35
Matí de dimarts 15 de desembre

Abans que les portes de l’ascensor es tanquin l’Erik ha pitjat el botó més de deu vegades. Ja sap que no serveix per fer-lo anar més ràpid, però no se’n pot estar. Les paraules d’en Benjamin des de la foscor del cotxe es barregen al seu cap amb diversos fragments estranys de records que la cinta de vídeo ha desenterrat.

Torna a sentir la veu feble de l’Eva Blau que diu que un home amb els cabells en una cua s’havia endut una persona. Però mentre ho deia, tenia un deix mentider als llavis, alguna cosa que feia que es giressin cap a dins.

El mecanisme de l’ascensor fa molt de soroll per sobre d’ell mentre la cabina baixa amb un brunzit.

«El castell embruixat», pensa, i desitja un cop i un altre que només sigui una coincidència circumstancial, que la desaparició d’en Benjamin no tingui res a veure amb el seu passat. L’ascensor s’atura i les portes s’obren. L’Erik s’afanya per l’aparcament cap a l’escala estreta. Dos pisos més avall obre una porta d’acer i ressegueix el passadís subterrani blanc cap a una porta de seguretat, prem el botó de l’intèrfon i el manté premut un munt d’estona, fins que algú respon sense ganes. S’inclina cap endavant i explica al micròfon per què ha vingut. «Aquí no volen rebre visites», pensa. Al magatzem hi ha tots els expedients de pacients, tots els estudis científics, tots els experiments, tests amb les respostes marcades, les dades sobre la talidomida i estudis sanitaris dubtosos. Als prestatges hi ha milers d’arxivadors amb els resultats de les anàlisis de les mostres secretes de casos sospitosos de VIH dels anys vuitanta, les esterilitzacions forçoses de l’època de la política d’esterilització sueca de finals de la dècada de 1930, els experiments sobre les mandíbules de disminuïts psíquics, quan la reforma dental sueca fou sancionada per les seves pràctiques: nens orfes, disminuïts psíquics i persones grans havien de mantenir una quantitat de sucre a la boca fins que les dents se’ls corquessin.

La porta s’obre amb un brunzit i l’Erik entra. La il·luminació és inesperadament càlida, té alguna cosa que dóna un aire agradable al magatzem. No és ni molt menys un búnquer subterrani sense finestres. De la cabina del guarda se sent música d’òpera: elaborades coloratures d’una mezzosoprano. L’Erik es controla, intenta semblar tranquil i compon un somriure al seu rostre abans d’anar cap al guarda.

Un home no gaire grandot amb barret de palla rega les plantes, d’esquena a l’Erik.

—Hola, Kurt.

L’home es gira i diu, alegre i sorprès:

—Erik Maria Bark, quant de temps. Com va tot?

L’Erik no sap ben bé què dir.

—No ho sé —respon sincerament—. Tenim alguns problemes familiars, ara mateix.

—Ahà, ja veig…

—Quines plantes tan maques —diu l’Erik per evitar més preguntes.

—Pensaments silvestres. M’agraden molt. En Conny deia que aquí baix no floriria res. «Ah, no? Que no podré fer florir res, aquí baix?», vaig preguntar-li jo. «Ja ho veuràs!».

—Exacte —respon l’Erik.

—He instal·lat llums de quars a tot arreu.

—Caram.

—Sí, és com un solàrium, això —fa broma en Kurt, i agafa un tub de crema solar.

—Desgraciadament, no em puc quedar pas tanta estona.

—Posa-te’n una mica al nas —diu en Kurt, treu una voluta de crema del tub i l’estén per la punta del nas de l’Erik.

—Gràcies, però…

En Kurt abaixa la veu i xiuxiueja, amb ulls divertits:

—De vegades em passejo per aquí en calçotets, però això no ho pots dir a ningú, eh?

L’Erik somriu i nota que té tota la cara tensa.

Es fa un silenci i en Kurt se’l mira.

—Fa anys vaig gravar les meves sessions d’hipnosi —comença l’Erik.

—Fa quants anys?

—Uns deu anys, és una sèrie de cintes de VHS que…

—VHS?

—Sí; fins i tot aleshores ja estava obsolet —continua l’Erik.

—Totes les cintes de vídeo estan digitalitzades.

—Perfecte.

—Les tenim a l’arxiu informàtic.

—I com hi puc accedir?

En Kurt somriu i l’Erik veu el contrast de les dents blanques amb la pell morena.

—Jo t’hi puc ajudar.

Es dirigeixen junts als quatre ordinadors que hi ha en un nínxol al costat de les prestatgeries.

En Kurt introdueix ràpidament la seva contrasenya i examina les carpetes amb gravacions digitalitzades.

—Estan al teu nom? —pregunta.

—Sí, suposo —diu l’Erik.

—Doncs no —diu en Kurt, dubitatiu—. Buscaré per «hipnosi».

Introdueix la paraula en una altra cerca.

—Ara sí que troba coses. Mira-ho tu mateix.

Cap de les ocurrències correspon a la documentació de l’Erik sobre la teràpia. L’únic d’aquella època que tracta d’ell són els documents sobre sol·licituds i diners assignats. Introdueix les paraules «castell embruixat» en una altra cerca; després ho intenta amb el nom «Eva Blau», tot i que els membres del seu grup no estaven registrats com a pacients de l’hospital.

—No hi ha res —diu amb veu cansada.

—Sí, hi va haver molts problemes durant la digitalització —va dir en Kurt—. Es va perdre molt de material, totes les cintes Betamax i…

—Qui se’n va ocupar?

En Kurt es gira cap a ell i arronsa les espatlles contrit:

—En Conny i jo.

—Però i les cintes originals, que són en algun lloc, encara? —intenta l’Erik.

—Em sap greu, però ni idea, de veritat.

—Creus que en Conny podria saber-ho?

—No.

—No podries trucar-li per preguntar-l’hi?

—Viu a Sinrishamn.

L’Erik es gira, es frega els llavis i intenta pensar amb calma.

—Sí que et puc dir que molt del material es va esborrar per accident —diu en Kurt.

L’Erik se’l mira.

—És material de recerca únic —diu sense forces.

—Ja t’he dit que em sabia greu, no?

—Ja ho sé. No volia dir que…

En Kurt talla una fulleta marró d’una flor.

—Havies deixat la hipnosi, no? —diu.

—Sí, però és que volia mirar…

L’Erik es queda en silenci. Se li han acabat les forces. L’únic que vol és tornar al seu despatx, prendre’s un comprimit i dormir.

—Aquí baix sempre hem tingut problemes tècnics —continua en Kurt—, però cada cop que ens en queixem, ens diuen que hem d’anar tirant amb el que tenim. «Què hi farem», ens van dir un cop que vam esborrar per accident els estudis sobre lobotomia de tota una dècada. Gravacions antigues, de 16 mil·límetres, que s’havien passat a vídeo els anys vuitanta, però que no van arribar a l’era digital.