Recordo la llum del sol del matí següent, que travessava les cortines de color gris fosc. La Simone dormia nua al meu costat. La boca entreoberta, els cabells esborrifats, les espatlles i els pits coberts de piguetes. De cop se li va posar el braç amb pell de gallina i vaig tapar-la amb el cobrellit. En Benjamin va tossir suaument. No m’havia adonat que era aquí. De nit, si tenia malsons, de vegades venia a la nostra habitació i es posava a dormir en un matalàs a terra. Aleshores jo em quedava en una postura molt incòmoda per agafar-li la mà fins que es tornava a adormir.

Vaig veure que eren les sis, em vaig posar de costat, vaig tancar els ulls i vaig pensar que seria molt agradable poder dormir fins que el cos em digués prou.

—Papa? —va xiuxiuejar en Benjamin al cap d’una estona.

—Dorm una mica més —vaig dir en veu baixa, però es va incorporar, em va mirar i va dir amb aquella veu dolça i nítida:

—Papa, aquesta nit estaves damunt de la mama.

—Oh —vaig dir, i vaig notar que la Simone es despertava.

—Sí, eres damunt seu sota el cobrellit i et gronxaves.

Jo vaig intentar fugir d’estudis, murmurant:

—Quines coses dius.

—Mmmm.

La Simone va riure sorneguera i va amagar el cap sota el coixí.

—Potser és que somiava alguna cosa —vaig dir, sense concretar més.

Arribats a aquest punt la Simone tremolava de riure sota el coixí.

—Somiaves que eres en un gronxador?

—Doncs…

La Simone em va mirar amb un ample somriure i va dir, esforçant-se perquè no se li escapés el riure per sota el nas:

—Contesta, somiaves que eres en un gronxador?

—Papa?

—Crec que sí.

—Però per què? —va continuar la Simone, rient—. Per què estaves damunt meu quan…?

—Anem a esmorzar —vaig interrompre.

Vaig veure la ganyota d’en Benjamin quan es va posar dret; els matins sempre eren el pitjor moment, perquè les seves articulacions s’havien passat hores en la mateixa posició i sovint es produïen hemorràgies espontànies.

—Com va?

En Benjamin es va recolzar a la paret.

—Espera, petitó, que et faré un massatge —vaig dir.

En Benjamin va sospirar, es va estirar al llit i em va deixar doblegar i estirar amb compte les seves articulacions.

—No vull que em punxis —va dir, trist.

—Avui no toca, Benjamin. Demà passat.

—No vull, papa.

—Mira en Lasse, que té diabetis —vaig dir—. A ell li posen injeccions cada dia.

—A en David no n’hi posen —va protestar en Benjamin.

—Però potser té alguna altra cosa que no li agrada.

Silenci.

—El seu pare és mort —va xiuxiuejar en Benjamin.

—Sí —vaig dir. Ja havia enllestit amb els braços i les mans.

—Gràcies, papa —va dir en Benjamin, i es va posar dret amb compte.

—Fillet meu.

Vaig abraçar el seu cos petitó però, com sempre, em vaig haver de controlar per no estrènyer-lo massa fort.

—Puc mirar Pokémon? —va preguntar.

—Pregunta-ho a la mama —vaig dir, i vaig sentir la Simone cridar «Covard!» des de la cuina.

Després d’esmorzar vaig anar a l’estudi, em vaig asseure a l’escriptori de la Simone, vaig agafar el telèfon i vaig marcar el número d’en Lasse Ohlson. Va contestar la seva secretària Jennie Lagercrantz, que treballava per a ell des de feia vint anys, com a mínim. Vam xerrar una mica, li vaig explicar que era el primer dia que havia pogut dormir fins tard en tres setmanes, i vaig preguntar si s’hi podia posar en Lasse.

—Un momentet —va dir.

Li volia demanar que no digués res sobre mi a en Frank Paulsson de la junta, si no era massa tard.

Vaig sentir un clic a l’auricular i al cap d’uns segons va reaparèixer la secretària:

—Ara mateix en Lars no pot parlar amb ningú.

—Digues-li que sóc jo.

—Ja ho he fet —va dir, seca.

Vaig penjar sense dir res més, vaig tancar els ulls i vaig entendre que en aquesta història hi havia gat amagat, que potser m’havia ficat de ple a la gola del llop i resultava que l’Eva Blau era més difícil o més perillosa que no m’havia dit en Lasse.

—Ja me’n sortiré —em vaig murmurar.

Però aleshores vaig pensar que el grup d’hipnosi podria sortir-ne perjudicat. Havia format un grup força petit d’homes i dones amb problemes, antecedents mèdics i historials completament diferents. No havia pensat si seria fàcil hipnotitzar-los o no; el que volia crear era comunicació, uns contactes en el si del grup que els permetessin desenvolupar la relació que mantenien amb ells mateixos i amb la resta de gent. Molts dels membres carregaven culpes feixugues que els impedien establir contactes i funcionar en societat. Es culpaven a si mateixos de violacions o maltractaments que havien sofert, havien perdut el control sobre les seves vides i, sovint, també tota la confiança en el món.

En la darrera sessió, el grup havia avançat un pas. Com sempre, primer havíem xerrat una estona, i després jo vaig intentar hipnotitzar profundament en Marek Semiovic. Abans no era tan fàcil, amb ell; no estava centrat i s’hi resistia. Jo notava que no havia trobat l’entrada adequada, que encara no havíem trobat el punt de partida que necessitàvem.

—Una casa? Un camp de futbol? Un bosc? —vaig proposar jo.

—No ho sé —va respondre en Marek com sempre.

—Però bé hem de començar en algun lloc —vaig dir.

—Sí, però on?

—Has de pensar en un lloc al qual hagis de tornar per entendre qui ets ara —vaig dir.

—Els camps de Zenica —va dir en Marek amb veu neutra—. Zeniäkodobojski.

—Molt bé —vaig respondre jo, i m’ho vaig apuntar—. Saps què hi va passar, allà?

—Tot… tot va passar allà, en un edifici esfondrat de fusta negra, una mena de castell; la casa d’un latifundista, amb sostres inclinats, torretes i porxos…

Ara el grup d’hipnosi s’havia concentrat. Tothom escoltava i entenia que en Marek, de cop, havia obert algunes comportes internes.

—Crec que seia en una butaca, jo —continua, amb veu vacil·lant—, o sobre uns coixins. En tot cas, estava fumant-me un Marlboro mentre… Devien passar centenars de nenes i dones de la meva ciutat natal.

—Passaven per allà?

—En un període de dues setmanes… Entraven per la porta principal i les feien pujar per l’escalinata cap al pis de dalt, cap als dormitoris.

—És un prostíbul? —va preguntar en Jussi amb el seu fort accent de Norrland.

—No sé què feien. No sé gairebé res —va respondre en Marek en veu baixa.

—No vas veure mai les habitacions del pis de dalt? —vaig preguntar jo.

Es va fregar la cara i va inspirar profundament.

—M’estic recordant d’una altra cosa. Entro en una habitació petita i veig una professora que vaig tenir a l’institut. Està lligada en un llit, despullada i plena de blaus als malucs i a les cuixes.

—Què passa?

—Jo sóc just a l’entrada de l’habitació, amb una mena de bastó de fusta a la mà i… Ara ja no me’n recordo.

—Intenta-ho —vaig dir jo tranquil·lament.

—Ha desaparegut.

—N’estàs segur?

—No puc més.

—D’acord, doncs ja està bé. Això és suficient —vaig dir jo.

—Un moment —va dir en Marek encara, i després va quedar en silenci molta estona.

Va sospirar, es va fregar la cara i es va posar dret.

—Marek?

—No recordo res —va dir amb veu aspra.

Vaig prendre un parell de notes i vaig adonar-me que en Marek em mirava.

—No recordo res, però tot va passar en aquella maleïda casa —va dir.

Me’l vaig mirar i vaig assentir.

—Tot el que sóc, el meu jo, és en aquella casa de fusta.

—El castell embruixat —va dir la Lydia des de la seva cadira, al costat d’en Marek.

—Exacte, era un castell embruixat —va dir ell amb un somriure trist.