33
Tarda de dilluns 14 de desembre

L’Erik Maria Bark seu a l’escriptori del seu despatx. Brilla un solet dèbil que intenta entrar a l’hospital des del jardí interior desert. En un petit bol de plàstic amb tapa hi ha les restes d’una amanida, al costat del llum de pantalla rosa de l’escriptori hi ha una ampolla de dos litres de Coca-Cola. Observa la fotografia impresa que l’Aida va enviar a en Benjamin: en la foscor, la llum intensa del flaix crea una zona il·luminada amb la gespa hirsuta, la bardissa i la part de darrere de la tanca. Per molt que se la mira, no entén què ensenya, la foto, no veu què devia voler mostrar el fotògraf. La sosté davant dels ulls i intenta discernir si hi ha res a la cistella de plàstic.

Pensa que ha de trucar a la Simone per demanar-li que li llegeixi l’e-mail paraula per paraula, per saber exactament què va escriure l’Aida a en Benjamin, però després es diu que potser la Simone no voldrà parlar amb ell. No entén perquè va haver de ser tan cruel i dir-li que manté una relació amb la Daniëlla; potser només va ser perquè volia que el perdonés i ella tan sols buscava una excusa per desconfiar d’ell.

De cop, li ve al cap la veu d’en Benjamin quan li va trucar des del portaequipatge d’aquell cotxe; com havia intentat fer el cor fort, no semblar espantat. L’Erik agafa una càpsula rosa de Citodon de la capseta de fusta i se l’empassa amb una mica de cafè fred. La mà li tremola tant que li costa tornar a deixar la tasseta al platet.

«En Benjamin devia estar espantadíssim», pensa l’Erik, «tancat d’aquella manera a les fosques en un cotxe. Volia sentir la meva veu; no sabia res, ni qui l’havia raptat, ni cap a on anava». Quant podia tardar en Kennet a localitzar la conversa? L’Erik se sent irritat per no haver-se’n ocupat ell mateix, però després pensa que si el seu sogre és capaç de trobar en Benjamin, la resta no té importància.

Posa la mà sobre l’auricular del telèfon. Ha de trucar a la policia, pensa, i assegurar-se que facin la seva feina. Vol saber què han descobert, si ja han rastrejat la trucada, si tenen algun sospitós. Quan truca i explica de què es tracta, el connecten amb un departament equivocat i ha de tornar a trucar. Tant de bo s’hi posés en Joona Linna, però passen la trucada a un agent, un cert Fredrik Stensund que li confirma que ell és qui s’encarrega de la investigació sobre la desaparició d’en Benjamin Bark. L’agent es mostra molt comprensiu i diu que ell també té fills adolescents.

—Quan no són a casa, et passes la nit patint. Saps que no els pots lligar massa curt, però…

—En Benjamin no està de gresca —diu l’Erik, recalcant cada paraula.

—No, és cert, tenim certes dades que contradiuen…

—L’han segrestat —l’interromp l’Erik.

—Entenc com es deu sentir, senyor, però…

—La cerca d’en Benjamin no té la màxima prioritat —intervé l’Erik.

Es fa un breu silenci. L’agent respira profundament un parell de cops abans de continuar:

—Em prenc seriosament el que diu, i li prometo que fem el que podem.

—Doncs ocupeu-vos de rastrejar la conversa —diu l’Erik.

—Ja ho estem fent —respon l’Stensund en un to més ferm.

—Si us plau —diu l’Erik dèbilment.

Es queda assegut amb el telèfon a la mà. «Han de localitzar la conversa», pensa. «Necessitem un lloc, un cercle en un mapa, una direcció. És l’únic que tenim». L’únic que en Benjamin havia pogut dir era que havia sentit una veu. «Com des de sota una manta», pensa l’Erik, però no sap si se’n recorda bé. Havia dit realment que sentia una veu, una veu esmorteïda? Potser només era un murmuri, un soroll que semblava una veu, però sense paraules ni significat. L’Erik s’estira els llavis, mira la foto i es pregunta si hi podria haver alguna cosa a l’herba alta, però no hi veu res. Després, quan s’inclina endavant i tanca els ulls, té la imatge gravada: la bardissa i la tanca marró brillen amb un to rosat, el turó de color groc verdós és blau fosc i va canviant de color a poc a poc. Com un tros de tela contra un cel nocturn, pensa l’Erik, i en aquell moment s’adona que en Benjamin va dir alguna cosa sobre una casa, un castell embruixat.

Obre els ulls i es posa dret. La veu esmorteïda havia dit alguna cosa sobre un castell embruixat. L’Erik no entén com havia pogut oblidar-se’n; en Benjamin ho va dir abans que el cotxe s’aturés.

Mentre es posa la jaqueta intenta recordar quins castells embruixats coneix; no gaires. Recorda haver-ne vist un en algun lloc cap al nord d’Estocolm, prop de Rosersberg. Pensa ràpidament: l’església d’Ed, a Runby, pel passeig, després del turó, passant pel costat dels prats, baixant cap al llac Mälaren. Abans d’arribar a la tomba prehistòrica en forma de vaixell que hi ha prop de Runsa, trobes l’edifici a l’esquerra, al costat de l’aigua. És una espècie de castell de fusta comprimida, amb torres, porxos i magnífiques talles de fusta.

L’Erik surt del despatx, recorre ràpidament el passadís, intenta recordar l’excursió. Hi van anar amb en Benjamin. Havien visitat la tomba de pedra, una de les tombes víkings més grans de Suècia. S’havien col·locat al mig de l’herba verda de l’el·lipsi que formen grans pedres grises. Era cap a finals d’estiu i feia molta calor. L’Erik encara recorda la quietud de l’aire i les papallones sobre la grava de l’aparcament quan van tornar a ficar-se al cotxe i se’n van anar amb les finestres baixades.

A l’ascensor, camí del garatge, l’Erik recorda que un parell de quilòmetres més enllà s’havia aturat al costat de la carretera, havia assenyalat el castell embruixat i havia preguntat a en Benjamin, de broma, si hi voldria viure.

—On?

—En aquell castell embruixat —havia dit, però ja no sap què va contestar en Benjamin.

El sol es pon, la llum obliqua es reflecteix al gel dels tolls de l’aparcament per a visitants de neurologia. La grava de l’asfalt xerrica sota els pneumàtics quan l’Erik es dirigeix a l’entrada principal.

És ben conscient que seria molt improbable que en Benjamin es referís justament a aquell castell embruixat, però no és impossible. Agafa l’E4 en direcció nord mentre la llum és cada cop més tènue i dóna una aparença boirosa al món. L’Erik parpelleja per veure-hi millor. El seu cervell no entén que és el vespre fins que no es fan visibles els matisos blaus.

Mitja hora més tard s’acosta al castell embruixat. Ha intentat quatre vegades localitzar en Kennet per saber si ja ha pogut rastrejar la conversa d’en Benjamin, però no contesta i l’Erik tampoc no li ha deixat cap missatge.

Encara es veu una mica el cel sobre el llac, però el bosc està fosc com una gola de llop. Avança lentament per la carretereta estreta cap al poble que s’ha anat formant al voltant de l’aigua. Els fars del cotxe il·luminen solars lliures nous, edificis de finals de segle XIX i principis del XX, i casetes de vacances, es reflecteixen en algunes finestres i llisquen per una entrada on hi ha un tricicle. Redueix la velocitat i veu aparèixer el castell embruixat darrere d’unes bardisses altes. L’Erik continua fins a passar un parell de cases més i aparca al costat de la carretera, surt del cotxe i retrocedeix una mica, obre la tanca d’un xalet de pedra fosca i travessa la gespa. La corda d’una bandera dóna cops a l’asta. L’Erik salta la tanca cap a la parcel·la següent i passa pel costat d’una piscina tapada amb plàstic que el vent fa cruixir. Les grans finestres de la casa baixa que hi ha al costat de l’aigua són negres. L’empedrat està cobert de fulles fosques.

L’Erik accelera el pas, veu el castell embruixat a l’altre costat de la tanca d’avets i s’hi obre pas a través.

Observa que aquest terreny està més protegit de les mirades que els altres.

Un cotxe passa per la carretera. Els fars il·luminen un parell d’arbres i l’Erik pensa en aquella foto tan estranya de l’Aida: l’herba groga i les mates. S’acosta a la gran casa de fusta; sembla que hi hagi una llum blava en una de les habitacions.

El castell embruixat té finestres altes i amb els marcs decorats, i un sostre que sobresurt i sembla d’encaix. Deu tenir una vista fantàstica del llac, pensa. Una torre hexagonal més alta en una de les ales i dos miradors amb sostre punxegut reforcen la impressió que es tracta d’un castell de fusta en miniatura. Els panells de la base de la paret són horitzontals, però la línia és interrompuda per uns panells falsos que creen una impressió multi-dimensional. Al voltant de la porta hi ha una estructura de fusta molt treballada: uns pilars amb talles i un porxo punxegut molt bonic. Quan arriba a la finestra, l’Erik veu que la llum blavosa ve d’un televisor. Algú mira competicions de patinatge artístic. Les càmeres segueixen les piruetes, salts i girs ràpids dels patinadors. La llum blava fa pampallugues a les parets. Al sofà hi ha un home gras amb pantalons de fúting grisos. Es col·loca bé les ulleres al nas i torna a reclinar-se. Sembla que està tot sol; a la taula només hi ha una tassa. L’Erik intenta mirar a l’interior de l’habitació del costat. Sent una mena de dringadissa a l’altra banda del vidre. Avança cap a la finestra següent i es troba un dormitori amb el llit per fer i una porta tancada cap a l’interior de la casa. A la tauleta de nit hi ha mocadors de paper arrugats i un got d’aigua. Un mapa d’Austràlia penja de la paret. El marc metàl·lic de la finestra té humitats.

L’Erik ressegueix la paret exterior cap a la finestra següent. Les cortines estan tancades; no pot veure què hi ha a l’altra banda, però torna a sentir la dringadissa, combinada amb una mena de clic-clic. Continua endavant, rodeja la torre hexagonal, i després es troba un menjador amb mobles foscos i terra brillant de fusta. Li fa la sensació que aquesta habitació no s’utilitza gaire sovint.

Davant d’una vitrina, a terra, hi ha un objecte negre. Una funda de guitarra, pensa. Un altre cop el mateix soroll. L’Erik s’inclina endavant, col·loca les mans al vidre per evitar el reflex del cel gris, i veu un gos gros que es llança cap a ell. El gos topa amb el vidre, s’alça sobre les potes de darrere i comença a bordar cap a la finestra. L’Erik retrocedeix, ensopega amb una torreta, rodeja ràpidament la casa i es queda esperant amb el cor a cent.

El gos se’n cansa al cap d’una estona. Els llums de fora de la casa s’encenen i es tornen a apagar.

L’Erik no comprèn què ha vingut a fer. Se sent increïblement sol. És conscient que el millor que pot fer és tornar al despatx de l’hospital Karolinska, i se’n va cap a la part de davant del castell embruixat, a l’entrada del terreny.

Quan gira la cantonada veu algú que l’espera a la llum de la porta de la casa. És l’home gras, dalt de l’escala, amb anorac de plomes. Sembla mort de por en veure l’Erik. Potser s’havia esperat trobar-se un grupet de nens entremaliats, o un ant, o alguna cosa així.

—Hola —diu l’Erik.

—Això és propietat privada! —crida l’home amb veu estrident.

El gos comença a bordar darrere de la porta tancada. L’Erik s’hi acosta i veu un cotxe esportiu de color groc a l’entrada. Només té dos seients i el portaequipatge és clarament massa petit per amagar-hi algú.

—És seu, aquest Porsche? —pregunta l’Erik.

—Sí.

—Que té més cotxes?

—Per què ho vol saber?

—El meu fill ha desaparegut —respon l’Erik seriós.

—No tinc cap altre cotxe —diu l’home—, d’acord?

L’Erik apunta la matrícula.

—Se’n pot anar, ara?

—Sí —respon l’Erik, i se’n va cap a la tanca. Es queda una estoneta a la carretera, en la foscor, mirant el castell embruixat abans de tornar al seu cotxe. Agafa la capseta de fusta amb el papagai i l’indígena, la sacseja perquè li caiguin uns quants comprimits a la palma de la mà, rodons i llisos; els compta amb el polze i se’ls empassa.

Després d’un breu moment de dubte, marca el número de la Simone i sent els tons del telèfon. Pensa que deu ser a casa d’en Kennet menjant entrepans de salami i cogombrets. Els tons se succeeixen en el silenci. L’Erik s’imagina el pis de Luntmakargatan a les fosques: el rebedor amb les jaquetes, el llum de paret, la cuina amb la taula llarga i estreta de roure, les cadires. El correu a l’estoreta de l’entrada: un pilonet de diaris, factures, fullets de propaganda brillants. Quan sent el pip, no deixa cap missatge. Penja, fa girar la clau de contacte, gira cua i torna cap a Estocolm.

No pot demanar ajut a ningú, pensa, ben conscient de la ironia S’ha dedicat durant anys a l’estudi de les dinàmiques de grup i de la psicoteràpia col·lectiva, però ara de cop es troba aïllat i sol. No té ningú a qui dirigir-se, ningú amb qui voldria parlar. I això que justament la força del col·lectiu havia estat el que l’havia impulsat en la seva feina. Havia intentat comprendre per què la gent que ha sobreviscut una guerra superen els seus traumes amb molta més facilitat que les persones que han viscut una violació semblant de la seva privacitat, però sols. Havia volgut saber per què els individus d’un grup que ha estat torturat col·lectivament se’n surten millor que les persones soles. «Què té la comunitat que ens guareix?», es preguntava. És per reflex, canalització, normalització, o pura solidaritat?

Quan ja va per l’autopista il·luminada de groc, truca a en Joona. S’espera cinc tons i ho prova al mòbil.

—Digui? Sóc en Joona —sona absort en els seus pensaments.

—Hola, sóc l’Erik. Encara no heu trobat en Josef?

—No —sospira en Joona.

—Sembla que segueix uns patrons totalment propis.

—Ja t’ho he dit, Erik, i t’ho torno a dir: hauries d’acceptar protecció.

—Tinc altres prioritats.

—Ja ho sé.

Es fa un breu silenci.

—No ha trucat més, en Benjamin? —pregunta en Joona amb el seu malenconiós suec amb accent finès.

—No.

L’Erik sent una veu de fons, potser de la televisió.

—En Kennet havia de localitzar la conversa, però…

—Ja ho he sentit, però aquestes coses volen temps —diu en Joona—. S’ha d’enviar un tècnic a les centrals, a aquella estació base en concret.

—Però aleshores ja saben com a mínim de quina estació es tracta.

—Em penso que això l’operador ho pot saber al moment —respon en Joona.

—M’ho podries esbrinar? L’estació base?

Es fa un breu silenci. Després se sent la veu neutra d’en Joona:

—Per què no parles amb en Kennet?

—No contesta.

En Joona sospira lleugerament.

—Ho miraré, però no t’esperis gran cosa…

—Per què?

—Segurament és una estació base d’Estocolm, i això no serveix de gaire fins que el tècnic no ha precisat la posició.

L’Erik sent que fa alguna cosa; sona com si enrosqués la tapa d’un pot de vidre.

—Li estic fent un te verd a ma mare —diu en Joona breument.

Una aixeta s’obre i després es tanca.

L’Erik aguanta la respiració un moment. Sap que en Joona ha de donar la màxima prioritat a la fugida d’en Josef Ek, que en Benjamin no és un cas únic per a la policia: un adolescent que desapareix de casa no té res a veure amb la feina habitual del departament d’investigació criminal. Però ho ha de demanar, no pot fer altra cosa.

—Joona —diu l’Erik—, m’agradaria que t’encarreguessis del cas del segrest d’en Benjamin. T’ho agrairia molt, em faria sentir molt millor.

Fa una pausa. Li fan mal les mandíbules; ha estat serrant les dents amb força sense adonar-se’n.

—Tant tu com jo sabem que no és una desaparició normal —continua—. Algú va injectar a la Simone un anestèsic que s’utilitza en cirurgia. Sé que has de donar la màxima prioritat a la cerca d’en Josef Ek, i entenc que en Benjamin ja no és assumpte teu ara que ha desaparegut la relació amb en Josef, però potser ha passat alguna cosa molt més greu…

Calla, massa esgarrifat per poder continuar.

—Ja t’he parlat de la malaltia d’en Benjamin —aconsegueix dir, encara—. D’aquí a dos dies la seva sang ja no estarà protegida pel coagulant, i d’aquí a una setmana els seus vasos sanguinis estaran tan afectats que podria quedar paralitzat o tenir una hemorràgia cerebral o pulmonar només per un accés de tos.

—L’hem de trobar —diu en Joona.

—Pots ajudar-me?

La petició de l’Erik es queda a l’aire, desemparada, però a ell tant li fa. Estaria disposat a posar-se de genolls i suplicar ajuda. La ma amb què sosté el telèfon està humida i relliscosa de suor.

—No puc agafar una investigació de la policia d’Estocolm així com així —respon en Joona.

—L’home que se n’encarrega es diu Fredrik Stensund. Sembla amable, però no surt de l’escalforeta del seu despatx.

—Segur que saben el que es fan.

—No em diguis mentides —diu l’Erik amb suavitat.

—No crec que pugui agafar el cas —diu en Joona, compungit—. No s’hi pot fer gaire res. Però m’agradaria ajudar-te. Has de pensar bé qui podria haver segrestat en Benjamin. Podries haver-te convertit en l’objectiu d’algú quan vas sortir a les notícies, però també podria ser algú que coneixes. Si no tens sospitós, tampoc no tens cas, res de res. Rumia, repassa tota la teva vida, un cop i un altre: tothom que coneixes, tothom que coneix la Simone, tothom que coneix en Benjamin. Veïns, família, companys de feina, pacients, competència, amics. T’ha amenaçat algú? Ha amenaçat algú en Benjamin? Intenta recordar-te’n. Pot haver estat una acció en calent, però també podria fer anys que estava planejada. Pensa-ho bé, Erik, i després posa’t en contacte amb mi.

L’Erik ja obre la boca per tornar a demanar a en Joona que s’ocupi del cas, però no pot dir res més perquè sent un clic. Així es queda, assegut al cotxe, amb els ulls que li couen, mirant el trànsit que avança rabent per l’autopista.