L’endemà al matí vaig agafar un taxi per anar de l’hospital Karolinska a casa, a Järfälla. Em feia mal tot el cos. Se’m regirava l’estómac de pensar en l’alcohol que havia begut i em repugnaven totes les ximpleries que havia dit el dia abans. No podia havia fet el salt a la Simone; no podia ser cert. La Maja era bonica i divertida, però a part d’això no m’interessava gens. Com collons m’havia deixat seduir per anar-me’n al llit amb ella?

No sabia com explicar-ho a la Simone, però ho havia de fer. Havia comès un error, i errar és humà; però si parles dels errors i els expliques, et pots perdonar.

Vaig pensar que no renunciaria mai a la Simone; si ella m’enganyés em sentiria dolgut, però la perdonaria. No la deixaria per una cosa així.

Quan vaig entrar, la Simone era a la cuina servint-se un cafè. Duia la seva bata de seda desgastada de color rosa vell que vam comprar a la Xina, quan en Benjamin només tenia un any i la Simone m’havia acompanyat a una conferència.

—En vols? —va preguntar.

—Sí, si us plau.

—Erik… em sap molt de greu que se m’oblidés el teu aniversari.

—M’he quedat a dormir al Karolinska —vaig explicar, i després vaig pensar que el to mentider se’m devia notar clarament a la veu.

Els cabells rogencs li queien sobre la cara i les piguetes pàl·lides brillaven feblement. La Simone va anar cap al dormitori sense dir res i va tornar amb un paquetet. Vaig estripar el paper simulant entusiasme.

Era una capsa de CD del saxofonista de bepop Charlie Parker, amb totes les gravacions de la seva segona visita a Suècia: dos concerts a l’auditori d’Estocolm, dos a l’auditori de Göteborg, un concert a l’Amiralen de Malmö i una jam-session a l’Associació Acadèmica, i les actuacions al Parc Popular de Helsingborg, al poliesportiu de Jönköping, al Parc Popular de Gävle i al club de jazz Nalen d’Estocolm.

—Gràcies —vaig dir.

—Com tens el dia, avui? —va preguntar.

—He de tornar a la feina —vaig dir.

—Pensava que aquesta nit potser podríem fer un bon sopar aquí a casa.

—Bona idea —vaig dir.

—Però hem de plegar d’hora, que demà vénen els pintors a les set. Per què sempre ve tan aviat, aquesta gent?

Vaig adonar-me que esperava una resposta meva, una reacció o un gest d’assentiment.

—I sempre acabes esperant-los tu —vaig murmurar.

—Exacte —va dir amb un somriure mentre feia un glop de cafè—. Què et ve de gust? Podria fer aquell turnedó amb salsa de porto i panses, te’n recordes?

—Fa temps, ara —vaig dir, esforçant-me perquè la meva veu no traís que podia esclatar a plorar en qualsevol moment.

—No estiguis enfadat amb mi.

—No ho estic, Simone.

Vaig intentar somriure.

Una estona més tard, jo era al rebedor, ja m’havia posat les sabates i me n’anava, quan la Simone va sortir del bany amb una cosa a la mà.

—Erik —va dir.

—Sí?

—Què és això?

Duia la ullera de llarga vista anatòmica que m’havia regalat la Maja.

—Ah, això. És un regal —vaig dir, conscient que sonava fatal.

—Que bonic. Sembla antic, qui t’ho ha regalat?

Em vaig girar per no haver de mirar-la.

—Un pacient —vaig dir, intentant sonar distret, mentre feia veure que buscava les claus.

Va somriure sorpresa.

—Pensava que els metges no podien acceptar regals dels pacients; no són així, les normes?

—Potser ho hauria de tornar —vaig dir, obrint la porta.

La mirada de la Simone se’m clavava a l’esquena. Hauria hagut de parlar amb ella, però tenia massa por de perdre-la. No m’atrevia a explicar-li-ho, no sabia per on començar.

* * *

Tenia sessió al cap d’uns minuts. El passadís feia molta olor de detergent. Unes taques d’humitat allargades delataven el pas de la màquina de fregar.

La Charlotte es va posar al meu costat; vaig sentir els seus talons abans que digués res.

—Doctor —va dir suaument.

Em vaig aturar i em vaig girar.

—M’alegro de tornar-te a veure.

—Em sap greu haver-me’n anat tan de cop —va dir ella.

—Què et va semblar, la hipnosi?

—No ho sé —va dir, somrient—. Només sé que feia anys que no em sentia tan contenta i segura com aquesta setmana.

—Això és el que jo esperava.

Em va sonar el telèfon. Em vaig disculpar i vaig veure de reüll que la Charlotte desapareixia a la cantonada del següent passadís. Vaig mirar la pantalla.

Era la Maja. No vaig contestar, vaig prémer el botó per ignorar la conversa i després vaig veure que ja m’havia trucat abans. Vaig esborrar els missatges que m’havia deixat a la bústia de veu sense escoltar-los.

Quan anava a entrar a la sala de teràpia, en Marek em va barrar el pas. Va bloquejar la porta i va deixar anar una rialla estranya, sense alegria.

—Hi estem molt bé, aquí dins —va dir.

—Què feu? —vaig preguntar.

—Una festa privada.

Vaig sentir un crit a través de la porta.

—Deixa’m passar, Marek —vaig dir.

Ell va somriure:

—Però doctor, ara no pot ser…

Vaig empènyer la porta amb tot el meu pes i es va obrir de cop. En Marek va perdre l’equilibri i es va agafar al pom, però va acabar a terra tan llarg com era, amb una cama estirada al davant.

—Només era una broma. Cony, si només era una broma.

Tots els pacients van deixar de fer el que feien per mirar-nos. En Pierre i la Charlotte, amb aspecte intranquil. La Lydia ens va dirigir una mirada i després em va tornar a girar l’esquena. Hi havia alguna cosa estranya a l’ambient; la Sibel i en Jussi eren davant de la Lydia, la Sibel tenia la boca oberta i em va semblar veure-li llàgrimes als ulls.

En Marek es va posar dret i es va espolsar els pantalons.

Vaig constatar que l’Eva Blau encara no hi era, vaig anar cap al trípode i vaig preparar la càmera per a la sessió. Volia fer una panoràmica, vaig acostar la imatge i vaig provar el micròfon amb els auriculars. A través de la lent, vaig veure que la Lydia somreia a la Charlotte i exclamava alegrement:

—I tant! Tots els nens són així! El meu Kasper també, exactament igual. No parla de res més, tot el dia Spiderman això i Spiderman això altre.

—Es veu que actualment està molt de moda —va somriure la Charlotte.

—En Kasper no té pare, així que potser l’Spiderman és un model masculí —va dir la Lydia. Vaig sentir la seva rialla ressonar als auriculars—. Però ens ho passem bé junts —va continuar—, riem molt, encara que últimament ens barallem cada dos per tres. Sembla que estigui gelós de tot el que faig; vol trencar les meves coses, no vol que truqui per telèfon, va llençar el meu llibre preferit al vàter, crida… Tinc la sensació que li ha passat alguna cosa, però no vol dir-me què.

La Charlotte va fer cara de preocupació, en Jussi va remugar alguna cosa i vaig veure que en Marek feia un gest impacient a en Pierre.

Quan vaig tenir la càmera preparada, vaig asseure’m al meu lloc; pocs segons després tothom m’havia imitat.

—Continuarem igual que el darrer cop —vaig dir amb un somriure.

—Em toca a mi —va dir en Jussi amb calma, i va començar a parlar del seu castell embruixat: la casa dels seus pares, a Dorotea, al sud de Lapònia. Una casa petita amb molt de terreny prop de Sutme, on els samis havien viscut en unes tendes anomenades goahti fins als anys setanta.

—Visc prop del llac de Djuptjärnen —va explicar—. L’últim tros de la carretera segueix els antics camins que s’utilitzaven per transportar fusta. A l’estiu hi ve gent jove a nedar; el Näcken els sembla emocionant.

—El Näcken? —vaig preguntar.

—El Näcken, l’esperit de l’aigua. Fa més de tres-cents anys que hi ha albiraments. És a l’interior de Djuptjärnen tocant el violí.

—Però tu no l’has vist mai?

—No —va respondre amb un ample somriure.

—Què fas tot l’any al bosc? —va preguntar en Pierre amb una rialleta.

—Compro furgonetes i cotxes vells, els reparo i els venc. El terreny de la finca sembla un munt de ferralla.

—És gran, la casa? —va preguntar la Lydia.

—No, però és verda… El vell la va pintar un estiu. Té un color verd clar molt estrany. No sé què pretenia; potser aquella pintura li va regalar algú…

Es va quedar en silenci i la Lydia li va somriure.

Aquell dia m’estava costant relaxar el grup. Potser perquè jo estava absent per culpa de la Maja, o perquè temia haver reaccionat massa fort a la provocació d’en Marek; però gairebé tenia la sensació que en el si del grup havia passat alguna cosa que jo no sabia. Vam haver de submergir-nos i tornar a pujar diverses vegades abans que jo sentís que tots queien a l’abisme com escandalls ovalats pesants.

En Jussi tenia el llavi de baix sortit, les galtes penjant.

—Vull que pensis que ets a la cabana de caçadors —vaig dir.

En Jussi va xiuxiuejar alguna cosa sobre el retrocés de l’arma a l’espatlla, un dolor persistent.

—Ets a la cabana de caçadors? —vaig preguntar.

—L’herba alta del prat està gebrada —va dir fluixet.

—Mira al teu voltant. Estàs sol?

—No.

—Qui hi ha?

—Veig un cabirol al límit negre del bosc. Brama; busca la seva cria.

—I a la cabana? Estàs sol, a la cabana?

—Sempre estic sol, només amb el meu rifle.

—Parlaves del retrocés. Que ja has disparat? —vaig preguntar.

—Disparat?

Va fer un gest amb el cap, com indicant una direcció.

—Un animal està immòbil —va dir en veu baixa—. Ja fa un parell d’hores. Però l’altre encara s’agita una mica en la gespa ensangonada, cada cop més cansat.

—Què fas?

—Espero. Quan torno a veure moviment al marge del bosc, ja s’està fent de nit. Apunto a una peülla, però m’hi repenso i apunto a una orella, al morro negre, al genoll. He tornat a sentir el retrocés. Crec que he encertat de ple a la pota.

—Què fas, ara?

En Jussi respira amb dificultats i fent pauses llargues.

—Encara no puc anar a casa —va dir per fi—, així que vaig cap al cotxe, deixo el rifle al seient de darrere i agafo la pala.

—I després, què fas?

Fa una pausa llarga, com si reflexionés sobre el que li he preguntat. Després respon en veu baixa:

—Vaig a enterrar els animals.

—I després?

—Quan acabo ja s’ha fet completament fosc. Vaig al cotxe i bec una mica de cafè del termos.

—Què fas quan arribes a casa?

—Em trec la jaqueta i les sabates al rebost.

—I què més?

—M’assec al sofà, davant del televisor, amb el rifle a terra. Està carregat, però el tinc una mica apartat, davant del balancí.

—Què fas, Jussi? No hi ha ningú, a casa?

—La Gunilla se’n va anar l’any passat. El pare fa quinze anys que és mort. Estic sol amb el balancí i el rifle.

—Ets al sofà, davant del televisor —vaig dir.

—Sí.

—Passa alguna cosa?

—S’ha girat cap a mi.

—Qui? —vaig preguntar.

—El rifle.

—El rifle de terra?

Ell va assentir i va esperar. Tenia la boca tensa.

—El balancí cruix —va dir—. Cruix, però aquest cop em deixa en pau.

De sobte, el rostre dur d’en Jussi es va suavitzar, però encara tenia la mirada vidriosa, molt lluny, centrada en si mateix.

Era hora de fer una pausa. Els vaig treure de la hipnosi i vaig intercanviar unes quantes paraules amb cada un. En Jussi va murmurar alguna cosa sobre una aranya i després es va apartar. Jo vaig anar al lavabo, la Sibel va desaparèixer cap a la sala de fumadors i en Jussi es va posar, com sempre, al costat de la finestra. Quan vaig tornar, la Lydia havia tret un paquet de galetetes de safrà i les anava repartint.

—Són ecològiques cent per cent —va dir, i va fer un gest a en Marek per indicar que en podia agafar més d’una, si volia.

La Charlotte va somriure i va rosegar la vora d’una galeta.

—Les has fet tu? —va preguntar en Jussi amb un somriure inesperat que va donar un aspecte atractiu al seu rostre melangiós i de faccions gruixudes.

—Ha anat pels pèls, una mica més i no tinc temps —va dir la Lydia, remenant el cap i somrient—. M’he trobat en una baralla al parc.

La Sibel va riure en veu alta i va engolir la galeta en dues mossegades.

—En Kasper, és clar. Aquest matí, quan hem sortit al parc infantil com sempre fem, ha vingut una mare a dir-me que en Kasper havia clavat un cop de pala a l’esquena a la seva filla.

—Merda! —va xiuxiuejar en Marek.

—Quan ho he sentit, m’he quedat glaçada —va dir la Lydia.

—Què fas, en una situació així? —va preguntar la Charlotte educadament.

En Marek va agafar una altra galeta i es va mirar la Lydia tan atent que em vaig preguntar si no devia estar enamorat d’ella.

—No ho sé. Li he dit que m’ho prenia seriosament; sí, he quedat molt afectada. Però la dona m’ha dit que no n’hi havia per a tant, que segurament havia estat per accident.

—Sí —va dir la Charlotte—. Els nens de vegades es descontrolen quan juguen.

—Però he promès que parlaria amb en Kasper i que el renyaria —va continuar la Lydia.

—Ben fet —va assentir en Jussi.

—Ha dit que en Kasper era un nen molt maco —va continuar la Lydia.

Em vaig asseure al meu lloc i vaig fullejar el bloc de notes. Volia continuar amb la hipnosi al més ràpidament possible. Tornava a tocar a la Lydia. Les nostres mirades es van trobar, i va somriure amb prudència. Tothom va callar expectant i jo vaig començar la feina. La sala vibrava amb la nostra respiració. Un silenci fosc, cada cop més dens, que seguia el nostre pols. Amb cada exhalació, baixàvem. Després de la inducció, les meves paraules els van conduir cap avall, i al cap d’una estona em vaig dirigir a la Lydia:

—Baixes més i més, a poc a poc. Estàs molt relaxada; et pesen els braços, et pesen les cames i les pestanyes. Respires a poc a poc i escoltes les meves paraules sense qüestionar-les. Les meves paraules et cenyeixen, et sents segura, dòcil. Lydia, en aquest moment et trobes prop d’aquella persona en qui no vols pensar, sobre qui mai no parles, de qui t’apartes; allò que sempre roman ocult al costat de la llum càl·lida.

—Sí —va sospirar ella.

—Ara ets allà —vaig dir.

—Hi sóc molt a prop.

—On ets, en aquest moment?

—A casa.

—Quants anys tens?

—Trenta-set.

La vaig mirar. Reflexos lluminosos li passaven pel front alt i llis, per la boca, tan petita, i la pell, tan blanca que gairebé semblava malalta. Jo sabia que havia complert trenta-set anys feia dues setmanes; no havia anat enrere en el temps com els altres, sinó només un parell de dies.

—Què passa? Què està passant? —vaig preguntar.

—El telèfon…

—Què passa amb el telèfon?

—Sona, torna a sonar. L’agafo i penjo immediatament.

—Pots estar tranquil·la, Lydia.

Semblava cansada, potser preocupada.

—El menjar es refreda —va dir—. He fet verdura en fermentació làctica, sopa de llenties i pa. Volia menjar davant del televisor, però és impossible, és clar…

La barbeta li va tremolar un moment.

—M’espero, inclino la persiana i miro al carrer. No hi ha ningú, no se sent res. M’assec a la taula de la cuina i menjo una mica de pa calent amb mantega, però no tinc gana. Torno a baixar al soterrani. Com sempre, hi fa força fred. M’assec al sofà vell de cuir i tanco els ulls. M’he de concentrar, he de reunir forces.

Va callar. Entre nosaltres queien retalls d’algues.

—Per què has de reunir forces? —vaig preguntar.

—Per poder-ho resistir… Per poder-me posar dreta i passar pel costat del llum vermell de paper d’arròs amb símbols xinesos i la safata amb espelmes aromàtiques i pedres llimades. Les planxes de terra cedeixen i cruixen sota el linòleum…

—Que hi ha algú, allà baix? —vaig preguntar en veu baixa, però de seguida me’n vaig penedir.

—Agafo el bastó, aixafo la bombolla del linòleum per poder obrir la porta, respiro amb calma, entro i encenc el llum —va dir—. En Kasper parpelleja, però no es posa dret. Ha pixat a la galleda. Fa pudor. Porta el pijama de color blau cel. Respira de pressa. El punxo al costat ficant el bastó entre els barrots. Gemega, s’aparta una mica i s’asseu a la gàbia. Li pregunto si s’hi ha repensat i fa que sí desesperat. Li fico el seu plat de menjar. Els trossets de bacallà s’han encongit i ennegrit. S’acosta de quatre grapes i menja. Em poso contenta i estic a punt de dir que sort que ens entenem quan vomita al matalàs.

La cara de la Lydia es va convertir en una ganyota de disgust.

—Pensava que…

Tenia els llavis tensos i les comissures de la boca apuntaven avall.

—Pensava que ja estàvem, però…

Fa que no amb el cap.

—No ho entenc…

Es va llepar els llavis.

—Entén com em fa sentir? Ho entén? Ell demana perdó. Jo li dic que demà és diumenge, em pego a la cara i li crido que ha de mirar.

La Charlotte va mirar la Lydia espantada a través de l’aigua.

—Lydia —vaig dir jo—, ara has de sortir del soterrani sense espantar-te ni enfadar-te. T’has de sentir tranquil·la i controlada. Jo t’estiraré a poc a poc cap a la superfície perquè deixis enrere aquesta relaxació profunda i vagis cap a la claredat, i després parlarem del que acabes de dir. Només tu i jo, abans que tregui els altres de la hipnosi.

Va remugar alguna cosa en veu baixa i cansada.

—Lydia, m’escoltes?

Ella va assentir.

—Comptaré enrere, i quan arribi a u, obriràs els ulls i estaràs totalment desperta i conscient. Deu, nou, vuit, set. Puges lentament cap a la superfície, estàs totalment relaxada i et sents bé. Sis, cinc, quatre… Gairebé obres els ulls, però et quedes a la cadira. Tres, dos, un… Ara obres els ulls i estàs totalment desperta.

Ens vam mirar. La seva cara tenia alguna cosa que la feia semblar resseca. Jo no m’havia esperat res així; el que havia dit m’havia deixat totalment glaçat. Sempre cal valorar si mantenir el secret professional és més important que complir amb el deure de denúncia, però en aquest cas era evident que el meu deure envers la pacient desapareixia perquè un tercer corria perill.

—Lydia —vaig dir—, entens que he d’avisar les autoritats?

—Per què?

—Per això que has dit.

—Com vol dir?

—No ho entens?

Va xuclar-se els llavis.

—Jo no he dit res.

—Has explicat que…

—Calli —em va interrompre—. Vostè no em coneix, no té res a veure amb la meva vida. No té dret a ficar-se en el que faig a casa meva.

—Tinc la sospita que el teu fill…

—Fill de la gran puta! —va cridar, i se’n va anar a grans gambades.

Vaig aparcar al costat d’una filera d’avets a uns cent metres de la gran casa de fusta de la Lydia, a Tennisvägen, Rotebro. La funcionària de protecció infantil havia acceptat la meva sol·licitud d’acompanyar-la a la primera visita a la casa. La meva denúncia havia estat rebuda amb força escepticisme per part de la policia, però igualment s’havia iniciat una investigació. Un Toyota es va aturar davant de la casa. Vaig sortir del cotxe, vaig anar cap a la dona robusta i li vaig donar la mà. Era força baixeta.

De la boca de la bústia sobresortien fullets de propaganda humits de Clas Ohlson i Elektragigant. La tanca baixa estava oberta. Vam recórrer el caminet fins a la casa. Vaig fixar-me que no hi havia cap joguina al jardí, petit i descuidat. No hi havia sorral, a la vella pomera no hi penjava cap gronxador, no hi havia cap bicicleta amb rodetes a l’entrada. Totes les finestres tenien les persianes baixades. Als testos penjats hi havia plantes mortes. Una escala de pedra sense polir conduïa a la porta de casa. Em va semblar veure un moviment darrere de la finestra groga i opaca. La funcionària de protecció infantil va trucar al timbre. Vam esperar, però no va passar res. La funcionària va badallar, es va mirar el rellotge, va tornar a trucar i després va posar la mà al pom de la porta. No estava tancada. La funcionària va obrir i vam trobar-nos en un rebedor petit.

—Hola? —va cridar la dona—. Lydia?

Ens vam treure les sabates i vam entrar per una porta a un passadís empaperat de color rosa amb quadres de persones que meditaven amb aurèoles brillants sobre els caps.

A terra, al costat d’un bufet, hi havia un telèfon rosa.

—Lydia?

Vaig obrir una porta i vaig veure una escala estreta que baixava cap a un soterrani.

—És aquí baix —vaig dir.

La funcionària va baixar darrere meu cap al petit soterrani. Hi havia un sofà vell de cuir i una taula amb sobre de rajoles marrons. En una safata hi havia unes quantes espelmes aromàtiques entre pedres polides i trossets de vidre. Del sostre penjava un llum de paper d’arròs vermell fosc amb símbols xinesos. Amb el cor a cent, vaig intentar obrir la porta que anava a l’altra habitació, però es va quedar encallada a una bombolla del terra de linòleum. Vaig aixafar la bombolla amb el peu i vaig entrar, però no hi vaig trobar cap gàbia: al mig de l’habitació només hi havia una bicicleta cap per avall i sense roda de davant. Els estris per reparar-la eren al costat d’una capsa de plàstic dur de color blau: trossets de goma, cola, claus de tub. Un dels desmuntadors brillants estava fixat sota la vora del pneumàtic, tensat contra la llanta. De cop es va sentir un cruixit al sostre i vam entendre que algú caminava per l’habitació que teníem al damunt. Sense dir res, ens vam afanyar a pujar les escales. La porta de la cuina estava ajustada; vaig veure que al terra de linòleum groc hi havia entrepans i molles de pa.

—Hola? —va cridar la funcionària.

Vaig entrar i vaig veure que la nevera tenia la porta oberta. A la llum pàl·lida hi havia la Lydia mirant a terra. Vaig trigar uns segons a descobrir el ganivet que tenia a la mà: un ganivet de pa, llarg, amb la vora dentada. El seu braç penjava sense força; la fulla del ganivet brillava tremolosa al costat de la seva cuixa.

—Tu no pots venir aquí —va xiuxiuejar, i de cop va mirar-me.

—D’acord —vaig dir, i vaig retrocedir cap a la porta.

—I si seiem un moment? Fa de més bon parlar, no? —va dir la funcionària de protecció civil amb veu neutra.

Vaig obrir la porta del passadís i vaig veure que la Lydia s’acostava a poc a poc.

—Erik —va dir.

Quan vaig voler tancar la porta, va seguir-me ràpidament. Vaig córrer pel passadís cap al rebedor, però la porta estava tancada amb clau. La Lydia s’acostava gemegant. Vaig obrir una altra porta i vaig entrar ensopegant-me a una habitació on hi havia un televisor. La Lydia hi va entrar darrere meu. Vaig topar amb una butaca i vaig seguir cap a la porta del balcó, però estava bloquejada i no s’obria. La Lydia va córrer darrere meu amb el ganivet. Em vaig amagar darrere de la taula, ella em va venir al darrere. Vaig fer una volta més a la taula i em vaig ajupir.

—És culpa teva —va dir.

La funcionària va entrar a l’habitació esbufegant.

—Lydia! —va dir amb veu severa—. Ja n’hi ha prou de ximpleries.

—És tot culpa seva —va dir la Lydia.

—Què vols dir? —vaig preguntar—. Què és culpa meva?

—Això —va respondre la Lydia, i es va dur el ganivet al coll.

Mentre la sang li esquitxava el davantal i els peus nus, em va mirar. Li tremolava la boca. El ganivet va caure a terra. La Lydia va buscar algun lloc on agafar-se, va desplomar-se i es va quedar asseguda com una sirena.

* * *

L’Annika Lorentzon somreia incòmoda. En Rainer Milch es va estirar sobre la taula i va servir un got a en Ramlösa. L’àcid carbònic va fer un soroll xiuxiuejant. El botó de puny blau reial i daurat de la màniga d’en Rainer Milch brillava.

—Suposo que entens per què volíem parlar amb tu al més aviat millor —va dir en Mälarstedt posant-se bé la corbata.

Vaig mirar els documents que m’havien donat; hi deia que la Lydia havia presentat una denúncia contra mi.

Assegurava que jo l’havia impulsat a intentar suïcidar-se obligant-la a confessar coses falses. Em denunciava per haver-la utilitzat de conillet d’índies i haver-li implantat records inventats en un estat d’hipnosi profunda. Segons ella, jo l’havia tractada cruelment des del començament i l’havia turmentat amb cinisme davant dels altres fins a destruir-la completament.

Vaig alçar els ulls dels papers.

—Això no és de veritat, oi?

L’Annika Lorentzon va apartar la mirada. En Holstein seia amb la boca oberta i no va moure ni un múscul per dir:

—És la teva pacient, i les seves acusacions són greus.

—Però si ja es veu que són bajanades! —vaig protestar indignat—. És impossible implantar records durant la hipnosi. Puc conduir la gent cap a un record, però no els puc enganyar… És com una porta: jo els acompanyo a la porta, però no puc obrir-la.

En Rainer Milch em va mirar seriosament.

—Només la sospita ja seria la sentència de mort de la teva recerca, Erik, així que suposo que entens la gravetat de la situació.

Jo vaig fer que no amb el cap, irritat, i vaig dir:

—Va explicar una cosa sobre el seu fill que em va semblar prou greu per avisar les autoritats. Que reaccionaria d’aquesta manera era…

En Ronny Johansson em va interrompre amb brusquedat:

—Però aquí hi diu que no té fills —va donar un copet amb el dit índex a la carpeta.

Vaig esbufegar desdenyós i l’Annika Lorentzon em va llançar una mirada estranya.

—Erik, no et beneficia gens comportar-te amb tanta arrogància en aquesta situació —va dir en veu baixa.

—És que quan algú diu mentides així com si res… —vaig dir jo enfadat.

L’Annika es va inclinar sobre la taula.

—Erik —va dir a poc a poc—, mai no ha tingut fills.

—Ah, no?

—No.

Es féu un silenci a la sala.

Vaig veure les bombolletes de l’aigua amb gas, pujant cap a la superfície.

—No ho entenc. Encara viu a la casa dels seus pares —vaig intentar explicar amb tota la calma que vaig poder reunir—. Tots els detalls encaixaven. No em puc imaginar…

—Tu potser no t’ho pots imaginar —em va tallar en Milch—, però el cas és que aquí has ficat la pota fins al fons.

—No es pot mentir d’aquesta manera quan s’està hipnotitzat.

—Potser no ho estava?

—Sí, segur que sí. Això es nota a la cara.

—No hi fa res, el mal ja està fet.

—Si no té fills… no ho sé —vaig continuar—. Potser parlava de si mateixa. Seria nou per a mi, però potser va processar un record de la seva pròpia infància d’aquesta manera.

L’Annika em va interrompre:

—Potser tens raó, però això no canvia el fet que la teva pacient ha protagonitzat un seriós intent de suïcidi i que te’n culpa. Et recomanem que et prenguis un descans mentre investiguem l’assumpte.

Em va fer un mig somriure.

—Tot acabarà bé, Erik, n’estic convençuda —va continuar, amablement—; però en aquest moment has d’enretirar-te una mica, fins que ho haguem estudiat. Senzillament, no ens podem permetre que els diaris hi facin l’agost.

Vaig pensar en els altres pacients: Charlotte, Marek, Jussi, Sibel, Pierre, Eva. No podia abandonar-los al seu destí d’un dia per l’altre; se sentirien desemparats, enganyats.

—No puc —vaig dir en veu baixa—. No he fet res mal fet.

L’Annika em va donar un copet a la mà i va intentar calmar-me:

—Tot anirà bé. És ben clar que la Lydia Evers és una persona inestable i confusa. Ara el més important és seguir el protocol. Deixes la hipnosi per un temps i nosaltres avaluem la situació. Sé que ets un bon metge, Erik. Com ja he dit, estic convençuda que d’aquí a… —va arronsar-se d’espatlles— potser sis mesos ja podràs continuar treballant amb el teu grup.

—Sis mesos?

Em vaig posar dret furiós.

—Tinc pacients que compten amb mi, no puc abandonar-los així com així.

El somriure amable de l’Annika es va apagar com la flama d’una espelma. La seva expressió es va endurir, i la seva veu va sonar indignada:

—La teva pacient exigeix una suspensió immediata de les teves activitats, i t’ha denunciat a la policia. Per a nosaltres és un bon merder. Hem invertit en les teves activitats i si resulta que la teva recerca no compleix les expectatives, hem de prendre mesures i suspendre’t.

No vaig saber què contestar. L’únic que em venia de gust era posar-me a riure. Només vaig aconseguir exclamar:

—Això és absurd!

I vaig girar cua per anar-me’n.

—Erik! —va cridar l’Annika darrere meu—. Que no entens que és una bona oportunitat, això?

Em vaig aturar.

—No us deveu creure aquestes ximpleries sobre implantar records, oi?

Ella es va arronsar d’espatlles i va contestar:

—Això no té tanta importància, el més important és complir les normes. Deixa tot això de la hipnosi i pren-t’ho com una oferta de pacte. Pots continuar la teva recerca, treballar tranquil·lament, sempre que no facis teràpia d’hipnosi mentre estiguem amb la investigació.

—Què vols dir, exactament? No puc admetre una cosa que no és certa.

—Tampoc no et demano que ho facis.

—Doncs ho sembla. Deixar la hipnosi és com una confessió.

—Digues que t’agafes una excedència —va manar, seca.

—Això és una bogeria —vaig riure, i vaig sortir de la sala de direcció.