51
Dijous 17 de desembre

En Benjamin és a terra i escolta com la base corba del balancí fa uns grinyols enganxosos sobre el linòleum brillant. Les articulacions li fan molt de mal. El balancí es gronxa lentament enrere i endavant. Grinyola i el vent bufa al sostre de planxes ondulades. De cop, la frontissa de la porta del pòrtic miola amb un to metàl·lic i se senten passes feixugues al passadís. Algú pica de peus per netejar-se les botes. En Benjamin alça el cap, però el collar per a gossos se li tensa al coll quan intenta veure qui entra.

—Jau! —murmura la Lydia.

En Benjamin torna a abaixar el cap i sent un altre cop el serrell llarg i rugós de la catifa contra la galta i l’olor seca de pols al nas.

—D’aquí a tres dies és el quart diumenge d’advent —diu en Jussi—. Hauríem de fer galetetes de pebre.

—Els diumenges són per a la disciplina, i res més —diu la Lydia sense deixar de balancejar-se.

En Marek riu per algun motiu, però calla abruptament.

—Ja pots riure, ja —diu la Lydia.

—No era per res.

—Vull que la meva família estigui contenta —diu la Lydia suaument.

—I ho estem —respon en Marek.

El terra és fred, el fred amara les parets, els núvols de pols que hi ha entre els cables de darrere del televisor voleien d’aquí cap allà. En Benjamin continua vestit només amb el seu pijama. Recorda quan van arribar al castell embruixat d’en Jussi. Ja estava nevat, i des d’aleshores s’han anat alternant nevades amb dies en què pujava la temperatura i la neu es desfeia, i després es tornava a congelar. En Marek l’havia carregat a la casa a través d’un terreny ple d’autobusos vells coberts de neu i muntanyes de restes d’automòbils. Havia caminat per la neu amb els peus nus, sentint la cremor del fred. Era com caminar pel fossat d’un castell, travessant el pati entremig dels vehicles enormes coberts de neu. Dins de la casa hi havia llum, i en Jussi havia sortit amb l’escopeta de caça al braç; però quan va veure la Lydia, va ser com si perdés totes les forces de cop. En Jussi no l’esperava i no s’alegrava de tenir-la a casa, però no s’hi resistia; s’havia sotmès a la voluntat de la Lydia i s’hi conformava, com fa el bestiar. Quan en Marek va anar cap a ell i li va prendre l’arma, només va remenar el cap. Després havien sentit passos al pòrtic i havia aparegut l’Annbritt. En Jussi havia murmurat que vivia amb ell i que la deixessin en pau. Quan l’Annbritt va veure el collar de gos al coll d’en Benjamin, es va posar blanca com la cera i va intentar tornar cap a la casa i tancar la porta; en Marek li ho havia impedit ficant el canó de l’arma a l’escletxa de la porta i li havia preguntat amb una rialleta si podien passar.

—I si decidíssim què farem pel sopar de Nadal? —pregunta l’Annbritt ara amb veu insegura.

—Les arengades i el cap de senglar són el més important —diu en Jussi.

La Lydia sospira amb irritació. En Benjamin mira cap al ventilador daurat del sostre amb quatre llums també daurats. Les ombres de les aspes immòbils semblen flors grises al revestiment de fibra de fusta pintada de blanc.

—El noi deurà voler mandonguilles —diu en Jussi.

—Ja veurem —respon la Lydia.

En Marek escup en un gerro i mira cap a fora. És negra nit.

—M’està entrant gana —diu.

—Tenim un munt de carn d’ant i ren al congelador —respon en Jussi.

En Marek va cap a la taula, rebusca una mica a la panera, trenca un trosset de knäckebröd i se’l fica a la boca.

Quan en Benjamin alça la mirada, la Lydia clava una estrebada a la corretja; el noi tus i es torna a estirar. Té gana i està cansat.

—D’aquí a poc necessitaré la meva medicina —diu.

—No et passa res —respon la Lydia.

—M’han de posar una injecció a la setmana, i ja fa més d’una setmana que…

—Silenci!

—Em moriré si no…

La Lydia estira la corretja tan fort que en Benjamin gemega de dolor. Comença a plorar i ella torna a estirar perquè calli. En Marek engega el televisor. Hi ha moltes interferències. Una veu llunyana diu alguna cosa; potser és un programa esportiu. En Marek canvia de canal sense trobar cap imatge i després apaga el televisor.

—Hauria hagut de portar el televisor de l’altra casa —diu.

—Aquí al nord no hi ha cable —diu en Jussi.

—Estàs boig —diu la Lydia.

—Per què no funciona l’antena del sostre? —pregunta en Marek.

—Ni idea —respon en Jussi—. De vegades fa molt de vent, segurament està torta.

—Doncs arregla-la.

—Fes-ho tu!

—Prou de picabaralles —diu la Lydia.

—A més, tot el que fan a la tele és una merda —murmura en Jussi.

—A mi m’agrada Let’s Dance —diu en Marek.

—Que puc anar al lavabo? —pregunta en Benjamin fluixet.

—A fer pipí a fora —diu la Lydia.

—D’acord —respon en Benjamin.

—Porta’l a fora, Marek —diu la Lydia.

—Que ho faci en Jussi —respon ell.

—Ja hi pot anar sol, no? —opina en Jussi—. No pot pas fugir, estem a cinc sota zero i…

—Vés amb ell —mana la Lydia—. Jo vigilaré l’Annbritt mentrestant.

En Benjamin es mareja quan es posa dret. Veu que en Jussi ha agafat la corretja de mans de la Lydia. Té els genolls rígids i nota punxades de dolor a les cuixes quan comença a caminar. Cada passa que fa és insuportable, però serra les dents per no fer cap soroll. No vol molestar la Lydia ni fer-la enfadar.

A les parets del passadís pengen diplomes. Un llum de paret de llautó amb bombetes rodones de vidre mat il·lumina l’espai. Al terra de color de suro hi ha una bossa de plàstic de l’ICA en què es pot llegir qualitat, atenció, servei.

—He de cagar —diu en Jussi, i deixa anar la corretja—. Quan tornis espera’m al pòrtic.

En Jussi es frega la panxa, desapareix esbufegant cap al vàter i tanca la porta darrere seu. En Benjamin mira enrere, veu l’espatlla ampla de l’Annbritt per l’escletxa de la porta i sent que en Marek parla de la pizza grega.

La jaqueta de plomes de color molsa de la Lydia penja en un ganxo a l’entrada. En Benjamin en registra les butxaques, troba les claus de la casa, un moneder daurat i el mòbil que li van prendre. El seu cor s’accelera quan veu que hi queda prou bateria per a una trucada, com a mínim. S’escola al pòrtic per la porta que es tanca sola, passa per davant del rebost i surt al fred atordidor. Té poca cobertura. Recorre descalç un tros del camí marcat sobre la neu que va cap al llenyer.

És completament fosc. Distingeix vagament les formacions de neu arrodonides dels autobusos i cotxes vells del pati. Té les mans rígides i tremoloses pel fred. El primer número que troba és el mòbil de la Simone. Hi truca i es prem el telèfon a l’orella sense deixar de tremolar. Sent els primers tons entre interferències just quan s’obre la porta de la casa. És en Jussi. Es miren. A en Benjamin no se li acut amagar el telèfon. Potser hauria de fugir, però no sap cap a on. En Jussi se li acosta a grans gambades, té la cara pàl·lida i nerviosa.

—Has acabat? —pregunta en veu alta.

En Jussi va cap a en Benjamin, se’l mira de fit a fit, i estableixen un pacte mut; en Jussi li pren el telèfon i continua caminant cap al llenyer just quan surt la Lydia.

—Què esteu fent? —pregunta.

—Agafo uns quants troncs més —crida en Jussi, i s’amaga el telèfon sota la jaqueta.

—Ja estic —diu en Benjamin.

La Lydia es queda a la porta i deixa passar en Benjamin.

Quan arriba al llenyer, en Jussi mira el telèfon i veu que a la pantalla blava hi diu «mama». A pesar del fred, al cobert fa olor de fusta i resina. Gairebé no s’hi veu res; l’única llum prové del telèfon. En Jussi es prem el telèfon contra l’orella i sent que en aquell moment algú contesta.

—Digui? —diu un home—. Hola?

—Erik? —pregunta en Jussi.

—No, sóc…

—Sóc en Jussi. Pots fer arribar un missatge a l’Erik? És important. Som a Lapònia, a casa meva, la Lydia, en Marek i jo, i…

En Jussi s’interromp perquè l’home que hi ha a l’altra banda del fil fa un crit. Sent cops i sorolls. Algú tus, una dona que plora i es lamenta, i després es fa un silenci. La connexió s’ha tallat. En Jussi mira el telèfon, pensa que hauria de provar de trucar a algú altre i es va mirant els números, però aleshores s’acaba la bateria. El telèfon s’apaga en el moment que la porta del cobert s’obre d’una revolada i la Lydia mira a l’interior.

—He vist la teva aura a través de les escletxes de la porta. Era totalment blava —diu.

En Jussi s’amaga el telèfon a l’esquena, se’l guarda en una butxaca i comença a carregar fusta al cistell.

—Entra —diu la Lydia—. Ja ho faig jo.

—Gràcies —diu ell, i surt del cobert.

Mentre va cap a la casa pel caminet nevat veu els cristalls de gel de la neu, brillants a la llum de les finestres. La neu cruix sota les seves botes. Sent com si alguna cosa o algú es mogués a batzegades darrere seu, i alhora uns esbufecs i una respiració forta. En Jussi té el temps just de pensar en el seu gos, en Castro. Recorda quan en Castro era un cadell, com caçava ratolins a la neu caiguda de nou. En Jussi se somriu quan rep el cop al clatell que el fa trontollar. Hauria caigut de cara a terra si no fos que la destral li ha quedat clavada al clatell i el fa alçar de nou. Es queda quiet, amb els braços caiguts al costat del cos. La Lydia allibera la destral. En Jussi sent la sang que li regalima pel cos i l’esquena, cau de genolls i rodola sobre si mateix per intentar posar-se dret. El seu camp visual es redueix ràpidament, però en els seus últims segons de consciència veu la Lydia que aixeca la destral per damunt seu.