Els meus pacients seien en semicercle davant meu. Aquest cop havia estat molt fàcil hipnotitzar-los. Havíem baixat junts suaument per l’aigua xipollejant. Vaig continuar amb la Charlotte. Tenia la cara molt relaxada, li havien aparegut bosses profundes sota els ulls i solcs al costat de la barbeta.

—Em sap greu —va xiuxiuejar la Charlotte.

—Amb qui parles? —vaig preguntar.

Per un moment el seu rostre es va tensar.

—Em sap greu —va repetir.

Vaig esperar. Es notava que estava en hipnosi profunda: respirava profundament, però en silenci.

—Ja saps que amb nosaltres estàs segura, Charlotte —vaig dir—. No et pot passar res, et sents bé i d’allò més relaxada.

Va assentir tristament. Jo sabia que em sentia, que seguia les meves paraules sense poder distingir la realitat de la hipnosi de la vida real. En el seu estat d’hipnosi profunda, era com si mirés una pel·lícula i alhora hi participés; era públic i actriu, però sense estar dividida en dos, sinó units en una persona.

—No t’enfadis —va xiuxiuejar—. Em sap greu, si us plau, em sap greu. Et consolaré. T’ho prometo, et consolaré.

Vaig sentir que el grup respirava fondo al meu voltant i vaig entendre que tornàvem a ser al castell embruixat. Havíem anat a parar a l’habitació perillosa de la Charlotte i jo volia que s’hi quedés. Desitjava que tingués prou força per mirar i veure alguna cosa, que pogués fer una primera ullada a allò que tanta por li feia. Volia ajudar-la, però aquest cop no pensava repetir el meu error de la setmana anterior i forçar el procés.

—Al gimnàs de l’avi hi fa fred —va dir la Charlotte de cop.

—Que veus alguna cosa?

—Un terra de llistons llargs, una galleda, i un cable —va contestar, gairebé inaudible.

—Fes un pas enrere —vaig dir.

Va sacsejar el cap.

—Charlotte, fes un pas enrere ara mateix i posa la mà al pom de la porta.

Vaig veure que les parpelles li tremolaven i que unes llàgrimes s’obrien pas a través de les pestanyes. Tenia les mans buides i desvalgudes a la falda, com una velleta.

—Toques el pom de la porta i saps que te’n pots anar quan vulguis —vaig dir.

—De debò?

—Pots fer girar el pom i sortir, i ja està.

—Seria millor que me n’anés i prou…

De cop es va quedar en silenci, va alçar la barbeta i va inclinar el cap a poc a poc, amb la boca mig oberta, com una nena.

—Em quedo una mica més —va dir en veu baixa.

—Estàs sola?

Va fer que no amb el cap.

—El sento —va murmurar—, però no el veig.

Va arrugar el front com si intentés veure alguna cosa desenfocada.

—Hi ha un animal —va dir de sobte.

—Quina mena d’animal? —vaig preguntar.

—El pare té un gos gros…

—Hi és, el teu pare?

—Sí, és aquí, al racó, al costat de les espatlleres. Està trist, li ho veig als ulls. Diu que li he fet mal. Està trist.

—I el gos?

—El gos li ronda per les cames, ensumant. S’acosta una mica, s’enretira. Ara es queda quiet al seu costat, amb la llengua fora. El pare diu que el gos m’ha de vigilar… Jo no vull, no està bé, no és…

La Charlotte va respirar fondo. Si anava tan de pressa, corria el risc de sortir de la hipnosi.

Una ombra esgarrifosa li va cobrir la cara i em va semblar que el millor seria sortir del trànsit, sortir del mar negre. Havíem trobat el gos; la Charlotte s’havia quedat i l’havia mirat. Això era un avenç. Amb el temps ja descobriríem qui era realment aquest gos.

Quan pujàvem suaument per l’aigua, vaig veure que en Marek ensenyava les dents a la Charlotte. La Lydia va travessar un núvol verd fosc d’algues i herbes aquàtiques amb la mà, i va intentar acariciar la galta d’en Pierre. La Sibel i en Jussi van tancar els ulls i van surar cap a dalt. Ens vam trobar l’Eva Blau just sota la superfície.

Estàvem gairebé desperts. El límit entre la realitat i la hipnosi sempre és poc clar, i a l’inrevés passa el mateix: el retorn al territori de la consciència sempre és imprecís.

—Farem una pausa —vaig dir, i em vaig girar cap a la Charlotte—. Et trobes bé?

—Gràcies —va dir ella, i va abaixar la mirada.

En Marek es va posar dret, va demanar un cigarret a la Sibel i va sortir amb ella. En Pierre es va quedar assegut al costat d’en Jussi. Va mirar a terra i es va fregar ràpidament els ulls, com si hagués plorat.

La Lydia es va posar dreta a poc a poc, es va desemperesir i va badallar. Vaig pensar que havia de dir alguna cosa a la Charlotte, fer-li saber que m’alegrava que hagués decidit quedar-se un moment al seu castell embruixat, però ja no la vaig veure.

Vaig agafar el meu bloc de notes per apuntar ràpidament un parell de coses, però la Lydia se’m va acostar i em va interrompre.

Les seves joies van dringar suaument i vaig sentir l’olor del seu perfum de mesc quan se’m va acostar i va preguntar:

—Que no em toca, ja?

—El proper cop —vaig dir sense alçar la mirada.

—I per què no avui?

Vaig deixar el bolígraf i la vaig mirar.

—Perquè vull continuar amb la Charlotte, i després amb l’Eva.

—Crec que la Charlotte ha dit que se n’anava a casa.

Vaig somriure a la Lydia.

—Esperarem un moment —vaig dir.

—Però, i si no torna? —va insistir.

—D’acord, Lydia. Com vulguis.

Es va quedar una estoneta mirant-me, fins que vaig tornar a agafar el bolígraf i em vaig posar a escriure.

—Em pregunto si l’Eva arribarà a la hipnosi profunda —va dir la Lydia de cop.

Vaig tornar a alçar la mirada.

—En realitat, no vol descobrir el seu cos eteri —va continuar.

—El seu cos eteri?

Va somriure tímidament.

—Vostè utilitza altres paraules, però ja m’entén.

—Lydia, jo intento ajudar tots els meus pacients —vaig dir, sec.

Ella va inclinar el cap.

—Però no ho aconseguirà, oi?

—Per què ho penses? —vaig preguntar.

Es va arronsar d’espatlles.

—Estadísticament, un de nosaltres se suïcidarà, un parell acabaran ingressats, i…

—No t’ho has de mirar així —vaig intentar explicar.

—Sí —em va interrompre—, perquè jo vull ser un dels que se’n surten.

Se’m va acostar un pas més i la seva mirada va adquirir una crueltat inesperada quan va afegir en veu baixa:

—Per mi que la Charlotte és la que se suïcidarà.

Abans que jo pogués dir res, va sospirar i va dir:

—Almenys ella no té fills.

Vaig veure que tornava al seu lloc i s’hi asseia. Vaig fer una ullada al rellotge i em vaig adonar que havia passat més d’un quart. En Pierre, la Lydia, en Jussi i l’Eva havien tornat als seus llocs. Vaig cridar en Marek, que era al passadís parlant amb si mateix, perquè entrés. La Sibel fumava a la porta i va riure cansada quan li vaig demanar que passés.

La Lydia em va mirar satisfeta quan vaig haver d’acceptar que la Charlotte no havia tornat.

—Bé —vaig dir, plegant les mans—. Continuem.

Vaig veure les seves cares davant meu; estaven llestos. La veritat és que les sessions sempre milloraven després de la pausa; era com si tothom anhelés la profunditat, com si la llum i els sons d’allà baix ens convidessin suaument a tornar.

La inducció va funcionar de seguida: en només deu minuts la Lydia ja estava en hipnosi profunda.

Vam caure i vaig sentir que l’aigua tèbia m’acariciava la pell.

El gran bloc gris de pedra negra estava cobert de coralls, el corrent bressolava els tentacles dels pòlips. Jo veia tots els detalls, tots els colors lluminosos i vibrants.

—Lydia —vaig dir—, on ets?

Ella es va llepar els llavis secs i va inclinar el cap enrere.

Havia entretancat els ulls, però tenia un gest irritat a la boca, i el front arrugat.

—Agafo el ganivet.

Tenia la veu aspra i tremolosa.

—Quina mena de ganivet? —vaig preguntar.

—El ganivet de serra que hi ha al banc de la cuina —va dir en to inquisitiu, i després va tornar a callar, amb la boca mig oberta.

—Un ganivet de pa?

—Sí —va somriure.

—Continua.

—Tallo el paquet de gelat pel mig, n’agafo la meitat i una cullera, i vaig cap al sofà de davant del televisor. L’Oprah Winfrey parla amb el doctor Phil, que seu entre el públic i alça el dit índex. S’hi ha lligat una cinta vermella i just anava a explicar per què quan en Kasper comença a cridar. Jo sé que no li passa res, només vol posar-me a prova. Crida perquè sap que això em molesta, que no puc sofrir el mal comportament a casa meva.

—Què crida?

—Sap que vull sentir el que diu el doctor Phil. Sap que m’agrada mirar Oprah, per això crida.

—I què crida, ara?

—Hi ha dues portes tancades entremig —va dir—, però sento que diu paraulotes, no para de cridar «cony, cony, cony»…

Les galtes de la Lydia s’havien encès, tenia el front cobert de perletes de suor.

—I què fas? —vaig preguntar.

Va llepar-se els llavis respirant feixugament.

—Apujo el volum del televisor —va dir fluixet—. Fa un sorollam terrible. Se senten aplaudiments, però ja no em ve de gust mirar. Ja no m’agrada, ell m’ho ha arruïnat. En fi, no serveix de res plorar si la llet ja està vessada, però ara li hauré d’explicar per què s’ha portat tan malament.

Va somriure lleugerament amb els llavis premuts. Tenia la cara gairebé blanca i la suor del seu front brillava en unes perles que semblaven metàl·liques.

—I ho fas? —vaig preguntar.

—Què?

—Què fas, Lydia?

—Doncs… passo per davant del rebost i baixo al soterrani. De l’habitació d’en Kasper en surten xisclets i uns xuclets estranys. Jo… no entenc què s’ha empescat, ara. En realitat el que vull fer és tornar cap a dalt a veure la tele, però vaig cap a la porta, l’obro i entro…

Va callar. Va prémer amb la llengua perquè sortís saliva entre els seus llavis entreoberts.

—Entres —vaig repetir—. On entres, Lydia?

Els llavis se li movien una mica. Les bombolletes van brillar i van desaparèixer cap a la superfície.

—Què veus? —vaig preguntar amb compte.

—Quan entro en Kasper fa veure que dorm —va dir lentament—. Ha trencat la foto de l’àvia. Havia promès que la tractaria amb cura, perquè és l’única foto que tinc de la meva mare. Ara l’ha destrossada i es fa l’adormit com si res. Penso que diumenge tindrem una conversa ben seriosa: cada diumenge parlem de com ens hem portat. Em pregunto quin consell m’hauria donat el doctor Phil. M’adono que encara tinc la cullera a la mà; la miro i en lloc de veure’m a mi mateixa, veig el reflex d’un osset al metall. Un osset que ha d’estar penjat del sostre…

De cop la Lydia va fer un gest de dolor amb la boca. Va intentar riure, però només va emetre uns sons estranys. Hi va tornar, però no semblava una rialla de debò.

—Què fas? —vaig preguntar.

—Miro —va dir, i va alçar la mirada.

De cop, la Lydia va relliscar de la cadira i es va donar un cop al clatell amb el seient. Vaig córrer cap a ella. Es va quedar asseguda a terra, encara hipnotitzada, però ja no tan profundament. Em va mirar confusa, amb ulls espantats, i jo vaig dir-li paraules reconfortants.