22
Vespre de divendres 11 de desembre

L’Erik mira com es fan les tres pizzes i demana una mica més de salami per a la de la Simone. Li sona el mòbil i mira la pantalla. Com que no reconeix el número, es guarda el telèfon a la butxaca; deu ser un altre periodista, i ara mateix no té esma de tornar a enfrontar-se a la premsa. Mentre va cap a casa amb les capses grans i calentes, pensa que ha de parlar amb la Simone, que li ha d’explicar que si s’ha enfadat és perquè és innocent, que no és com ella es pensa, que no passa d’ella, que se l’estima. S’atura davant de la floristeria i, després d’un moment de dubte, hi acaba entrant. Hi sura una olor dolça i densa. La finestra del carrer està entelada. Acaba de decidir comprar un ram de roses vermelles quan li torna a sonar el telèfon.

És la Simone.

—Sí?

—On ets? —pregunta ella.

—Ja vinc.

—Tenim una gana…

—Molt bé.

Camina ràpidament cap a casa, entra per la porta principal i s’atura a esperar l’ascensor. A través dels vidres grocs i polits del portal, el món exterior sembla un lloc màgic, com tret d’un conte de fades. De sobte, l’Erik deixa les capses de pizza a terra, obre la trapa del tub col·lector de les escombraries i hi llança el ram de flors.

A l’ascensor se’n penedeix, pensa que al cap i a la fi potser a ella li hauria agradat i no s’ho hauria pres com un intent de fugir d’estudi i evitar una confrontació.

Truca al timbre. En Benjamin obre i li agafa les capses de les pizzes. L’Erik es treu la jaqueta, va al bany i es renta les mans. Agafa un blíster de comprimits de color groc llimona, en treu tres ràpidament, se’ls empassa sense beure aigua i torna cap a la cuina.

—Ja hem començat —diu la Simone.

L’Erik mira els gots d’aigua de la taula i murmura alguna cosa sobre abstemis mentre agafa dues copes.

—Perfecte —diu la Simone en veure que l’Erik obre una ampolla.

—Hem de parlar —diu l’Erik, però en aquell moment li sona el mòbil. La seva mirada troba la de la Simone.

—No penses contestar? —pregunta ella.

—Aquesta nit no vull parlar amb més periodistes —explica l’Erik.

La Simone talla la seva pizza a trossets, fa un mos i diu:

—No hi pensis.

L’Erik serveix vi. La Simone fa que sí amb el cap, somrient.

—Ah, sí —diu, de cop—. Ara gairebé no es nota, però quan he arribat a casa he sentit olor de cigarrets.

—Que tens algun amic que fumi? —pregunta l’Erik.

—No —respon en Benjamin.

—I l’Aida?

En Benjamin no respon. Menja de pressa, però s’atura de cop, deixa els coberts sobre la taula i abaixa la mirada.

—Què passa, fill? —pregunta l’Erik cautelosament—. En què penses?

—En res.

—Ja saps que ens ho pots explicar tot, oi?

—Ah, sí?

—No t’ho sembla, a tu?

—No ho entens —talla el noi.

—Doncs explica-m’ho —demana l’Erik amb un somriure.

—No.

Mengen en silenci. En Benjamin mira la paret.

—Molt bo aquest salami —diu la Simone fluixet, i neteja el pintallavis del seu got—. Llàstima que haguem deixat de cuinar junts —continua, dirigint-se a l’Erik.

—Quan coi hauríem de fer-ho? —es defensa ell.

—Deixeu de barallar-vos! —crida en Benjamin.

Beu aigua i mira per la finestra cap a la ciutat a les fosques. L’Erik gairebé no menja, però s’omple la copa per segon cop.

—Et vas posar la injecció, dimarts? —pregunta la Simone.

—Que s’ho ha saltat mai, el papa?

En Benjamin es posa dret i deixa el seu plat al marbre.

—Gràcies pel menjar.

—Ahir vaig anar a mirar aquella jaqueta de cuir per a la qual estàs estalviant —diu la Simone—. He decidit que et pagaré el que et falti.

En Benjamin somriu amb expressió radiant, va cap a ella i l’abraça. Ella li torna l’abraçada amb força, però el deixa anar de seguida que s’adona que ell es vol apartar. Després en Benjamin va cap a la seva habitació.

L’Erik trenca una mica de la vora de la pizza i se la posa a la boca. Té bosses fosques sota els ulls i els solcs del voltant de la boca s’han tornat més profunds. El seu front té un deix afligit, o potser tens.

El telèfon torna a sonar i es desplaça per la taula vibrant.

L’Erik mira la pantalla i fa que no amb el cap.

—Número desconegut —diu a tall d’explicació.

—Ja t’has cansat de ser famós? —pregunta la Simone amb suavitat.

—Avui només he parlat amb dos reporters —diu ell amb un lleuger somriure—. Però ja és més que suficient.

—Què volien?

—Era aquella revista, Café o com se digui.

—La que publica fotografies eròtiques a la portada?

—Sempre hi surt una noia tota sorpresa que la fotografiïn ara que només porta unes calcetes amb la bandera anglesa.

La Simone li somriu.

—I què volien?

L’Erik s’escura la gola i diu, sec:

—M’han preguntat si podies hipnotitzar dones perquè vulguin fer l’amor amb tu, i coses així.

—De debò?

—Sí.

—I els altres, qui eren? —pregunta—. Els de Playboy?

—Les notícies —respon ell—. Volien saber què en penso de la denúncia al síndic de greuges.

—Quina creu.

L’Erik es frega els ulls i sospira. Sembla que s’hagi encongit deu centímetres.

—Si no fos per la hipnosi —diu, a poc a poc—, potser en Josef Ek hauria assassinat la seva germana tan bon punt l’haguessin donat d’alta de l’hospital.

—Tot i així, no ho hauries d’haver fet —intervé la Simone amb compte.

—No, ja ho sé —respon ell en veu baixa, i fa un glop de la seva copa—. Em sap greu que…

S’interromp, i la Simone de cop té ganes de tocar-lo, d’abraçar-lo; però no es mou d’on és. Se’l mira i li pregunta:

—Com ho farem?

—Què?

—Això nostre. Hem dit coses. Que ens separaríem. Ja no sé si em convé estar amb tu, Erik.

Ell es frega els ulls furiós.

—Entenc que no confiïs més en mi —diu, i torna a callar.

La Simone se’l mira i es troba els seus ulls cansats i lluents, el rostre esgotat, els cabells grisos i despentinats, i pensa que hi va haver un temps en què gairebé sempre s’ho passaven bé plegats.

—Jo no sóc la persona que vols —continua l’Erik.

—Què dius —replica ella.

—Amb què surts, ara?

—Dius que no estic satisfeta amb tu, però ets tu qui em fa el salt, qui troba que jo no sóc prou.

—Simone, jo…

L’Erik li toca la mà, però ella l’aparta. Té la mirada fosca i la Simone s’adona que ha tornat a prendre pastilles.

—Tinc son —diu, i es posa dreta.

L’Erik la segueix amb la cara grisa com la cendra i els ulls apagats. De camí cap al bany, la Simone palpa suaument la porta principal.

—Tu vés a l’habitació de convidats —diu.

Ell fa que sí amb el cap, amb una expressió indiferent, gairebé atordida, i se’n va sense badar boca a buscar la seva funda nòrdica i el seu coixí.

A mitja nit, la Simone es desperta de cop perquè ha notat una fiblada sobtada a la part superior del braç. Jau de bocaterrosa; rodola cap a un costat i es palpa el múscul, que li fa mal i està contret. A l’habitació regna la foscor.

—Erik? —xiuxiueja, abans de recordar-se que és a l’habitació de convidats.

Es gira cap a la porta i veu una ombra que desapareix.

El terra de parquet cruix sota el pes d’uns passos.

Pensa que l’Erik es deu haver aixecat per agafar alguna cosa, però després s’adona que deu estar profundament adormit a causa dels somnífers.

Encén el llum de la tauleta de nit, acosta el braç a la llum i veu una goteta de sang que surt d’un piquet rosat que té a la pell: l’han punxada, no hi ha dubte.

Aleshores sent un cop sord al rebedor; torna a apagar el llum i es posa dreta amb les cames insegures. Mentre camina cap al menjador, es va fent un massatge al braç adolorit; té la boca seca i les cames calentes i rígides. Algú xiuxiueja al replà; sent unes rialles suaus, guturals. No s’assemblen gens al riure de l’Erik.

La Simone té calfreds a l’esquena. Troba la porta oberta de bat a bat; l’escala està a les fosques i entra un aire fred.

Se senten sorolls procedents de l’habitació d’en Benjamin: uns laments dèbils.

—Mama?

En Benjamin sona espantat; no s’atreveix a cridar.

—Au —gemega, i després arrenca a plorar amb un somiqueig fluixet i ronc.

Al mirall del passadís la Simone veu que hi ha algú inclinat sobre el llit d’en Benjamin amb una xeringa a la mà. Una munió de pensaments li passen pel cap; intenta entendre què passa, què està veient.

—Benjamin? —pregunta amb veu atemorida—. Què feu? Que puc passar?

S’escura la gola, avança un pas, i de cop les cames l’abandonen. S’agafa al bufet però no aconsegueix mantenir-se dempeus; cau tan llarga com és, es clava un cop contra la paret i sent un dolor lacerant al cap.

Intenta alçar la mirada, però és incapaç de moure’s; ha perdut el control de les cames, no té cap sensibilitat a la part inferior del cos. Té una sensació estranya al pit i cada cop li costa més respirar; durant un parell de segons perd el món de vista, i després recupera la visió però ho veu tot tèrbol.

Algú estira en Benjamin arrossegant-lo agafat pels peus. La samarreta del pijama deixa la panxa al descobert, els seus braços es belluguen lents, confusos. Intenta agafar-se al marc de la porta, però no té prou forces. Pica amb el cap contra el llindar de la porta. En Benjamin mira la Simone de fit a fit: està garratibat de por. Mou la boca però no pot dir res. Ella estira el braç per agafar-lo, però no ho aconsegueix. Intenta anar-li al darrere, arrossegant-se, però no és capaç de moure’s; se li desenfoca la mirada, ja no veu res amb claredat. Parpelleja i veu, en fragments breus, que arrosseguen en Benjamin pel rebedor, cap al replà. La porta es tanca suaument.

La Simone intenta cridar per demanar ajut, però no aconsegueix emetre cap so.

Se li tanquen els ulls. La seva respiració es torna lenta i feixuga, no li arriba prou aire als pulmons.

Tot es torna negre.