21
Vespre de divendres 11 de desembre

En Joona Linna condueix a tota velocitat per Valhallavägen, pel costat de l’estadi on es van celebrar els Jocs Olímpics d’estiu l’any 1912. Canvia de carril, avança un Mercedes gros per la dreta i veu la façana d’obra vista de la clínica de Sofia aparèixer i desaparèixer entre els arbres. Els pneumàtics del seu cotxe retrunyen sobre una planxa metàl·lica. En Joona accelera per avançar un autobús blau que és a punt de sortir de la seva parada; el conductor li toca el clàxon indignat quan li passa al davant. Aigua grisa esquitxa cotxes aparcats i la vorera prop de l’Escola Superior Tècnica.

En Joona se salta un semàfor vermell prop de Norrtull, passa per davant del restaurant Stallmästaregärden i aconsegueix assolir una velocitat de gairebé 180 km per hora al petit tram recte del carrer Uppsalavägen abans d’haver de girar per passar per sota de l’autopista en direcció al Karolinska.

Quan aparca al costat de l’entrada principal, veu que hi ha uns quants cotxes de policia, les sirenes blaves fan uns dibuixos que semblen aspes de molins fantasmals sobre la façana marró de l’hospital. Un grup de periodistes envolta unes infermeres que s’estan davant de l’entrada tremolant de cap a peus. Se les veu molt espantades, algunes ploren obertament davant de les càmeres.

En Joona fa per entrar, però un jove policia que pica de peus inquiet, per un excés d’adrenalina o per agitació, corre a barrar-li el pas.

—Fora d’aquí! —diu el policia, i li clava una empenta.

En Joona es troba la mirada d’uns ulls estúpids de color blau cel. Aparta la mà que el policia li ha posat al pit i diu, amb calma:

—Sóc del departament d’investigació criminal.

El policia se’l mira extraordinàriament recelós.

—Identificació, si us plau.

—Joona, afanya’t, és aquí.

En Carlos Eliasson, el cap del departament d’investigació criminal, li fa gestos des de la recepció pàl·lidament il·luminada. Per la finestra, en Joona veu en Junesson, assegut en un banc, plorant amb la cara desencaixada. Un company més jove s’asseu al seu costat i li passa un braç per darrere les espatlles.

En Joona ensenya la placa i l’agent s’aparta malhumorat. Grans zones de l’entrada i el vestíbul central estan delimitats amb cinta policial. A l’exterior es disparen els flaixos de les càmeres de la premsa, i dins els de la policia científica.

En Carlos està al càrrec, és el responsable tant de la gestió estratègica de conjunt com de les ordres en terreny operatiu i tàctic. Dóna instruccions ràpides al coordinador de l’escenari del crim i després es gira cap a en Joona.

—El teniu? —pregunta en Joona.

—Uns testimonis l’han vist sortir del vestíbul sostenint-se en un caminador —diu en Carlos, estressat—, i el caminador l’hem trobat al costat de la parada de l’autobús.

En Carlos es mira el bloc de notes.

—Del recinte, n’han sortit dos autobusos, set taxis i el transport per a invàlids i gent gran… calculem que uns deu turismes particulars i una sola ambulància.

—Heu posat controls a les sortides?

—És massa tard.

En Carlos fa un gest al policia uniformat.

—Hem localitzat els autobusos, però no hem descobert res —diu l’agent.

—I els taxis?

—Ja hem enllestit Taxi Stockholm i Taxi Kurir, però…

L’agent fa un gest confús, com si ja no sabés què volia dir.

—Us heu posat en contacte amb l’Erik Maria Bark? —pregunta en Joona.

—L’hem trucat de seguida. No ha contestat, però estem intentant localitzar-lo.

En Joona renega.

—Necessita protecció.

—Rolle! —crida en Carlos—. Que has parlat amb en Bark?

—Just acabo de tornar a intentar-ho —respon en Roland Svensson.

—Doncs torna-hi —li diu en Joona.

—He de parlar amb l’Omar de la unitat de coordinació —diu en Carlos mirant al seu voltant—. Hem d’emetre una ordre de cerca nacional.

—Què vols que faci?

—Queda’t per aquí, mira si m’he descuidat alguna cosa —diu en Carlos, i crida en Mikael Verner, un dels tècnics d’Homicidis, per manar-li—. Informa a l’inspector Linna del que heu trobat fins ara.

En Verner es mira en Joona inexpressivament i diu, amb veu de nas:

—Una infermera morta… Diversos testimonis han vist sortir el sospitós amb un caminador.

—Ensenya-m’ho —diu en Joona.

Pugen junts per l’escala d’incendis, perquè l’anàlisi de les cabines i els bucs dels ascensors encara no ha acabat.

En Joona mira les petjades tacades de vermell que han deixat els peus nus d’en Josef Ek de camí a la sortida. Fa olor d’electricitat i mort. Una mà sangonosa marcada a la paret, més o menys on abans hi havia el carretó del menjar, mostra que el noi ha ensopegat o s’ha hagut de repenjar. A la porta metàl·lica de l’ascensor, en Joona veu un rastre que sembla l’empremta d’un front i una punta del nas.

Continuen caminant pel passadís i es queden davant de la porta on fa tot just una hora en Joona encara hi ha vist en Josef. Un toll de sang gairebé negra s’escampa per terra al voltant del cadàver.

—Era infermera —diu en Verner furiós—. Ann-Katrin Eriksson.

En Joona veu els cabells de color de palla i uns ulls sense vida. Té l’uniforme pujat per damunt dels malucs; «sembla que l’assassí hagi intentat aixecar-li el vestit», pensa.

—L’arma del crim segurament és un bisturí —diu en Verner secament.

En Joona murmura alguna cosa, treu el seu telèfon i truca a la presó de Kronoberg.

Una veu masculina i endormiscada respon alguna cosa incomprensible.

—Sóc en Joona Linna —diu ràpidament—, vull saber si encara teniu l’Evelyn Ek.

—Què?

En Joona repeteix secament:

—Que encara teniu l’Evelyn Ek?

—Ho hauràs de preguntar al cap de guàrdia —respon la veu, agra.

—Doncs el podries anar a buscar, si us plau?

—Un moment —diu l’home, i deixa el telèfon sobre la taula.

En Joona sent que s’allunya, i després una porta que grinyola, una conversa i alguna cosa que fa soroll. Es mira el rellotge: ja fa deu minuts que és a l’hospital.

Començar a baixar per l’escala, cap a l’entrada, amb el telèfon a l’orella.

—Sóc en Jan Persson —diu una veu alegre.

—Joona Linna, departament d’investigació criminal. Vull saber com està l’Evelyn Ek —diu breument.

—L’Evelyn Ek? —pregunta en Jan Persson—. Ah, sí, espera. L’hem deixada anar. No ha estat fàcil, es negava a anar-se’n, es volia quedar aquí.

—Ha quedat en llibertat?

—No, no, va venir el fiscal. És a…

En Joona sent que en Jan Persson passa fulls.

—És en un dels nostres apartaments protegits.

—Molt bé —diu en Joona—. Posa-li un parell d’agents a la porta, em sents?

—No som estúpids, eh —respon en Jan Persson ofès.

En Joona acaba la conversa i va cap a en Carlos, que seu en una cadira amb un portàtil a la falda. Al seu costat, una dona assenyala la pantalla.

L’Omar, des de la unitat de coordinació, repeteix per ràdio el codi «Eco», que s’utilitza quan s’activen les unitats canines. En Joona suposa que ja deuen haver aturat la majoria de cotxes sense resultat.

En Joona fa un gest amb la mà a en Carlos, però no aconsegueix atreure la seva atenció; ho deixa estar i surt per una de les portes petites de vidre. És fosc i fa fred. El caminador és a l’estació d’autobusos deserta. En Joona mira al seu voltant, sense fer cabal dels badocs que observen el treball de la policia des de l’altra banda de la cinta, ni de les sirenes blaves, ni dels desplaçaments apressats dels agents; ignora els flaixos de les càmeres dels periodistes, i es dedica a fer lliscar la mirada per l’aparcament, per les façanes fosques i els diversos edificis del complex hospitalari.

En Joona es posa en marxa, augmenta el ritme, passa per damunt de la cinta tremolosa, s’obre pas entre els curiosos i mira cap al Cementiri Nord. Va cap a Solna Kyrkoväg, seguint la tanca, i intenta distingir alguna cosa entre les siluetes negres dels arbres i les pedres. Una xarxa de camins més o menys il·luminats s’estén pel recinte de seixanta hectàrees amb camps on escampar cendres, parterres, un crematori i trenta mil tombes.

En Joona passa pel costat de la caseta del guarda, accelera el pas, veu l’obelisc clar d’Alfred Nobel i deixa enrere la gran capella fúnebre. De cop es fa un silenci absolut. Ja no se sent el soroll que hi ha a l’entrada de l’hospital; les branques dels arbres nus remoregen i les passes d’en Joona ressonen dèbilment entre les tombes i les creus. Més endavant se sent el retruny d’un vehicle gros a l’autopista i el frec de les fulles seques sota una mata. Aquí i allà hi brilla un petit ciri en el seu potet de vidre entelat. En Joona va fins a l’extrem est del cementiri, la part que toca a l’entrada a l’autopista, i de cop veu, enmig de la foscor, algú que camina entre les làpides en direcció a l’oficina. Els separen uns quatre-cents metres.

En Joona s’atura i intenta aguditzar la vista. La silueta té un caminar erràtic, va inclinat cap endavant. En Joona corre entre làpides, plantes, espelmetes titil·lants i angelets de pedra. Veu que la figura escanyolida camina ràpidament entre els arbres per l’herba glaçada. La seva roba blanca voleia al seu voltant.

—Josef! —crida en Joona—. Quiet!

El noi s’amaga darrere d’una gran tomba familiar amb una tanca de ferro forjat i grava rastellada. En Joona agafa la seva arma, li treu ràpidament el fiador, corre cap a un costat, troba una línia de tir, crida al noi que no es mogui i apunta a la cuixa dreta. En aquell moment apareix una dona gran al mig del camí; havia estat inclinada sobre una tomba i s’ha incorporat de cop i ha quedat al bell mig de la línia de foc; a en Joona se li encongeix el cor de l’esglai. En Josef desapareix darrere d’una tanca de xiprers; en Joona abaixa l’arma i li corre al darrere. Sent que la dona gemega dient que només volia posar un ciri a la tomba d’Ingrid Bergman; sense mirar-la, en Joona crida que això és un afer policial, i mira al seu voltant en la foscor. En Josef ha desaparegut entre els arbres i les pedres. Els fanals escadussers només creen petits cercles de llum; un banc verd, o un parell de metres d’un camí de grava. En Joona treu el telèfon, truca a la unitat de coordinació i demana que li enviïn reforços immediatament. És una situació perillosa, necessita tota una unitat, com a mínim cinc grups i un helicòpter. S’enfila a un talús, salta sobre una bardissa baixa i s’atura. Lluny se senten lladrucs. Un cruixit de grava en un camí una mica més enllà; en Joona corre cap a aquella direcció. Veu algú que s’arrossega entre les làpides; en Joona el segueix amb la mirada, intenta acostar-s’hi i trobar una línia de foc tan bon punt aconsegueixi identificar de qui es tracta. Uns ocells negres surten en bandada; en algun lloc es tomba una paperera. De cop veu en Josef que corre ajupit darrere una bardissa de fulles seques cobertes de gel. El terra rellisca; en Joona es deixa lliscar per un pendent i aterra contra unes jardineres amb regadores i torretes anguloses. Quan torna a estar dret ja no veu en Josef. Sent el batec del cor a les temples, s’ha fet una esgarrinxada a l’esquena. Té les mans fredes i rígides. Travessa el caminet de grava i mira al seu voltant; a força distància, darrere de l’edifici d’oficines, hi ha un cotxe amb l’emblema de la ciutat d’Estocolm a la porta. El cotxe gira lentament, els llums vermells de darrere desapareixen i els fars de davant pampalluguegen intermitentment entre els arbres. De cop, il·luminen en Josef, que camina trontollant pel caminet. Inclina el cap endavant, cansat, coix. En Joona corre tant com pot. El cotxe s’ha aturat, la porta s’obre i en surt un home amb barba.

—Policia! —crida en Joona, però no el senten, així que dispara un tret a l’aire i l’home de la barba mira cap a ell. En Josef s’acosta a l’home amb el bisturí a la mà, i tot es precipita. En Joona no té cap possibilitat d’arribar a temps. Es recolza en una làpida; és a més de tres-cents metres de distància, sis cops més que les pistes de tir. La mira tremola; li costa veure-s’hi. Parpelleja i observa, tens.

La figura entre grisa i blanca és cada cop més petita i fosca. Una branca s’interposa constantment a la línia de foc. L’home de la barba s’ha girat cap a en Josef i fa un pas enrere. En Joona acciona el gallet, intentant mantenir la mira immòbil. L’arma dispara i en Joona sent el retrocés al colze i l’espatlla; els esquitxos de pólvora li cremen la mà glaçada. La bala desapareix entre els arbres i es perd.

L’eco del tret s’esmorteeix; en Joona torna a apuntar i veu que en Josef clava el bisturí a la panxa de l’home de la barba. En surt sang. En Joona dispara; la bala travessa la roba d’en Josef, que trontolla i deixa caure el ganivet, es duu les mans a l’esquena, va cap al cotxe i s’hi asseu. En Joona corre per ser a temps a la carretera, però en Josef ja ha engegat el cotxe, passa per damunt de les cames de l’home de la barba i accelera. Quan s’adona que no hi arribarà a temps, en Joona s’atura i dirigeix la pistola a una roda del davant, dispara… i l’encerta. El cotxe fa esses, però tot i així s’allunya, cada cop més ràpid, fins a desaparèixer en direcció a l’accés a l’autopista. En Joona enfunda la pistola, agafa el telèfon i informa a la unitat de coordinació de la situació; diu que vol parlar amb l’Omar i repeteix que necessita un helicòpter.

L’home de la barba encara és viu. Un raig de sang fosca se li escapa entre els dits procedent de la ferida de la panxa, i les cames semblen trencades.

—Era només un xaval —diu, colpit—. Era només un xaval.

—L’ambulància ja ve —diu en Joona, i per fi sent un helicòpter sobre el cementiri; el soroll de l’hèlice, que sembla una metralladora.

* * *

Ja és tard quan, al seu despatx del quarter general de policia, en Joona marca el número de la Disa i espera fins a sentir el to.

—Deixa’m en pau —respon ella amb veu monòtona.

—Que dormies? —pregunta en Joona.

—És clar.

Es fa un breu silenci.

—Era bo, el sopar?

—Mmmm.

—Suposo que entens que…

S’interromp, la sent badallar i incorporar-se.

—Estàs bé? —pregunta la Disa suaument.

En Joona es mira les mans; malgrat que se les ha rentat a consciència, li sembla que els dits encara fan una mica d’olor de sang. De genolls, ha fet pressió sobre els llavis de la ferida més gran del ventre de l’home el cotxe del qual havia robat en Josef Ek.

El ferit havia estat totalment conscient tota l’estona; havia parlat gairebé amb entusiasme del seu fill, que acabava de fer la selectivitat i aniria per primera vegada tot sol al nord de Turquia a visitar els seus avis. L’home s’havia mirat en Joona, havia vist que tenia les mans sobre la seva panxa i havia constatat sorprès que no sentia gens de dolor.

—No és de bojos? —havia preguntat, mirant en Joona amb els ulls radiants i clars d’un nen.

En Joona havia intentat parlar a poc a poc, li havia explicat que les endorfines provocaven que no sentís dolor en aquest moment; el seu cos estava en xoc i el sistema nerviós intentava evitar més càrregues.

L’home s’havia quedat en silenci i després havia preguntat, sense nerviosisme:

—És això el que sents quan mors? —havia intentat somriure a en Joona abans de continuar—. No fa gens de mal?

En Joona havia obert la boca per contestar, però en aquell moment acabava d’arribar l’ambulància i algú li va apartar les mans de la panxa de l’home i el va conduir un parell de metres més enllà, mentre el personal de l’ambulància posava l’home en una llitera.

—Joona? —torna a preguntar la Disa—. Com estàs?

—Jo bé —diu ell.

Sent que la Disa es mou; sembla que begui aigua.

—Vols una altra oportunitat? —pregunta després.

—Amb molt de gust.

—I això que no t’importo gens —afegeix la Disa amb veu dura.

—Ja saps que això no és veritat —respon, i de cop s’adona de com en sona, de cansada, la seva veu.

—Perdona —diu la Disa—. M’alegro que estiguis sa i estalvi.

Acaben la conversa.

En Joona es queda un moment assegut escoltant el silenci reconfortant del quarter; després es posa dret, treu la seva arma, penja la pistolera a la banda interior de la porta, i després agafa la pistola, la desmunta i comença a netejar i lubricar lentament cada peça. Finalment, torna a muntar-la, va cap a l’armari de les armes i la guarda amb pany i clau. L’olor de sang ha desaparegut, ara les mans li fan una forta olor de lubricant per a armes. Aleshores s’asseu per escriure un informe per a en Petter Näslund, el seu superior directe, sobre per què li ha semblat necessari i justificat utilitzar l’arma reglamentària.