sobre els nostres amics i aliats, els jueus? 32Si encara tenen res a dir contra tu, els farem justícia i et farem la guerra per mar i per terra».

9 Nova campanya de Baquides i Alquim. 1Quan Demetri rebé notícia de la mort de Nicànor i de la desfeta del seu exèrcit, es proposà d’enviar una altra vegada Baquides i Alquim a la terra de Judà, amb l’ala dreta de l’exèrcit. 2S’hi dirigiren pel camí de la Galilea i acamparen davant de Mesalot, a Arbeles; l’ocuparen i hi feren morir molta gent. 3El mes primer de l’any cent cinquanta-dos arribaren davant de Jerusalem. 4Però no s’hi quedaren, sinó que es dirigiren a Beer-Zet, amb vint mil d’infanteria i dos mil cavalls.

5Judes tenia el camp a Elasà, amb tres mil homes escollits. 6Quan veieren que les forces enemigues eren tan nombroses, els agafà pànic, i foren tants els qui desaparegueren del campament, que només van quedar vuit-cents homes. 7Judes s’adonà que el seu exèrcit s’havia escolat i, per altra banda, es veia forçat a la batalla; llavors se li encongí el cor, perquè no tenia temps d’aplegar-los. 8Defallit i tot, digué als qui li quedaren: «Pugem contra els nostres enemics; potser encara els podrem vèncer». 9Ells intentaven de dissuadir-lo, dient-li: «No ho veus, que no podem? Preservem ara les nostres vides; ja tornarem després amb els nostres germans; aleshores sí, que podrem lluitar contra ells. Nosaltres som tan pocs!» 10Però Judes replicà: «Déu me’n guard de fer una cosa així. Defugir-los? Si ha arribat la nostra hora, morim valerosament pels nostres germans, i no deixem cap motiu de blasme a la nostra glòria».

Derrota i mort de Judes.— 11L’exèrcit deixà el campament, i els jueus es prepararen per a l’encontre. La cavalleria fou dividida en dues parts. Els foners i els arquers avançaven davant de l’exèrcit, amb els mes valents i els millors guerrers. Baquides era a l’ala dreta. 12S’acostà, doncs, l’exèrcit per tots dos costats, sonaren els corns, i els de Judes també tocaren els seus. 13La terra s’estremia amb el soroll dels exèrcits. Estigueren batallant de bon matí fins cap al tard. 14Judes va veure Baquides amb el fort de l’exèrcit a l’ala dreta. 15Juntament amb tots els de cor ardit, desferen l’ala dreta i els perseguiren fins als vessants de la Muntanya. 16Però els de l’ala esquerra s’adonaren que l’ala dreta havia estat desfeta i, girant-se, seguiren els passos de Judes i dels seus per darrera. 17La batalla es féu dura: hi hagué moltes baixes d’una banda i de l’altra. 18Judes caigué, i els altres fugiren. 19Jonatàs i Simó agafaren el seu germà Judes i l’enterraren al sepulcre dels seus pares, a Modín. 20Tot Israel el plorà, li feren un gran dol i el planyeren durant molts dies. I deien: 21«Ah, com ha caigut, l’heroi, el salvador d’Israel!» 22La resta dels fets de Judes, les batalles heroiques que portà a terme, i la seva grandesa, no s’han escrit mai, de tantes com eren.

Jonatàs, successor de Judes (1M. 9,1-12,53)

Els jueus són oprimits pels hel·lenitzants.— 23Després de la mort de Judes, els malvats es deixaren veure en tot el territori d’Israel, i tots els qui obraven malament van tornar a alçar el cap. 24Com que per aquells mateixos temps hi hagué una fam terrible, tota la regió es passava a ells. 25Baquides aleshores escollí alguns dels impiadosos i els féu senyors del país. 26Aquests anaven a la cada dels partidaris de Judes i els duien a la presència de Baquides, el qual els castigava i en feia befa. 27Va ser una opressió terrible per a Israel, com no n’hi havia hagut cap d’ençà dels temps en què cessaren d’aparèixer profetes entre ells.

Jonatàs, cap d’Israel.— 28Aleshores tots els partidaris de Judes es reuniren i digueren a Jonatàs: 29«D’ençà que el teu germà és mort, no hi ha hagut ningú com ell capaç de manar la lluita contra els enemics, contra Baquides i tots els qui detesten el nostre poble. 30Hem pensat d’elegir-te avui a tu, perquè siguis el nostre cap i el nostre comandant en lloc d’ell, i ens guiïs en les postres batalles». 31Des d’aquest moment, Jonatàs prengué el comandament i es posà en lloc del seu germà Judes.

32Baquides ho sabé i volia matar-lo. 33Quan Jonatàs, el seu germà Simó i tots els qui estaven amb ells se n’assabentaren, van fugir cap al desert de Tecuè, i s’establiren prop de l’aigua de la cisterna d’Asfar. 34Baquides en tingué notícia un dissabte i s’encaminà personalment amb tot el seu exèrcit, cap a l’altra banda del Jordà.

Combats contra Baquides.— 35Llavors Jonatàs envià el seu germà al cap de la multitud a demanar als nabateus, amics seus, si els guardarien els bagatges, que eren molts. 36Però els fills de Jamrí, de Medabà, sortiren, es van apoderar de Joan i de tot el que portava, i se’n tornaren enduent-s’ho tot. 37Després d’aquests fets, arribà a orelles de Jonatàs i del seu germà Simó aquesta notícia: «Els fills de Jamrí celebren un casament solemne i acompanyen la núvia, filla d’un dels principals notables de Canaan, des de Nadabat, amb una gran comitiva». 38Es recordaren de la mort del seu germà Joan. Ells hi anaren i es van amagar en uns replecs de la muntanya. 39En alçar els ulls, veieren un gran aparat, i molt de renou: era el nuvi que sortia amb els seus amics i parents a l’encontre de la comitiva amb tambors i músiques, i molt armats. 40Sortint de l’amagatall, es llançaren sobre ells i hi sembraren la mort. En caigueren molts i els restants es refugiaren a la muntanya. S’endugueren totes les seves despulles. 41La festa de noces es convertí en dol, i les seves músiques, en plany. 42Així feren justícia de la sang del seu germà i després se’n tornaren als aiguamolls del Jordà.

43Baquides ho sabé i anà en dissabte cap a les riberes del Jordà amb un bon exèrcit. 44Jonatàs digué als seus: «Defensem les nostres vides, perquè avui no és com ahir ni com abans-d’ahir. 45Mireu, tenim davant la batalla; darrera, l’aigua del Jordà; aiguamolls i la jungla a banda i banda: no tenim escapador. 46Ara, doncs, clameu al cel, perquè us alliberi de les mans dels nostres enemics».

47I començà la batalla. Jonatàs anava a matar Baquides, però ell l’esquivà fent-se enrera. 48Jonatàs i els seus aleshores es tiraren al Jordà i el travessaren nedant. Els enemics no el travessaren. 49Aquell dia, van caure uns mil homes de Baquides.

50Aquest tornà a Jerusalem i fortificà algunes ciutats de la Judea —la fortalesa de Jericó, Emmaús, Bet-Horon, Bet-El, Tamnà, Faraton, Tafué—, amb altes muralles, portes i forrellats. 51Hi establí, a més, guarnicions, per hostilitzar Israel. 52També fortificà la ciutat de Bet-Sur, Gàzer i la ciutadella, i va deixar-hi tropes i provisions. 53S’emportà els fills dels principals de la regió com ostatges i els va tancar a la ciutadella de Jerusalem.

Mort d’Alquim. Baquides es retira.— 54L’any cent cinquanta-tres, el mes segon, Alquim va manar que derroquessin la muralla de l’atri interior del santuari. Era destruir l’obra dels profetes. I començà l’enderrocament. 55Però, aquells mateixos dies, tingué un atac, i s’interromperen les obres que portava. La boca se li tancà i li quedà paralitzada, sense poder parlar ni disposar de la seva casa. 56I d’això morí, enmig de grans turments. 57Quan Baquides veié que Alquim s’havia mort, se’n tornà cap al rei. I la terra de Judà fruí de dos anys de tranquil·litat.

Retorn de Baquides. Tractat amb els jueus.— 58Aleshores tots els malvats es van parlar entre ells i digueren: «Ara que Jonatàs i els seus viuen tranquils i confiats a casa seva, és el moment de cridar altre cop Baquides, que s’apoderarà de tots ells en una sola nit». 59I, anant-lo a trobar, li’n parlaren. 60Sortí efectivament amb aquesta intenció amb un gran exèrcit, i trameté secretament unes cartes a tots els seus aliats de la Judea, perquè s’apoderessin de Jonatàs i els seus. Però no pogueren, perquè la seva intenció fou coneguda. 61Aleshores els Macabeus agafaren una cinquantena d’entre els capitostos del país, autors d’aquesta maldat, i els mataren. 62De seguida Jonatàs, el seu germà Simó i els seus es retiraren cap a Bet-Besai, al desert, van restaurar les seves ruïnes i la posaren en situació de resistir.

63Quan Baquides ho sabé, reuní tots els seus homes i passà un avís als de la Judea. 64Anà a establir-se davant de Bet-Besai, l’atacà durant molts dies i féu màquines i tot. 65Jonatàs deixà el seu germà Simó a la ciutat i ell sortí cap als afores, amb no massa gent. 66Caigué sobre Odomerà i els seus germans, i sobre els fills de Fasiron a les seves mateixes tendes, i ells també començaren a combatre i pujaren amb les seves forces.

67Simó i els seus, d’altra banda, sortiren de la ciutat i calaren foc a les màquines. 68Atacaren aleshores Baquides, que fou derrotat. Ell s’entristí molt veient que el seu intent i la seva expedició no havien reeixit.

69Aleshores, encès d’ira contra els malvats que li havien aconsellat de presentar-se a la regió, en féu matar molts. Després decidí de tornar-se’n a la seva terra. 70Jonatàs ho sabé i li trameté de seguida uns ambaixadors per tractar de fer les paus, i d’obtenir la restitució dels presoners de guerra. 71S’avingué a fer el que li demanava, i li jurà que no li buscaria cap més mal durant tota la seva vida. 72Li tornà els presoners que li havia fet en la primera campanya de la Judea i tornà cap a la seva terra; i no tornà més al país d’ells. 73Així, a Israel ja no calgué desembeinar l’espasa. Jonatàs s’establí a Macmàs i començà a fer de jutge del poble i de fer desaparèixer d’Israel els impiadosos.

10 Jonatàs s’alia amb Alexandre Epifanés, contra el rei Demetri.— 1L’any cent seixanta, Alexandre Epifanés, fill d’Antíoc, ocupà Ptolemaida. Els seus habitants el reberen i començà a regnar allí. 2El rei Demetri ho sabé i reuní un exèrcit molt nombrós i li sortí al pas, per fer-li la guerra. 3Demetri envià a Jonatàs una carta redactada en termes de pau proposant de fer-lo créixer en dignitat. 4El rei pensava: «Avancem-nos a fer la pau amb ells, abans que no la faci amb Alexandre, contra nosaltres. 5Per força s’ha de recordar de tots els mals que hem fet, a ell, als seus germans i al seu poble». 6Per això, li donà permís per a reunir tropes, preparar armament i ser un aliat seu. També manà que li fossin tornats els ostatges que tenia a la ciutadella. 7Jonatàs, doncs, anà a Jerusalem i llegí la carta davant de tot el poble i dels de la ciutadella. 8Quan sentiren que el rei li havia donat permís per a reunir tropes, tingueren molta por. 9Els de la ciutadella donaren els ostatges a Jonatàs, i ell els tornà als seus pares.

10Jonatàs ja es quedà a Jerusalem i començà a restaurar i a fortificar la ciutat. 11Encarregà als qui feien aquests treballs que aixequessin les muralles tot al voltant de la muntanya de Sió amb carreus, per transformar-ho en fortalesa. I ho feren així. 12Els estrangers que hi havia a les places fortes construïdes per Baquides fugiren. 13Cadascun abandonà el seu lloc i se’n tornà cap al seu país. 14Només a Bet-Sur quedaren alguns dels qui havien abandonat la Llei i les prescripcions, perquè era lloc de refugi.

15El rei Alexandre sabé també les promeses que Demetri havia fet a Jonatàs. Aleshores li explicaren les guerres i les gestes de valor que ell i els seus germans havien realitzat, i les penes que havien passat, 16i digué: «¿Voleu dir que trobarem algú com aquest? A veure si ens el fem amic i aliat nostre». 17Li escriví una carta redactada en aquests termes:

18«El rei Alexandre saluda el seu germà Jonatàs. 19Hem sentit parlar de tu, que ets un home valent i poderós; ets realment l’amic que ens fa falta. 20Per això, et constituïm avui gran sacerdot del teu poble; et pots anomenar amic del rei —juntament li trameté un mantell de porpra i una corona d’or—; procura estimar les nostres coses i mantenir amistat amb nosaltres».

21Efectivament, Jonatàs es posà els vestits sagrats el mes setè de l’any cent seixanta, per la festa dels Tabernacles. I reuní tropes i fabricà molt d’armament.

22Quan Demetri s’assabentà d’aquests fets, s’entristí i digué: 23«¿Què hem fet, que Alexandre ens ha passat davant a guanyar-se l’amistat dels jueus? El reforç que els serà!» 24Jo també els escriuré en to d’invitació oferint honors i concessions, perquè estiguin al meu costat i m’ajudin. 25I els envià una carta amb aquestes paraules:

«El rei Demetri saluda el poble dels jueus. 26Ens hem assabentat que observeu els pactes que teniu amb nosaltres, que manteniu la nostra amistat i que no us heu passat als nostres enemics. I això ens ha alegrat. 27No deixeu de ser-nos fidels precisament ara; us pagarem amb privilegis tot allò que feu per nosaltres. 28Us condonarem molts dels vostres deutes, i us omplirem de concessions. 29De moment, us allibero, i absolc tots els jueus dels tributs, de l’impost de la sal i de les corones. 30Igualment us descarrego de la tercera part de la collita i de la meitat dels fruiters, que em tocaria rebre; renuncio a rebre-ho, des d’avui i per sempre, de la terra de Judà, dels tres territoris que se li afegiren de la Samaria i de la Galilea, des del dia d’avui per tot el temps a venir. 31Jerusalem serà ciutat santa, afranquida, junt amb els seus territoris, dels delmes i els impostos. 32Cedeixo també el poder sobre la ciutadella de Jerusalem i la passo al gran sacerdot, perquè hi posi els homes que ell es triï per guardar-la. 33Deixo també lliures, sense cobrar-ne res, tots els jueus que foren emportats captius de la terra de Judà a qualsevol part del meu reialme. Que tothom sigui eximit dels tributs, fins dels tributs dels ramats. 34Que tots els dies de festa, els dissabtes, la lluna nova, els dies assenyalats, els tres dies anteriors i els tres dies posteriors a la festa, siguin dies d’exempció i de condonació d’impostos, per a tots els jueus que visquin al meu reialme. 35Ningú no tindrà poder d’amoïnar o d’exigir una paga a cap d’ells en cap afer. 36Es podran inscriure als exèrcits del rei fins a trenta mil jueus; els donaran la soldada, com ho fan a totes les tropes del rei. 37En destinaran a les principals places fortes del rei, i a d’altres els donaran càrrecs de confiança en el reialme. Els qui comanden, els seus caps, seran dels seus, i es dirigiran per les seves lleis, tal com el rei ha ordenat al país de Judà. 38Els tres pobles de la Samaria, annexionats a la Judea, continuaran annexionats, i que s’entengui bé que estan sota un sol cap i no han d’obeir altra potestat que la del gran sacerdot. 39Faig donació de Ptolemaida i del seu terme al temple de Jerusalem, per a les despeses que requereix el santuari. 40Dono també cada any quinze mil sicles de plata del tresor reial; que es treguin dels llocs que correspon. 41I tot allò que encara no han pagat els funcionaris, com en els anys passats, ho donaran a partir d’ara per a les obres del temple. 42A més d’això, els cinquanta mil sicles de plata que es rebien cada any com a contribució del tresor del temple, són condonats, perquè corresponen als sacerdots que hi presten servei. 43I tots els qui es refugiïn al temple de Jerusalem o als seus annexos per deute amb el tresor reial, o per qualsevol altre afer, seran respectats, amb tot el que posseeixin al meu reialme. 44Les despeses per a la fortificació i la restauració del temple seran pagades del tresor del rei. 45També es pagarà del tresor del rei la construcció de les muralles de Jerusalem i la fortificació dels seus voltants; igualment la construcció de muralles per tota la Judea».

46Quan Jonatàs i el poble sentiren aquestes paraules, no se les cregueren ni les van admetre, perquè tenien record de les grans maldats que havia fet a Israel i la manera com els havia oprimit. 47I es decantaren a Alexandre, que s’havia avançat primer a prometre’ls la pau. Tot el temps foren els seus aliats.

Derrota i mort de Demetri.— 48El rei Alexandre reuní llavors un gran exèrcit i acampà enfront de Demetri. 49Els dos reis emprengueren la batalla. L’exèrcit de Demetri es retirà, però Alexandre el perseguí i els vencé. 50La batalla continuà fins a la posta del sol, amb gran duresa, i, aquell dia, caigué Demetri.

Alexandre es casa amb la filla de Ptolemeu.— 51Aleshores Alexandre envià ambaixadors a Ptolemeu, rei d’Egipte, que li fessin aquestes propostes:

52«Acabo de tornar al meu reialme i d’asseure’m al tron dels meus pares. Tinc el poder a les meves mans. He derrotat Demetri i tinc subjugat el país. 53En la batalla que tinguérem, ell i el seu exèrcit foren derrotats per nosaltres, i he ocupat el tron del seu reialme. 54Fem, doncs, les paus tu i jo. Dóna’m la teva filla per esposa; seré el teu gendre i us faré, a tu i a ella, obsequis dignes de tu».

55El rei Ptolemeu contestà així:

«Feliç el dia en què has tornat a la terra dels teus pares i t’has assegut al tron del seu reialme. 56Sí, faré el que m’has escrit. Vine a trobar-me a Ptolemaida, per veure’ns i et prendré per gendre, tal com has dit».

57L’any cent seixanta-dos, sortí Ptolemeu d’Egipte, amb la seva filla Cleopatra, i anà a Ptolemaida. 58Allí l’anà a trobar el rei Alexandre. Ptolemeu li presentà la filla, i a Ptolemaida mateix es casaren, amb gran solemnitat, com solen fer els reis.

Alexandre nomena Jonatàs general i governador.— 59Aleshores el rei Alexandre escriví a Jonatàs que l’anés a veure. 60Ell partí amb pompa cap a Ptolemaida on es trobà amb tots dos reis. Repartí plata i or entre ells i els seus amics, i els féu molts regals, de manera que es guanyà el seu favor. 61I quan una colla d’individus perniciosos, de gent contrària a la Llei, es reuniren allà per maquinar contra ell, el rei ni se’ls escoltà, 62sinó que donà ordre de treure a Jonatàs els seus vestits i de vestir-lo de porpra; i així ho foren. 63El rei el féu seure al seu costat i va dir als seus magnats: «Sortiu amb ell al mig de la ciutat i feu saber que ningú no tingui raons amb ell per cap afer, i que ningú no l’amoïni absolutament per cap motiu». 64Quan els qui maquinaven contra ell veieren la seva glòria, sentiren el que havia estat ordenat i el veieren vestit de porpra, van fugir. 65El rei l’omplí d’honors, l’apuntà entre els seus primers amics i el nomenà general i governador. 66Jonatàs tornà en pau i ple d’alegria.

Jonatàs derrota el general Apol·loni.— 67L’any cent seixanta-cinc, Demetri, fill de Demetri, passà de Creta a la terra dels seus pares. 68Quan ho sabé el rei Alexandre, en tingué un gran disgust i se’n tornà a Antioquia. 69Demetri nomenà aleshores Apol·loni governador de la Cela-Síria. Aquest reuní un gran exèrcit i acampà davant de Jamnia, i féu dir al gran sacerdot Jonatàs:

70«Ets ben bé l’únic que et rebel·les contra nosaltres. He estat objecte d’escarnis i de befa per culpa teva. ¿Per què fas el valent davant nostre, a les muntanyes precisament? 71Si tan refiat estàs de les teves forces, baix a a trobar-nos a la plana, i allí veurem qui pot més de tots dos. Pensa que tinc a favor meu el poder de les ciutats. 72Pregunta i sabràs qui sóc jo i els altres que ens ajuden. Et diran: «No podreu pas resistir davant nostre; els teus pares recularen dos cops, i eren a la seva mateixa terra. 73Tu no podràs resistir a la cavalleria ni a un exèrcit com aquest a la plana, on no hi ha roques, ni pedres, ni llocs on refugiar-se».

74Aquestes amenaces d’Apol·loni excitaren Jonatàs. Trià de seguida deu mil homes i sortí de Jerusalem. El seu germà Simó se li ajuntà per ajudar-lo. 75Es presentà davant Jafa; els de la ciutat li tancaren les portes, perquè a Jafa hi havia una guarnició d’Apol·loni. Hagueren d’atacar-la, 76però els de dintre, per por, obriren les portes, i Jonatàs se n’apoderà.

77En saber-ho Apol·loni, en disposà tres mil de cavalleria i una multitud d’infanteria i es dirigí a Asdod, com qui vol travessar-la, però a la vegada prengué el camí de la plana, perquè tenia posada la confiança en el gran nombre de la seva cavalleria. 78Jonatàs el seguí fins a Asdod, on els exèrcits lliuraren batalla.

79Apol·loni n’havia deixat un miler de cavalleria amagats darrera d’ells. 80Però Jonatàs sabé que darrera d’ell tenia una emboscada. Els de cavalleria voltaren el campament i no pararen, de bon matí fins al tard, de tirar dards contra la multitud. 81Ells aguantaven ferms, tal com Jonatàs els havia manat, fins que els cavalls es cansaren. 82Aleshores Simó féu sortir els seus homes i es llançà contra la força enemiga, aprofitant que la cavalleria estava rendida. Foren derrotats i fugiren, 83mentre que la cavalleria s’escampava per la plana. Es refugiaren a Asdod i entraren a Bet-Dagon, al temple del seu ídol, per salvar-s’hi. 84Però Jonatàs incendià Asdod i els poblets dels seus voltants; s’apoderà del seu botí i calà foc també al temple de Dagon amb tots els qui s’hi havien refugiat. 85Els qui caigueren a l’espasa, junt amb els qui moriren cremats, foren cap a vuit mil homes.

86Després Jonatàs deixà aquella contrada i es dirigí amb l’exèrcit cap a Ascalon. Els de la ciutat sortiren a rebre’l amb gran pompa. 87Aleshores Jonatàs se’n tornà a Jerusalem amb els seus, carregats de molt botí.

88Quan el rei Alexandre tingué notícia d’aquests fets, encara honorà més Jonatàs. 89Li envià un fermall d’or, com s’acostuma a fer als íntims dels reis, i li donà Acaron i tots els seus territoris, com a concessió hereditària.

11 Mort d’Alexandre Epifanés i de Ptolemeu. Demetri II.— 1El rei de l’Egipte reuní moltes forces, nombroses com els grans de sorra a les vores del mar, i molts vaixells, i volia ensenyorir-se del reialme d’Alexandre per l’astúcia i annexionar-lo al seu reialme. 2S’encaminà cap a Síria en so de pau; els habitants de les ciutats li obrien les portes i anaven a trobar-lo, perquè tenien ordre del rei Alexandre de sortir a rebre’l, ja que era el seu sogre. 3A mesura que entrava a les ciutats, Ptolemeu anava deixant forces de guarnició a cada una. 4Quan arribà a Asdod, li ensenyaren el temple de Dagon incendiat, Asdod i els seus ravals destruïts, els cadàvers estesos per terra i els cossos dels qui Jonatàs cremà vius a la guerra. Els havien anat apilotant pel camí que ell seguia. 5Explicaren al rei tot allò que Jonatàs havia fet, per fer-l’hi odiós, però el rei no digué ni un mot. 6Quan Jonatàs sortí a rebre el rei a Jafa, amb tota la pompa, s’abraçaren i passaren allí la nit. 7Després Jonatàs acompanyà el rei fins al riu anomenat Eleuter i se’n tornà a Jerusalem.

8Ptolemeu s’apoderà de les ciutats de la costa, fins a Selèucia marítima, i anava fent els seus càlculs malvats contra Alexandre. 9Envià ambaixadors al rei Demetri, dient: «Vine, que tu i jo farem un pacte. Et donaré la meva filla, la que tenia Alexandre, i regnaràs al reialme del teu pare. 10Em penedeixo d’haver-li donat la meva filla, perquè ha intentat de matar-me». 11Li feia aquest reprotxe perquè cobejava el seu reialme. 12Li prengué, doncs, la filla, la donà a Demetri i, d’aquesta manera, trencà amb Alexandre. Així es féu patent l’enemistat mútua.

13Ptolemeu entrà a Antioquia i cenyí la corona d’Àsia. Dues corones cenyí al seu cap: la d’Egipte i la d’Àsia.

14Quan passava tot això, el rei Alexandre era a Cilícia, a causa d’unes revoltes d’aquelles terres. 15Quan ho sabé, va anar contra ell amb intenció de fer-li la guerra. Ptolemeu també li sortí a l’encontre amb un exèrcit poderós i el posà en fuga. 16Alexandre es refugià a l’Aràbia, buscant-hi protecció. El rei Ptolemeu havia quedat vencedor. 17L’àrab Zabdiel tallà el cap a Alexandre i l’envià a Ptolemeu. 18Però al cap de tres dies morí també el rei Ptolemeu, i les guarnicions que tenia a les ciutats fortificades foren exterminades pels habitants. 19El rei Demetri començà regnar l’any cent seixanta set.

Jonatàs s’alia amb Demetri.— 20Aquell mateix temps, Jonatàs reuní moltes màquines, amb l’intent d’expugnar la ciutadella de Jerusalem. 21Però una colla de contraris a la Llei, que detestaven els seus connacionals anaren a trobar el rei i li van comunicar que Jonatàs tenia assetjada la ciutadella. 22Ell s’irrità en sentir això, i movent de seguida l’exèrcit, partí cap a Ptolemaida, escriví a Jonatàs que abandonés el setge i que, sense perdre gens de temps, l’anés a trobar a Ptolemaida, que havien de parlar.

23Quan Jonatàs ho sentí, ordenà de tirar endavant el setge; elegí alguns d’entre els ancians i els sacerdots d’Israel, i s’oferí a córrer el risc. 24Prengué plata i or, vestits i molts altres regals, anà cap a Ptolemaida, a veure el rei, i es guanyà el seu favor. 25La colla dels malvats del seu poble seguien maquinant contra ell, 26però el rei el tractà com l’havien tractat els seus antecessors i l’enaltí davant de tots els seus amics, 27el confirmà en la dignitat de gran sacerdot i en tots els altres honors que posseïa, i volgué que fos considerat dels seus primers amics. 28Jonatàs demanà que el rei afranquís de tributs la Judea i els tres pobles de la Samaria, i li prometé, en canvi, tres-cents talents. 29El rei ho trobà bé i escriví a Jonatàs una carta, tractant de tot això en aquests termes:

30«El rei Demetri saluda el seu germà Jonatàs i la nació dels jueus. 31Us enviem també una còpia de la carta que he escrit al meu parent Lastenes, referent a vosaltres, perquè en tingueu coneixement:

32«El rei Demetri saluda el seu pare Lastenes. 33Ens ha semblat bé de manifestar al poble dels jueus, amics nostres, que mantenen els pactes fets amb nosaltres, el nostre agraïment per la benvolença que ens mostren. 34Els concedim el territori de la Judea i els tres pobles d’Efraïm, Lod i Ramataim, que s’annexionaren de la Samaria a la Judea, amb tots els seus ravals, a favor de tots els qui sacrifiquen a Jerusalem, en compensació dels drets reials, que abans el rei rebia d’ells cada any, sobre els fruits de la terra i els fruits dels arbres. 35Igualment, a partir d’ara, tot el que ens pertoca de delmes, i d’impostos que cobràvem, les salines, les corones que ens tocaven, tot ho deixem per a ells. 36I ni una d’aquestes disposicions serà invalidada ni ara ni mai. 37Cuita a fer una còpia d’aquestes ordres, dóna-la a Jonatàs, i que es guardi a la muntanya santa, en lloc visible».

Els jueus salven la vida a Demetri.— 38En veure el rei Demetri que el país se li havia aquietat i que res no li feia la contra, llicencià totes les seves forces, cadascú a casa seva, llevat de les tropes mercenàries, que havia reclutat de les illes dels pagans. D’això, les tropes que venien dels seus pares li’n quedaren molt ressentides. 39Trifó, un dels qui primer eren amb Alexandre, veié com totes les tropes rondinaven contra Demetri. Anà a trobar Imalcue, un àrab, que criava Antíoc, el fill encara petit d’Alexandre, 40i tingué una entrevista amb ell, perquè li donés el noi; volia fer-lo rei en lloc del seu pare. Li comunicà també tot allò que Demetri havia fet i la mala voluntat que li portaven els seus exèrcits. Es quedà allí molts dies.

41Jonatàs féu dir al rei Demetri que tragués els de la ciutadella de Jerusalem i els de les fortaleses, perquè no paraven de moure guerra a Israel. 42Demetri li féu contestar: «No us donaré això sol, a tu i al teu poble; si em surten bé les coses, us honoraré esplèndidament. 43Per això, faries ben fet, si ara m’enviaves uns quants homes, que combatessin amb mi, perquè m’han deixat totes les meves tropes». 44Jonatàs li envià de seguida tres mil homes robustos i forts a Antioquia. Es presentaren al rei, el qual s’alegrà que haguessin vingut.

45Amb això, els habitants de la ciutat s’aplegaren al centre de la ciutat, a la ratlla de dotze mil homes, amb la intenció de matar el rei. 46Aquest es refugià al palau, mentre els de la ciutat ocupaven els carrers. I començà la lluita. 47El rei demanà ajut als jueus, i tots acudiren alhora cap a ell; s’escamparen després per la ciutat i mataren aquell dia uns cent mil homes. 48Incendiaren la ciutat, i fou un dia de gran botí. I van salvar el rei.

49Quan els habitants veieren que els jueus eren amos de la ciutat i hi feren el que volien, les seves intencions amainaren i clamaren al rei en to de súplica: 50«Dóna’ns la mà, i que parin els jueus de lluitar contra nosaltres i contra la ciutat». 51I, llençant les armes, feren la pau. Els jueus es van fer famosos davant el rei i als ulls de tots els del seu reialme, i se’n tornaren a Jerusalem amb molt de botí. 52Demetri ocupà el tron del seu regne i el país se li aquietà. 53Però no complí res del que havia promès: trencà amb Jonatàs i no el tractà amb benvolença, en retorn de la que ell li havia mostrat, sinó que l’oprimí feixugament.

Jonatàs s’alia amb Antíoc contra Demetri.— 54Després de tot això, Trifó se’n tornà, emportant-se’n el jove Antíoc, el qual cenyí la corona i regnà. 55Totes les tropes que Demetri havia despatxat s’ajuntaren a Antíoc i lluitaren contra Demetri, que es retirà i fugí. 56Trifó, aleshores, apoderant-se dels elefants, es féu amo d’Antioquia.

57De seguida el jove Antíoc escriví a Jonatàs, dient: «Et confirmo en la dignitat de gran sacerdot i et dono el govern dels quatre territoris, i que siguis dels amics del rei». 58Li envià objectes d’or i un servei de taula, i al mateix temps li permetia de beure en vaixella d’or, de vestir de porpra i de portar un fermall d’or. 59I nomenà el seu germà Simó general des de l’escala de Tir fins a la frontera d’Egipte.

60Jonatàs sortí llavors i resseguia la regió i les ciutats de la regió occidental de l’Eufrat. Tot l’exèrcit de Síria se li ajuntà com aliat. Es dirigí a Ascalon, i els de la ciutat sortiren a rebre’l amb mostres d’honor. 61D’allí sortí cap a Gaza. Els de Gaza, en canvi, li tancaren les portes. Ell la voltà, calà foc als seus ravals i els donà al pillatge. 62Llavors els de Gaza li demanaren clemència; ell els donà la mà, però prengué els fills dels seus caps com ostatges i els envià a Jerusalem. I recorregué la regió fins a Damasc.

63Jonatàs tingué notícia que els generals de Demetri eren a Cades, a la Galilea, amb un gran exèrcit, amb l’intent de forrar-lo a canviar de pla. 64Els sortí a l’encontre, després d’haver deixat el seu germà Simó a la regió. 65Simó acampà prop de Bet-Sur, l’atacà durant molts dies i la rodejà. 66Li pregaren que els donés la mà, i ell els la donà, però els féu sortir de la ciutat, se n’apoderà i hi establí una guarnició.

67Mentrestant Jonatàs, amb les seves tropes, acampà a la vora del llac de Guenesaret. De bon matí es dirigiren cap a la plana d’Hasor. 68Però les forces dels pagans ja l’esperaven a la plana i li havien parat una emboscada a la muntanya. Mentre Jonatàs anava de front al seu encontre, 69els que estaven emboscats sortiren dels seus amagatalls i començà la lluita. 70Tots els que estaven amb Jonatàs fugiren; no en quedà ni un, fora de Mataties, fill d’Absalom, i Judes, fill d’Halfeu, caps regulars de les tropes. 71Jonatàs, aleshores, s’esquinçà els vestits, es posà pols al cap i pregà. 72Es girà, doncs, altre cop contra ells, els féu fugir, i s’escaparen. 73Quan se n’adonaren els qui l’havien abandonat, se li tornaren a reunir, i amb ell els perseguiren fins a Cades, fins al seu campament, i allí plantaren el seu camp. 74Aquell dia, caigueren dels pagans uns tres mil homes. I Jonatàs se’n tornà a Jerusalem.

12 Jonatàs envia ambaixadors a Roma i a Esparta.— 1Quan Jonatàs veié que les circumstàncies l’ajudaven, escollí uns quants homes i els envià a Roma a confirmar i renovar l’amistat amb els romans. 2També despatxà cartes en el mateix sentit als espartans i a d’altres llocs. 3Partiren, doncs, cap a Roma, entraren al Senat i digueren: «Jonatàs, el gran sacerdot, i la nació dels jueus, ens han enviat a renovar l’amistat i el pacte amb ells, com anys enrera». 4Ells els donaren cartes per als diversos llocs, perquè els acompanyessin en pau fins a la terra de Judà.

5Còpia de la carta que Jonatàs escriví als espartans:

6«Jonatàs, el gran sacerdot, el Senat de la nació[620], els sacerdots i tot el poble dels jueus saluden els seus germans, els espartans. 7Anys enrera, Onies, el gran sacerdot, rebé una carta d’Areus, que regnava entre vosaltres, afirmant que éreu germans nostres, com ho testifica la còpia. 8Onies acollí el missatger amb honor i acceptà la carta, que parlava clarament de pacte i amistat. 9Nosaltres, per bé que no en tenim cap necessitat, perquè el que ens conforta són els llibres sants[621], que tenim a mà, 10hem procurat de trametre-us els nostres sentiments de germans envers vosaltres i renovar l’amistat, per no trencar amb vosaltres. Han passat molts anys d’ençà que ens enviàreu aquella carta! 11Nosaltres, en tota ocasió, contínuament, a les festes i als altres dies assenyalats, ens recordem de vosaltres en els sacrificis que oferim i en les pregàries; és just i és un deure de recordar-se dels germans. 12Ens alegrem de la vostra fama. 13Nosaltres ens hem vist rodejats de molts perills i de molts enemics, i els reis del nostre voltant ens han fet guerra. 14Però no us hem volgut amoïnar, com tampoc als altres aliats i amics nostres, per aquestes lluites. 15Tenim l’auxili del cel que ens ajuda, i hem estat alliberats dels nostres enemics, els quals han quedat humiliats. 16Hem escollit, doncs, Numeni, fill d’Antíoc, i Antípatros, fill de Jasó, i els hem enviats als romans, per renovar el pacte i l’amistat amb ells com abans. 17I els hem encarregat que vinguessin també a vosaltres, que us saludessin i us portessin la nostra carta, referent a la renovació de la nostra germanor. 18Us agrairem que ens contesteu».

19Còpia de la carta tramesa a Onies:

20«Areus, rei dels espartans, saluda Onies, gran sacerdot. 21S’ha trobat, en un escrit que parla dels espartans i dels jueus, que tots dos són pobles germans i tots dos són descendents d’Abraham. 22Sabent això, us agrairem que ens escrigueu com us van les coses. 23Nosaltres, pel nostre cantó, us escrivim que els vostres ramats i les vostres possessions són també nostres, i les nostres, vostres. Encarreguem, doncs, que us anunciïn aquestes coses».

Nova guerra contra Demetri.— 24Jonatàs tingué notícia que els generals de Demetri tornaven amb moltes tropes, més que la vegada anterior, per fer-li la guerra. 25Sortí de Jerusalem i els anà a l’encontre a la regió d’Hemat, sense donar-los temps d’introduir-se al seu país. 26Envià espies al seu campament, els quals, en tornar, li comunicaren que estaven preparats per caure’ls a sobre aquella nit. 27Quan s’hagué post el sol, Jonatàs ordenà als seus que vetllessin, les armes ben a mà, a punt per a lluitar tota la nit, i féu sortir uns destacaments que vigilessin tot el voltant del campament.

28Els enemics saberen que Jonatàs i els seus estaven a punt per a la lluita, i s’espantaren; el cor se’ls atuí, encengueren fogueres al campament i fugiren. 29Jonatàs i els seus no se n’adonaren fins a la matinada, perquè veien les fogueres enceses. 30Aleshores Jonatàs corregué al seu darrera, però no els aconseguí, perquè ja havien travessat el riu Eleuter. 31Jonatàs prengué el camí cap als àrabs anomenats zabadeus; els derrotà i s’apoderà de les seves despulles. 32Mogué l’exèrcit, partí cap a Damasc i recorregué tota la regió.

33Simó també sortí i féu la travessa fins a Ascalon i les fortaleses veïnes; després seguí cap a Jafa i la prengué, 34perquè havia sentit que volien passar la fortalesa als de Demetri; per això, hi deixà guarnició que la custodiés.

35Jonatàs tornà i convocà els ancians del poble a una assemblea per tractar amb ells de la construcció de places fortes a la Judea, 36d’aixecar més les muralles de Jerusalem, de fer-les ben altes, sobretot entre la ciutadella i la ciutat, per separar-la de la ciutat i deixar-la aïllada, de manera que no poguessin ni comprar ni vendre. 37S’aplegaren també per fortificar la ciutat; la part de la muralla del torrent que mirava a llevant estava ensorrada; deixaren també enllestida la muralla anomenada Cafenata. 38Simó va fortificar també Hadid, a la Terra Baixa, i hi posà portes i forrellats.

Trifó s’apodera de Jonatàs.— 39Trifó es proposava de regnar a l’Àsia, de cenyir la corona i de matar el rei Antíoc. 40Però se’n guardava prou, tement que Jonatàs no li ho permetria i lluitaria contra ell. Per això, cercava l’ocasió d’apoderar-se’n i fer-lo desaparèixer. Aleshores partí cap a Bet-San. 41Jonatàs li sortí a l’encontre amb quaranta mil homes escollits per a la guerra, i es dirigí a Bet-San. 42Quan Trifó veié que s’havia presentat amb tanta força, evità de fer res contra ell. 43El rebé amb honor, el recomanà a tots els seus amics, li féu regals i ordenà als seus amics i a les seves tropes que l’obeïssin com a ell mateix. 44I digué a Jonatàs: «¿Per què has hagut de cansar tota aquesta gent, no estant tu i jo en guerra? 45Creu-me, digues que se’n tornin a casa seva, tria’t un grapat d’homes, que vagin sempre amb tu, i vine amb mi a Ptolemaida. Te la donaré, junt amb les altres places fortes i amb tots els encarregats dels afers, i me’n tornaré: perquè no he vingut per res més». 46Ell se’l cregué, i féu tal com li deia: llicencià les seves tropes, que partiren cap a la terra de Judà. 47Només es quedà tres mil homes; en deixà dos mil a la Galilea, i els altres mil anaren amb ell.

48Però, quan Jonatàs fou dintre de Ptolemaida, els de la ciutat tancaren les portes i s’apoderaren d’ell, i passaren a degolla tots els qui havien entrat amb ell. 49Trifó envià de seguida tropes i cavalleria a la Galilea i a la plana gran, per exterminar tots els partidaris de Jonatàs. 50Però aquests ja sabien que havia estat agafat i que havia mort amb tots els seus; s’animaren, doncs, mútuament i avançaren tots junts, disposats a la lluita. 51Veient els qui els perseguien que els altres lluitaven per la seva vida, es retiraren. 52Tots marxaren en pau cap a la terra de Judà, ploraren Jonatàs i els seus companys, i tingueren molta por. Tot Israel féu un gran dol per Jonatàs. 53Tots els pobles del seu voltant volien destruir-los, perquè deien: «No tenen qui els mani, ni qui els ajudi. Ara és hora de fer-los la guerra i d’esborrar la seva memòria d’entre els homes».

Triomf de Simó (1M. 13,1-16,24)

13 Simó, successor de Jonatàs.— 1Simó sabé que Trifó havia reunit un gran exèrcit per anar cap a la terra de Judà amb ganes d’arrasar-la. 2I també veié que la gent tremolava de por. Per això, anà a Jerusalem, convocà el poble, 3i els animà, dient-los: «Vosaltres sabeu prou tot el que jo, els meus germans i la casa del meu pare hem fet per les lleis i el santuari, les guerres i els perills en què ens hem vist. 4És per això que han mort tots els meus germans, per causa d’Israel. He quedat jo sol. 5I ara, Déu me’n guard d’estalviar la meva vida en qualsevol perill que es presenti! No val pas més que els meus germans! 6Al contrari, defensaré el meu poble, el santuari, les nostres dones i els nostres fills, ara que tots els pobles, per enemistat, s’han aplegat amb l’intent de destruir-nos». 7Tot fou sentir aquestes paraules i revifar-se l’esperit del poble, 8que contestaren a grans crits: «Ets el nostre cap, en lloc de Judes i de Jonatàs, el teu germà. 9Condueix la nostra guerra, que farem tot el que ens diguis». 10Aleshores reuní tots els homes aptes per a la lluita i, sense perdre temps, es disposà a enllestir els murs de Jerusalem i a fortificar-la tot al voltant. 11A la vegada envià Jonatàs, fill d’Absalom, amb bastants homes, a Jafa; aquest tragué els qui eren allí i es quedà a la ciutat.

Trifó enganya els jueus i fa matar Jonatàs.— 12Trifó, doncs, sortí de Ptolemaida, amb un gran exèrcit, i es dirigí a la terra de Judà; portava amb ell Jonatàs, presoner. 13Simó acampà a Hadid, davant mateix de la plana. 14Trifó sabé que Simó s’havia posat al lloc del seu germà Jonatàs i que tenia la intenció d’emprendre la guerra contra ell. Per això, li envià missatgers, que li diguessin: 15«Tenim agafat el teu germà Jonatàs, només pels diners que devia al tresor reial, de les funcions que exercia. 16Si ens envies cent talents de plata i dos dels seus fills, per evitar que, un cop alliberat, trenqui amb nosaltres, el deixaré anar». 17Simó veié que li parlaven amb engany, però féu anar a buscar els diners i els nois per tal d’evitar que s’alcés un fort descontentament contra ell entre el poble, 18que diria: «L’ha fet morir perquè no ha enviat els diners i els nois». 19Per això, envià els nois i els cent talents. Però Trifó no va complir la paraula, i no deixà anar Jonatàs.

20Després d’això, Trifó avançà per entrar al país i devastar-lo, i anaren a donar la volta pel camí d’Ador, però Simó, amb el seu exèrcit, li feia front a tots els llocs on anava.

21D’altra banda, els de la ciutadella despatxaren ambaixadors a Trifó, per demanar-li que cuités a anar cap a ells a través del desert i els enviés queviures. 22Trifó aprestà tota la seva cavalleria per partir. Però aquella nit caigué una gran nevada, i no pogué partir per causa de la neu, sinó que marxà cap a la regió de Galaad. 23Quan fou prop de Bet-Semcà, féu matar Jonatàs, que va ser enterrat allí mateix. 24Aleshores Trifó donà la volta i se’n tornà cap a la seva terra.

Jonatàs és enterrat a Modín.— 25Simó féu anar a cercar les despulles del seu germà Jonatàs i l’enterrà a Modín, la ciutat dels seus pares. 26Tot Israel li féu un gran plany i el ploraren durant molts dies. 27Simó alçà un monument sobre la tomba del seu pare i els seus germans, amb carreus tallats tant per fora com per dintre, i ben alt, perquè es veiés de lluny. 28Dreçà també set piràmides, davant per davant l’una de l’altra, al pare, a la mare i als quatre germans. 29Féu com una construcció amb aquestes piràmides voltant-les de grans columnes decorades, amb panòplies, per a perpètua memòria; i al costat de les panòplies, vaixells esculpits, que poguessin ser vistos per tots els qui naveguen pel mar. 30Aquest era el sepulcre que féu a Modín i que encara hi ha ara.

Simó s’alia amb Demetri.— 31Trifó es comportà enganyosament amb Antíoc, el jove rei, i el matà. 32Aleshores regnà al seu lloc, cenyí la corona d’Àsia i causà grans estralls al país. 33Simó reconstruí les fortaleses de la Judea, les voltà amb torres altes, muralles elevades, portes i forrellats, i féu posar queviures a les fortaleses. 34També trià alguns homes i els envià al rei Demetri, a demanar-li una franquícia per al país, ja que tot el que feia Trifó era rampinyar. 35El rei Demetri li envià una contesta concebuda en aquests termes:

36«El rei Demetri saluda el gran sacerdot Simó, amic dels reis, els ancians i el poble dels jueus. 37Hem acceptat la corona d’or i la palma que ens heu enviat. Estem disposats a fer amb vosaltres una pau total i a escriure als encarregats dels impostos que us els condonin. 38Tot allò que us havíem fixat, resta en peu; les fortaleses que heu bastit us pertanyen. 39Us perdonem les negligències i els mancaments de tot Aquest temps passat; igualment la corona que em deveu. I, si a Jerusalem es tributava alguna altra cosa, que ja no es tributi més. 40Si alguns dels vostres són aptes per a inscriure’s entre els de la nostra guàrdia, que ho facin. I que hi hagi pau entre nosaltres».

Simó, gran sacerdot, conquista Gàzer i la ciutadella.— 41L’any cent setanta fou tret d’Israel el jou dels pagans. 42El poble començà a escriure en les escriptures i en els contractes: «Any primer de Simó, gran sacerdot, general i guia dels jueus».

43Per aquell temps, acampà davant de Gàzer i l’envoltà amb diversos destacaments. Féu també una màquina de setge, l’acostà a la ciutat, atacà una torre i se n’apoderà. 44Els homes que anaven a la màquina saltaren dintre la ciutat i hi portaren una gran confusió. 45Tots els habitants, amb les dones i criatures, pujaren a les muralles, amb els vestits esquinçats, clamant a grans crits que Simó volgués donar-los la mà. 46Deien: «No ens tractis com mereixeríem per les nostres culpes; sigues bondadós amb nosaltres». 47Simó féu les paus amb ells i no els atacà, però els tragué de la ciutat, purificà les cases on hi havia els ídols i, d’aquesta manera, entrà a la ciutat amb himnes i benediccions, 48n’esbandí tota impuresa i hi establí homes que complissin la Llei, la fortificà i fins s’hi construí una casa.

49Els de la ciutadella de Jerusalem, com que no podien sortir del país ni entrar-hi, per comprar i vendre, passaren molta gana, i bastants morien de fam. 50Clamaren a Simó que els donés la mà, i els la donà, però els tragué d’allí i netejà la fortalesa de tota profanació. 51El dia vint-i-tres del mes segon de l’any cent setanta-u, hi entraren amb càntics de lloança, amb palmes, amb cítares, címbals i arpes, amb himnes i cants, perquè havia estat desfet un gran enemic d’Israel. 52I establí que cada any se celebrés amb festa aquell dia. Fortificà, a més, la muntanya del temple, la del costat de la ciutadella, i hi vivia amb els seus. 53Però, quan Simó veié que el seu fill Joan era ja un home, el nomenà cap de totes les forces, amb residència a Gàzer.

14 Demetri és fet presoner per Arsaques.— 1L’any cent setanta-dos, el rei Demetri reuní totes les seves forces i partí cap a la Mèdia, per veure si hi podia fer-se ajudar en la seva lluita contra Trifó. 2Quan Arsaques, el rei de Pèrsia i de Mèdia, sabé que Demetri havia penetrat al seu territori, envià un dels seus generals amb l’ordre d’agafar-lo viu. 3Partí, derrotà l’exèrcit de Demetri i s’apoderà d’ell; el dugué davant Arsaques, el qual el tancà a la presó.

Poema en lloança de Simó.— 4La terra de Judà fruí de tranquil·litat durant tots els dies de Simó.

Simó procurà el bé del seu poble.
Estaven contents del seu poder i de la seva glòria
durant tota la seva vida.
5Al capdamunt de la seva fama,
prengué Jafa com a port
i en féu una entrada per a les illes del mar.
6Eixamplà les fronteres del seu poble i dominà el país.
7Aplegà de nou molts dels captius de guerra,
s’apoderà de Gàzer, de Bet-Sur i de la ciutadella,
d’on tragué totes les impureses.
No hi havia ningú que se li oposés.
8Treballaven en pau les seves terres;
la terra donava les seves collites
i els arbres de les planes llevaven el seu fruit.
9Els ancians s’asseien a les places,
tothom parlava del seu benestar,
els joves duien vestits esplèndids i armadures de guerra.
10Procurà queviures a les ciutats
i les proveí d’instruments de defensa.
L’anomenada de la seva fama arribà de cap a cap de la terra.
11Portà la pau al país d’Israel, i vivien molt feliços.
12Cadascú s’asseia sota la seva parra i la seva figuera,
no hi havia qui els fes por.
13Ningú no els feia més la guerra,
els reis havien estat derrotats, aquells dies.
14Va donar seguretat a tots els humils del seu poble,
observava exactament la Llei,
i féu morir els qui no la guardaven i els malvats.
15Omplí de glòria el lloc sant i enriquí el seu mobiliari.

Simó renova els pactes amb Esparta i amb Roma.— 16La notícia de la mort de Jonatàs arribà a Roma, i fins a Esparta; i fou molt sentida. 17Quan saberen que Simó, el seu germà, havia estat fet gran sacerdot en lloc d’ell, i que dominava el país i totes les seves ciutats, 18li van escriure en tauletes de bronze per renovar amb ell el pacte i l’amistat que havien establert amb Judes i Jonatàs, els seus germans. 19Foren llegides a Jerusalem, davant l’assemblea. 20I Aquesta és la còpia de la carta que enviaren els espartans.

«Els caps dels espartans i la ciutat saluden Simó, gran sacerdot, els ancians i els sacerdots i la resta de la nació dels jueus, germans nostres. 21Els ambaixadors que heu enviat al nostre poble ens han parlat de la vostra fama i del vostre honor. Ens hem alegrat de la seva vinguda. 22Hem escrit així les seves paraules en les actes del poble: «Numeni, fill d’Antíoc, i Antípatros, fill de Jasó, ambaixadors dels jueus, ens han vingut a trobar per renovar l’amistat amb nosaltres. 23Ha semblat bé al poble de rebre’ls honoríficament i de guardar una còpia de les seves paraules en els llibres d’actes del poble, perquè la nació dels espartans en tingui un record». D’això, n’ha estat feta una còpia per a Simó, el gran sacerdot».

24Simó envià després Numeni a Roma, amb un gran escut d’or, que pesava mil mines, per establir un pacte amb ells.

El poble fa gravar una inscripció en honor de Simó.— 25Quan el poble s’assabentà de tots aquests fets, digué: «¿Com els ho podrem pagar, a Simó i als seus fills? 26Tant ell com els seus germans i la casa del seu pare han resistit ferms, han fet la guerra als enemics d’Israel i li han assegurat la llibertat». Aleshores van gravar una inscripció en tauletes de bronze i la van fixar en esteles a la muntanya de Sió. 27Còpia de la inscripció:

«El dia divuit d’Elul de l’any cent setanta-dos, que és l’any tercer de Simó, el cregut just que Simó fos el seu cap i gran sacerdot per sempre, fins que sortís un profeta fidel, 42i que fos el seu general, que fos l’encarregat del santuari, que fos ell qui determinés el treball que s’havia de fer al país, en armaments i en fortificacions, 43que fos l’encarregat del santuari. Volien que tothom l’obeís, que s’escrivissin en el seu nom totes les escriptures al país, que es vestís de porpra i portés vestits d’or. 44No serà permès a ningú del poble ni dels sacerdots d’anul·lar cap d’aquestes coses, ni de contradir allò que ell hagi dit, ni de formar un exèrcit en el país sense permís seu, ni de vestir de porpra, ni de cordar-se amb fermall d’or. 45Tot aquell qui obri contra això o anul·li alguna cosa d’aquestes, serà culpable». 46Tot el poble trobà conforme d’establir que Simó obrés d’acord amb aquestes resolucions. 47Simó acceptà de ser gran sacerdot, general i etnarca dels jueus i dels sacerdots, i de presidir-los tots.

48També es digué de posar aquesta inscripció en tauletes de bronze i de fixar-les al clos del santuari, en lloc visible. 49I que una còpia es guardés al tresor perquè la tinguessin Simó i els seus fills.

15 Antíoc VII s’alia amb Simó, contra Trifó.— 1Antíoc, fill del rei Demetri, també envià des de les illes del mar una carta a Simó, sacerdot i etnarca dels jueus, i a tota la nació. 2El seu contingut era aquest:

«El rei Antíoc saluda Simó, gran sacerdot i etnarca, i el poble dels jueus. 3Com que estic decidit a recuperar el regne dels meus pares, que una colla d’homes funestos han subjugat, i el vull restablir a la situació d’abans, he reunit un exèrcit de mercenaris i he preparat una flota de guerra. 4Vull pujar contra el país, per treure’n els qui han devastat el meu reialme i hi han deixat moltes ciutats com un desert. 5Amb motiu d’això, et confirmo totes les franquícies que t’atorgaren els reis anteriors, i tots els altres favors que et concediren. 6També et permeto de fer-te un encuny propi, com a moneda del país d’Israel. 7Que Jerusalem i el seu santuari siguin lliures; que totes les armes que hagis preparat, i totes les fortificacions que hagis construït, i les que estan sota el teu poder, continuïn essent teves. 8Tots els deutes reals i tot allò que passaria a ser del rei, t’és condonat des d’ara per sempre. 9I quan ens hàgim apoderat del nostre reialme, t’omplirem d’honors, a tu, el teu poble i el temple, de manera que la vostra glòria sigui coneguda per tota la terra».

Antíoc assetja Trifó a Dor.— 10L’any cent setanta-quatre, partí Antíoc cap a la terra dels seus pares. Se li ajuntaren totes les tropes, de manera que ben poques en quedaren amb Trifó, 11el qual, perseguit per Antíoc, fugí cap a Dor, ciutat de la costa. 12Tenia ple coneixement que li venien tot de mals a sobre i que els soldats l’havien deixat. 13Antíoc acampà davant Dor, amb un exèrcit de cent vuit mil cavalls. 14Voltà la ciutat, i les naus se li ajuntaren per la mar; d’aquesta manera, estrenyia la ciutat per mar i per terra, i no deixava que en sortís ni hi entrés ningú.

Cartes dels romans a favor de Simó.— 15Numeni i els qui l’acompanyaven tornaren de Roma amb cartes per als reis i les nacions, que deien:

16«Lluci, cònsol dels romans, saluda el rei Ptolemeu. 17Els ambaixadors dels nostres amics i aliats, els jueus, han vingut a nosaltres, enviats per Simó, el gran sacerdot, i pel poble dels jueus, i han renovat l’anterior pacte d’amistat. 18Han portat un escut d’or de mil mines. 19Per això, tenim el gust d’escriure als reis i a les nacions que no els busquin cap mal, ni facin guerra contra ells, o les seves ciutats, o el seu país; i que tampoc no prestin ajuda als qui els facin la guerra. 20Ens ha semblat bé d’acceptar-los l’escut. 21Si alguns homes funestos s’han escapat de la seva regió i s’han refugiat entre vosaltres, poseu-los a les mans del gran sacerdot Simó, perquè els castigui segons la seva Llei».

22Això mateix escriví al rei Demetri, a Àtal, a Ariarates, a Arsaques i a totes les regions: 23a Sampsaca, als espartans, a Delos, a Mindos, a Siquion, a Caria, a Samos, a Pamfília, a Lícia, a Halicarnasós, a Rodes, a Faselís, a Cos, a Sida, a Arvad, a Gòrtina, a Cnidos, a Xipre i a Cirena. 24I n’envià una copia al gran sacerdot Simó.

Antíoc trenca amb Simó i hostilitza els jueus.— 25Antíoc, doncs, acampà davant Dor, al raval; contínuament feia avançar destacaments davant la ciutat, feia màquines i tallà a Trifó les sortides i les entrades. 26Simó li envià dos mil homes escollits, que l’ajudessin, a més d’or i plata i força material. 27Però ell no ho volgué acceptar, sinó que tirà entera totes les coses que li havia ofert primer, i trencà amb ell. 28I encara li trameté Atenobi, un dels seus amics, perquè tractés amb ell en aquests termes: «Vosaltres domineu Jafa i Gàzer i la ciutadella de Jerusalem, ciutats del meu reialme. 29Heu deixat els seus territoris deserts, heu fet grans estralls al país, i us heu fet amos de molts punts del meu regne. 30Torneu-me, doncs, ara, les ciutats de què us heu apoderat i les rendes dels llocs de què us heu ensenyorit fora dels límits de la Judea. 31Si no voleu això, doneu-me a canvi de les ciutats cinc-cents talents de plata, i cinc-cents més, en compensació dels estralls ocasionats i dels tributs de les ciutats. I si no, vindrem a fer-vos guerra».

32Atenobi, l’amic del rei, anà, doncs, a Jerusalem, on veié la glòria de Simó, la seva vaixella d’or i de plata, i un parament magnífic. En quedà sorprès, i li comunicà les ordres del rei.

33Simó féu de resposta: «Ni ens hem apoderat de terra estrangera, ni dominem en país d’altri, sinó sobre l’heretat dels nostres pares, que un temps fou dominada, sense dret, pels nostres enemics. 34Nosaltres tenim l’ocasió de reivindicar l’heretat dels nostres pares, i ho fem. 35Reclames ara Jafa i Gàzer; aquestes ciutats feien estralls en el nostre poble i desolaven la contrada. Et donarem per elles cent talents». 36L’altre no li contestà paraula, Se’n va tornar, indignat, cap al rei, i li contà la conversa, la glòria de Simó i tot el que havia vist. El rei s’irrità moltíssim.

37Trifó pujà en un vaixell i fugí cap a Ortosia. 38El rei nomenà Quendebeu general de la Costa, i li donà forces d’infanteria i de cavalleria. 39Li ordenà que acampés davant la Judea, que fortifiqués Quetron i construís torres a les portes, per fer la guerra al poble. Mentrestant, el rei perseguí Trifó. 40Quendebeu es presentà a Jamnia i començà a inquietar el poble, a fer escapades Judea endins, on feia presoners i morts. 41Fortificà Quetron i hi deixà cavalleria i tropa, perquè fessin sortides pels camins de la Judea, tal com li havia encarregat el rei.

16 Els fills de Simó derroten l’exèrcit de Quendebeu.— 1Joan pujà a Gàzer per anunciar al seu pare Simó allò que havia fet Quendebeu. 2Simó cridà aleshores els seus fills més grans, Judes i Joan, i els digué: «Jo, els meus germans i la casa del meu pare, hem conduït les batalles d’Israel de la nostra joventut fins ara; i sota la nostra direcció s’ha aconseguit moltes vegades d’alliberar Israel. 3Però ara jo sóc vell, mentre vosaltres, gràcies a Déu, ja sou prou grans. Poseu-vos al meu lloc i al del meu germà, i sortiu a lluitar pel nostre poble. I que l’auxili del cel sigui amb vosaltres». 4Triaren, doncs, en el país vint mil homes de guerra i de cavalleria, i partiren contra Quendebeu. Feren nit a Modín. 5Quan s’aixecaren de bon matí i es dirigiren a la plana, veieren enfront un gran exèrcit d’infanteria i de cavalleria. Entremig hi havia un torrent. 6Joan amb la seva gent acampà davant mateix dels altres. Veient que els soldats tenien por de passar el torrent, el travessà ell primer. Quan els homes se n’adonaren, travessaren al seu darrera. 7Distribuí la gent, i els de cavalleria estaven escampats enmig dels d’infanteria. La cavalleria dels contraris era molt nombrosa. 8Tocaren els corns, i Quendebeu i els seus fugiren; tingueren una multitud de baixes. Els qui se’n salvaren, es refugiaren a la fortalesa. 9En aquesta ocasió, fou ferit Judes, el germà de Joan. Joan els perseguí fins que arribaren a Quetron, que ells havien fortificat. 10Cercaren refugi a les torres que hi havia als afores d’Asdod. Joan calà foc a les torres; en moriren uns dos mil. I se’n tornà en pau cap a la Judea.

Ptolemeu traeix Simó i el mata.— 11Ptolemeu, fill d’Abub, havia estat nomenat general a la plana de Jericó i havia arreplegat molt d’or i de plata. 12Era gendre del gran sacerdot. 13El seu cor s’enorgullí i li vingué el pensament d’apoderar-se del país. Per això, tramava enganys contra Simó i els seus fills, per fer-los desaparèixer. 14Per aquest temps, Simó estava visitant les ciutats del país i es preocupava de les seves necessitats, i baixà a Jericó, amb els seus fills Mataties i Judes. Era l’any cent setanta-set, el mes onzè, anomenat Sabat. 15El fill d’Abub els rebé a la petita fortalesa anomenada Doc, que ell havia construït. Obrava traïdorament. Els preparà una gran beguda i amagà allí uns homes. 16Quan Simó i els seus fills havien begut massa, s’aixecaren Ptolemeu i els seus, agafaren les armes, es llançaren dins la sala sobre Simó i el mataren, amb els seus fills i alguns dels seus homes. 17Així faltà a la paraula donada, i tornà mal per bé.

18Ptolemeu escriví aquestes coses i ho féu portar al rei, perquè li enviés tropes i li donés les ciutats i la regió. 19Envià altres homes a Gàzer per desfer-se de Joan; féu portar també cartes als caps de les tropes dient que se li presentessin, que els donaria or i plata i regals. 20Encara envià altra gent que s’apoderessin de Jerusalem i de la muntanya del temple.

21Però algú es va avançar a comunicar a Joan, que era a Gàzer, que el seu pare i els seus germans havien mort i que Ptolemeu havia enviat gent per matar-lo a ell també. 22Restà consternat en sentir-ho. Va agafar els homes que hi havien anat per matar-lo i els féu morir, sabent que intentaven de fer-lo perdre.

Joan Hircà, successor de Simó.— 23La resta dels fets de Joan, de les seves guerres i de les gestes valeroses que portà a terme, la construcció de les muralles i totes les seves accions, 24tot consta a la crònica del seu pontificat, d’ençà que fou gran sacerdot, després del seu pare.