La Charlotte no havia vingut a la sessió. Això no era bo; jo hauria volgut començar a fer-li un seguiment a partir d’avui. En Marek era en un estat de tranquil·litat hipnòtica profunda. Tenia les espatlles enfonsades; el seu jersei es tensava sobre els bíceps i els músculs exageradament desenvolupats de l’esquena. Duia els cabells tallats al mil·límetre i tenia el cap ple de cicatrius.

Feia uns moviments lents com si mastegués, va alçar el cap i em va mirar inexpressiu.

—No puc parar de riure —va dir en veu alta—, perquè les descàrregues elèctriques fan saltar aquest paio de Mostar com si fos un pallasso.

En Marek va fer cara de content i va moure el cap amunt i avall.

—Està estirat en un terra de formigó tacat de sang; respira de pressa, molt de pressa. Després s’arrauleix i arrenca a plorar. Maleït sigui, li mano a crits que es posi dret, dic que el mataré si no es posa dret, que li ficaré la baioneta pel cul fins al fons!

En Marek va trigar un moment a continuar, i després va reprendre la història amb el mateix to intranscendent i alegre:

—Es posa dret, gairebé no s’aguanta. Les cames li tremolen, té la cigala encongida. S’estremeix, demana compassió, diu que no ha fet res de mal fet. Jo m’hi acosto, li miro les dents plenes de sang i li deixo anar una potent descàrrega al coll. Ell pica de peus a terra, mira al seu voltant amb els ulls esbatanats, es dóna un parell de cops al cap contra la paret. Té espasmes a les cames. Jo gairebé em moro de riure. Rellisca cap a un costat i topa amb la barana, li surt sang de la boca, i aleshores les cames li fan figa i cau a terra en un racó. Jo me’n ric, m’inclino endavant, li dono una altra descàrrega, però el seu cos només es contrau, com un porc mort. Crido cap a la porta que la diversió s’ha acabat, però aleshores entren amb el germà gran del xaval. A aquest sí que el conec, havíem treballat junts un any a Alumini, la fàbrica que hi ha una mica més…

En Marek va callar, li tremolava la barbeta.

—Què passa ara? —vaig preguntar amb suavitat.

Es va esperar un moment abans de continuar:

—El terra està cobert d’herba verda. Ja no veig el noi de Mostar; l’únic que hi ha és un turó ple d’herbei.

—No és estrany, això? —vaig preguntar.

—No ho sé, ja no veig l’habitació. Sóc a l’aire lliure, camino per un prat a l’estiu. L’herba és humida i freda sota els meus peus.

—Vols tornar al casalot?

—No.

Vaig fer-los sortir de la hipnosi amb compte i em vaig assegurar que tothom estigués bé abans d’iniciar la conversa. En Marek es va eixugar les llàgrimes de les galtes i es va eixorivir. Tenia grans taques de suor sota els braços.

—M’hi van obligar. Això és el que feien… M’obligaven a torturar antics amics —va dir.

—Ja ho sabem —vaig dir jo.

Ens va mirar tímid i inquisitiu.

—Jo reia perquè tenia por, no sóc pas així, no sóc perillós —va xiuxiuejar.

—Ningú no et jutja, Marek.

Es va tornar a estirar i em va mirar segur de si mateix.

—He fet coses horribles —va dir gratant-se el coll i removent-se inquiet a la cadira.

—T’hi van obligar.

En Marek va obrir les mans.

—Però, en algun lloc, he quedat tan fotut que ara ho trobo a faltar.

—Ah, sí?

—Merda! —va bramar—. Només dic coses sense solta ni volta. No ho sé, no sé res.

—Per mi que te’n recordes perfectament de tot —va intervenir la Lydia de cop amb un somriure amable—. Per què no ho vols explicar?

—Tanca la boca! —va cridar en Marek, acostant-se-li amb la mà alçada.

—Seu! —vaig cridar jo.

—Marek, no et permeto que em facis crits així —va dir la Lydia tranquil·la.

Les seves mirades es van creuar i en Marek es quedar quiet.

—Perdona —va dir amb un somriure insegur. Es va acariciar la clepsa un parell de cops i va tornar a seure.

Durant la pausa em vaig posar davant de la finestra oberta i vaig mirar cap a fora amb una tassa de cafè a la mà. Era un dia fosc i amenaçava pluja. L’aire que entrava era fred i portava una lleu olor de fulles. A la sala de teràpia, els meus pacients havien tornat a seure.

L’Eva Blau anava vestida de blau de cap a peus. S’havia pintat els llavis fins de color blau, i s’havia posat ombra d’ulls blava. Estava inquieta, com sempre; es posava l’armilla i se la tornava a treure un cop rere l’altre.

La Lydia xerrava amb en Pierre. Ell l’escoltava contraient els ulls i la boca contínuament; era un tic que tenia. En Marek m’havia girat l’esquena. Els seus músculs de culturista es van tensar mentre rebuscava a la motxilla.

Em vaig posar dret i vaig fer un gest a la Sibel perquè entrés; ella va apagar el cigarret de seguida contra la sola de la sabata i va ficar la burilla al paquet.

—Continuem —vaig dir, i vaig decidir que tornaria a intentar-ho amb l’Eva Blau.