6
La nit del 7 al 8 de desembre

Per algun motiu la Simone ja està desperta abans que el telèfon soni molt fluixet a la tauleta de nit de l’Erik.

Ell remuga alguna cosa sobre globus i serpentines, agafa el telèfon i surt ràpidament al passadís.

Abans d’agafar la trucada tanca suaument la porta de l’habitació.

La veu que la Simone sent a través de la paret sona delicada, gairebé tendra. Al cap d’una estona, l’Erik torna i ella pregunta qui era que trucava.

—Algú de la policia… un inspector, no he entès com es deia —respon l’Erik, i després afegeix que ha d’anar a l’hospital Karolinska.

La Simone mira el despertador i tanca els ulls.

—Tu continua dormint, Sixan —xiuxiueja ell, i surt de l’habitació.

Té la camisa de dormir tota regirada de manera que li estreny el pit esquerre. Se la col·loca bé, es posa de costat i es queda immòbil al llit, escoltant els moviments de l’Erik. Sent que es vesteix, remena l’armari del rebedor, utilitza el calçador, surt del pis i tanca amb clau darrere seu. Poc després sent que es tanca la porta del portal.

Passa una bona estona intentant tornar a adormir-se, però no pot. La conversa no ha sonat com si l’Erik parlés amb un policia; tenia la veu massa distesa. Potser només és que estava cansat. La Simone s’aixeca, va al lavabo, menja una mica de iogurt i es torna a gitar. De cop es recorda del que va passar fa deu anys i ara sí que ja no pot aclucar l’ull.

Es queda mitja hora estirada; després s’asseu, encén el llum de lectura, agafa el telèfon, mira la pantalla i busca l’última trucada entrant. Sap que el millor seria apagar el llum i tornar-se a adormir, però tot i així truca al número.

Sent tres tons; després contesten i sent una dona que riu a una certa distància del telèfon.

—Erik, com ets —diu la dona alegrement, i després la veu sona més a la vora—. Sóc la Daniëlla, digui?

La Simone sent que la dona espera una mica, diu «aloha» amb veu estranyada i cansada, i que després penja.

La Simone es queda amb el telèfon a la mà, intentant comprendre per què l’Erik ha dit que li havia trucat algú de la policia. Vol trobar una explicació lògica, però no pot evitar que els seus pensaments tornin a aquella vegada de fa deu anys que va descobrir de cop que l’Erik l’enganyava, que li mentia directament a la cara.

Va ser el mateix dia que havia anunciat que deixaria la hipnosi per sempre.

La Simone recorda que aquell matí, cosa inusual, no havia anat a la galeria que acabava d’inaugurar; potser s’havia agafat el dia lliure, o en Benjamin no tenia classe; el cas és que seia a la taula de la cuina de la seva caseta adossada de Järfälla mirant el correu quan de cop va descobrir un sobre petit de color blau cel dirigit a l’Erik. Al remitent només hi havia un nom de pila: Maja.

Hi ha moments en què totes les cèl·lules del cos et diuen que alguna cosa va malament. Potser la por a la traïció venia del fet que havia vist l’engany de què havia estat víctima el seu pare, un home que havia treballat a la policia fins que es va jubilar i fins i tot havia rebut una medalla per la seva extraordinària tasca de recerca, però havia trigat anys a descobrir la infidelitat cada cop més manifesta de la seva dona.

La Simone encara recorda que la nit que els seus pares van tenir aquella terrible discussió que havia acabat amb la seva mare anant-se’n de casa, ella s’havia amagat. L’home amb qui la seva mare mantenia una relació des de feia anys era un veí, un prejubilat alcohòlic que temps enrere havia gravat un parell de discos de música dance. La mare de la Simone se’n va anar a viure amb ell a un pis de Fuengirola, a la Costa del Sol.

* * *

La Simone i el seu pare havien refet la seva vida, havien serrat les dents i havien constatat que la seva petita família sempre havia estat formada només per ells dos. Ella havia crescut i tenia la mateixa pell pigada que la seva mare, i els mateixos rínxols de color panotxa; però al contrari que la seva mare, la Simone tenia uns llavis que somreien. Això ho havia dit una amiga seva i la Simone ho va trobar bonic.

De jove, havia volgut ser artista, però hi havia renunciat; li havia faltat valentia. El seu pare, en Kennet, l’havia convençut d’estudiar per no córrer cap risc; s’havia convertit en un compromís. Va fer Belles Arts, i encara que no s’ho havia esperat, s’ho va passar molt bé entre els altres estudiants i va escriure diversos articles sobre l’artista sueca Ola Billgren.

Havia conegut l’Erik en una festa universitària. Ell havia anat a parlar amb ella per felicitar-la, creient que era la noia que havia organitzat la festa per celebrar que s’havia llicenciat. En descobrir el seu error, es va enrojolar, va disculpar-se i va fer gest d’anar-se’n, però tenia un no sé què. Era alt i atractiu, i tenia un posat prudent, i la Simone havia començat a xerrar amb ell. La conversa s’havia fet interessant i divertida de seguida, i no s’acabava mai. Al final van quedar per a l’endemà i van anar a veure Fanny i Alexander d’Ingmar Bergman al cinema.

Quan va obrir amb dits tremolosos el sobre amb el remitent «Maja», la Simone i l’Erik feia vuit anys que s’havien casat. Del sobre, en van sortir deu fotos que no eren precisament obra d’un professional; primers plans borrosos d’un pit femení, una boca i un coll nu, unes calcetes de color verd clar i uns cabells densos i enrinxolats de color negre. En una de les fotografies apareixia l’Erik, amb expressió de sorpresa i felicitat. La Maja era una noia bonica i molt jove de celles fosques i denses, amb la boca gran i seriosa. Jeia en un llit estret, vestida només amb unes calcetes, els cabells llargs ondulats sobre els pits grans i blancs. Se la veia alegre, amb les galtes vermelles.

A la Simone li costa recordar què se sent quan et traeixen. Fa molt de temps que tot allò només és pena i una sensació d’estranyesa i buidor a la panxa, una propensió a evitar els pensaments dolorosos. Tot i això, sap que el primer que va sentir va ser sorpresa, una sorpresa eixordadora i muda per haver estat enganyada d’aquesta manera per algú en qui confiava plenament. Després va venir la vergonya, seguida de la sensació desesperant de no ser prou, una fúria arrasadora i la solitud.

La Simone es queda al llit mentre els pensaments li ronden pel cap encenent tots els racons dolorosos. A la ciutat el dia s’obre pas a poc a poc. S’endormisca uns minuts, fins que l’Erik torna de l’hospital Karolinska. Intenta no fer soroll, però la desperta quan s’asseu al llit i li diu que se’n va a la dutxa. Se li nota que ha tornat a prendre’s un munt de pastilles. Amb el cor a cent, la Simone li pregunta com es deia el policia que li ha trucat, però no obté resposta i s’adona que l’Erik s’ha adormit en plena conversa. Aleshores li diu que ha trucat al número, però que no ha contestat un policia sinó una dona que reia i es deia Daniëlla. L’Erik, incapaç d’aguantar-se despert, es torna a adormir. Ella xiscla, li exigeix explicacions, l’acusa d’engegar-ho tot a rodar ara que havia tornat a recuperar una mica de confiança en ell.

Es queda asseguda al llit, mirant-se’l. Se’l veu confús, com si no entengués perquè està enfadada. La Simone s’adona que no pot suportar més mentides. I aleshores diu les paraules que ha pensat tantes vegades, però que alhora semblen molt llunyanes, doloroses i fracassades:

—Potser seria millor que ens separéssim.

La Simone abandona el dormitori amb el seu coixí i el cobrellit, sent que el llit cruix darrere seu i desitja que l’Erik la segueixi, la consoli i li expliqui què ha passat, però no ho fa. La Simone es tanca a l’habitació de convidats i plora una bona estona. Després es moca, s’estira al sofà llit i mira de dormir, però té el pressentiment que aquell matí no podrà suportar estar amb la seva família.

Va al lavabo, es renta la cara i les dents, es maquilla i es vesteix. Veu que en Benjamin encara dorm, li deixa una nota sobre la taula i surt del pis per esmorzar en algun lloc abans d’anar cap a la galeria.

Es passa una bona estona llegint a la cafeteria de Kungsträdgärden mentre menja un panet amb el cafè. A través del finestral veu una desena de persones que s’ocupen de les preparacions d’algun esdeveniment. Davant del gran escenari hi ha tendes roses, i han col·locat tanques de contenció al voltant d’una petita tarima. Aleshores alguna cosa va malament; salta una guspira i un dels coets de focs artificials surt disparat cap al cel. Els homes retrocedeixen ensopegant i fent-se crits els uns als altres. El coet s’eleva amb una lluentor blava transparent i l’espetec ressona entre les façanes.