Era el vespre. Havia caigut un petit xàfec i ara el sol brillava als tolls. Quan vaig fer un tomb corrent al voltant del llac, pensant en el que la Lydia havia fet, l’aire feia olor de bosc, de terra molla i arrels podrides. Continuava convençut que havia dit la veritat durant la hipnosi, però de quina manera? Quina veritat havia explicat? Segurament havia descrit un record real i correcte, però l’havia situat en un moment equivocat. Amb la hipnosi queda encara més clar que el passat no és passat, vaig pensar un cop més.

Vaig omplir-me els pulmons de l’aire fresc de finals de primavera, i vaig accelerar en l’últim trosset de bosc camí de casa. Quan vaig ser al nostre carrer vaig veure que al costat de l’entrada de casa hi havia un cotxe negre gros. Dos homes s’esperaven inquiets al costat del vehicle. Un d’ells es reflectia a la laca lluent mentre es fumava un cigarret amb moviments ràpids, l’altre feia fotos de casa nostra. Encara no m’havien vist. Vaig reduir la velocitat i em vaig plantejar fer mitja volta, però en aquell moment em van descobrir. L’home del cigarret va apagar la burilla ràpidament amb el peu; l’altre va dirigir la càmera cap a mi. Jo encara estava sense alè quan m’hi vaig acostar.

—Erik Maria Bark? —va preguntar l’home que havia estat fumant.

—Què voleu?

—Som del diari de tarda Expressen.

—Expressen?

—Sí, volíem fer-li un parell de preguntes sobre una pacient seva…

Vaig fer que no amb el cap.

—No parlo d’aquestes coses amb persones que no hi tenen res a veure.

—Ahà.

L’home va dirigir la mirada a la meva cara enrogida, el jersei negre, els pantalons balders i la gorra. Vaig sentir que el fotògraf tossia darrere meu. Un ocell ens va passar volant per damunt i es va reflectir en un arc perfecte al sostre del cotxe. Vaig veure que el cel s’enfosquia per damunt del bosc; potser aquella nit tornaria a ploure.

—El diari de demà publica una entrevista a la seva pacient. Diu coses força greus de vostè —va anunciar el periodista sense embuts.

Me’l vaig mirar. Tenia una cara simpàtica; era de mitjana edat i estava una mica grassonet, però no se li notava de seguida.

—Li estem oferint l’oportunitat de fer una rèplica —va afegir en veu baixa.

A casa nostra no hi havia llum; la Simone encara devia ser a la galeria, al centre, i en Benjamin, al parvulari.

Vaig somriure a l’home i em va dir honestament:

—Si no, es publicarà la versió de la pacient sense que ningú la refuti.

—Mai no se m’acudiria expressar-me en públic sobre una pacient —vaig declarar lentament. Vaig passar entre els dos homes cap a l’entrada, vaig obrir la porta de casa, m’hi vaig ficar i em vaig esperar al rebedor fins que vaig sentir que el seu cotxe se n’anava.

L’endemà al matí el telèfon va sonar a dos quarts de set. Era l’Annika Lorentzon.

—Erik, Erik —va dir, agitada—, has vist el diari?

La Simone es va asseure al llit i em va mirar preocupada. Li vaig fer un gest per dir-li que no es preocupés i vaig anar cap al rebedor amb el telèfon.

—Si es tracta de les acusacions de la Lydia, no cal ni dir que tothom entén que són mentides…

—No —em va interrompre amb veu estrident—, això no ho entén tothom. Molta gent la veu com una persona indefensa, dèbil i fràgil, una dona que s’ha convertit en víctima d’un metge extraordinàriament manipulador, ambiciós i poc professional. L’home en qui confiava cegament, a qui va confiar coses, l’ha traïda i n’ha abusat. Això és el que diu el diari.

Vaig sentir la seva respiració feixuga a l’auricular. La seva veu va sonar ronca i cansada:

—Això perjudica totes les nostres activitats; ho entens, oi?

—Ja escriuré una rèplica —vaig dir, sec.

—Amb això no n’hi ha prou, Erik. Em temo que serà insuficient —va fer una petita pausa, i després va dir, amb una veu sense emocions—: Té intenció de dur-nos a judici.

—No guanyarà mai —vaig cridar.

—Encara no entens la gravetat de la situació, oi que no, Erik?

—Per què, què diu?

—Compra el diari, i després pensa bé què faràs. La junta et vol veure avui a les quatre de la tarda.

* * *

Quan vaig veure la meva cara a la portada va ser com si se m’alentís el pols. Era un primer pla amb la gorra i el jersei, la cara vermella, un posat gairebé apàtic. Vaig baixar de la bicicleta amb les cames tremoloses i vaig comprar un diari en silenci. La pàgina central mostrava una fotografia d’una Lydia irreconeixible. Seia tota arraulida i amb un osset als braços. Tot l’article explicava que jo, Erik Maria Bark, l’havia hipnotitzada, l’havia utilitzada de conillet d’índies i l’havia empaitada amb afirmacions sobre abusos i crims. Segons el redactor, la Lydia havia assegurat amb llàgrimes als ulls que no li interessava rebre cap compensació econòmica; els diners mai no podrien reparar el que havia viscut. Jo l’havia empès al límit de l’abisme i durant la hipnosi profunda havia confessat coses que jo li havia fet dir. El súmmum de la meva ingerència havia estat entrar a casa seva i impulsar-la a cometre suïcidi. L’únic que volia era morir-se, deia. Semblava que hagués estat membre d’una secta liderada per mi en la qual havia hagut de renunciar a la seva voluntat. Fins que no va estar ingressada a l’hospital no s’havia atrevit a plantejar-se la manera en què jo l’havia tractada; ara exigia que jo mai no pogués fer res de semblant a cap altra persona.

A la pàgina següent hi havia una fotografia d’en Marek del meu grup de teràpia; deia que estava d’acord amb la Lydia, que les meves activitats eren d’allò més perilloses i que jo contínuament inventava coses absolutament irracionals que després els meus pacients es veien obligats a confessar durant la hipnosi.

Més avall, a la mateixa pàgina, hi havia un escrit de l’expert Göran Sörensen. Jo no havia sentit mai a parlar d’ell, però avaluava tota la meva recerca, comparava la hipnosi a l’espiritisme i especulava que jo segurament drogava els meus pacients perquè fessin el que jo volia.

El silenci i la buidor es van ensenyorir del meu cap. Només sentia el tic-tac del rellotge de paret de la cuina i, de tant en tant, un cotxe que passava pel carrer.

El bosc s’alçava dens i fosc darrere de casa nostra.

La porta es va obrir i va entrar la Simone. Després de llegir el diari va quedar pàl·lida com un cadàver.

—Què passa? —va xiuxiuejar.

—No ho sé —vaig respondre amb la boca resseca.

Em vaig quedar mirant a l’infinit. I si les meves teories fossin errònies? I si la hipnosi no funcionava en persones profundament traumatitzades? I si fos veritat que se’ls transmetia la meva voluntat i enterbolia l’estructura dels seus records?

Em semblava impossible que durant la hipnosi la Lydia hagués vist un nen que no hi era; havia estat convençut que descrivia un record real, però ara començava a dubtar-ne.

* * *

El breu recorregut de l’entrada fins a l’ascensor que anava al despatx de l’Annika Lorentzon va ser una experiència estranya. Cap membre del personal em volia mirar als ulls. Quan vaig passar pel costat de gent que coneixia i amb qui sempre tractava, actuaven com si tinguessin pressa o els hagués enxampat fent alguna entremaliadura, apartaven la mirada i fugien cames ajudeu-me.

Fins i tot l’olor de l’ascensor era estranya; feia olor de flors podrides i em van venir imatges de funerals, pluja, comiat.

Quan vaig sortir de l’ascensor, la Maja Swartling es va esmunyir ràpidament pel meu costat. Va fer veure que no em veia. En Rainer Milch m’esperava a la porta oberta del despatx de l’Annika Lorentzon.

Fa fer un pas cap a un costat, jo vaig entrar i vaig saludar.

—Erik, Erik, seu —va dir.

—M’estimo més quedar-me dret, gràcies —vaig dir esquerp, però me’n vaig penedir de seguida. Em vaig preguntar què coi havia vingut a fer aquí la Maja Swartling; potser, malgrat tot, havia vingut a defensar-me davant la junta. Al capdavall, era una de les poques persones que coneixien bé la meva recerca.

L’Annika Lorentzon era a l’altra banda de l’habitació, davant de la finestra. Em va semblar de mala educació, i poc habitual en ella, que en lloc de saludar-me es quedés mirant cap a fora preocupada, rodejant-se el cos amb les mans.

—Et vam donar una bona oportunitat, Erik —va dir en Peder Mälarstedt.

En Rainer Milch va assentir.

—Però et vas negar a intentar esmenar el teu error —va dir—. No vas acceptar retirar-te voluntàriament mentre dúiem a terme la nostra investigació.

—M’ho puc replantejar —vaig dir en veu baixa—. Podria…

—Ara és massa tard —va interrompre—. Ens hauríem hagut de defensar abans-d’ahir, avui ja només seria patètic.

L’Annika Lorentzon va prendre la paraula.

—Jo… —va dir en veu baixa i sense mirar-me—. Aquesta nit he de sortir a Rapport per explicar com et podem haver deixat actuar així.

—Però si no he fet res de mal fet! —vaig dir—. Les ridícules acusacions d’una pacient no poden destruir la recerca científica d’una pila d’anys, un munt de tractaments que sempre han estat impecables…!

—És que no és només una pacient —em va interrompre en Rainer Milch—. N’hi ha d’altres. I a més, ara tenim un expert que ha opinat sobre la teva recerca…

Va remenar el cap.

—És aquell Göran Sörensen o com se digui? —vaig preguntar amb irritació—. Mai no havia sentit a parlar d’ell i pel que es veu no té ni idea del tema.

—Tenim una persona de contacte que fa anys que estudia la teva feina —va declarar en Rainer, gratant-se el coll—, i diu que no hi ha cap evidència que la teva teoria tingui fonament. Diu que gairebé totes les teves teories són quimeres, que perds completament de vista el benestar dels teus pacients per tal de tenir raó.

Em vaig quedar perplex.

—Com es diu, aquest expert vostre? —vaig preguntar per fi.

No van contestar.

—Que es diu Maja Swartling, per casualitat?

L’Annika Lorentzon es va posar com un tomàquet.

—Erik —va dir, i per fi em va mirar—. A partir d’avui quedes suspès. No et vull continuar tenint al meu hospital.

—Però, i els meus pacients? M’he d’assegurar que…

—Els passarem a algú altre —em va tallar.

—No els farà cap bé.

—Doncs ho hauràs de dur a la consciència —va dir alçant la veu.

Es va fer un profund silenci. En Frank Paulsson mirava cap a un altre costat, en Ronny Johannson, en Peder Mälarstedt, en Rainer Milch i l’Svein Holstein tenien les mirades perdudes i inexpressives.

—Jo… —vaig dir, sense arguments.

Feia només un parell de setmanes havia estat en aquesta mateixa sala i m’havien concedit més recursos per a la meva recerca, i ara s’havia acabat tot de cop.

Quan vaig sortir per l’entrada principal, un parell de persones se’m va llançar a sobre. Una dona alta i rossa em va prémer un micròfon amb el text Rapport a la cara.

—Bon dia —va dir, resoluda—. Té alguna cosa a dir sobre el fet que una de les seves pacients, Eva Blau, fou ingressada amb un quadre agut en una clínica psiquiàtrica la setmana passada?

—Però què diu?

Me’n vaig desfer, però el càmera em va seguir. La lent negra i brillant em buscava.

Vaig mirar la dona rossa, vaig veure-li el cartellet amb el nom, Stefanie von Sydow, al pit, vaig veure el seu gorro blanc de punt i la mà que feia un gest a la càmera perquè se li acostés.

—Encara creu que la hipnosi és un bon mètode de tractament? —va preguntar.

—Sí —vaig respondre.

—Així que continuarà practicant-la?