Vaig aparcar la bicicleta al costat de Neurologia i em vaig quedar un moment escoltant els refilets dels ocells als arbres. Vaig veure les plantes orientades cap al sol, tots aquells colors clars de primavera que sortien d’entre el fullam dels arbres. Vaig pensar que feia ben poca estona m’havia despertat al costat de la Simone i havia mirat a l’interior dels seus ulls verds.

El meu despatx estava tal com l’havia deixat el dia abans; la cadira on s’havia assegut la Maja Swartling per entrevistar-me encara era al costat de l’escriptori, i el llum de la taula estava encès. Eren només dos quarts de nou, tenia temps de repassar les notes de la fallida sessió d’hipnosi de la Charlotte del dia abans. No era difícil entendre per què no havia anat bé: jo havia forçat el procés, només havia tingut en compte l’objectiu. Era un error clàssic que jo, amb tota la meva experiència, no hauria hagut de cometre. No pots obligar un pacient a veure una cosa que no vol veure. La Charlotte havia entrat a l’habitació, però no havia volgut mirar; jo hauria hagut de conformar-me amb això de moment. Prou valentia havia mostrat.

Em vaig posar la bata, em vaig desinfectar les mans i vaig pensar en el grup de pacients. No estava del tot satisfet amb el paper d’en Pierre; no el tenia prou clar. Sovint corria darrere la Sibel o la Lydia, sempre tenia algun comentari a punt i era graciós, però a les situacions d’hipnosi tenia un comportament molt passiu. Era atractiu i obertament homosexual, i volia ser actor. A primera vista semblava que duia una vida completament normal, excepte per un detall recurrent: cada any, per pasqua, anava de viatge amb la seva mare. Es passaven les vacances a l’habitació de l’hotel, bevent fins a perdre la consciència i fent l’amor. El que la seva mare no sabia era que, després de cada viatge, en Pierre queia en una depressió profunda que acabava amb repetits intents de suïcidi.

Jo no volia forçar res als meus clients; volia que, si m’explicaven alguna cosa, fos per decisió seva. Algú va trucar a la porta. Abans que jo pogués dir res, la porta ja s’havia obert i va entrar l’Eva Blau. Va fer una expressió estranya, com si intentés riure sense moure els músculs de la cara.

—No, gràcies —va dir de cop—. No cal que em convidis a un restaurant, ja he sopat. La Charlotte és d’allò més amable; em fa menjar, racions per a tota la setmana, i jo les guardo al congelador.

—Quin detall tan bonic —vaig dir jo.

—Compra el meu silenci —va declarar l’Eva crípticament, i es va col·locar darrere de la cadira on el dia abans s’havia assegut la Maja.

—Eva, em vols dir per què has vingut?

—No he vingut a mamar-te-la, que ho sàpigues.

—No cal que continuïs al grup d’hipnosi —vaig dir-li amb veu tranquil·la.

Ella va abaixar la mirada.

—Sabia que m’odiaves —va murmurar.

—No, Eva, només dic que no estàs obligada a participar en el grup. Algunes persones no volen que les hipnotitzin, d’altres no són gaire receptives encara que voldrien, i d’altres…

—M’odies —em va interrompre.

—Només dic que no et puc tenir al grup si rebutges la hipnosi.

—No ho vaig fer expressament —va dir—. Però no pots ficar-me la polla a la boca.

—Para ja —vaig dir jo.

—Ho sento —va xiuxiuejar, i es va treure una cosa de la bossa—. Mira, t’ho dono.

Vaig agafar l’objecte que em donava. Era una fotografia; una fotografia d’en Benjamin el dia del seu bateig.

—Quin detall, oi? —va dir, orgullosa.

El cor m’anava a cent com posseït.

—D’on ho has tret? —vaig preguntar.

—És un secret.

—Contesta, Eva. D’on ho has tret?

Em va interrompre en to burleta:

—Jo, jo, jo i només jo!

Vaig tornar a mirar la fotografia. Era de l’àlbum de fotos d’en Benjamin, la coneixia perfectament. A la part de darrere fins i tot hi havia restes de la pega que havíem utilitzat per enganxar-la. Em vaig obligar a parlar amb calma, malgrat que sentia el batec accelerat del meu cor a les temples.

—Vull que em diguis d’on has tret aquesta foto.

Es va asseure al sofà, es va desbotonar la brusa anant per feina i em va ensenyar els pits.

—Doncs va, porta la polla! —va dir—. Així per fi quedaràs satisfet.

—Has estat a casa meva —vaig dir.

—Tu has estat a casa meva —va replicar ella amb posat rebel—. M’has obligat a obrir la porta…

—Eva, jo només he intentat hipnotitzar-te, és molt diferent que entrar a casa d’algú.

—Jo no he entrat a casa de ningú —va dir ella ràpidament.

—Vas trencar una finestra…

—La pedra va trencar la finestra.

Em vaig sentir totalment esgotat i vaig témer que perdria la paciència. Estava a punt de reaccionar amb fúria contra una persona malalta i confusa.

—Per què vas prendre aquesta foto?

—Ets tu qui pren coses! No fas res més! Què diries si et prengués jo alguna cosa teva? Què et penses que se sent?

Va tapar-se la cara amb les mans i va dir que m’odiava.

Ho va repetir una vegada i una altra, potser ben bé cent vegades, fins que es va calmar.

—Has d’entendre que m’enfadi amb tu quan em tractes de lladre —va dir després, controlant-se—. Si justament t’acabo de regalar una foto molt maca.

—Sí.

Va fer un ample somriure i es va llepar els llavis.

—T’he donat una cosa —va continuar—, i ara vull que tu me’n donis una a mi.

—Quina cosa? —vaig preguntar amb calma.

—No t’hi atreveixis —va dir.

—Digues què…

—Vull que m’hipnotitzis —va respondre.

—Per què em vas deixar una palmeta a la porta? —vaig preguntar.

Em va mirar inexpressiva.

—Què és una palmeta?

—Una cosa per castigar nens.

—Jo no t’he deixat res a la porta.

—Vas deixar-hi…

—No diguis mentides! —va cridar.

Es va posar dreta i va anar cap a la porta.

—Eva, si no entens on és el límit, si no entens que a mi i a la meva família ens has de deixar en pau, avisaré la policia.

—I la meva família què? —va preguntar ella.

—Escolta’m d’una vegada!

—Porc feixista! —va xisclar, i va sortir del despatx.