Vaig tornar a mirar-me el rellotge. Al cap de poca estona m’havia de presentar davant la junta de l’hospital per presentar els meus resultats i previsions. Necessitava aconseguir més fons o em veuria obligat a reduir la recerca i la teràpia. Encara no havia tingut temps de posar-me nerviós. Vaig anar cap a la pica i em vaig rentar la cara, em vaig quedar mirant-me al mirall i vaig intentar somriure abans de sortir del bany. Quan vaig tancar la porta del despatx vaig veure una dona jove que s’acostava pel passadís i es va aturar al meu costat.

—Erik Maria Bark?

Duia els cabells, negres i densos, recollits en un monyo al clatell, i quan va somriure li van sortir uns clotets profunds a les galtes. Duia bata blanca i segons la identificació que duia al pit era resident.

Va allargar la mà per presentar-se.

—Maja Swartling, sóc una de les seves principals admiradores.

—I com és això? —vaig preguntar amb un somriure.

Se la veia alegre i feia olor de jacints.

—Vull participar en el que està fent —va dir sense embuts.

—En la meva feina?

Va assentir i de cop es va ruboritzar.

—M’agradaria molt —va dir—, és tan emocionant!

—Em sap greu si no comparteixo del tot el teu entusiasme, però ni tan sols no sé si la recerca continuarà —vaig dir.

—Per què?

—Només hi ha diners fins a finals d’any.

Vaig pensar en la reunió que tenia al cap de pocs minuts i vaig intentar explicar-li la situació amablement:

—Em sembla fantàstic que t’interessi la meva feina, i estaré encantat de parlar-ne amb tu, però ara tinc una reunió important que…

La Maja es va apartar.

—Em sap greu —va dir—. Perdoni.

—Podem parlar de camí a l’ascensor —vaig dir amb un somriure.

De cop semblava més tímida. Va tornar a envermellir i es va posar al meu costat per acompanyar-me.

—Creu que serà difícil obtenir més fons per a la recerca? —va preguntar intranquil·la.

La reunió amb la junta de l’hospital era al cap de pocs minuts. El procediment habitual era explicar una mica la teva recerca (resultats, objectius i terminis) per obtenir més fons, però a mi sempre em costava, perquè sabia que em trobaria les reticències derivades dels prejudicis sobre la hipnosi.

—El problema és que la majoria encara pensen que la hipnosi és molt difícil de valorar objectivament, i a causa d’aquest estigma és difícil presentar resultats incomplets.

—Però llegint tots els seus informes es veuen uns patrons molt interessants, encara que sigui massa aviat per publicar res.

—T’has llegit tots els meus informes? —vaig preguntar escèptic.

—I no són pocs —va respondre ella, una mica seca.

Ens vam aturar davant de les portes de l’ascensor.

—Què et semblen les meves idees sobre engrames? —vaig preguntar per posar-la a prova.

—Vol dir aquell fragment sobre un pacient amb danys cerebrals?

—Sí —vaig dir, intentant que no se’m notés la sorpresa.

—Em sembla interessant que es posicioni en contra de les teories sobre la ubicació de la memòria al cervell.

—I què en penses?

—Crec que hauria d’aprofundir en la recerca sobre la sinapsi i concentrar-se en l’amígdala.

—Estic impressionat —vaig dir, i vaig pitjar el botonet de l’ascensor.

—Ha d’aconseguir els fons per a la recerca.

—Ja ho sé —vaig contestar.

—Què passarà si diuen que no?

—Espero que encara tindria prou temps per desmuntar la teràpia i ajudar els pacients a obtenir un altre tipus de tractament.

—I la recerca?

Vaig arronsar-me d’espatlles.

—Potser aniré a una altra universitat, si n’hi ha cap que em vulgui.

—Té enemics, a la junta? —va preguntar.

—No crec.

La Maja va alçar la mà i me la va posar suaument sobre el braç amb un somriure de disculpa. Les galtes se li van posar encara més vermelles.

—Aconseguirà els diners, perquè està fent una feina revolucionària. No poden fingir que no se n’adonen —va dir mirant-me directament—. I si aquí no són capaços d’entendre-ho, jo el seguiré a la universitat on vagi.

De cop em vaig preguntar si estava lligant amb mi. La seva actitud submisa tenia un no sé què; la seva veu suau, ronca, ho accentuava. Vaig fer una ullada ràpida a la identificació per assegurar-me que recordava bé el seu nom: Maja Swartling, resident.

—Maja…

—No es podrà desfer de mi, Erik Maria Bark —va xiuxiuejar amb els llavis premuts.

—Ja en parlarem —vaig dir quan es van obrir les portes de l’ascensor.

La Maja Swartling va somriure i van reaparèixer els clotets a les galtes. Va plegar les mans sota la barbeta, es va inclinar profundament i va dir, dolça i perspicaç:

—Sawadee.

Mentre pujava amb l’ascensor cap al despatx del director, vaig riure en recordar la salutació tailandesa. L’ascensor va indicar amb un ping que havia arribat, i en vaig sortir. Tot i que la porta era oberta, vaig trucar abans d’entrar. L’Annika Lorentzon mirava cap a fora pel finestral, que oferia una vista ampla i meravellosa del Cementiri Nord i el parc Haga. El rostre de l’Annika no mostrava cap rastre de les dues ampolles de vi que, segons els rumors, es trincava cada nit per poder dormir. Tenia les venes llises i ocultes sota la seva pell de dona de mitjana edat, tot i que sí que tenia una xarxa superficial d’arruguetes sota els ulls i al front, mentre que el coll i la barbeta, que tan llisos havien estat (fins al punt que, molts anys enrere, li havien permès acabar segona al concurs de miss Suècia), havien adquirit un llustre molt bonic. Vaig pensar que si ho hagués dit a la Simone, m’hauria renyat; hauria dit de seguida que denigrar una dona que es troba en una posició jeràrquica superior fent comentaris sobre el seu aspecte era una tècnica de dominació masculina. Ningú no parlava dels costums etílics dels superiors homes, a ningú se li acudiria dir que un gerent ja no tenia la pell tan llisa com abans.

Vaig saludar la directora i em vaig asseure al seu costat.

—Quina vista tan bonica —vaig dir.

L’Annika Lorentzon em va somriure discretament. Tenia la pell morena pel sol i la figura esvelta, i els cabells, tan fins, tenyits d’un ros massa clar. No feia olor de colònia, sinó de net; al seu voltant surava una aroma de sabó exclusiu.

—En vols? —va preguntar, fent un gest cap a un parell d’ampolles d’aigua mineral.

Vaig fer que no amb el cap i em vaig començar a preguntar on eren els altres. La resta de la junta ja hauria de ser aquí, feia cinc minuts de l’hora acordada.

L’Annika es va posar dreta i va ser com si m’hagués llegit els pensaments, perquè va dir:

—Tranquil, que ara vénen, Erik. Però és que és dia de sauna, saps? —va fer una rialleta i va continuar—. És una manera de mantenir-me al marge de les seves converses. Que llestos, eh?

En aquell moment es va obrir la porta i van entrar cinc homes sufocats. Tenien el coll de les camises humit pels cabells molls, i els acompanyava un núvol de calor i loció d’afaitar. Van acabar les seves converses sense pressa.

—Però la meva recerca costarà diners —vaig sentir que deia en Ronny Johansson.

—Queda clar —va respondre l’Svein Holstein, violent.

—És només que en Bjarne m’ha fastiguejat dient que volien reduir una mica la despesa, que aquells tita fluixa pretenen reduir els fons de recerca de tota la divisió.

—Jo també ho he sentit a dir, però tu no t’has de preocupar, d’això —va dir en Holstein en veu baixa.

Les converses es van anar apagant quan van ser tots dins.

En Svein Holstein em va fer una encaixada de mans ferma. En Ronny Johansson, el representant de la farmaindústria a la junta, només va fer un gest cansat abans de seure, mentre que el polític del comtat, en Peder Mälarstedt, també em va donar la mà. Va somriure panteixant una mica i vaig veure que encara suava; les gotetes li regalimaven pel front.

—Ets dels que suen? —em va preguntar, somrient—. La meva dona ho odia, però jo crec que és útil. Sens dubte.

En Frank Paulsson amb prou feines em va dirigir una mirada; només va fer un gest ràpid amb el cap i es va quedar a l’altra punta de la sala. Com que no paraven de xerrar, l’Annika va picar suaument de mans i va demanar-los que s’asseguessin a la taula de negociacions. Venien assedegats de la sessió de sauna i van obrir de seguida les ampolles d’aigua mineral que hi havia al mig de la gran taula de plàstic de color groc viu.

Em vaig quedar una estona mirant-los; aquesta gent tenien a les seves mans la continuació o la fi de tota la meva recerca. Era estrany, però en mirar-me la junta vaig pensar en el meu grup de pacients: el rostre atractiu i tràgic de la Charlotte, el cos feixuc i trist d’en Jussi, la calvície incipient d’en Marek i la seva mirada aguda i espantada, la pell pàl·lida i flàccida d’en Pierre, la Lydia, sempre acompanyada de la dringadissa de les seves joies i l’olor d’encens de la seva roba, la Sibel amb les seves perruques, i la hiperneuròtica Eva Blau. Els meus pacients eren una mena de reflex secret d’aquests homes benestants i segurs de si mateixos vestits tan elegants.

Els membres de la junta es van asseure, xiuxiuejant i regirant-se a les cadires. Un d’ells joguinejava amb les monedes que duia a la butxaca, un altre es va amagar enfonsant el nas a l’agenda. L’Annika va alçar els ulls, va fer un somriure dolç i va dir:

—Endavant, Erik.

—El meu mètode… —vaig començar—. El meu mètode consisteix a tractar traumes psíquics mitjançant hipnosi de grup.

—Això ja ho sabem —va sospirar en Ronny Johansson.

Vaig intentar explicar-los el que havia fet fins aleshores. El meu públic escoltava absent; alguns mirant-me, d’altres amb els ulls clavats a la taula.

—Em sap greu, però me n’he d’anar —va dir en Rainer Milch al cap d’una estona, i es va aixecar.

Va donar la mà a uns quants dels seus companys i va abandonar la sala.

—Ja us vaig enviar el material —vaig continuar—; sé que és llarg, però no ho podia escurçar.

—Per què no? —va preguntar en Peder Mälarstedt.

—Perquè encara és massa aviat per treure conclusions —vaig explicar.

—I d’aquí a dos anys? —va preguntar.

—És difícil de dir, però detecto uns patrons —vaig respondre, tot i que sabia que no havia d’aprofundir en aquest punt.

—Patrons? Quina mena de patrons?

—Per què no ens expliques què esperes trobar? —va preguntar l’Annika Lorentzon amb un somriure.

—Espero poder esquematitzar els obstacles mentals que es mantenen durant la hipnosi, perfilar de quina manera el cervell, en una situació de relaxació profunda, s’empesca constantment mètodes nous per protegir la persona d’allò que l’espanta. És a dir, i això és molt emocionant: que quan t’acostes a un trauma, al nucli, a allò que és realment perillós… Si durant la hipnosi el record reprimit surt a la superfície per fi, la persona en qüestió comença a aferrar-se allà on pot en un darrer intent de protegir el secret, i sospito que incorpora als records material dels somnis per no haver-ho de veure.

—Per no haver de veure la situació? —va preguntar en Ronny Johansson, sobtadament encuriosit.

—Sí. O, més ben dit, no… per no haver de veure qui els va fer mal —vaig respondre—. El pacient substitueix el culpable per una altra cosa, sovint un animal.

Es féu un silenci a la taula.

Vaig veure que l’Annika Lorentzon, a qui jo fins ara sempre havia fet passar vergonya aliena, somreia per a si mateixa.

—És possible? —va preguntar en Ronny Johansson, gairebé xiuxiuejant.

—Com n’és, de clar, aquest patró? —va preguntar en Mälarstedt.

—Força, però encara està per determinar.

—Hi ha algun estudi semblant en algun altre país? —va preguntar en Mälarstedt.

—No —va respondre bruscament en Ronny Johansson.

—El que jo vull saber —va intervenir en Holstein— és, si això se soluciona, què creus que passarà? Podria ser que el pacient continués trobant noves defenses cada vegada durant la hipnosi?

—Vols dir que va a algun lloc, aquesta recerca? —va preguntar en Mälarstedt.

Vaig començar a tenir calor, em vaig escurar la gola i vaig respondre:

—Crec que amb hipnosi més profunda es pot arribar al que hi ha sota d’aquestes imatges.

—Però, i els pacients?

—Jo també hi pensava —va dir en Mälarstedt a l’Annika Lorentzon.

—La veritat és que és d’allò més atractiu —va opinar en Holstein—. Però vull garanties… Ni psicosis, ni suïcidis.

—Sí, però…

—Ens ho pots prometre? —em va interrompre.

En Frank Paulsson dedicava tota la seva atenció a l’etiqueta de l’ampolla d’aigua mineral. En Holstein semblava cansat i es va mirar el rellotge.

—La meva prioritat és ajudar els pacients —vaig dir.

—I la recerca?

—Doncs…

Em vaig escurar la gola.

—És un subproducte, des de tots els punts de vista —vaig dir en veu baixa—. No pot ser d’altra manera.

Intercanvi de miradetes a la taula.

—Bona resposta —va dir de cop en Frank Paulsson—. Jo dono tot el meu suport a l’Erik Maria Bark.

—A mi em preocupen els pacients —va dir en Holstein.

—Aquí hi és tot —va dir en Frank Paulsson, assenyalant la memòria que els havia enviat—. Parla del desenvolupament dels pacients, i sembla molt prometedor.

—El que passa és que aquesta teràpia és tan inusual, tan atrevida, que hem d’estar segurs que el podrem defensar si alguna cosa va malament.

—De fet, no pot anar res malament —vaig dir, i vaig sentir un calfred a l’esquena.

—Erik, som divendres i tothom vol anar-se’n cap a casa —va dir l’Annika Lorentzon—. Em penso que pots donar per fet que tornaràs a rebre fons per a la teva recerca.

Els altres van assentir i en Ronny Johansson es va inclinar endavant i va començar a aplaudir.