8
Matí de dimarts 8 de desembre

Mentre recorre el passadís de l’hospital, després de deixar en Benjamin a l’escola, l’Erik reflexiona que ha estat una estupidesa fer un comentari sobre el tatuatge al coll de l’Aida. Des del punt de vista dels nois, deu haver sonat presumptuós i paternalista.

Dos policies uniformats el deixen entrar al servei. L’inspector ja l’espera davant de l’habitació d’en Josef Ek. En veure l’Erik, somriu i saluda obrint i tancant la mà com un nen petit.

L’Erik s’atura i mira per la finestreta de la porta del pacient. El llit està cobert per un llençol amb sang gairebé negra. El noi està una mica més estable, però en qualsevol moment es podrien produir noves hemorràgies al fetge. Jau al llit panxa amunt, la boca tancada amb força. La panxa puja i baixa ràpidament amb la respiració, els seus dits tremolen com en la fase REM.

Li han posat un catèter nou a l’altre colze. La infermera està preparant un sèrum de morfina; han reduït una mica la velocitat de degoteig.

—Jo tenia raó, l’assassí va començar al poliesportiu —diu en Joona—. Va assassinar primer el pare, l’Anders Ek, i després va anar a la casa i va matar la Lisa, la filla. Va pensar que havia mort el fill, i finalment va assassinar la mare, la Katja.

—Ho ha confirmat l’anatomopatòleg?

—Sí —respon en Joona.

—Ja veig.

—Així que si l’assassí pretenia exterminar tota la família —continua en Joona—, només queda la filla gran, l’Evelyn.

—Si no ha descobert que el noi encara és viu —diu l’Erik.

—Certament, però a ell el podem protegir.

—Sí.

—Hem de trobar l’assassí abans no sigui massa tard —diu en Joona—. He de saber què ens pot dir el noi.

—Però jo he de donar prioritat al benestar del pacient.

—Potser el millor que li pot passar és no perdre la seva germana.

—Jo també ho he pensat. No cal ni dir que tornaré a examinar-lo —contesta l’Erik—, però de fet estic convençut que encara és massa aviat.

—D’acord —respon en Joona.

La Daniëlla entra ràpidament. Duu una jaqueta vermella ajustada a la cintura, diu que té pressa i ha de lliurar un expedient.

—Crec que d’aquí a poc, segurament en un parell d’hores, estarà prou despert perquè s’hi pugui parlar —diu l’Erik a en Joona—. Però després… has d’entendre que ens espera un llarg procés terapèutic. Un interrogatori només serviria per empitjorar l’estat del noi, de manera que…

—Erik, tant li fa el que pensem nosaltres —interromp la Daniëlla—. El fiscal ja ha pres una decisió. Que com que són circumstàncies excepcionals…

L’Erik es gira i mira en Joona inquisitiu.

—Així que no necessites la nostra autorització? —pregunta.

—No.

—Aleshores, a què esperes?

—Trobo que en Josef ja ha patit més del necessari —contesta en Joona—. No vull exposar-lo a res que li pugui fer mal, però el cas és que he de trobar la seva germana abans que ho faci l’assassí. En Josef segurament li ha vist la cara. Si no m’ajudes a prendre-li declaració, ho faré igualment, però com és lògic m’estimaria més fer-ho de la millor manera possible.

—I quina manera és aquesta? —pregunta l’Erik.

—Amb hipnosi —respon en Joona.

L’Erik se’l mira i després diu a poc a poc:

—Ni tan sols tinc autorització per practicar hipnosi…

—He parlat amb l’Annika —diu la Daniëlla.

—Què t’ha dit? —pregunta l’Erik. Se li escapa un somriure.

—No li agrada gens haver de permetre que s’hipnotitzi un pacient inestable, que a més és menor, però com que jo sóc qui el té al seu càrrec, m’ha cedit la responsabilitat de decidir.

—La veritat és que més m’estimaria no fer-ho —diu l’Erik.

—Per què no? —pregunta en Joona.

—No en vull parlar, però vaig prometre que no hipnotitzaria mai més ningú, i encara crec que vaig prendre la millor decisió.

—Però en aquest cas també? —pregunta en Joona.

—No ho sé.

—Fes una excepció —diu la Daniëlla.

—Doncs, hipnosi —sospira l’Erik.

—Vull que ho intentis tan bon punt et sembli que el pacient pot ser receptiu —diu la Daniëlla.

—M’agradaria que hi fossis present —diu l’Erik.

—Jo prenc la decisió sobre la hipnosi —declara ella—, amb la condició que tu et responsabilitzis del pacient.

—O sigui que em quedo sol?

La Daniëlla li llança una mirada cansada i diu:

—He estat tota la nit aquí i he promès a la Tindra que l’acompanyaria a l’escola. Aquesta nit ja em tornaré a dedicar a tot aquest embolic, però ara he d’anar a casa a dormir, així de simple.

L’Erik la segueix amb la mirada mentre s’allunya pel passadís. La jaqueta vermella voleia darrere seu. En Joona mira el pacient a través de la finestreta. L’Erik va al lavabo, tanca la porta, es renta la cara, agafa un parell de tovalloletes de paper no blanquejat del dispensador i es frega el front i les galtes. Agafa el telèfon i truca a la Simone, però no contesta ningú. Intenta el número de casa i escolta les instruccions del missatge de benvinguda del contestador. Quan sent el pip que indica que pot començar a parlar, ja no sap què ha de dir:

—Sixan, jo… M’has d’escoltar. No sé què penses, però no ha passat res. Potser no t’importa, però et prometo que trobaré una manera de demostrar que…

L’Erik calla, sap que les seves paraules ja no signifiquen res. Fa deu anys la va enganyar i encara no ha aconseguit demostrar-li el seu amor, o almenys no d’una manera que faci que ella torni a confiar en ell. Penja, surt del lavabo i se’n va cap a la porta amb la finestra de vidre a través de la qual l’inspector observa l’interior.

—Què és la hipnosi, de fet? —pregunta l’inspector al cap d’una estona.

—Es tracta d’un canvi en l’estat de consciència que s’assembla a la suggestió i a la meditació —respon l’Erik.

—Ahà —respon en Joona, insegur.

—En aquest cas, «hipnosi» es refereix a l’heterohipnosi, en què una persona n’hipnotitza una altra amb un objectiu concret.

—Com ara?

—Doncs, provocar al·lucinacions negatives.

—Què són, això?

—El més habitual és que algú bloquegi la consciència del dolor.

—Però el dolor encara hi és.

—Depèn de com defineixis «dolor» —respon l’Erik—. El pacient encara reacciona fisiològicament als estímuls dolorosos, però no li fa mal. Sota hipnosi clínica fins i tot es pot poden fer operacions quirúrgiques.

En Joona apunta alguna cosa al bloc de notes.

—Des d’un punt de vista exclusivament neurofisiològic, durant la hipnosi el cervell funciona d’una manera molt especial —continua l’Erik—. De cop, se n’activen parts que normalment no utilitzem. A més, la persona hipnotitzada està excepcionalment relaxada; gairebé sembla que dorm, però si li fas un electromiograma, mostra l’activitat cerebral d’una persona desperta i atenta.

—El noi obre els ulls de tant en tant —diu en Joona, mirant cap a dins per la finestra.

—Ja ho he vist.

—Què passarà, ara? —pregunta.

—Amb el pacient?

—Sí, quan l’hipnotitzis.

—En la hipnosi dinàmica, és a dir, la que s’utilitza amb fins terapèutics, el pacient gairebé sempre es divideix en un jo que observa i un o més jos que experimenten i actuen.

—És a dir, que és com si es veiés en un escenari.

—Sí.

—Què li diràs?

—Primer m’he d’assegurar que se senti segur. Ha viscut experiències terribles, o sigui que primer li explico el que vull fer i després passo a la relaxació. El calmo dient-li que les seves parpelles pesen cada vegada més, que vol tancar els ulls i respirar profundament pel nas. Recorro tot el cos, de dalt a baix, i hi torno.

L’Erik espera mentre en Joona escriu.

—Després ve la fase que s’anomena inducció —diu l’Erik—. Introdueixo una mena d’ordres ocultes en allò que dic, i demano al pacient que recordi llocs i esdeveniments simples. Li dic que està passejant pels seus pensaments, cada cop més enrere, fins que la necessitat de mantenir la situació sota control gairebé desapareix. És una mica com si llegissis un llibre tan emocionant que t’oblides que estàs llegint.

—Ja ho entenc.

—Després de la inducció, si agafes la mà del pacient, l’hi aixeques i la deixes anar, s’ha de quedar alçada, catalèptica —explica l’Erik—. Un cop passada la fase d’inducció, compto enrere i aprofundeixo la hipnosi encara més. Jo ho acostumo a fer comptant, d’altres demanen al pacient que s’imagini una escala de grisos per desdibuixar les fronteres dels pensaments. El que passa, a la pràctica, és només que la por o el pensament crític que bloqueja determinats records queda desactivat.

—Creus que podràs hipnotitzar-lo?

—Si no s’hi resisteix.

—Què passa, aleshores? —pregunta en Joona—. Què passa si s’hi resisteix?

L’Erik no respon. Observa el noi a través del vidre, intenta desxifrar l’expressió del seu rostre, valorar la seva predisposició.

—És difícil saber què passarà. La rellevància pot variar molt —explica.

—Jo m’ho prenc tot seriosament. No busco una declaració normal, només necessito una pista, una descripció, alguna cosa per saber cap a on tirar.

—Així que només he de buscar qui els ha atacat?

—El millor seria un nom, un lloc o una relació.

—No tinc ni idea de com anirà, això —diu l’Erik, i agafa aire.

En Joona l’acompanya a dins, s’asseu en una cadira en un racó, es descalça i es repenja al respatller. L’Erik atenua la llum, agafa un tamboret d’acer, s’asseu al costat del llit i comença a explicar a poc a poc al noi que el vol hipnotitzar per ajudar-lo a entendre què va passar ahir.

—Josef, em quedaré aquí, assegut al teu costat, tota l’estona —diu l’Erik amb veu tranquil·la—. No has de tenir por de res. Et pots relaxar del tot. Aquí em tens si em necessites. No cal que diguis res que no vulguis dir. Pots aturar la hipnosi en qualsevol moment.

De cop, l’Erik s’adona de com ha trobat a faltar aquest procés.

El cor se li accelera; ha de mirar de controlar el seu entusiasme.

El procés no es pot forçar ni accelerar; s’ha de fer amb tranquil·litat, ha d’assentar-se a poc a poc, i dur-se a terme amb el seu propi ritme serè.

És fàcil aconseguir que el noi es relaxi del tot: el seu cos ja està tranquil, i sembla que no vol altra cosa que més tranquil·litat.

Quan l’Erik comença la inducció, se sent com si mai no hagués deixat d’hipnotitzar: té la veu ferma, precisa i tranquil·la; les paraules surten molt fàcilment, li llisquen pels llavis, plenes d’una calidesa monòtona i carregades amb un to narcòtic, cada cop més baix.

Nota de seguida que en Josef és molt receptiu. És com si s’aferrés instintivament a la protecció que l’Erik li transmet. La cara ferida sembla més feixuga; els seus trets se suavitzen, els llavis queden sense força.

—Josef, si vols… Pensa en un dia d’estiu —diu l’Erik—. Un dia assolellat i agradable. Estàs estirat al fons d’una barqueta de fusta que et bressola suaument. L’aigua clapoteja, mires amunt cap als nuvolets que travessen el cel blau.

El noi reacciona tan bé a la inducció que l’Erik es pregunta si no hauria de reduir el ritme; sap que, sovint, els esdeveniments impactants augmenten la sensibilitat a la hipnosi, que l’estrès interior pot funcionar com un motor a la inversa, frenar de cop inesperadament i fer que les revolucions caiguin a zero de seguida.

—Compto enrere i amb cada xifra que sentis et relaxaràs més i més. Veuràs que quedes totalment tranquil i que tot el que t’envolta és d’allò més agradable. Relaxa’t, començant pels dits dels peus, els turmells, les cames. Res no t’ho impedeix, tot està en calma i en pau. L’única cosa que has d’escoltar és la meva veu, les xifres del compte enrere. Ara et relaxes encara més; el teu cos es torna més pesant, se’t relaxen els genolls, les cuixes; tens les cames totalment relaxades fins a les engonals. Alhora notes que caus cap avall, surant, dolçament. Tot està tranquil i en pau, i en una calma absoluta.

L’Erik posa una mà a l’espatlla del noi. Abaixa la mirada cap a la seva panxa i va dient xifres, en ordre descendent, al ritme de l’exhalació. De tant en tant trenca el patró lògic, però no deixa de comptar enrere. L’Erik nota que l’envaeix una lleugeresa somiosa i alhora se sent enfortit a mesura que el procés avança. Va comptant i es veu a si mateix enfonsant-se en una aigua totalment il·luminada i plena d’oxigen. Gairebé se li havia oblidat la sensació d’aquesta mar blava, de l’oceà. Somrient, s’enfonsa al costat d’una enorme formació rocosa, una plataforma continental que baixa a profunditats pregones. L’aigua és plena de bombolletes lluents. Cau fent giragonses, feliç i lleuger, cada cop més avall, seguint la paret rugosa.

El noi mostra signes clars de tranquil·litat hipnòtica. Té les galtes i la boca completament relaxades; a l’Erik sempre li ha semblat que els rostres dels seus pacients es tornaven més amples, més plans. Menys atractius, però fràgils i sense gens d’afectació.

L’Erik se submergeix encara més, allarga un braç i toca el mur de pedra. L’aigua clara va canviant de color a poc a poc i es torna rosada.

—Ara estàs relaxat —diu l’Erik amb veu plàcida—, i tot és molt agradable.

Els ulls del noi brillen darrere les parpelles entretancades.

—Josef, vull que intentis recordar el que va passar ahir. Va començar com un dilluns normal i corrent, però al vespre vau tenir una visita.

El noi calla.

—Ara m’explicaràs tu què passa —diu l’Erik.

El noi assenteix gairebé imperceptiblement.

—Ets a la teva habitació, oi? Escoltes música?

El noi no respon. La seva boca es mou en un gest de pregunta, de cerca.

—La mare ja era a casa quan vas arribar de l’escola —diu l’Erik.

En Josef assenteix.

—Per què? Ho saps? És perquè la Lisa té febre?

El noi assenteix i s’humiteja els llavis.

—Què fas quan arribes a casa, Josef?

El noi xiuxiueja alguna cosa.

—No et sento —diu l’Erik—. Vull que parlis prou fort perquè et pugui sentir.

Els llavis del noi es mouen i l’Erik s’inclina endavant.

—És com el foc, com el foc —murmura—. Intento parpellejar. Vaig a la cuina, però hi ha alguna cosa estranya. Sento uns espetarrecs provinents de les cadires, i un foc vermell s’escampa pel terra.

—D’on ve, el foc? —pregunta l’Erik.

—No me’n recordo. Abans ha passat alguna cosa…

Torna a callar.

—Vés una mica més enrere, abans que hi hagi foc a la cuina —diu l’Erik.

—Hi ha algú —diu el noi—. Sento que truquen a la porta.

—A la porta del carrer?

—No ho sé.

El rostre del noi es tensa de sobte; gemega inquiet i fa una ganyota estranya ensenyant les dents.

—Tranquil —diu l’Erik—, tranquil, Josef. Aquí estàs segur, estàs tranquil i no sents cap inquietud. Només mires què passa; tu no hi ets, ho veus des d’una distància segura i no és gens perillós.

—Els peus són blau cel —xiuxiueja en Josef.

—Què dius?

—Truquen a la porta —murmura el noi—. Obro i no hi ha ningú, no veig ningú. Però no deixen de trucar. Penso que algú s’està burlant de mi.

El pacient respira més ràpid, el seu ventre puja i baixa irregularment.

—Què passa ara? —pregunta l’Erik.

—Vaig a la cuina i agafo un entrepà.

—Menges un entrepà?

—Però aleshores tornen a trucar. El soroll ve de l’habitació de la Lisa. La porta està ajustada i veig que el seu llum de princeses està encès. Empenyo la porta amb compte amb el ganivet i miro a dins. La Lisa és al llit. Porta les ulleres posades, però té els ulls tancats i respira amb el nas tapat. Té la cara blanca com la llet, els braços i les cames completament rígids. Aleshores tira el cap enrere i el coll se li tensa, i comença a clavar coces al peu del llit, cada cop més ràpid. Li dic que pari, però continua, més i més fort. Li faig un crit i el ganivet ja s’ha clavat. La mama entra corrents i comença a estirar-me. Em giro i el ganivet continua. Agafo més ganivets, tinc por d’aturar-me, he de continuar, no puc parar, la mama s’arrossega de quatre grapes per la cuina, el terra està tenyit de vermell, he de provar els ganivets a tot arreu: en mi mateix, en els mobles, a les parets; clavo, apunyalo, i de cop estic cansat i m’estiro. No sé què passa. Tot em fa mal i tinc set, però no em puc moure.

L’Erik sent que sura a les profunditats de l’aigua clara amb el noi. Les seves cames es mouen suaument d’aquí cap allà; segueix la paret de pedra amb la mirada, cada cop més avall. La paret no s’acaba; l’aigua es torna més fosca, agafa un to blau grisenc i després temptadorament negre.

—Abans t’havies… —diu l’Erik, i sent que la seva veu tremola—. Abans t’havies trobat el teu pare.

—Sí, al camp de futbol —respon en Josef.

Calla, fa cara d’incomprensió, la mirada endormiscada i clavada en l’infinit.

L’Erik veu que se li accelera el pols i entén que alhora li deu baixar la pressió sanguínia.

—Vull que baixis més —diu en veu baixa—. Vull que estiguis més tranquil, més còmode, i…

—La mama no? —pregunta el noi amb una veueta trista.

—Josef, digues… Que vas veure la teva germana gran, l’Evelyn?

L’Erik estudia la cara d’en Josef, conscient que arriscar-se així pot provocar problemes: si resulta que s’equivoca, es podria trencar la hipnosi. Però aquest gir sobtat és inevitable; ja no queda gaire temps. Ha d’acabar la hipnosi ben aviat, perquè la situació del pacient amenaça de tornar-se crítica un altre cop.

—Què va passar quan vas veure l’Evelyn? —pregunta.

—No hauria hagut d’anar a veure-la.

—Va ser ahir?

—S’amagava a la parcel·la —xiuxiueja el noi amb un somriure.

—Quina parcel·la?

—La de la tieta Sonja —respon, cansat.

—Explica què passa a la parcel·la.

—Em quedo dret. L’Evelyn no està contenta, ja sé què pensa —murmura—. Per a ella només sóc un gos, no valc res…

Les llàgrimes regalimen per les galtes d’en Josef, li tremola la boca.

—És això el que l’Evelyn et diu?

—No vull, no cal, no vull —gemega en Josef.

—Què és el que no vols?

Les parpelles del noi comencen a tremolar convulsivament.

—Què passa ara, Josef?

—Diu que he de mossegar i mossegar per rebre el meu premi.

—A qui has de mossegar?

—A la caseta hi ha una foto… una foto amb un marc en forma de reig bord… hi surten el papa, la mama i la Lisa, però…

De sobte es tensa. Belluga les cames, ara ràpid i ara lent; corre el risc de sortir de la hipnosi profunda. L’Erik condueix la conversa curosament cap a una altra direcció, el calma i el fa pujar un parell de nivells. Tanca amb cura les portes de tots els records d’aquell dia i de tots els records de la hipnosi. Quan iniciï el delicat procés de despertar, no pot quedar res obert.

Quan l’Erik se’n va, en Josef jau somrient al llit. L’inspector s’aixeca de la cadira del racó i l’acompanya a fora. Van cap a la màquina de cafè.

—He quedat impressionat —diu en Joona en veu baixa mentre agafa el telèfon.

A l’Erik l’assalta un sentiment de desolació, un pressentiment que s’acaba de desencadenar alguna cosa irreparable.

—Abans que parlis amb ningú, vull destacar una cosa —diu—. Durant la hipnosi, el pacient sempre diu la veritat, però es tracta només de la seva veritat, és clar. Només parla del que ell experimenta com a veritat. Per tant, descriu els seus propis records subjectius, i no…

—Ho entenc —l’interromp en Joona.

—He hipnotitzat persones amb esquizofrènia —continua l’Erik.

—Què intentes dir?

—En Josef parlava de la seva germana…

—Sí, que l’obligava a mossegar com un gos i tot allò —diu en Joona.

Marca un número i es duu el telèfon a l’orella.

—No és segur que la seva germana li digués que ho havia de fer —afirma l’Erik.

—Però podria ser —diu en Joona, i alça la mà cap a l’Erik per fer-lo callar—. Anja, perleta…

Pel telèfon se sent fluixet una veu amable.

—Podries mirar-me una cosa? Sí, exacte. En Josef Ek té una tieta que es diu Sonja, i aquesta tieta té una segona residència o una caseta en algun lloc, i… sí, això… Gràcies.

En Joona es mira l’Erik.

—Perdona, t’he interromput.

—Només volia dir que tampoc no és segur que en Josef sigui qui ha mort tota la família.

—Però és possible que s’hagi fet aquestes ferides a si mateix? Podria haver-se atacat d’aquesta manera, et sembla?

—De fet, no, però en teoria és possible —respon l’Erik.

—Aleshores, la veritat, crec que tenim el nostre assassí aquí dins —diu en Joona.

—Jo també.

—Podria fugir?

—No —respon l’Erik amb un somriure.

En Joona es dirigeix al passadís.

—Vas a la casa de la tieta? —pregunta l’Erik.

—Sí.

—Si vols, t’hi acompanyo —diu l’Erik, posant-se en marxa—. La seva germana podria estar ferida o en un xoc agut.