Vaig escriure «el castell embruixat» en un full de paper, el vaig plegar al voltant de la cinta número 14 i ho vaig lligar amb una goma, però en lloc d’arxivar la cinta com sempre, me la vaig endur al despatx.

Volia analitzar la mentida de l’Eva Blau i la meva reacció, però encara anava pel passadís quan vaig entendre què havia fallat: l’Eva havia estat conscient de la seva cara, havia intentat ser encantadora i no tenia aquella cara lenta i ingènua típica de les persones hipnotitzades. Si algú està hipnotitzat, pot somriure, però sempre són somriures endormiscats i suaus.

Quan vaig arribar al despatx hi vaig trobar la resident esperant-me davant de la porta. Vaig sorprendre’m a mi mateix en adonar-me que recordava el seu nom: Maja Swartling.

Ens vam saludar i abans que tingués temps ni d’obrir la porta, em va dir ràpidament:

—Em sap greu ser tan insistent, però baso part de la meva tesina en la seva recerca, i no només jo, sinó també el meu tutor voldria que vostè hi participés. Potser és una mica inusual que ja estigui fent la tesina, però…

Em va mirar seriosament.

—Ho entenc —vaig dir.

—Que té un moment per dedicar-me? —va preguntar finalment—. Puc fer-li un parell de preguntes?

De cop semblava una nena petita, desperta i insegura.

Tenia els ulls molt foscos; brillaven negres en contrast amb la pell tan clara. Duia els cabells lluents trenats en un pentinat antiquat, però li quedava bé.

—Si us plau? Puc ser molt pesada, no s’ho imagina.

Em vaig adonar que m’havia fet somriure. Tenia alguna cosa fresca i despreocupada, i sense pensar-m’ho dos cops vaig obrir les mans per indicar que em rendia. Va riure i em va mirar amb ulls satisfets però vacil·lants. Vaig obrir la porta i va entrar immediatament amb mi, es va asseure a la cadira per a visites, va agafar un bloc de notes i un bolígraf i després em va mirar encisadora.

—Què vols saber?

La Maja es va ruboritzar i va començar a parlar, encara amb un ample somriure a la cara; semblava que no ho pogués evitar.

—Comencem amb la pràctica… Quines possibilitats creu que hi ha que els seus pacients fingeixin? Podria ser que només diguessin coses per complaure’l?

—Justament avui m’ha passat —vaig somriure—. Una pacient no volia que la hipnotitzessin, s’hi ha resistit i, és clar, no ha quedat hipnotitzada, però ha fet veure que sí.

Ara la Maja semblava menys insegura. Es va inclinar endavant, va prémer els llavis i va preguntar:

—Ha fingit?

—Jo me n’he adonat, és clar.

Va arrugar les celles, confusa.

—Com?

—Per començar, hi ha signes externs clars de calma hipnòtica; el més important és que la cara perd tota l’afectació.

—Ho podria explicar amb més detall?

—Quan algú està despert, sempre fa cara de concentració, per molt relaxat que estigui: manté la boca tancada, els músculs de la cara col·laboren, mira d’una manera determinada, etcètera. Però si s’està hipnotitzat, no; a una persona hipnotitzada se li obre la boca, li cau la barbeta, té la mirada llangorosa… És difícil de descriure, però aquestes coses es noten.

Semblava que volia preguntar alguna cosa, així que vaig fer una pausa; però va fer que no amb el cap i em va demanar que continués.

—He llegit els seus informes —va dir—, i he vist que el seu grup d’hipnosi no només està format per víctimes. És a dir, no només hi ha persones que han estat sotmeses a violacions de la seva privacitat, sinó també per botxins, gent que ha fet coses horribles a altres persones.

—En el subconscient, el cervell d’una víctima i d’un botxí funcionen de la mateixa manera, i…

—Vol dir que…?

—Un moment, Maja… en l’entorn concret d’un grup de teràpia, barrejar-los ajuda.

—Interessant —va dir, i va apuntar alguna cosa—. M’agradaria tornar a parlar-ne més endavant, si pot ser. El que ara voldria saber és com es veu el botxí durant la hipnosi; al capdavall, vostè té la teoria que la víctima sovint substitueix el botxí per alguna altra cosa, com un animal.

—Encara no he pogut investigar com es veu el botxí, i no m’atreveixo a especular.

Va inclinar el cap i va preguntar:

—Però té alguna sospita?

—Tinc un pacient que…

Vaig callar i vaig pensar amb en Jussi Persson, l’home de Norrland, que duia la solitud com una càrrega horrible i autoimposada.

—Què anava a dir?

—En la hipnosi, aquest pacient torna a una cabana de caçadors. És com si l’arma el dominés; mata cabirols i els deixa podrir-se. Quan està despert, diu que no hi ha cabirols, i normalment explica que és en aquella cabana esperant una óssa.

—Això és el que diu quan està despert? —va preguntar la Maja amb un somriure.

—Té una casa a Västerbotten.

—Oh, pensava que vivia aquí —va comentar.

—L’ós deu ser real —vaig dir—. En aquella zona, n’hi ha molts; en Jussi va explicar que fa un parell d’anys una óssa grossa va matar el seu gos.

Ens vam quedar mirant-nos en silenci.

—S’ha fet tard —vaig dir.

—Encara tinc un munt de preguntes.

Vaig obrir les mans.

—Aleshores haurem de tornar a veure’ns aviat.

Em va mirar. Vaig sentir que m’assaltava una sensació càlida quan vaig veure que la seva pell clara adquiria un to rosat. Entre nosaltres flotava una mena de picardia, una combinació de seriositat i bon humor.

—Puc oferir-li una copa per les molèsties? Hi ha un libanès molt agradable…

Va callar de cop quan em va sonar el telèfon. Em vaig disculpar i vaig contestar.

—Sóc l’Erik.

Era la Simone, i sonava nerviosa.

—Què passa? —vaig preguntar.

—He… sóc a la part de darrere de casa, al carril bici. Sembla que ens hagin entrat a casa.

Em vaig quedar glaçat. Vaig pensar en la palmeta que havíem trobat a la porta: l’antiga eina de càstig amb el disc de fusta.

—Què ha passat?

Vaig sentir que la Simone empassava saliva amb dificultats. De fons se sentien uns nens que jugaven; potser eren al camp de futbol, perquè vaig sentir un xiulet i crits.

—Què és aquest soroll? —vaig preguntar.

—Res, una classe d’excursió —va dir preocupada—. Erik —va continuar ràpidament—, han obert la porta de la terrassa d’en Benjamin i han trencat la finestra.

Vaig veure de reüll que la Maja Swartling es posava dreta i, gesticulant, preguntava si era millor que marxés. Vaig fer-li que sí amb el cap i vaig aixecar les espatlles a tall de disculpa. La Maja va topar accidentalment amb una cadira que va anar a parar a terra.

—Estàs sol? —va preguntar la Simone.

—Sí —vaig dir, sense saber per què mentia.

La Maja va fer adéu amb la mà i va tancar la porta amb suavitat darrere seu. Encara se sentia l’olor del seu perfum; una olor fresca i senzilla.

—Has fet bé de no entrar —vaig continuar—. Has trucat a la policia?

—Erik, sones molt estrany, ha passat alguna cosa?

—Vols dir, a part del fet que potser tenim un lladre dins de casa en aquest mateix instant? Has trucat a la policia?

—Sí, he trucat al meu pare.

—Molt bé.

—Ha dit que anava de seguida cap al cotxe.

—Tu, allunya’t de la casa, Simone.

—Sóc al carril bici.

—Veus la casa?

—Sí.

—Si tu veus la casa, vol dir que algú que sigui dins també et pot veure.

—No diguis aquestes coses.

—Vés cap al camp de futbol, si us plau. Jo ara vinc.

Vaig aparcar darrere de l’Opel brut d’en Kennet, vaig posar el fre de mà, vaig fer girar la clau de contacte i vaig sortir del cotxe. En Kennet va venir corrents cap a mi. Tenia cara de preocupació.

—On coi és la Sixan? —va cridar.

—Li he dit que s’esperés al camp de futbol.

—Ah, sort, tenia por que…

—Si no, hauria entrat a la casa. La conec, en això és com tu.

Va riure i em va donar un cop fort a l’esquena.

—M’alegro de veure’t, noi.

Vam rodejar l’illa de cases cap a la banda de darrere. La Simone era a molt poca distància del nostre jardí. Segurament havia estat tota l’estona vigilant la porta trencada que conduïa directament a la nostra ombrívola terrassa. Va alçar la mirada, va deixar la bicicleta, va venir directament cap a mi i em va abraçar fort.

Després va mirar per damunt de la meva espatlla i va dir:

—Hola, papa.

—Vaig cap a dins —va dir ell seriós.

—T’acompanyo —vaig dir jo.

—Les dones i els nens s’han d’esperar fora —va sospirar la Simone.

Vam saltar tots tres la bardissa baixa i vam travessar la gespa i la terrassa amb la taula i les quatre cadires de plàstic blanc.

Els graons i el marc metàl·lic de la finestra eren plens de trossets de vidre. A la moqueta de l’habitació d’en Benjamin hi havia un coixí gros entre els bocins de vidre i les estelles de fusta. Vam entrar i vaig pensar que era important explicar a en Kennet que la nit abans ens havíem trobat una eina de càstig davant de la porta.

La Simone anava darrere nostre i va encendre el llum Karlsson del sostre. Tenia les galtes de color vermell pujat i els cabells pèl-rojos li queien com serpentines sobre les espatlles.

En Kennet va anar cap al passadís, va mirar al dormitori de la dreta i al bany. El llum de lectura de l’habitació del televisor estava encès. A la cuina hi havia una cadira trabucada. Vam anar d’habitació en habitació, però semblava que hi era tot, que no s’havien endut res. Algú havia estat al lavabo del pis de baix, perquè el terra havia quedat cobert de paper de vàter. En Kennet em va mirar sorprès.

—Hi ha algú que pugui voler passar comptes amb tu? —va preguntar.

Jo vaig fer que no.

—Que jo sàpiga, no —vaig dir—, però no cal ni dir que a la meva feina em trobo amb un munt de gent inestable… igual que tu.

Va assentir.

—No s’han endut res —vaig dir.

—És habitual, això, papa?

En Kennet va fer que no amb el cap.

—No, i encara menys després de trencar una finestra. Algú volia deixar-vos clar que ha estat aquí.

La Simone s’havia aturat al llindar de la porta de l’habitació d’en Benjamin.

—Sembla que algú s’hagi ficat al seu llit —va dir en veu baixa—. Com es diu aquell conte? Rínxols d’Or, no?

Vam anar ràpidament al nostre dormitori i vam veure que als nostres llits també hi havia hagut algú. La vànova estava apartada i els llençols, arrugats.

—Això és molt estrany —va dir en Kennet.

Es va fer un silenci.

—Aquella eina! —va cridar la Simone de cop.

—Sort que ho dius, jo hi havia pensat i després se me n’havia anat del cap —vaig dir, anant cap al rebedor per agafar la palmeta, que havíem deixat al penjador.

—Mare meva, què és això? —va preguntar en Kennet.

—Ens ho vam trobar ahir davant de la porta —va respondre la Simone en veu baixa.

—M’ho deixes veure?

—Crec que és una palmeta —vaig dir—, un estri d’aquells que s’utilitzaven per castigar els nens.

—Útil per fer-los creure —va somriure en Kennet, tocant-lo.

—A mi em fa cosa. Ho trobo una idea esgarrifosa —va dir la Simone.

—Us han amenaçat, o hi ha hagut alguna cosa que es pugui considerar una amenaça?

—No —va respondre ella.

—Potser ho hem d’entendre així —vaig dir jo—, que ens ho han deixat per dir que mereixem un càstig. Ahir vaig pensar que devia ser una broma dolenta, perquè som tan protectors amb en Benjamin. Vull dir que, si no saps que en Benjamin està malalt, podem semblar uns neuròtics.

La Simone va anar cap al telèfon i va trucar a la llar d’infants per assegurar-se que en Benjamin estigués bé.

* * *

Aquella nit el vam posar d’hora al llit. Com sempre, em vaig estirar al seu costat per explicar-li la història d’una pel·lícula africana, Kirikou. Ell ja havia vist la pel·lícula unes quantes vegades, però pràcticament cada dia volia que li expliqués aquella història quan anava a dormir. Si m’oblidava d’algun detall, me’l recordava, i si encara estava despert quan jo acabava la història, la Simone havia de venir a cantar-li cançons de bressol.

Quan es va haver adormit, ens vam fer un te i vam mirar una pel·lícula de vídeo. Al sofà, vam parlar d’això que ens haguessin entrat a casa sense robar res, que algú havia desfet un rotlle de paper de vàter i s’havia estirat als nostres llits.

—Potser eren uns adolescents que buscaven un lloc per follar —va dir la Simone.

—No, haurien desordenat més.

—No et sembla estrany que els veïns no hagin sentit res? L’Adolfsson que ho veu sempre tot…

—Potser ha estat ell —vaig aventurar.

—Que l’Adolfsson ha follat al nostre llit?

Se’m va escapar el riure i la vaig estirar cap a mi. Feia molt bona olor: un perfum força dens però que no embafava. Se’m va acostar i vaig sentir el seu cos esvelt i jovenívol contra el meu; vaig deixar lliscar les mans per sota la seva brusa ampla, per la pell tan suau. Tenia els pits càlids i turgents.

Va fer un gemec quan vaig fer-li un petó al coll; el seu alè càlid em va entrar a l’orella.

Ens vam despullar a la llum del televisor, ajudant-nos l’un a l’altre amb mans ràpides i àvides, embolicant-nos amb peces de roba, rient i besant-nos de nou. Em va estirar cap al dormitori i em va llançar al llit amb severitat fingida.

—Que m’has de fer pam-pam al cul? —vaig preguntar.

Va fer que sí i es va acostar, va inclinar el cap i va deixar que els seus cabells em freguessin les cames; va somriure amb la mirada baixa mentre anava pujant de genolls. Els rínxols queien cap endavant per damunt de les espatlles fines i pigades. Quan es va asseure eixarrancada damunt meu, tenia els músculs dels braços tensos; les galtes se li van posar roges com el foc quan vaig entrar dins d’ella.

Per uns segons, em va venir al cap el record d’unes fotos que havia fet feia temps, en una platja de les illes gregues, un parell d’anys abans que en Benjamin nasqués. Havíem agafat un autobús que resseguia la costa i havíem sortit al lloc que ens havia semblat més bonic.

Quan vam veure que la platja estava totalment deserta, ens vam treure els banyadors, vam menjar síndria calenta al sol i després ens vam estirar despullats a l’aigua clara i poc profunda, acariciant-nos i besant-nos. Aquell dia vam fer l’amor quatre vegades a la platja, cada vegada més lents i acalorats. La Simone tenia els cabells fets un desastre per culpa de l’aigua salada. Jo encara recordava perfectament la seva llengua, la seva mirada assolellada i la rialla tímida. Els pits petits i tibants, les pigues, els mugrons de color rosa fluix; el ventre pla, el melic i el pèl púbic de color coure.

Ara la Simone es va inclinar damunt meu i es va deixar caure enrere, besant-me el pit i el coll. Respirava cada cop més de pressa, va tancar els ulls, em va aferrar amb força per les espatlles i va xiuxiuejar que no m’aturés.

Es movia cada cop més de pressa i amb més dificultat, tenia l’esquena i les natges cobertes de suor. Va gemegar en veu alta, es va inclinar cap enrere, un cop i un altre; es va aturar amb les cuixes tremoloses, va continuar una mica, va tornar a aturar-se gemegosa, panteixant, es va humitejar els llavis i va recolzar-se sobre el meu tors amb la mà. Aleshores va exhalar un sospir i em va mirar als ulls quan vaig començar a tremolar dins seu. No em vaig aguantar més i vaig deixar-me anar en onades delicioses i feixugues dins d’ella.