Quan em van acompanyar a la nostra taula, la Simone encara no havia arribat. Oferia una imatge desolada, la taula buida amb la targeteta amb els nostres noms dins d’un got. Em vaig asseure i em vaig plantejar si prendre alguna cosa mentre l’esperava. Era un quart menys cinc de vuit. La reserva al restaurant Kb, a Smälandsgatan, l’havia fet jo; era el meu aniversari i em sentia feliç. En aquella època gairebé no sortíem plegats; ella tenia molta feina a engegar la galeria, i jo amb la recerca. I si teníem algun vespre lliure tots dos, acostumàvem a quedar-nos a casa amb en Benjamin, arrepapats al sofà a mirar una pel·lícula o un concurs de televisió.

Vaig passar la mirada per les imatges de colors de la paret. Tot el pany de paret estava decorat amb representacions modernistes d’homes esvelts amb somriures enigmàtics i dones exuberants. La pintura de la paret era el resultat d’una reunió nocturna del club d’artistes del pis de dalt: una obra conjunta de Grünewald, Chatam, Högfeldt, Werkmäster i els altres grans noms del modernisme. La Simone devia conèixer-ne en detall el procés de gestació; em vaig somriure pensant que de seguida m’explicaria amb tots els ets i uts que aquests homes tan famosos havien reprimit i exclòs les seves col·legues femenines.

A un quart i cinc de vuit em van portar un got de Martini amb vodka Absolut, unes gotetes de Noilly Prat i una serpentina de pela de llimona. Intentant reprimir la meva irritació, vaig decidir esperar una mica més.

Vaig fer un glopet de la beguda, però vaig començar a posar-me neguitós. Vaig agafar el telèfon a contracor, vaig marcar el número de la Simone i vaig esperar.

—Simone Bark, digui?

Sonava distreta, i la seva veu ressonava.

—Sixan, sóc jo. On ets?

—Erik? Sóc al local nou, estem pintant i…

De cop es va quedar en silenci, i després vaig sentir que feia un crit de protesta.

—Oh, no! No! Em sap greu, Erik, se me n’havia anat completament del cap. No hem parat en tot el dia, entre el lampista, l’electricista, i…

—Així que encara ets allà?

No vaig poder ocultar la meva decepció.

—Sí, tota coberta de guix i pintura…

—Havíem dit que sortiríem a sopar —vaig dir, inexpressiu.

—Ja ho sé, Erik. Em sap greu. Se m’havia oblidat…

—El cas és que tenim una taula fantàstica —vaig afegir burleta.

—No té sentit que m’esperis —va sospirar, i malgrat que vaig percebre la tristesa de la seva veu, em vaig enfadar força.

—Erik, ho sento —va xiuxiuejar a l’auricular.

—No passa res —vaig dir jo molest, i vaig penjar.

Vaig decidir que no valia la pena que me n’anés; tenia gana i, al capdavall, era en un restaurant.

Vaig fer un gest ràpid al cambrer i vaig demanar un primer plat: arengada marinada i una cervesa; de segon, el pit d’ànec cruixent amb cintetes de bacó torradetes i suc de taronja, acompanyat d’un got de bordeus, i finalment un gruyère Alpage amb mel.

—Pot retirar l’altre cobert —vaig dir al cambrer, que em va mirar amb llàstima mentre m’omplia el got de cervesa txeca i em servia l’arengada i el knäckebröd^[2].

Tant de bo hagués portat el bloc de notes, així durant el sopar com a mínim hauria pogut fer alguna cosa útil.

De cop em va sonar el telèfon a la butxaca interior. Per un moment vaig pensar que la Simone m’havia fet una broma i que apareixeria en qualsevol moment, però no va ser així.

—Erik Maria Bark, digui? —vaig dir, conscient que era incapaç de sonar animat.

—Hola, sóc la Maja Swartling.

—Oh, hola, Maja —vaig dir breument.

—Volia preguntar… Vaja, quin soroll al teu voltant! Que et truco en mal moment?

—Sóc al KB —vaig dir—. És el meu aniversari —vaig afegir, sense saber per què.

—Oh, que bé. Per molts anys! Pel que sento, deus tenir una gentada allà!

—Estic tot sol —vaig dir secament.

—Erik… Em sap greu haver provat de seduir-te. Em moro de vergonya —va dir en veu baixa.

Vaig sentir que s’escurava la gola i intentava sonar indiferent en preguntar:

—Et volia demanar si et puc llegir les notes de treball de la nostra primera conversa. Ja ho tinc redactat per enviar-ho al meu tutor, però si les volguessis llegir abans, doncs…

—Deixa-me-les a la bústia —vaig dir.

Vam penjar i em vaig servir la resta de cervesa, me la vaig acabar i vaig deixar que el cambrer recollís. Gairebé immediatament va reaparèixer amb el pit d’ànec i el vi negre.

Vaig menjar amb una sensació de buidor i desànim, massa conscient del mecanisme de masticació i deglució, dels frecs discrets dels meus coberts sobre el plat. Vaig beure’m el tercer got de vi i em vaig imaginar que les figures de la paret eren els meus pacients: la dona exuberant que es recollia galantment els cabells foscos a l’altura del coll per fer ressaltar els seus pits voluptuosos era la Sibel; l’home fràgil i atemorit del vestit elegant, en Pierre. En Jussi s’amagava darrere d’una estranya figura grisa, i la Charlotte, molt mudada, seia amb l’esquena recta en una taula rodona que compartia amb en Marek, que anava vestit amb roba infantil.

No sé quanta estona m’havia passat mirant els personatges de la paret quan de cop vaig sentir darrere meu una veu gairebé sense alè que deia:

—Gràcies a Déu, encara et trobo!

Era la Maja Swartling.

Va somriure i em va fer una abraçada a la qual vaig respondre amb rigidesa.

—Per molts anys, Erik.

Vaig sentir l’olor de net dels seus cabells negres i densos, i la lleugera aroma de gessamí que s’ocultava en algun punt imprecís del seu coll.

Va assenyalar la cadira del meu davant.

—Puc?

Li hauria hagut de dir que no, que m’havia proposat no tornar a veure-la. Que ja hauria hagut de saber que jo no volia tenir-la aquí. Però vaig dubtar, perquè a pesar de tot havia d’admetre que m’alegrava tenir companyia.

Ella continuava dreta al costat de la cadira, esperant que jo respongués.

—No puc dir-te que no —vaig dir, i em vaig adonar que havia sonat ambigu—. Vull dir…

Es va asseure, va fer un gest al cambrer i va demanar una copa de vi. Després em va mirar atentament i va deixar una capseta al costat del meu plat.

—Només és un detallet —va dir, i les galtes se li van encendre de seguida.

—Un regal?

Es va arronsar d’espatlles.

—És poca cosa, només per no venir amb les mans buides… Pensa que fins fa vint minuts no sabia que era el teu aniversari.

Vaig obrir la capseta i vaig descobrir, sorprès, una mena d’ullera de llarga vista en miniatura.

—És una ullera anatòmica —va explicar la Maja—. Ho va inventar el meu besavi. Em penso que fins i tot va rebre el Nobel, però no per la ullera aquesta. En aquella època només donaven el premi a suecs o noruecs —va afegir en to de disculpa.

—Una ullera anatòmica —vaig repetir estranyat.

—Sigui com sigui, té gràcia, i és molt antiga, a més. Ja sé que és un regal estúpid, però…

—No diguis això, és…

Vaig mirar-la als ulls i vaig veure que era molt bonica.

—És tot un detall, Maja. Moltíssimes gràcies.

Vaig tornar la ullera amb compte a la capseta i me la vaig guardar a la butxaca.

—Ja m’he acabat la copa —va dir, sorpresa—. I si demanem una ampolla?

Ja era tard quan vam decidir anar cap al Riche, prop del teatre Real. Una mica més i caiem a terra en deixar les jaquetes al guarda-roba. La Maja es va repenjar en mi i jo vaig calcular malament la distància fins a la paret. Quan vam recuperar l’equilibri i vam veure la cara malagradosa i totalment seriosa de la dona del guarda-roba, la Maja va esclatar a riure tan incontrolablement que vaig haver de conduir-la cap a un racó del bar.

Al Riche hi havia molta gent i hi feia calor. Vam prendre un gin tònic cada un. Vam quedar molt a prop l’un contra l’altre, vam intentar parlar i de cop vam començar a besar-nos intensament. Quan em vaig prémer contra ella, vaig sentir que el seu clatell topava amb la paret. La música ressonava. La Maja em repetia a l’orella que havíem d’anar a casa seva.

Vam sortir i vam ficar-nos ràpidament en un taxi.

—A Roslagsgatan —va dir, amb la llengua que se li enganxava—. Roslagsgatan 17.

El xofer va fer que sí i va girar per Birger Jarlsgatan. Devien ser les dues, començava a fer-se de dia. Les cases que deixàvem enrere ràpidament eren de color gris pàl·lid, com ombres. La Maja es va repenjar contra mi i vaig pensar que s’adormiria, però de cop vaig notar que m’havia posat la mà al pubis. Em va venir immediatament una erecció i ella va xiuxiuejar:

—Caram, caram —i va riure suaument al meu coll.

No recordo exactament com vam arribar al seu pis. Sí que sé que a l’ascensor vaig llepar-li la cara, que tenia gust de sal, pintallavis i pólvores, i que vaig veure la meva cara de borratxo al mirall tacat de l’ascensor.

La Maja es va aturar al rebedor, va deixar caure l’abric a terra i es va descalçar. Em va estirar cap al seu llit, em va ajudar a treure’m la roba i va desfer-se amb penes i treballs del vestit i les calcetes blanques.

—Vine —va xiuxiuejar—. Vull sentir-te dins meu.

Em vaig estirar feixuc entre les seves cuixes i vaig sentir que estava totalment molla. Vaig endinsar-me sense cap esforç en l’escalfor i la cavitat que em rodejava i m’estrenyia. La Maja va gemegar a la meva orella i em va rodejar amb els braços, movent suaument els malucs.

Vam follar caòticament, erràtics per l’alcohol. Jo em reconeixia menys i menys, em sentia cada cop més sol i mut. Gairebé em vaig córrer, vaig pensar que havia de retirar-me, però en lloc de fer-ho, em vaig deixar anar. Ella respirava ràpidament. Em vaig quedar panteixant un moment, després se’m va posar tova i vaig sortir. El cor encara em bategava com posseït. Vaig veure que els llavis de la Maja esbossaven un somriure estrany que em va fer sentir incòmode.

Estava marejat, ja no entenia què havia passat ni què feia allà.

Em vaig asseure al llit d’un bot.

—Què passa? —em va preguntar, acariciant-me l’esquena.

Vaig apartar-li la mà.

—Quieta —vaig dir, sec.

El cor se’m va accelerar pel neguit.

—Erik? Pensava que…

Sonava trista. Jo no podia mirar-la, estava enfadat amb ella. El que havíem fet era culpa meva, és clar, però no hauria passat mai si ella no hagués estat tan insistent.

—És només que estem cansats i hem begut massa —va xiuxiuejar.

—Me n’he d’anar —vaig dir en veu baixa; vaig recollir la meva roba i vaig dirigir-me fent tentines cap al bany. Era molt petit i estava ple de cremes, raspalls i tovalloles. En un ganxo penjava una bata plena de borrissol, i una màquina de depilar rosa es gronxava al final d’un cable gruixut.

No vaig ni gosar mirar-me la cara mentre em mullava damunt de la pica, em rentava amb un sabó blau cel en forma de rosa i em vestia tremolós picant tota l’estona sense voler a la paret amb el colze.

Quan vaig sortir, la vaig trobar esperant-me. S’havia embolicat amb el llençol i se la veia jove i espantada.

—Estàs enfadat amb mi? —va preguntar, amb els llavis tremolosos, com si en qualsevol moment pogués arrencar a plorar.

—Estic enfadat amb mi mateix, Maja. Mai no hauria d’haver…

—Jo volia, Erik. Estic enamorada de tu, que no te n’adones?

Va intentar somriure, però els ulls se li van omplir de llàgrimes.

—Ara no em pots tractar com un drap brut —va xiuxiuejar, i va allargar una mà per tocar-me.

Vaig apartar-me i vaig dir que havia estat un error; va sonar com si l’engegués a passeig, més dur del que jo volia.

Va assentir i va abaixar la mirada. Semblava trista, i li havia aparegut un solc profund entre les celles. Vaig sortir del pis sense acomiadar-me i vaig tancar la porta darrere meu.

Vaig fer tot el camí fins a l’hospital Karolinska caminant. Potser podria fer creure a la Simone que havia volgut estar sol i que havia dormit al despatx.