30
Tarda de diumenge 13 de desembre, diada de Santa Llúcia

Al sostre de l’snack-bar hi ha un entrepà de salsitxa de Frankfurt gegant amb una boca somrient que es posa quètxup a si mateix amb una mà enguantada mentre l’altra mà aixeca el polze. L’Erik demana una hamburguesa amb patates fregides, s’asseu en un dels tamborets de la barra estreta, prop de la finestra i mira cap a fora a través del vidre entelat. A l’altra banda del carrer hi ha un manyà que ha decorat l’aparador amb motius nadalencs, amb Pares Noëls d’un parell de pams d’altura que posen somrients entre caixes fortes, panys i claus.

L’Erik obre la llauna d’aigua mineral, fa un glop i truca a casa. Sent al contestador automàtic la seva pròpia veu que li demana que deixi un missatge. Penja i truca al mòbil de la Simone, però no contesta. Quan sent el pip de la bústia de veu, l’Erik diu:

—Hola, Simone… Només volia dir que hauries d’acceptar protecció policial. Es veu que en Josef Ek està furiós amb mi… Això és tot.

L’estómac se li encongeix quan fa un mos a l’hamburguesa. De cop se sent extenuat. Punxa una patateta dura amb la forquilleta de plàstic i pensa en la cara d’en Joona quan va llegir la carta que en Josef havia escrit a l’Evelyn: com si la temperatura baixés. Els seus ulls de color gris clar s’havien tornat gèlids, però estaven molt alerta.

Ara fa quatre hores en Joona li ha trucat i li ha dit que en Josef se’ls havia tornat a rifar. Havia estat al soterrani, però havia fugit. Res no feia pensar que en Benjamin també hi hagués estat. Al contrari, els resultats provisionals de les anàlisis d’ADN indicaven que en Josef s’havia refugiat sol en aquell recambró tot el temps.

L’Erik intenta recordar la cara de l’Evelyn i les seves paraules exactes quan de cop havia entès que en Josef havia tornat a la casa adossada. No creu que l’Evelyn s’hagués estat d’esmentar el recambró secret fins aleshores expressament; senzillament, no hi havia pensat. No li havia vingut al cap fins que es va adonar que en Josef havia tornat a la casa i s’hi havia amagat.

«En Josef Ek vol fer-me alguna cosa», pensa l’Erik. Està gelós i m’odia, s’ha imaginat que l’Evelyn i jo mantenim una relació sexual i vol venjar-se, però no sap on visc. A la carta, exigeix a l’Evelyn que l’hi digui: «M’has d’ensenyar on viu», havia escrit.

—No sap on visc —xiuxiueja l’Erik—. I si no sap on visc, ell no és qui va entrar-nos a casa i es va endur en Benjamin.

L’Erik fa un parell de mossegades més a l’hamburguesa, es neteja les mans amb el tovalló i torna a intentar trucar a la Simone. Ha de dir-li que en Josef Ek no és el segrestador d’en Benjamin. Si bé això l’alleuja, significa que ha de tornar a començar des del principi. Agafa un paperet i hi escriu «Aida», però després s’hi repensa i l’arruga. La Simone ha de recordar alguna cosa més, es diu; ha d’haver vist alguna cosa més.

En Joona Linna li va prendre declaració, però no va aconseguir recordar res de nou. S’havien capficat massa pensant que havia estat en Josef, s’havien centrat en la coincidència que havia fugit just abans que en Benjamin fos segrestat. Ara gairebé sembla mentida. La història no encaixava, l’Erik ja ho havia dit diversos cops. Al capdavall, la primera vegada que algú els va entrar a casa en Josef encara no s’havia escapat. En Josef és un assassí en sèrie, li ha agafat gust a matar. Segrestar algú no encaixa en el seu patró; l’única persona que vol segrestar és l’Evelyn. Està completament obsessionat per ella, ella és la seva motivació en tot.

Li sona el telèfon; l’Erik deixa l’hamburguesa a la taula, es torna a netejar les mans i contesta sense mirar la pantalla.

—Erik Maria Bark, digui?

Sent un sorollet tremolós, i també un brunzit esmorteït.

—Hola? —diu l’Erik alçant la veu.

De cop sent una veueta dèbil:

—Papa?

L’oli calent de la fregidora rugeix quan hi submergeixen la cistella.

—Benjamin?

Fan girar una hamburguesa a la planxa. Del telèfon surt un soroll eixordador.

—Espera, que no et sento bé.

L’Erik s’obre pas entre els clients que acaben d’entrar i surt cap a l’aparcament. La neu fa giragonses pels feixos de llum grogosa dels fanals.

—Benjamin!

—Em sents? —pregunta en Benjamin, molt a prop.

—On ets? Digues on ets!

—No ho sé, papa. No entenc res, estic en un cotxe i no s’atura…

—Qui se t’ha endut?

—M’he despertat aquí. No he vist res, tinc set…

—Estàs ferit?

—Papa… —plora.

—Sóc aquí, Benjamin.

—Què passa?

Sona com un nen petit i espantat.

—Et trobaré —diu l’Erik—. Saps cap a on vas?

—Quan m’acabava de despertar he sentit una veu, com si fos a través d’una tela gruixuda. Com era? Ha dit no sé què d’una casa, crec…

—Què més? Quin tipus de casa?

—No, no era cap casa… era un castell embruixat.

—On?

—Ens aturem, papa. El cotxe està aturat, sento algú que s’acosta —diu en Benjamin, rígid de por—. No puc parlar més.

L’Erik sent uns sorolls estranys i molt forts. Se sent un grinyol, i de cop en Benjamin xiscla. Té la veu nerviosa i estrident. Sona d’allò més espantat quan crida:

—Deixeu-me en pau, no vull, si us plau! Prometo que…

Es fa un silenci; la connexió s’ha tallat.

Flocs de neu seca voleien per l’aparcament davant de l’snack-bar. L’Erik es mira el telèfon, però no s’atreveix a utilitzar-lo; no vol arriscar-se a perdre’s una altra trucada d’en Benjamin. S’espera al costat del cotxe, desitjant que torni a trucar. Intenta memoritzar la conversa paraula per paraula, però perd el fil un cop i un altre. La por d’en Benjamin li rebota pel cap. S’adona que ho ha d’explicar a la Simone.

Un torrent de llums de posició vermells fa zig-zag cap al nord i es divideix com una llengua de serp cap a la dreta, direcció a la universitat i l’E18, i cap a l’esquerra, direcció hospital Karolinska i l’E4. Milers de cotxes en una hora punta que flueix lentament. L’Erik s’adona que s’ha deixat els guants i la gorra al costat de l’hamburguesa a l’snack-bar, però tant li fa.

Quan s’asseu al cotxe, les mans li tremolen tant que no aconsegueix introduir la clau al contacte i ha de fer-ho utilitzant les dues mans.

La neu humida fa brillar la carretera de color gris quan l’Erik fa marxa enrere en la foscor i tira a l’esquerra a Valhallavägen. Aparca a Döbelnsgatan, es dirigeix a Luntmakargatan a grans gambades i se sent com un foraster quan travessa el portal i puja les escales. Truca al timbre, s’espera, sent passes i el clic-clic que indica que algú aparta la tapa metàl·lica de l’espiell. Sent que fan girar la clau des de dins, i un moment després l’Erik obre i entra al rebedor fosc. La Simone s’ha enretirat i s’està una mica més enllà amb els braços creuats. Duu texans i el jersei blau de punt, i sembla preocupada.

—No agafaves el telèfon —diu l’Erik.

—He vist que havies trucat —diu ella en veu baixa—. És important?

—Sí.

El rostre de la Simone es desencaixa i aflora l’angoixa que tant ha provat de camuflar. Es tapa la boca amb una mà i se’l mira.

—Fa mitja hora m’ha trucat en Benjamin.

—Gràcies a Déu…

La Simone s’acosta.

—On és? —pregunta esgarrifada.

—No ho sé. Ell tampoc ho sabia, no sabia res…

—Què t’ha dit, doncs?

—Que era en un cotxe.

—Estava ferit?

—No crec.

—Però què…

—Espera —interromp l’Erik—. Necessito un telèfon, potser la conversa es pot rastrejar.

—A qui trucaràs?

—A la policia. Tinc una persona de contacte que…

—Trucaré al meu pare, serà més ràpid —l’interromp la Simone.

Agafa el telèfon i s’asseu a les fosques al sofà baix del rebedor, mentre l’Erik nota que la cara se li escalfa per la calor.

—Que dormies? —pregunta la Simone—. Papa, necessito… Tinc l’Erik aquí, ha parlat amb en Benjamin. Has de rastrejar la conversa. No ho sé. No, no he… Més val que parlis directament amb ell…

L’Erik es posa dret i fa un gest de rebuig quan ella se li acosta, però acaba agafant el telèfon i posant-se’l a l’orella.

—Hola.

—Explica’m què ha passat, Erik —diu en Kennet.

—Volia trucar a la policia, però la Simone diu que tu rastrejaràs la conversa més ràpidament.

—Pot ser.

—Fa mitja hora m’ha trucat en Benjamin. No sabia res, no sabia on era ni qui l’ha segrestat; l’únic que sabia és que era en un cotxe… Mentre parlàvem, el cotxe s’ha aturat. En Benjamin ha dit que sentia passes i ha fet un crit, i després ja està.

L’Erik sent el plor reprimit de la Simone.

—T’ha trucat des del seu propi telèfon? —pregunta en Kennet.

—Sí.

—Perquè estava apagat… Ja vaig intentar localitzar-lo abans d’ahir. Ja saps que els telèfons emeten senyals a l’estació base més propera encara que no els estiguis utilitzant.

L’Erik escolta en silenci mentre en Kennet explica ràpidament que les empreses de telecomunicacions estan obligades per llei a ajudar la policia si la pena mínima del crim que s’investiga és de dos anys de presó o més.

—Què poden descobrir? —pregunta l’Erik.

—La precisió varia, depèn de les estacions i les centrals, però amb una mica de sort d’aquí a poc tindrem una indicació de lloc amb un radi de cent metres.

—Afanya’t, t’has d’afanyar.

L’Erik penja i es queda un moment amb el telèfon a la mà abans de tornar-lo a la Simone.

—Què tens a la galta? —li pregunta.

—Què? Oh, no res —respon ella.

Es miren cansats i fràgils.

—No vols venir cap aquí, Erik? —pregunta ella.

Ell fa que sí, encara triga un moment a moure’s, es treu les sabates i entra. Veu l’ordinador encès a l’habitació d’en Benjamin i s’hi dirigeix.

—Has trobat res?

La Simone es queda al llindar de la porta.

—Un parell de mails entre en Benjamin i l’Aida —contesta—. Sembla que se sentissin amenaçats.

—Per qui?

—No ho sabem. Mon pare ho està investigant.

L’Erik s’asseu davant de l’ordinador.

—En Benjamin és viu —diu en veu baixa, i la mira llargament.

—Sí.

—Sembla que en Josef Ek no hi té res a veure.

—Ho he sentit al missatge que m’has deixat, que no sap on vivim —diu—. Però va trucar, no? Aleshores, potser va…

—No té res a veure —diu l’Erik.

—I això?

—La central va passar-nos la trucada —explica l’Erik—. Jo els vaig demanar que em passessin les trucades importants. Ell no té el nostre número de telèfon, ni la nostra adreça.

—Però algú es va endur en Benjamin i el va ficar en un cotxe…

La Simone es queda en silenci.

L’Erik llegeix el missatge de l’Aida en què diu que li sap greu que en Benjamin visqui en una casa plena de mentides, i després obre la foto adjunta: una foto en color, feta de nit i amb flaix, d’un tros de gespa silvestre de color verd esgrogueït. Sembla que la gespa s’acaba en una bardissa baixa. Darrere de la bardissa seca s’entreveu la part de darrere d’una tanca marró de fusta. Fora de la lluentor blanca i intensa es veu una cistella de plàstic verd per recollir fulles i alguna cosa que podria ser un camp de patates.

L’Erik examina la foto, intenta comprendre què mostra realment, si en algun lloc hi ha algun eriçó o musaranya que li ha passat per alt. Intenta distingir alguna cosa en la foscor que hi ha després de la lluentor del flaix, veure si hi ha algú, una cara; però no hi troba res.

—Quina foto tan estranya —xiuxiueja la Simone.

—Potser és que l’Aida ha enviat una foto equivocada —diu l’Erik—. Això explicaria per què en Benjamin ha esborrat el missatge. Hem de parlar-ne amb ella, i…

—El coagulant! —gemega la Simone de cop.

—Ja ho sé…

—L’hi vas donar, dimarts?

Abans que l’Erik pugui respondre, la Simone surt de l’habitació i recorre el passadís fins a la cuina. Ell la segueix i se la troba davant de la finestra, mocant-se amb un tros de paper de cuina. L’Erik allarga la mà per fer-li un copet encoratjador, però ella s’enretira. L’Erik recorda perfectament quan va posar l’última injecció a en Benjamin, la injecció amb el preparat coagulant que el protegeix contra hemorràgies cerebrals espontànies, que impedeix que es dessagni fins a la mort per alguna cosa tan simple com un moviment brusc.

—Li vaig donar la injecció dimarts al matí a un quart menys cinc de deu. Havia d’anar a patinar, però en lloc d’això va anar amb l’Aida a Tensta.

La Simone fa que sí amb el cap i xiuxiueja:

—Avui som diumenge. S’hauria de posar la pròxima injecció demà o demà passat.

—Encara tenim un parell de dies abans que la cosa sigui greu —diu l’Erik, tranquil·litzador, i se la mira: la cara cansada, els trets atractius, les pigues. Els texans de cintura baixa, la vora de les calcetes grogues a la cintura. Voldria quedar-se aquí, quedar-se aquí i prou; dormir amb ella… de fet voldria fer l’amor amb ella, però sap que és massa aviat, encara; massa aviat per intentar-ho, massa aviat per desitjar res.

—Me n’he d’anar —murmura.

Ella assenteix.

Es miren.

—Truca’m quan en Kennet hagi rastrejat la trucada.

—On vas? —pregunta ella.

—He de treballar.

—Dorms al despatx?

—És el més pràctic.

—També pots dormir aquí —diu ella.

L’Erik es queda sorprès i de cop no sap què dir. Però aquest breu moment de silenci és suficient perquè la Simone malinterpreti la seva reacció i es pensi que dubta.

—No t’ho deia com una invitació —diu ràpidament—. No t’imaginis res, tu, ara.

—Ni tu tampoc —respon ell.

—Te n’has anat a viure amb la Daniëlla?

—No.

—Ens hem separat —diu ella alçant la veu—, així que no cal que em diguis mentides.

—D’acord.

—D’acord què?

—Me n’he anat a viure amb la Daniëlla —menteix l’Erik.

—Molt bé —xiuxiueja ella.

—Sí.

—No penso preguntar-te si és jove i bonica, ni…

—Doncs ho és —interromp l’Erik.

Va cap al rebedor, es posa les sabates, surt del pis i tanca la porta. Abans de baixar, espera fins que sent que la Simone fa girar la clau al pany i passa la cadeneta de seguretat.