25
Matí de diumenge 13 de desembre, diada de Santa Llúcia

La Simone es desperta a les cinc del matí. En Kennet devia dur-la al llit en algun moment de la nit.

Es dirigeix immediatament a l’habitació d’en Benjamin amb una esperança vana que s’esvaeix de cop quan arriba al llindar de la porta.

A l’habitació no hi ha ningú.

No plora, però pensa que el gust de la tristesa i l’angoixa ho ha impregnat tot, com una gota de llet que enterboleix aigua cristal·lina. Intenta posar ordre en les seves idees; no gosa pensar en el seu fill o, més ben dit, no gosa plantejar-se totes les possibilitats. No vol deixar entrar la por.

A la cuina hi ha el llum encès.

La taula és plena de papers, sobre el marbre hi ha una ràdio de policia que emet un brunzit i un soroll com de paper que s’arruga.

En Kennet s’està en silenci absolut mirant a l’infinit i s’acaricia la barbeta un parell de vegades.

—M’alegro que hagis dormit una mica —diu.

Ella remena el cap.

—Sixan?

—Sí —murmura ella mentre va cap a l’aixeta, agafa tota l’aigua freda que pot amb les dues mans i s’hi ruixa la cara. Mentre s’eixuga amb un drap de cuina, veu el seu reflex a la finestra. Fora encara és fosc, però és a punt de fer-se de dia; sobre la ciutat plana una boirina platejada que anuncia fred hivernal i la típica penombra de desembre.

En Kennet escriu una nota en un paperet, aparta un full i apunta alguna cosa en un bloc. La Simone s’asseu davant per davant del seu pare i intenta entendre on pot haver-se endut en Josef el seu fill, com va poder entrar al seu pis i per què es va endur justament en Benjamin i no algú altre.

—Fill de ventura —xiuxiueja.

—Què has dit? —pregunta en Kennet.

—No res…

Li havia vingut al cap que Benjamí significa «fill de ventura» en hebreu. Al Vell Testament, Raquel és l’esposa de Jacob, que ha de treballar catorze anys per poder-s’hi casar. Raquel té dos fills: Josep, que pot explicar els somnis del faraó, i Benjamí, fill de ventura.

La Simone no pot amagar la tristesa continguda. Sense dir res, en Kennet s’inclina cap endavant i li agafa l’espatlla.

—El trobarem —diu.

Ella assenteix.

—He rebut aquest feix de documents poc abans que et despertessis —diu, i fa uns copets a una carpeta que hi ha sobre la taula.

—Què són?

—Tot de coses sobre la casa adossada de Tumba on en Josef Ek… és l’informe de la investigació de l’escena del crim.

—Que no estàs retirat?

Ell somriu i li allarga la carpeta. La Simone l’obre i llegeix la investigació sistemàtica d’empremtes dactilars, empremtes de mans, rastres de cossos arrossegats, cabells, restes de pell sota ungles, extremitats mutilades, restes de medul·la espinal en unes sabatilles, sang al televisor, sang al llum de paper d’arròs, al paper de la paret, a les cortines. Cauen unes fotografies d’una carpeteta de plàstic; la Simone intenta no veure-les, però el seu cervell registra una habitació esgarrifosa: objectes quotidians (llibreries, una minicadena) coberts de sang negra, el terra ple de cossos mutilats i extremitats arrancades.

Es posa dreta, va cap a l’aigüera i intenta vomitar.

—Perdona —diu en Kennet—. No havia pensat… De vegades m’oblido que no tothom és policia.

La Simone tanca els ulls i pensa en l’expressió espantada d’en Benjamin i en una habitació fosca amb sang coagulada a terra. S’inclina endavant i vomita. Filets de moc i bilis cobreixen tasses de cafè i culleretes. Quan s’esbandeix la boca i sent que el batec del cor li xiula a les orelles, té por d’estar a punt de ser presa de la histèria absoluta.

S’aferra al marbre i intenta respirar amb calma, es concentra i mira el seu pare.

—No pateixis —li diu, en veu baixa—; és que no ho puc relacionar amb en Benjamin.

En Kennet va a buscar una manta, l’hi posa a les espatlles i la fa tornar a seure amb compte.

—Si en Josef Ek és qui ha segrestat en Benjamin, aleshores vol alguna cosa, oi? Perquè mai no ha actuat així…

—No sé si ho poc suportar —xiuxiueja ella.

—Només vull dir que crec que en Josef Ek buscava l’Erik —continua en Kennet—, però en no trobar-lo es va endur en Benjamin en lloc seu.

—Aleshores és viu… oi?

—I tant que sí —diu en Kennet—. Només hem de mirar de descobrir on l’ha amagat, on és en Benjamin.

—En qualsevol lloc, pot ser en qualsevol lloc.

—Al contrari —diu en Kennet.

La Simone se’l mira.

—Normalment, se’ls enduen a casa seva, o a una segona residència.

—Però si casa seva és això, no? —diu ella pujant el to de veu, mentre assenyala la carpeteta de plàstic de les fotos.

En Kennet recull les molles de pa de la taula.

—Dutroux —diu en veu baixa.

—Què? —diu la Simone.

—Dutroux. Te’n recordes, d’aquest cas?

—Ni idea.

En Kennet li parla, amb el seu estil concís característic, del pedòfil Marc Dutroux, que va raptar i torturar sis nenes belgues. La Julie Lejeune i la Mélissa Russo van morir de gana i set mentre Dutroux complia una breu condemna per robatori de cotxes. L’Eefje Lambrecks i l’An Marchal foren enterrades vives al jardí de la casa.

—Dutroux tenia una casa a Charleroi —continua—. Havia construït un espai secret al soterrani amb una porta de dos-cents quilos. Per molt que piquessis, no podies adonar-te que hi havia una habitació al darrere; l’única manera de descobrir-ho era mesurant la casa: tenia mides diferents per dins i per fora. A la Sabine Dardenne i la Laetitia Delhez les van trobar vives.

La Simone intenta posar-se dreta. Sent que el cor li batega d’una manera estranya, a sotragades. Pensa que hi ha homes que tenen la necessitat d’aparedar gent, que es tranquil·litzen pensant en l’angoixa del seu presoner a la foscor, sabent que crida demanant ajut entre parets que no deixen passar cap so.

—En Benjamin necessita el seu medicament —xiuxiueja.

La Simone veu que el seu pare va cap al telèfon, marca un número, s’espera un moment i després diu, apressadament:

—Charley? Escolta, he de saber una cosa sobre en Josef Ek. No, sobre casa seva, la caseta adossada.

Primer es fa un silenci, i després la Simone sent algú que parla amb una veu aspra i greu.

—Sí —diu en Kennet—. Ja sé que ho heu examinat, he fet una ullada al dossier de la investigació del lloc del delicte.

L’altre torna a parlar. La Simone tanca els ulls i escolta el brunzit de la ràdio, que es barreja amb el so esmorteït de la conversa telefònica. Sembla que hi hagi un borinot dins de l’aparell.

—Però no heu mesurat la casa? —sent que pregunta el seu pare—. No, és lògic, però…

Obre els ulls i de cop nota una breu pujada d’adrenalina que fa esvair l’endormiscament.

—Sí, seria fantàstic… Podries enviar un missatger amb el plànol? —pregunta en Kennet—. I tots els papers del permís de construcció que… sí, a la mateixa adreça. Sí… Moltes gràcies.

En Kennet penja i va cap a la finestra negra a mirar al carrer.

—Pot ser allà, en Benjamin? —pregunta—. Podria ser, papa?

—Això és el que ara investigarem.

—Doncs va —diu la Simone, impacient.

—En Charley ens envia els plànols —diu ell.

—Amb què surts, ara, d’uns plànols? Què m’importen aquests plànols a mi! A què esperes? Anem-hi, i li trencaré tots…

—No em sembla bona idea —interromp ell—. Vull dir… no és que no tingui pressa, però no crec que guanyem temps anant a la casa i rebentant totes les parets.

—Però bé hem de fer alguna cosa, papa.

—Els últims dies aquell lloc ha estat ple de policies —diu ell—; si hi hagués algun espai secret, ja l’haurien trobat, encara que no busquessin específicament en Benjamin.

—Però…

—He d’analitzar els plànols, mirar on es podria construir un espai ocult, conèixer les mesures per poder-les comparar amb el que ens hi trobem si anem a la casa a prendre mides.

—Però i si no hi ha cap espai… on és, aleshores?

—La família tenia una casa de vacances als afores de Bollnäs que compartien amb els germans del pare… Tinc un amic allà que m’ha promès que hi faria una ullada. Coneix força bé la zona on la família Ek tenia la casa, és en una part antiga d’un recinte de bungalous.

En Kennet mira quina hora és i marca un número al telèfon.

—Ei, Svante, sóc en Kennet. Em preguntava si…

—Sóc aquí ara mateix —l’interromp el seu amic.

—On?

—A la casa —diu l’Svante.

—Has dit que només hi faries una ullada.

—M’han deixat entrar els nous propietaris, Sjölin, que…

Se sent algú que parla de fons.

—Sjödin, es diuen —es corregeix—. Fa una mica més d’un any que tenen la casa.

—Moltes gràcies!

En Kennet penja i arruga el front de punta a punta.

—I l’altra caseta? —pregunta la Simone—. La caseta on era la germana?

—La policia hi ha estat diverses vegades, però hi podem anar amb el cotxe a veure què hi trobem.

Absorts en els seus pensaments, es mantenen en silenci, introspectius. Se sent petar la tapa de la bústia; algú hi ha introduït el diari del matí, que arriba tard i cau sobre la catifa de l’entrada. Cap dels dos no es mou. Les tapes d’un parell de bústies més espeteguen en altres punts de l’edifici, i després senten que s’obre i es tanca el portal. De cop, en Kennet apuja el volum de la ràdio; s’ha emès un avís. Algú respon demanant informació. Paraules que van i vénen, breus i concises. La Simone caça alguna cosa d’una dona que ha sentit crits al pis dels veïns. Hi envien un cotxe. Se senten riures de fons, i comença una llarga explicació del perquè el germà de no sé qui encara viu amb els pares a pesar que ja té una edat, i que la mare li fa l’esmorzar cada matí. En Kennet torna a abaixar el volum.

—Faré cafè —diu la Simone.

En Kennet treu un atles d’Estocolm i rodalia de la seva bossa de color verd militar. Agafa els canelobres de la taula i els col·loca davant de la finestra, i després obre l’atles. La Simone es posa darrere seu i observa la complicada xarxa de carreteres, vies de tren i correspondències de línies d’autobusos que es creuen en color vermell, blau, verd i groc, boscos i representacions geomètriques de suburbis.

El dit d’en Kennet segueix una carretera groga al sud d’Estocolm que va baixant per Älvsjö, Huddinge i Tullinge fins a Tumba. Estudien junts la pàgina de Tumba i Salem. És un mapa descolorit d’un barri crescut al voltant d’una antiga estació que ara té un centre nou prop de la parada del tren llançadora. Mirant el plànol, és fàcil imaginar-se el confort per decret típic de postguerra, amb pisos i botigues, església, banc i el Systembolaget, una botiga del monopoli estatal de begudes alcohòliques. Al voltant del centre s’escampen blocs de casetes adossades i xalets. Cap al nord de la comunitat hi ha un parell de camps grocs com la palla que uns deu quilòmetres més enllà deixen lloc a boscos i llacs.

En Kennet segueix els noms dels carrers del barri de casetes adossades i encercla un punt entre els rectanglets que corren paral·lels com costelles.

—On s’ha ficat aquest missatger? —rondina.

La Simone serveix dues tasses de cafè i col·loca la sucrera davant del seu pare.

—Com devia entrar? —pregunta la Simone.

—En Josef Ek? Doncs… O bé tenia una clau, o algú li va obrir la porta.

—No la podria haver obert amb un rossinyol?

—No, aquest pany no, és massa difícil. Arribat el cas és molt més fàcil esbotzar la porta.

—I si mirem a l’ordinador d’en Benjamin?

—Ja tardem. Fa un moment hi he pensat, però després se me n’havia anat del cap. Començo a estar una mica cansat —diu en Kennet.

La Simone constata que se’l veu vell. Mai no havia pensat en la seva edat. En Kennet se la mira amb expressió trista.

—Intenta dormir una mica, jo miraré a l’ordinador —diu la Simone.

—No, ni parlar-ne.

Quan la Simone i en Kennet entren a l’habitació d’en Benjamin, és com si mai no hagués estat habitada. De cop en Benjamin sembla llunyíssim.

La Simone es mareja per l’angoixa i ha d’empassar saliva unes quantes vegades.

La ràdio de la policia cruix i xiula. Aquí, en la foscor, la mort és com una absència negra; una sensació de què ja mai no es podrà deslliurar.

Engega l’ordinador. La pantalla fa pampallugues, els llumets s’encenen amb un pip-pip, el ventilador comença a brunzir i el disc dur envia ordres. Quan se sent la melodia de benvinguda del sistema operatiu, és com si part d’en Benjamin hagués tornat.

Agafen una cadira cadascun i s’asseuen davant de l’escriptori. La Simone fa clic a la petita fotografia de la cara d’en Benjamin per iniciar sessió. En Kennet se la mira amb expressió dura.

—Ara treballarem a poc a poc i metòdicament, nena —diu—. Començarem pel correu i…

En Kennet s’interromp quan l’ordinador demana una contrasenya per continuar.

—Prova el seu nom —diu.

La Simone escriu «Benjamin», però no pot accedir-hi. Després escriu «Aida», gira els noms, els escriu l’un darrere de l’altre. Escriu «Bark» i «Benjamin Bark», es ruboritza quan ho prova amb «Simone» i «Sixan», després ho intenta amb «Erik» i els noms dels artistes que en Benjamin escolta: Sexsmith, Ane Brun, Rory Gallagher, Lennon, Townes Van Zandt, Bob Dylan.

—No ens en sortirem —diu en Kennet—. Hem de trobar algú que ens pugui fer entrar a aquest ordinador.

La Simone encara ho intenta amb un parell de títols de pel·lícules i directors sobre qui en Benjamin parla de tant en tant, però al cap d’una estona ho deixa estar. És impossible.

—A hores d’ara ja hauríem de tenir els plànols —diu en Kennet—. Trucaré a en Charley a veure què passa.

Tots dos se sobresalten quan algú truca a la porta.

La Simone es queda al passadís i mira amb el cor a cent mentre en Kennet va fins al rebedor i obre la porta.

* * *

El matí de desembre és clar i lluminós. El termòmetre marca un parell de graus positius quan en Kennet i la Simone entren al barri de Tumba on en Josef Ek ha nascut i s’ha criat, i on als quinze anys ha assassinat gairebé tota la seva família. La casa té el mateix aspecte que les altres del carrer: pulcra i discreta. Si no fos per la cinta blava i blanca, ningú no hauria pensat que fa un parell de dies va ser l’escenari de dos dels assassinats més horribles i més a sang freda de la història de Suècia.

A la banda de davant hi ha una bici amb rodetes contra el sorral. La cinta s’ha deixat anar d’un costat, el vent l’ha moguda i s’ha enganxat a la bústia del davant. En Kennet passa lentament amb el cotxe per davant de la casa sense aturar-se. La Simone observa les finestres.

Sembla completament abandonada. Tota la filera de cases sembla a les fosques. Van fins a la rotonda, giren i s’estan acostant un altre cop al lloc del delicte quan de sobte sona el mòbil de la Simone. Ella l’agafa ràpidament amb un «Hola» i escolta.

—Ha passat alguna cosa? —pregunta.

En Kennet s’atura. Primer deixa el motor en marxa, però després fa girar la clau de contacte, posa el fre de mà i surt del cotxe. Treu un alçaprem, una cinta mètrica i una llanterna del gran portaequipatge.

Sent que la Simone diu que ha de penjar i tanca la capota.

—I a tu què et sembla? —crida la Simone al telèfon.

En Kennet l’ha sentida a través dels vidres i veu la seva expressió furiosa quan surt del cotxe amb els plànols a la mà.

S’acosten sense dir-se res a la tanca blanca i baixa que encercla la casa. En Kennet treu d’un sobre la clau de la casa, s’avança i obre la porta. Abans d’entrar, es gira cap a la Simone, li fa un gest ràpid amb el cap i li veu cara de preocupació.

Tan bon punt entren al rebedor els assalta una pudor fastigosa de sang coagulada. La Simone sent que el pànic li omple el pit. És una pudor dolçassa de podrit que fa pensar en excrements. Llança una mirada a en Kennet; no sembla espantat, sinó només concentrat, reflexionant cada moviment.

Passen de llarg el menjador i la Simone pressent la paret ensangonada, el caos que hi regna, la por que sura a l’ambient, la sang a l’estufa de pedra jaspiada.

Se sent un crec estrany en algun lloc de la casa. En Kennet s’atura de cop, agafa cautelosament la seva antiga pistola de servei, li treu el fiador i comprova que hi hagi una bala al carregador.

Tornen a sentir el crec: un soroll feixuc que va de banda a banda. No semblen petjades, més aviat com si algú s’arrossegués lentament.