14
Vespre de dijous 10 de desembre

En Joona fa una ullada al passadís, fosc i buit. Ja són gairebé les vuit del vespre i al departament només hi queda ell. A totes les finestres pengen estrelles nadalenques i la il·luminació elèctrica de l’ampit crea un reflex lluminós doble al vidre negre. L’Anja ha col·locat un bol amb caramels típics de Nadal sobre el seu escriptori i en Joona en menja més que no hauria mentre redacta les seves observacions sobre la declaració de l’Evelyn.

Un cop han quedat al descobert les primeres mentides de l’Evelyn, el fiscal ha decidit retenir-la i li ha fet saber que era sospitosa d’haver participat en els assassinats i que tenia dret a procurar-se un advocat. Ara, amb l’arrest preventiu, la investigació preliminar tenia tres dies de marge abans que s’hagués de decidir formalment si posar-la a la presó. Passat aquest termini, o bé tindrien prou bons motius de sospita com perquè el tribunal considerés probable la culpabilitat de la noia, o bé quedaria lliure.

En Joona sap perfectament que la mentida de l’Evelyn no té per què voler dir que és culpable d’un crim, però li ha servit per disposar de tres dies per investigar què amaga i per què. Imprimeix l’informe, el col·loca a la safata de correu de sortida cap a fiscalia i s’assegura que la seva pistola quedi amb el fiador posat i tancada amb clau a l’armari de les armes. A continuació surt del quarter i es fica al cotxe.

Quan passa per Fridhemsplan sent que li sona el telèfon, però per algun motiu no aconsegueix treure’l de la jaqueta i acaba caient-li al folre per un forat de la butxaca. El semàfor es posa verd i els cotxes de darrere seu comencen a tocar el clàxon.

Passa per davant del restaurant dels Hare Krishna i s’atura en una parada d’autobús, recupera el telèfon sacsejant la jaqueta i truca al número de la trucada perduda.

—Sóc en Joona Linna, tinc una trucada d’aquest número.

—Sí, que bé que em contestis de seguida —diu l’agent Ronny Alfredsson—. No sabem què fer.

—Heu parlat amb el xicot de l’Evelyn, en Sorab Ramadani?

—No hem fet gaire sort.

—Ho heu intentat a la seva feina?

—No és que no el trobem —diu en Ronny—. És aquí, al seu pis, però es nega a obrir, no vol parlar amb nosaltres. No fa més que cridar que fotem el camp, que molestem els veïns i que l’estem fastiguejant perquè és musulmà.

—Què li heu dit?

—No res, només que necessitem que ens ajudi. Hem fet exactament el que ens vas dir.

—Ja ho entenc —diu en Joona.

—Podem forçar la porta?

—Vinc cap allà; mentrestant, deixeu-lo en pau.

—T’esperem al cotxe davant de la porta?

—Sí, si us plau.

En Joona posa l’intermitent, gira i passa pel costat del gratacel del diari Dagens Nyheter en direcció a Västerbron.

Totes les finestres i llumetes de la ciutat brillen en la foscor. El cel és una volta grisa i boirosa.

En Joona torna a pensar en la investigació del lloc del delicte.

La idea que s’estan formant del cas té alguna cosa que no lliga. Algunes circumstàncies sembla que no encaixen, simplement. Quan s’atura en un semàfor vermell al carrer de Heleneborgsgatan, en Joona aprofita per obrir la carpeta que duu al seient del copilot i fullejar ràpidament les fotografies del poliesportiu. Tres dutxes sense mampares individuals. El flaix de la càmera es reflecteix a les rajoles blanques. En una de les fotografies es veu un pal de fregar amb mànec de fusta recolzat en una paret. La tira de goma de la base està envoltada d’un gran toll de sang, aigua i brutícia; cabells, tiretes i una ampolla d’escuma de dutxa.

Al desguàs hi ha un braç sencer. L’articulació que ha quedat al descobert està envoltada de cartílag i teixits musculars esquinçats. A la dutxa hi ha el ganivet amb la punta trencada.

L’Agulla va trobar la punta mitjançant tomografia informàtica; havia quedat clavada a la pelvis de l’Anders Ek.

El cos, greument mutilat, ha quedat estès a terra, entre el banc de fusta i els armaris de plàstic abonyegats. En un penjador hi ha una jaqueta d’esport vermella. Hi ha sang pertot: a terra, a les portes, als bancs.

En Joona tamborina al volant mentre espera que el semàfor es posi verd. Pensa que la policia científica ha guardat un munt de rastres, empremtes dactilars, fibres i cabells.

ADN de centenars de persones, però encara res que es pugui relacionar amb en Josef Ek.

Gran part de l’ADN que van recollir estava contaminat, i els perfils eren tan complexos que el laboratori judicial tenia dificultats per analitzar-los.

En Joona va demanar a la policia científica que es concentressin, sobretot, a buscar sang del pare al cos d’en Josef Ek. L’enorme quantitat de sang de l’altre escenari que en Josef tenia al cos no servia de res; a la casa adossada, tots estaven coberts els uns amb la sang dels altres. Que en Josef tingués sang de la seva germaneta al cos no era més estrany que el fet que ella estigués tacada de sang d’ell; però si trobaven sang del pare al cos d’en Josef, o rastres d’en Josef al vestidor, podrien establir una relació directa entre els dos escenaris del crim. Per poder acusar-lo n’hi ha prou de relacionar-lo amb el vestidor.

Quan en Josef encara era a l’hospital de Huddinge, el laboratori forense de Linköping (que fa totes les anàlisis d’ADN de Suècia) ja havia demanat a un metge anomenat Sigrid Krans que guardés tots els rastres biològics que hi hagués al cos del noi.

A l’altura del parc de Högalid en Joona truca al corpulent Erixon, el tècnic responsable de la investigació dels escenaris dels delictes a Tumba.

—Vés-te’n a la merda —diu una veu gruixuda quan despengen el telèfon.

—Erixon? —pregunta en Joona—. Erixon, que ets viu, encara?

—Dormia —és la resposta cansada.

—Em sap greu.

—No passa res, però ja vaig cap a casa.

—Heu trobat rastres d’en Josef al vestidor? —pregunta en Joona.

—No.

—És clar que sí.

—No —respon l’Erixon.

—Per mi que no t’hi has fixat prou.

—T’equivoques —diu l’Erixon lentament.

—Has collat prou els nostres amics de Linköping? —pregunta en Joona.

—Amb totes les meves forces —respon l’altre.

—I bé?

—No han trobat ADN del pare al cos d’en Josef.

—No m’ho crec —diu en Joona—. Òstia, si estava totalment cobert de…

—Ni una gota —l’interromp l’Erixon.

—No pot ser.

—En tot cas, semblaven la mar de satisfets quan ho han dit.

—I l’institut Forense?

—Hmm. No, ni una microgota. Res de res.

—Vaja… no pot pas ser que tinguem tan mala sort!

—Es veu que sí.

—No.

—Arribats a aquest punt l’únic que pots fer és rendir-te —diu l’Erixon.

—D’acord.

Pengen i en Joona pensa que, de vegades, coses que semblen un enigma poden ser pura casualitat.

Sembla que l’assassí ha fet el mateix a tots dos llocs: ganivetades irreflexives, intents agressius d’esbocinar els cossos. Per això és tan estrany que en Josef sigui l’assassí, si no li han trobat sang del pare al cos.

«Hauria hagut d’estar tan cobert de sang que tothom s’hi hauria fixat», pensa en Joona, i torna a trucar a l’Erixon.

—Sí?

—Se m’ha acudit una cosa.

—En vint segons?

—Que heu analitzat el vestidor de les dones, també?

—Allà no hi havia anat ningú, la porta estava tancada amb clau.

—La víctima segurament duia les claus a la butxaca.

—Però…

—Comprova el desguàs de la dutxa —diu en Joona.

Després de donar la volta a Tantolunden, en Joona entra en un camí i aparca davant dels pisos que miren al parc.

S’estranya de no veure el cotxe de policia esperant-lo, comprova l’adreça i pensa que potser en Ronny i el seu company han trucat a la porta equivocada. Somriu; això, en tot cas, explicaria per què en Sorab no els volia deixar entrar, tenint en compte que ni es deia Sorab.

És un vespre fresc. Es dirigeix ràpidament al portal i de cop recorda la descripció dels fets de la casa adossada que en Josef va fer durant la hipnosi. Si encaixa amb la manera en què realment es van produir els assassinats, en Josef en cap moment fa res per ocultar el crim, no es protegeix. No pensa en les conseqüències, no li importa que tot quedi cobert de sang.

En Joona pensa que durant la hipnosi en Josef Ek potser només va descriure les seves sensacions, un tumult confús i furiós, mentre que in situ controlava la situació, actuava metòdicament, duia roba impermeable que el cobria de cap a peus i es va dutxar al vestidor de les dones abans d’anar-se’n cap a la caseta adossada.

Ha de parlar amb la Daniëlla Richards, necessita saber quan creu que en Josef Ek estarà prou recuperat per declarar.

En Joona entra per l’entrada principal i treu el mòbil. Els quadrats negres de la paret enrajolada, que sembla un taulell d’escacs, reflecteixen la seva imatge: la cara pàl·lida i gèlida, la mirada seriosa i els seus cabells rossos i esbullats. Quan arriba davant de l’ascensor torna a trucar a en Ronny, però no contesta ningú.

Potser han decidit intentar per últim cop que en Sorab els deixi entrar. En Joona agafa l’ascensor fins al sisè pis, espera que una mare amb cotxet que vol anar cap a baix entri a l’ascensor, va cap a la porta d’en Sorab i truca al timbre.

S’espera un moment, pica a la porta, s’espera uns quants segons, i després aixeca la tapa de la bústia i crida:

—Sorab? Em dic Joona Linna, sóc de la policia, departament d’investigació criminal.

Sent un soroll a l’interior, com si algú que fins ara hagués estat repenjat a la porta ara se n’allunyés ràpidament.

—Tu eres l’únic que sabia on era l’Evelyn —continua.

—No he fet res —diu un home de veu gruixuda des de dins del pis.

—Però vas dir que…

—No sé res —crida l’home.

—D’acord, d’acord —diu en Joona—. Però vull que obris la porta, em miris als ulls i em diguis que no saps res.

—Vés-te’n.

—Obre.

—Òstia puta, no em podeu deixar en pau i ja està? No tinc res a veure amb això, i no vull tenir-hi res a veure.

La seva veu sona atemorida; calla, respira, clava un cop a alguna cosa amb la mà.

—L’Evelyn està bé —diu en Joona.

Sent un soroll com d’algú que fa callar una altra persona.

—Pensava que…

Silenci.

—Hem de parlar amb tu.

—És veritat que l’Evelyn està bé?

—Obre.

—No! Ja t’ho he dit!

—Aniria bé que m’acompanyessis.

Es fa un breu silenci.

—Que ha vingut gaires vegades, ell, aquí? —pregunta en Joona de cop.

—Qui?

—En Josef.

—I aquest qui és?

—El germà de l’Evelyn.

—No ha vingut mai —diu en Sorab.

—I qui ha vingut, aleshores?

—Que ets sord o què? No penso parlar amb tu.

—Qui ha vingut?

—T’acabo de dir que ningú, no? Només intentes parar-me una trampa.

—I ara, res d’això.

Es torna a fer un silenci. Després se sent un somiqueig llastimós a l’altra banda de la porta.

—És morta? —pregunta en Sorab—. És morta, l’Evelyn?

—Per què ho preguntes?

—No vull parlar amb tu.

En Joona sent soroll de passes que s’allunyen cap a l’interior del pis i després una porta que es tanca de cop. Comença a sonar música a tot volum. En Joona baixa per l’escala en lloc de per l’ascensor.

A mig baixar se li acut que algú devia espantar tant en Sorab que li va fer dir on s’amagava l’Evelyn.

En Joona surt al fred de l’exterior i veu dos homes amb jaquetes de Pro Gym que l’esperen al costat del seu cotxe. En sentir que s’acosta, es giren. Un s’asseu sobre la capota del cotxe amb un telèfon a l’orella. En Joona en fa una avaluació ràpida. Tots dos tenen trenta anys i escaig. El que seu a la capota duu el cap totalment afaitat, mentre que l’altre porta un pentinat infantil. En Joona calcula que el del pentinat infantil deu pesar més de cent quilos; potser fa aikido, karate o kick-boxing, i segurament pren hormones de creixement. L’altre potser duu un ganivet, però el més probable és que no tingui cap arma de foc.

A la gespa hi ha una capa fina de neu.

En Joona trenca cap a un costat com si no hagués vist els homes i es dirigeix al caminet il·luminat.

—Eh, tu! —crida un dels dos.

En Joona fa com si no el sentís i va cap a les escales que hi ha al costat d’un fanal amb una paperera verda.

—No vols el teu cotxe o què?

En Joona es queda quiet i fa una ullada ràpida amunt, cap a la façana de l’edifici. Entén que l’home del capot parla per telèfon amb en Sorab, i que aquest els mira des de la seva finestra. El més gros dels dos s’acosta a poc a poc, en Joona dóna la volta i va cap a ell.

—Sóc policia —diu.

—I jo un cabró —diu l’home.

En Joona es treu ràpidament el telèfon de la butxaca i torna a trucar a en Ronny. La tonada Sweet Home Alabama comença a sonar a la butxaca de l’home amb el pentinat infantil, que somriu d’orella a orella, treu el telèfon d’en Ronny i contesta.

—Digui? Sóc el poli.

—Què passa aquí? —pregunta en Joona.

—Has de deixar en Sorab en pau; no vol parlar.

—Us penseu que l’esteu ajudant amb…?

—Això és un avís —l’interromp l’home—. Ets un mitja merda, fot el camp.

En Joona entén que la situació pot ser perillosa, s’adona que la seva pistola és a l’armeria del seu despatx i mira al seu voltant per veure què podria utilitzar en una baralla.

—On són els meus companys? —pregunta amb veu tranquil·la.

—M’has sentit? Has de deixar en Sorab en pau.

L’home que té al davant es passa les mans ràpidament pels cabells i se li accelera la respiració; després es posa de costat davant d’en Joona, s’hi acosta una mica i alça el taló del peu dret un parell de centímetres de terra.

—De jove vaig entrenar molt —diu en Joona—, i si m’ataques, em defensaré i rebreu.

—Ens pixem de por —diu l’home del cotxe. En Joona no desvia la mirada de l’home dels cabells curts.

—Vols clavar-me una puntada de peu a les cames —diu en Joona—, perquè saps que ets massa baixet per apuntar més amunt.

—Imbècil —murmura l’home.

En Joona fa uns quants passos cap a la dreta per obrir la línia.

—Si decideixes clavar-me una puntada de peu —continua—, no recularé com tu t’esperes, sinó que passaré a l’ofensiva contra l’altre genoll, i quan caiguis enrere, et clavaré un cop precís amb aquest colze.

—Mareta, quin fanfarró! —diu l’home del cotxe.

—Ja —somriu l’altre.

—I si treus la llengua, te l’arrencaràs d’una mossegada —diu en Joona.

L’home del pentinat infantil es balanceja endavant i endarrere, i quan inicia l’atac, resulta que és més lent del que semblava. Quan comença a girar els malucs, en Joona ja ha fet el primer moviment, i abans que l’home tingui temps d’estirar la cama i impactar en el seu objectiu, en Joona li clava una puntada de peu tan forta com pot a la sofraja del genoll que sosté tot el pes. No té bon equilibri, així que cau enrere en el mateix moment que en Joona es gira i li clava un cop de colze al coll.