Castell del Coll
PERTANYIA al baró del Coll i era situat a la parròquia de Sant Andreu del Coll, prop de la Vall de Bianya. L’hereu de la baronia, Berenguer del Coll, havia marxat feia anys cap a guerrejar contra els moros i caigut presoner. Aquests demanaven per ell un fort rescat, que el baró cregué de fàcil obtenció i demanà al seu germà que el redimís; però aquest, que s’havia apoderat del seu patrimoni i fet creure als vassalls que l’hereu era mort, no tenia pas ganes de rescatar-lo.
El fals baró era molt dur amb els seus vassalls i abusava de tots els seus drets. La mala conducta que portava els tenia indignats, fins al punt que, aquest, tement una rebel·lió, s’havia proposat ésser menys exigent i cruel i deslliurar sobretot els seus vassalls del dret de cuixa, promesa que féu a uns nuvis súbdits seus que estaven a punt de casar-se.
Un dia, però, es presentà el germà gran, el veritable baró Berenguer del Coll, que havia estat alliberat pels frares mercedaris, acompanyat del seu criat. El fals baró, sorprès per la inesperada presència del seu germà, que havia fet creure a tothom que era mort, digué que ell mai no li havia estat germà i que era un impostor que li volia usurpar el seu dret. Atià contra ell la seva gent d’armes i els vassalls fidels, que es van abraonar contra els dos arribats i tallaren el cap de l’un mentre l’altre es va escapar. El fals baró havia demanat que li fos portada la testa de l’usurpador. I, en efecte, li fou presentada tota escabellada, masegada, i sagnant en tal manera, que no conegué que era la del criat; Berenguer del Coll s’havia salvat de la brega.
Després d’aquest fet, entre els soldats i vassalls del baró regnava malestar i fins uns certs dubtes sobre si ell era o no el veritable baró.
Els nuvis a qui el senyor havia promès que alliberava del dret de cuixa es van casar i, com una cortesia, sortint de noces van anar a saludar-lo. Però aquest, oblidant-se del que havia promès, féu donar ordre que es quedés al castell la minyona i que ell se’n tornés. Aquesta actitud del suposat baró desplagué en gran manera al poble, que s’indignà encara més. Berenguer, que vivia amagat, sabé el cas i es prestà a ajudar el nuvi i alliberar la seva muller. Es disfressà d’ermità, se n’anà al castell i digué que era suplent del de Sant Miquel del Mont, que anava a demanar almoina i a veure si li podrien donar recapte. Els contà algunes rondalles gracioses de les que sempre tenen els ermitans per contar i es guanyà la simpatia de la gent del castell, que àdhuc el convidaren a passar allí la nit, on estaria millor que a l’ermita. Ell, mentrestant, coneixedor com era de la disposició del castell, escondrinyà on es trobava la núvia i on dormia el baró i d’altres detalls que l’interessaven. Un cop sabé el què volia va anar a trobar-se amb el nuvi i els seus i els informà de l’existència d’una mina que tenia la sortida al peu de la muralla, ben amagada pel boscam. Els digué on donava i com s’ho podien fer per arribar amb facilitat a la cambra del baró i a la del costat, on hi havia la núvia, que encara no havia vist el mal cavaller. Amb les indicacions de Berenguer, el nuvi pujà al castell i lligà fortament el baró, que, sorprès i esmaperdut, no oferí cap resistència. Arribà fins on hi havia la seva muller, la qual s’emportà. També s’apoderà de les claus d’ambdues cambres i de l’espasa i el gambeto del baró.
Un cop salvada la minyona, fugiren amb els seus, a corre-cuita, i emprengueren el camí de Ripoll per posar-se sota la jurisdicció de l’abat d’aquell monestir.
Quan el baró es refeu cridà els servents, armà tota la seva gent i sortí en cerca dels fugitius. Si bé aquests portaven molt avantatge, en canvi ells anaven a cavall i els perseguits a peu. El poble estava alarmat i la simpatia era tota per als nuvis. En passar per vora del cementiri, un minyó volgué ajudar en el que pogués els fugitius. S’embolicà amb un llençol a tall de fantasma i, posant-se un corn a la boca per estrafer la veu, sortí a la colla i fingint-se l’ànima en pena del suposat germà decapitat, tractà al baró d’assassí. Els braus guerrers es van espantar en veure la fantasma i no volgueren seguir endavant per aquell camí. Van emprendre’n un altre, però calia fer una gran marrada, i això afavoria els perseguits.
Quan aquests ja eren gairebé fora dels dominis senyorials, en passar per Vallfogona, els sortí al pas el famós lluert o llangardaix gegant, que, ensenyant-los les urpes, amenaçava menjar-se’ls. El nuvi l’envestí mentre la núvia i els altres seguien llur via, i armat de l’espasa que havia pres al baró, després de fera lluita, el va matar. Però la brega el retingué una estona, la suficient perquè l’atrapessin els seus perseguidors en el precís moment que acabava de matar el terrible drac. La núvia i els altres parents es van salvar. Entre els armats s’originà una gran discrepància, puix que mentre els uns el tractaven de traïdor, d’altres el veien com un heroi que havia aconseguit matar el terrible lluert.
El nuvi fou tancat a les fosques presons del castell i després d’alguns dies condemnat a ésser penjat. La conducta del baró acabà d’exasperar els vassalls, que aleshores es posaren de part del jove. El dia que havien de matar-lo va produir-se un gran avalot, i, dirigit per Berenguer, el poble es llançà al castell per la mina secreta i assassinà el fals baró. Tothom, soldats i vassalls, van reconèixer Berenguer com a senyor. Com que no tenia fills, féu donació de tots els seus béns i dominis al jove nuvi que amb tant de braó havia mort el lluert de Vallfogona, estrall de la contrada. A l’església d’aquesta població ripollesa encara es pot veure la pell de la gran fera morta pel brau minyó.