24
Vespre de dissabte 12 de desembre

Ja és de nit quan l’Erik per fi aconsegueix que donin d’alta la Simone. El pis està fet un desastre: llençols al rebedor, llums encesos, una aixeta oberta al lavabo, sabates escampades sense solta ni volta sobre la catifa del rebedor, el telèfon estampat contra el parquet, amb les piles al costat.

L’Erik i la Simone miren al seu voltant amb la sensació desagradable i anguniosa que casa seva ha perdut alguna cosa que no podrà recuperar; els objectes s’han tornat estranys i han perdut el seu significat.

La Simone posa dreta una cadira caiguda, s’hi asseu i comença a treure’s les botes. L’Erik tanca l’aixeta del lavabo i després va cap a l’habitació d’en Benjamin i mira l’escriptori pintat de vermell; llibres de text, folrats de paper d’embalar de color gris, al costat de l’ordinador. Al suro hi ha una fotografia d’ell quan era a Uganda, somrient i morè, amb les mans a les butxaques de la bata blanca. L’Erik toca un moment els texans d’en Benjamin que pengen de la cadira juntament amb el jersei negre.

Després torna al menjador i es troba la Simone que ha agafat el telèfon, hi torna a posar les piles i comença a marcar un número.

—A qui truques?

—Al meu pare.

—No podries esperar una mica?

La Simone no es resisteix quan li pren el telèfon.

—Què vols dir? —pregunta, cansada.

—Ara mateix no podria suportar veure en Kennet, ara no…

Calla, deixa el telèfon sobre la taula i es frega la cara, i després continua:

—Pots respectar que no vull posar tot el que tinc a les mans del teu pare?

—I tu, pots respectar que…?

—Calla —interromp ell.

Ella se’l mira dolguda.

—Sixan, ara mateix em costa posar en ordre els meus pensaments. No ho sé, podria posar-me a xisclar o alguna cosa així… Ara no puc suportar tenir ton pare a la vora.

—Ja has acabat? —pregunta ella, i allarga la mà perquè li torni el telèfon.

—És el nostre fill —diu.

Ella assenteix.

—Doncs no hi barregis altres coses —continua l’Erik—. Vull que busquem en Benjamin tu i jo… amb la policia, com ha de ser.

—Necessito mon pare —diu ella.

—I jo et necessito a tu.

—No m’ho crec en absolut —respon ella.

—Per què no t’ho…?

—Perquè tu vols decidir per mi —l’interromp ella.

L’Erik fa unes quantes passes i s’atura.

—Ton pare està jubilat, ell no pot fer res.

—Té contactes.

—Això és el que es pensa, es pensa que té contactes. Creu que encara és inspector, però és un jubilat i prou.

—Tu no saps si…

—En Benjamin no és cap hobby —la talla l’Erik.

—Tant me fot el que diguis.

La Simone mira el telèfon.

—No puc quedar-me aquí si ell ve.

—No t’ho prenguis tot tan a la valenta —xiuxiueja ella.

—Només vols que vingui per dir-te que ho he fet malament, que és tot culpa meva, com quan vam descobrir la malaltia d’en Benjamin. Tot és culpa de l’Erik. Ja entenc que això per a tu és la mar de fàcil, però per a mi…

—Calla d’una vegada.

—Si ve, jo me’n vaig.

—Doncs què hi farem —diu ella furiosa.

L’Erik deixa caure les espatlles. La Simone es gira una mica, mig donant-li l’esquena, per marcar el número.

—No li truquis —suplica l’Erik.

Ella no el mira. L’Erik sap que no es pot quedar, no pot ser aquí si ha de venir en Kennet. Mira al seu voltant; no vol endur-se res. En el silenci següent sent els tons del telèfon i veu l’ombra de les pestanyes de la Simone sobre la seva galta.

—Tu mateixa —diu, i se’n va cap al rebedor.

Mentre es posa les sabates, sent que la Simone parla amb el seu pare i li demana amb veu plorosa que vingui al més ràpidament possible. L’Erik agafa la jaqueta del penjador, surt del pis i tanca la porta darrere seu; baixa les escales, s’atura, pensa que hauria de tornar enrere per dir alguna cosa més, deixar-li clar a la Simone que no és just, que també és casa seva, el seu fill, la seva vida.

—Puta merda —diu en veu baixa mentre surt del vestíbul central cap al carrer fosc.

* * *

La Simone s’està davant de la finestra a la banda del carrer i veu vagament el seu propi reflex com una ombra transparent en la foscor, En veure que el seu pare aparca en doble fila el vell Nissan Primera, gairebé se li escapen les llàgrimes. Quan sona el timbre, la Simone ja és al rebedor, obre amb la cadeneta de seguretat posada, torna a tancar, treu la cadeneta i intenta somriure.

—Papa —diu mentre les llàgrimes li llisquen per les galtes.

En Kennet l’abraça. En sentir l’olor familiar de cuir i tabac de la seva jaqueta, la Simone té la sensació que torna a la infantesa per uns segons.

—Ara sóc aquí, filla —diu en Kennet.

S’asseu a la cadira del rebedor i se la posa a la falda.

—Que no hi és, l’Erik? —pregunta.

—Ens hem separat —xiuxiueja ella.

—Ai, mare meva —exclama en Kennet.

Es treu un mocador de la butxaca; la Simone baixa dels seus genolls i es moca uns quants cops. Després en Kennet penja la jaqueta i veu que la jaqueta d’en Benjamin és al lloc de sempre, que les seves sabates són al sabater i la motxilla contra la paret del costat de la porta.

Després agafa la Simone per les espatlles, li eixuga les llàgrimes curosament amb el polze i la condueix a la cuina, on la fa seure en una cadira, agafa un filtre i el pot de cafè, i engega la cafetera.

—Ara m’ho has d’explicar tot —diu tranquil·lament mentre deixa dues tasses sobre la taula—. Començant pel començament.

La Simone explica amb tot detall la primera nit, quan es va despertar perquè al pis hi havia algú; que havia sentit olor de cigarret a la cuina, que la porta principal estava oberta sense que l’haguessin forçada, i que la nevera i el congelador emetien una llum suau.

—I l’Erik? —pregunta en Kennet, reflexiu—. Què va fer?

La Simone dubta abans de mirar el seu pare i contestar:

—No em va creure… Va dir que algun de nosaltres devia ser somnàmbul.

—Collons —diu en Kennet.

La Simone nota que se li tensa la cara. En Kennet serveix el cafè, apunta alguna cosa en un paperet i li demana que continuï.

Ella li explica que l’endemà s’havia despertat en sentir una punxada al braç, que s’havia aixecat del llit i havia sentit sorolls estranys procedents de l’habitació d’en Benjamin.

—Quina mena de sorolls? —pregunta en Kennet.

—Un riure —diu ella, vacil·lant—, o murmuris. No ho sé.

—I després, què?

—Vaig preguntar si podia entrar, i vaig veure que hi havia algú inclinat sobre en Benjamin, i…

—Sí?

—Aleshores les cames em van fer figa; se’m van quedar totalment rígides i vaig caure a terra. No podia fer res, només estar-me allà, al rebedor, i veient que arrossegaven en Benjamin cap a fora… Déu meu, la cara que feia, se’l veia tan espantat! Em va cridar i va intentar agafar-me, però jo ja no em podia moure.

Es queda en silenci mirant a l’infinit.

—Què més recordes?

—Com?

—Quin aspecte tenia, la persona que va entrar?

—No ho sé.

—Vas veure alguna cosa?

—Es movia d’una manera estranya, amb l’esquena doblegada, com si alguna cosa li fes mal.

En Kennet va apuntant.

—Pensa —insisteix.

—Era fosc, papa.

—I l’Erik? —pregunta en Kennet—. Què feia?

—Dormia.

—Dormia?

Ella assenteix.

—Des de fa uns anys pren molts somnífers —explica—. Era a la cambra de convidats i no va sentir res.

En Kennet la mira amb tant de menyspreu que la Simone entén una mica per què l’Erik ha decidit anar-se’n.

—Quina mena de pastilles? —pregunta en Kennet—. Saps com es diuen?

La Simone agafa les mans del seu pare i diu:

—Papa, l’Erik no és qui estem jutjant.

Ell aparta les mans.

—La violència contra els nens gairebé sempre prové d’algú de la família.

—Ja ho sé, però…

—Ara analitzem els fets —l’interromp en Kennet amb veu tranquil·la—. És ben clar que l’autor té coneixements mèdics i accés a medicaments.

Ella assenteix.

—Vas veure l’Erik a la cambra de convidats?

—La porta estava tancada.

—O sigui que no el vas veure, oi? I no ho saps, si s’havia pres els somnífers o no.

Ella es veu obligada a admetre que no.

—Només miro el que sabem, Sixan —diu en Kennet—. Sabem que no l’has vist dormir. Potser sí que era a la cambra de convidats, però no ho sabem amb certesa.

En Kennet es posa dret i treu pa de l’armari i formatge de la nevera, fa un entrepà a la Simone i l’hi dóna.

Al cap d’una estona, s’escura la gola i pregunta:

—Per què l’Erik obre la porta a en Josef?

Ella se’l mira.

—Què vols dir?

—Si ho fes, quin motiu tindria?

—Això no té ni cap ni peus.

—Per què?

—L’Erik s’estima en Benjamin amb bogeria.

—Sí, però potser alguna cosa va anar malament. Potser l’Erik volia parlar tot sol amb en Josef, volia convèncer-lo de trucar a la policia, o…

—Papa, para —suplica la Simone.

—Hem de fer-nos aquestes preguntes per trobar en Benjamin.

Ella fa que sí amb la sensació que té la cara desencaixada, i després diu, amb un fil de veu gairebé inaudible:

—L’Erik pensa que potser ha sigut algú altre.

—Qui?

—Em penso que m’enganya amb una dona que es diu Daniëlla —diu sense mirar el seu pare.