23
Matí de dissabte 12 de desembre

La Simone se sent com si tingués la boca plena de resquills de vidre. Respirar li provoca un dolor intens. Intenta tocar-se el paladar amb la llengua, però la té tan inflada que no la pot moure. Vol mirar al seu voltant, però amb prou feines aconsegueix alçar les parpelles, i no entén què veu. A poc a poc es fan visibles un llums que suren, metall i cortines. L’Erik seu en una cadira al seu costat i li agafa la mà. Té els ulls apagats i cansats. La Simone intenta parlar, però li crema la gola.

—On és en Benjamin?

L’Erik se sobresalta.

—Com? —pregunta.

—En Benjamin —xiuxiueja ella—. On és?

L’Erik tanca els ulls, té els llavis tensos. Empassa saliva i se la mira.

—Què has fet? —pregunta en veu baixa—. Eres a terra, Sixan, t’he trobat que havies caigut; tenies el pols molt dèbil, si no t’arribo a veure… —es frega els llavis i pregunta, parlant entre els dits—. Què has fet?

A ella li costa respirar, ha d’empassar saliva unes quantes vegades.

Entén que li han fet un rentatge d’estómac, però no sap què dir. No té temps per explicar que no ha intentat suïcidar-se; no importa què pensi l’Erik, almenys ara mateix. Quan vol fer que no amb el cap, es mareja.

—On és? —xiuxiueja—. Ha desaparegut?

—Què vols dir?

Llàgrimes rellisquen per les galtes de la Simone.

—Ha desaparegut? —repeteix.

—Tu eres al rebedor, estimada. Quan m’he llevat, en Benjamin ja se n’havia anat. Que havíeu discutit?

Ella intenta tornar a fer que no amb el cap, però no té prou forces.

—Al nostre pis hi havia algú… Se l’ha endut —diu dèbilment.

—Qui?

La Simone ploriqueja.

—En Benjamin? —pregunta l’Erik—. Què dius?

—Déu meu —murmura la Simone.

—Què li passa, a en Benjamin? —pregunta l’Erik gairebé cridant.

—Algú se l’ha endut —diu ella.

L’Erik sembla espantat. Mira al seu voltant, es frega els llavis amb mans tremoloses i s’asseu de genolls al costat d’ella.

—Explica’m què ha passat —diu, concentrat—. Simone, què ha passat?

—Vaig veure algú que arrossegava en Benjamin pel rebedor —diu ella, gairebé inaudible.

—Com que l’arrossegava, què vols dir?

—Aquesta nit m’he despertat perquè m’havien punxat el braç. M’han posat una injecció, algú m’ha…

—On? On t’han posat la injecció?

—Que no em creus?

Intenta apujar-se la màniga de la camisa de l’hospital. Ell l’ajuda i troba un puntet vermell a la part superior del braç.

Quan palpa amb les puntes dels dits la inflor del voltant, el color desapareix del seu rostre.

—Algú s’ha endut en Benjamin —diu ella—. No vaig poder impedir-ho…

—Hem de mirar de descobrir què t’han injectat —diu l’Erik, i pitja el botó d’alarma.

—És igual, no té importància què m’hagin fet. Has de trobar en Benjamin.

—Això també ho faré —respon ell breument.

Entra una infermera, l’Erik li dóna instruccions precises sobre l’anàlisi de sang, i la infermera surt ràpidament.

L’Erik es torna a girar cap a la Simone:

—Què ha passat? Estàs segura que algú arrossegava en Benjamin pel rebedor?

—Sí —respon ella desesperada.

—Però no has vist qui era?

—Estirava en Benjamin per les cames, del rebedor cap al replà. Jo era a terra… no em podia moure.

Les llàgrimes tornen a lliscar-li per les galtes. L’Erik l’abraça i ella plora contra el seu pit, cansada i somicant; tota ella tremola. Després es calma una mica i l’aparta suaument.

—Erik —diu—, has de trobar en Benjamin.

—Ja —respon ell i surt de l’habitació.

La infermera truca a la porta i entra. La Simone tanca els ulls per no haver de veure-la omplir quatre tubets de sang.

L’Erik va cap al seu despatx de l’hospital mentre pensa en el viatge en ambulància d’aquest matí, després de trobar-se la Simone inconscient a terra, gairebé sense pols. El trajecte ràpid per la ciutat assolellada, el trànsit d’hora punta que s’apartava pujant a les voreres. El rentatge d’estómac, l’eficiència de la metgessa, la seva rapidesa tranquil·la. L’administració d’oxigen i la pantalla fosca amb el ritme cardíac irregular.

Al passadís, l’Erik encén el telèfon, s’atura i escolta tots els nous missatges. Ahir un policia, un cert Roland Svensson, li havia trucat quatre vegades per oferir-li protecció policial. No hi havia cap missatge d’en Benjamin ni res relacionat amb la seva desaparició.

Truca a l’Aida i sent que l’envaeix un pànic fred quan la veu fina de la noia diu, angoixada, que no té ni idea d’on podria ser en Benjamin.

—Podria haver anat a aquell lloc de Tensta? —pregunta l’Erik.

—No.

L’Erik truca a en David, l’amic d’infància d’en Benjamin, i contesta la seva mare. Quan li diu que fa dies que no veu en Benjamin, l’Erik penja directament sense esperar que acabi el torrent de paraules preocupades.

Marca el número del laboratori per conèixer els resultats de l’anàlisi, però encara no els tenen; acaben de rebre la sang de la Simone.

—M’espero al telèfon —diu.

Els sent treballar, i al cap de poc el doctor Valdes agafa el telèfon i diu, amb veu rogallosa:

—Hola, Erik. Sembla Rapifen o alguna cosa així barrejada amb alfentanil.

—Alfentanil? L’anestèsic?

—Algú ho deu haver robat d’un hospital o un veterinari. No l’utilitzem gaire, perquè és extremament addictiu. Sembla que la teva dona ha tingut molta sort.

—En quin sentit? —pregunta l’Erik.

—Doncs que encara és viva.

L’Erik torna a l’habitació de la Simone per demanar-li més informació sobre el rapte, per repassar-ho tot una altra vegada, però veu que s’ha adormit. Té els llavis secs i plens de feridetes després del rentatge d’estómac.

A l’Erik li sona el telèfon que té a la butxaca. Surt al passadís abans de contestar.

—Sí?

—Sóc la Linnea, de recepció. Té visita.

Passen uns instants abans que l’Erik entengui que la dona es refereix a la recepció de l’hospital, a Neurologia, i que és la Linnea Äkesson, que ja fa quatre anys que treballa a la recepció.

—Doctor Bark? —pregunta la Linnea amb delicadesa.

—Tinc visita? Qui és?

—En Joona Linna.

—D’acord, demana-li que vagi al bar, l’espero allà.

L’Erik penja i es queda al passadís mentre li ronden un munt de coses pel cap. Pensa en els missatges que tenia a la bústia de veu, que un cert Roland Svensson de la policia havia trucat un munt de vegades per oferir-li protecció policial. «Què deu haver passat? Que potser algú m’ha amenaçat?», es pregunta l’Erik, i després s’adona amb un calfred que és ben inusual que un inspector del departament d’investigació criminal com en Joona Linna vingui a veure’l personalment en lloc de trucar per telèfon.

L’Erik va cap al bar de l’hospital, s’atura davant de les campanes de plàstic que cobreixen els panets, ensuma l’aroma dolçassa del pa tallat i li vénen basques. Les mans li tremolen mentre se serveix un got d’aigua. «En Joona ve cap aquí per dir-me que han trobat el cos d’en Benjamin», pensa. «És per això que ve en persona. Segur que em farà seure i després em dirà que en Benjamin és mort». L’Erik no vol pensar coses així, però no pot evitar-ho. No s’ho creu, es nega a creure-s’ho, però la idea el té ben collat i no el deixa anar. El seu cervell li ensenya, cada cop més ràpid, imatges esgarrifoses del cos d’en Benjamin en una rasa al costat de l’autopista, en bosses d’escombraries negres en un bosc, arrossegat per les onades fins a una platja fangosa.

—Cafè?

—Com diu?

—N’hi poso?

Una dona jove amb els cabells rossos brillants està dreta al costat de la cafetera amb una gerra plena. El cafè acabat de fer fumeja. La noia se’l mira inquisitiva; l’Erik s’adona que té una tassa buida a la mà, fa que no amb el cap sense dir res i alhora veu entrar en Joona Linna.

—Seguem —diu en Joona.

Se’l veu consternat i evasiu.

—D’acord —diu l’Erik inaudible al cap d’una estona.

S’asseuen a la taula del mig, que té estovalles de paper i salers. En Joona es grata una cella i xiuxiueja alguna cosa.

—Què dius? —pregunta l’Erik.

En Joona s’escura la gola fluixet i després diu:

—Vam intentar posar-nos en contacte amb tu.

—Ahir no vaig agafar el telèfon —diu l’Erik dèbilment.

—Erik, em sap greu haver-te de dir que… —en Joona fa una pausa, se’l mira amb ulls de color gris granit i finalment continua—. En Josef Ek s’ha escapat de l’hospital.

—Què?

—Tens dret a protecció policial.

Els llavis de l’Erik comencen a tremolar i els ulls se li omplen de llàgrimes.

—És això el que em volies dir? Que en Josef ha fugit?

—Sí.

L’Erik queda tan alleujat que el que més voldria fóra estirar-se a terra i dormir. S’eixuga ràpidament les llàgrimes.

—Quan es va escapar?

—Ahir a la nit. Va matar una infermera i va ferir molt greument un home —diu en Joona apesarat.

L’Erik fa que sí un parell de cops i lliga caps.

—Aquesta nit ha vingut a casa nostra i ha raptat en Benjamin —diu.

—Què dius ara?

—S’ha endut en Benjamin.

—L’has vist?

—Jo no, però la Simone…

—Què ha passat?

—Algú va injectar un anestèsic molt potent a la Simone —diu l’Erik a poc a poc—. Acabo de rebre els resultats de l’anàlisi, és un preparat que es diu alfentanil i que s’utilitza en cirurgia major.

—Però està bé, ella?

—Se’n sortirà.

En Joona assenteix i s’apunta el nom del medicament.

—Ho ha dit la Simone, que en Josef s’ha endut en Benjamin?

—No va veure-li la cara.

—Ja ho entenc.

—Creus que podeu trobar en Josef? —pregunta l’Erik.

—Segur que sí, ja hi pots comptar —respon en Joona—. S’ha emès una ordre de cerca nacional, i està ferit, no anirà gaire lluny.

—Però no en teniu cap rastre?

En Joona li dirigeix una mirada despietada.

—Crec que el tindrem ben aviat.

—Me n’alegro.

—On eres quan va entrar a casa vostra?

—Dormia a la cambra de convidats —explica l’Erik—. M’havia pres un somnífer i no he sentit res.

—Aleshores, quan va ser a casa vostra al dormitori només hi va veure la Simone?

—Segurament.

—Hi ha alguna cosa que no encaixa —diu en Joona.

—És fàcil passar per alt la cambra de convidats, sembla una mena de vestidor, i si la porta del lavabo està oberta, ni la veus.

—No vull dir això —respon en Joona—. Em refereixo que no sembla la manera de fer d’en Josef. Aquest noi no va posant injeccions a la gent, és molt més agressiu.

—Doncs a nosaltres això ens sembla molt agressiu —diu l’Erik.

—Què vols dir?

—Potser sap què es fa en tot moment. Vull dir, a casa seva tampoc no hi vau trobar sang del seu pare.

—No, però…

—Això vol dir que actua sistemàticament, a sang freda. I si volgués venjar-se de mi raptant en Benjamin?

Es fa un silenci. L’Erik veu de reüll que la dona rossa de la cafetera fa glopets a la seva tassa mentre mira els edificis de l’hospital per la finestra.

En Joona abaixa els ulls, i després mira l’Erik de fit a fit i diu, sincerament, amb el seu accent finès amable i simpàtic:

—Em sap molt de greu, Erik, de debò.

Després d’acomiadar-se d’en Joona davant del bar, l’Erik va cap al seu despatx, que també és l’habitació on dorm quan passa la nit a l’hospital. No es pot creure que en Benjamin hagi estat segrestat. És simplement increïble, resulta massa absurd que un desconegut els hagi entrat a casa i s’hagi endut el seu fill arrossegant-lo pel rebedor cap al replà, fins al carrer, i després vés a saber on.

Senzillament, no té lògica.

No pot pas ser que en Josef Ek s’hagi endut el seu fill, és impossible. Es nega a creure-s’ho; no pot ser real. Amb la sensació que al seu voltant tot es va tornant intangible a poc a poc, l’Erik s’asseu darrere de l’escriptori tronat i truca un altre cop a les mateixes persones, com si els matisos de les seves veus poguessin descobrir-li algun detall important que s’han deixat, o que menteixen, o li amaguen informació. Se sent com un histèric quan truca a l’Aida tres cops seguits. El primer cop, li pregunta si sap si en Benjamin tenia res planejat per al cap de setmana. El segon cop truca per demanar-li si té els telèfons d’altres amics seus, perquè ell ja no sap amb qui va en Benjamin a l’escola. El tercer cop li pregunta si en Benjamin i ella s’han barallat, i després li dóna tots els números de telèfon als quals ella el pot localitzar, inclosos els de l’hospital i el mòbil de la Simone. Truca un altre cop a en David, que li confirma que no ha vist en Benjamin des de les classes del dia abans. Aleshores truca a la policia, i els pregunta què passa, si avancen en la seva investigació. Després truca a tots els hospitals de la regió d’Estocolm, i marca per desena vegada el número d’en Benjamin, però té el mòbil apagat. Finalment truca a en Joona i, alçant la veu, li exigeix que la policia intensifiqui la cerca, que hi posi més mitjans, i li demana que faci tot el que pugui.

Després va cap a l’habitació on hi ha la Simone, però es queda al passadís. Li sembla que les parets roden, sent com si l’aire es tornés més dens al seu voltant. El seu cervell lluita per comprendre-ho. Es repeteix un cop i un altre el mantra «trobaré en Benjamin, trobaré en Benjamin».

Es mira la seva dona per la finestra de la porta. Està desperta, però té l’expressió cansada i confusa; els llavis, descolorits, i les ulleres fosques de sota els ulls s’han tornat més profundes. Els seus cabells pèl-rojos estan despentinats per la suor. La Simone s’està fent girar l’anell, el tira amunt cap a la falange.

L’Erik es passa la mà pels cabells, i quan s’acaricia la barbeta s’adona que la seva barba incipient és molt rasposa. La Simone se’l mira a través del vidre però no mou ni un múscul. L’Erik entra i s’asseu feixugament al seu costat. Ella el mira i després abaixa els ulls; l’Erik veu que prem els llavis i es contrau en una ganyota de dolor. Unes llàgrimes grosses li afloren als ulls i el nas li enrogeix pel plor.

—En Benjamin va intentar agafar-me, va estirar la mà cap a mi —xiuxiueja—. I jo allà estirada, sense poder-me moure.

L’Erik diu, amb veu dèbil:

—Acabo de saber que en Josef Ek s’ha escapat. Ahir a la nit.

—Tinc fred —xiuxiueja ella.

Li aparta la mà quan l’Erik intenta tapar-la amb la manta blau cel de l’hospital.

—És culpa teva —diu—. Tenies tantes ganes de tornar a hipnotitzar que…

—No diguis això. No és culpa meva, jo vaig intentar salvar una vida, que és la meva feina…

—I el teu fill? Que no compta, ell? —crida la Simone.

Quan l’Erik intenta tocar-la, ella el torna a apartar.

—Trucaré al meu pare —anuncia amb veu tremolosa—. Ell m’ajudarà a trobar en Benjamin.

—No vull que li truquis sota cap concepte —diu l’Erik.

—Sabia que diries això, però ja te’n pots anar a la merda. L’únic que vull és que en Benjamin torni.

—El trobaré, Sixan.

—Per què t’hauria de creure?

—La policia fa el que pot, i el teu pare és…

—La policia? La policia és qui ha deixat fugir aquell sonat —replica ella indignada—, o no? No faran res per trobar en Benjamin.

—En Josef és un assassí en sèrie. La policia el trobarà, això segur, però no sóc pas beneit, jo també sóc conscient que en Benjamin no els importa. Per a ells no és important, o no de debò, no els importa com a nosaltres, com…

—Si és el que t’estic dient! O no? —el talla ella enfadada.

—En Joona Linna m’ha explicat que…

—Tot això és culpa seva, per culpa seva vas fer la hipnosi.

L’Erik fa que no amb el cap.

—Ho vaig decidir jo mateix.

—Mon pare faria tot el possible —diu la Simone fluixet.

—Vull que repassem tots els detalls un per un. Hem de reflexionar, necessitem prendre’ns-ho amb calma…

—Què coi podem fer? —xiscla ella.

Es fa un silenci. L’Erik sent que a l’habitació del costat algú encén el televisor.

La Simone ha desviat la mirada.

—Hem de reflexionar —diu l’Erik amb suavitat—. No sé segur si en Josef Ek…

—Tu és que no entens res! —etziba ella.

Intenta incorporar-se però no ho aconsegueix.

—Puc dir una sola cosa? —pregunta l’Erik.

—Compraré una pistola i el trobaré —diu la Simone.

—Vam trobar la porta del carrer oberta dos cops, però…

—Això ja t’ho vaig dir, o no? —l’interromp ella—. Et vaig dir que algú havia entrat, o no? Però no em vas creure, tu no em creus mai; si m’haguessis cregut, ara…

—Escolta’m un moment —raona l’Erik—. La primera de les dues nits, en Josef Ek encara era a l’hospital; ell no pot ser qui va entrar-nos a casa i va obrir la nevera.

Però ella no l’escolta, només intenta aixecar-se. Gemega furiosa i aconsegueix anar fins a l’armariet estret on té la roba. L’Erik es queda quiet sense ajudar-la, veient que es vesteix tremolosa i escoltant com renega en veu baixa.