16
Matí de divendres 11 de desembre

Encara no són les set del matí quan en Joona Linna rep una trucada de la doctora Daniëlla Richards, que li fa saber que creu que en Josef podria fer una breu declaració, tot i que encara el tenen a l’habitació que hi ha al costat de la sala d’operacions.

Quan entra al cotxe per dirigir-se a l’hospital, en Joona nota un dolor vague al colze. Pensa en la nit anterior, en el reflex de la sirena blava del cotxe patrulla a la façana del bloc de pisos de Tantolunden on vivia en Sorab Ramadani; l’homenot amb els cabells curts a qui van ficar al seient de darrere del cotxe patrulla escopint sang i murmurant no sé què sobre una lesió a la llengua. En Ronny Alfredsson i el seu company Peter Jysk van aparèixer al soterrani del bloc de pisos; els havien amenaçat amb un ganivet i els havien tancat; després els homes s’havien endut el seu cotxe cap a l’altre bloc de pisos i l’havien deixat a l’aparcament.

En Joona va tornar a pujar al pis d’en Sorab, va trucar a la porta i li va dir que havien detingut els seus guardaespatlles i que forçarien la porta del seu pis si no obria immediatament.

En Sorab el va deixar entrar, li va demanar que s’assegués al sofà de cuir blau, va fer una camamilla i es va disculpar pels seus amics.

Era un home pàl·lid amb els cabells recollits en una cua. Tenia por, mirava contínuament al seu voltant, es disculpava un cop rere l’altre pel que havia passat, però ho va justificar dient que darrerament havia tingut molts problemes.

—Per això he contractat guardaespatlles —va dir en veu baixa.

—Quina mena de problemes? —va preguntar en Joona fent glopets de te calent.

—Algú em va al darrere.

En Sorab es va posar dret i va mirar cap a fora per la finestra.

—Qui? —va preguntar en Joona.

En Sorab, d’esquena, va respondre inexpressivament que no en volia parlar.

—No estic obligat a parlar, oi? —va preguntar—. Que no tinc dret de guardar silenci?

—És clar —va admetre en Joona.

En Sorab es va arronsar d’espatlles.

—Doncs això.

—Però a mi m’agradaria que parlessis amb mi —va intentar en Joona—. Potser et puc ajudar, ho havies pensat?

—Va, què dius —havia dit en Sorab, mirant cap a la finestra.

—És el germà de l’Evelyn?

—No —va respondre en Sorab, sec.

—No ha estat mai aquí, en Josef Ek?

—En Josef no és el seu germà.

—Doncs qui és?

—No ho sé, però no és el germà de l’Evelyn, és alguna altra cosa.

Després d’aquestes paraules en Sorab s’havia tornat a posar nerviós; havia parlat de futbol, de la selecció alemanya, i no havia donat cap resposta coherent a les preguntes. En Joona es va preguntar què li havia dit en Josef, què li podia haver fet, com havia pogut espantar-lo tant com per fer-li confessar on era l’Evelyn.

* * *

En Joona entra al recinte de l’hospital, aparca davant del departament de neurologia, surt del cotxe, entra per la gran porta principal, agafa l’ascensor fins al cinquè pis, segueix el passadís, saluda l’agent de policia que està de guàrdia i entra a l’habitació d’en Josef. Una dona que seu a la cadira del costat del llit es posa dreta per presentar-se.

—Lisbet Carlén —diu—. Sóc assistenta social i seré la persona de suport d’en Josef durant la declaració.

—Molt bé —diu en Joona, i li dóna la mà.

Ella li dirigeix una mirada que per algun motiu li sembla simpàtica.

—És vostè qui farà l’interrogatori? —pregunta amb interès.

—Sí. Perdó; em dic Joona Linna i sóc del departament d’investigació criminal. Vaig parlar amb una companya seva.

El drenatge de Bulau, una bomba connectada per un tubet a la pleura perforada d’en Josef, fa soroll de bombolleig amb una certa regularitat. El drenatge recupera la pressió que ara l’organisme no pot generar per si mateix perquè el seu pulmó continuï funcionant mentre el noi es recupera.

La Lisbet Carlén fa notar en veu baixa que la doctora ha dit que en Josef s’ha de quedar estirat sense bellugar-se gens a conseqüència del risc que es repeteixin les hemorràgies hepàtiques.

—No posaré en joc la seva salut —assegura en Joona mentre col·loca la gravadora a la tauleta, prop de la cara d’en Josef.

Fa un gest interrogatiu a la Lisbet Carlén, i ella assenteix. Posa en marxa la gravació, descriu les circumstàncies, indica que l’objectiu de l’interrogatori d’en Josef Ek és obtenir informació i que són les 08. 15 hores del matí de divendres 11 de desembre de 2008. Després diu els noms dels presents.

—Hola —diu en Joona.

En Josef el mira amb ulls lents.

—Em dic Joona Linna i sóc inspector del departament d’investigació criminal.

En Josef tanca els ulls.

—Com et trobes?

L’assistenta social mira cap a fora per la finestra.

—Ja et deixa dormir aquest aparell de les bombolles? —pregunta en Joona amb un somriure.

En Josef assenteix lleugerament.

—Saps per què sóc aquí?

En Josef obre els ulls i fa que no a poc a poc. En Joona espera i li mira la cara.

—La nostra família ha sofert un accident —diu en Josef.

—Ningú no t’ha explicat què ha passat? —pregunta en Joona.

—Potser una mica —respon el noi dèbilment.

—Es nega a rebre psicòlegs o treballadors socials —diu l’assistenta social que fa de persona de suport.

En Joona s’adona que la veu d’en Josef sona diferent que durant la hipnosi; ara, de cop, és trencadissa, gairebé inaudible, i constantment inquisitiva.

—Crec que ja saps què ha passat.

—No cal que responguis —s’afanya a dir la Lisbet Carlén.

—Tens quinze anys —continua en Joona.

—Sí.

—Què vas fer el dia del teu aniversari?

—Ja no me’n recordo —somriu en Josef.

—Et van fer algun regal?

—Vaig mirar la televisió —respon en Josef.

—Vas anar a veure l’Evelyn? —pregunta en Joona amb veu neutra.

—Sí.

—Al seu pis?

—Sí.

—I la hi vas trobar?

—Sí.

Silenci.

—No, no hi era —diu en Josef aleshores, vacil·lant.

—I on era, doncs?

—A la parcel·la —respon el noi.

—És una parcel·la bonica?

—La caseta no és gaire bonica, però és acollidora.

—Li va agradar que hi anessis?

—A qui?

—A l’Evelyn.

Silenci.

—Duies alguna cosa?

—Un pastís.

—Un pastís? I era bo?

El noi fa que sí.

—I a l’Evelyn, li va agradar? —continua en Joona.

—Per a ella, només el millor és suficient —diu el noi.

—Et va fer cap regal, ella?

—No.

—Potser et va cantar una cançó…

—No em volia donar el meu regal —diu ell dolgut.

—Això et va dir?

—Sí —respon el noi ràpidament.

—Per què?

Silenci.

—Estava enfadada amb tu? —pregunta en Joona.

El noi fa que sí.

—Volia que fessis alguna cosa que no podies fer? —continua en Joona tranquil.

—No, ella…

En Josef acaba la frase amb un fil de veu.

—No et sento, Josef.

Continua xiuxiuejant. En Joona s’acosta, intenta entendre què diu i s’inclina damunt seu.

—El malparit! —li crida en Josef a l’orella.

En Joona retrocedeix una passa, dóna la volta al llit, s’acaricia l’orella i intenta somriure, però veu que en Josef té la cara grisa com la cendra i continua xiuxiuejant:

—Trobaré aquell maleït hipnotitzador i li retorçaré el coll! El perseguiré, a ell i…

L’assistenta social corre cap al llit i intenta aturar la gravació.

—Josef! Tens dret de guardar silenci si…

—Vol no ficar-s’hi? —demana en Joona.

Ella el mira escandalitzada i diu, amb veu tremolosa:

—Abans de començar l’interrogatori hauria hagut d’informar-lo que…

—No, s’equivoca. No hi ha cap llei sobre això —diu en Joona en veu alta—. Té dret de guardar silenci, això és cert, però jo no estic obligat a indicar-li-ho.

—En tal cas, disculpi.

—No passa res —murmura en Joona, i torna a dirigir-se a en Josef—. Per què estàs enfadat amb l’hipnotitzador?

—No tinc per què contestar les teves preguntes —diu en Josef, i intenta assenyalar l’assistenta social.