SEGONS ens conten les Sagrades Escriptures, el Creador, després d’haver fet el món, va dedicar un dia a separar les aigües de la terra. La tradició catalana afegeix que se li va fer fosc quan es trobava al cim del «Canigó». I el Sublim Faedor va reposar durant la nit i esperà que tornés la claror per seguir la seva tasca creadora. Quan el sol va estendre els seus raigs per damunt de l’obra divina, el Creador es deixondí, va escampar la mirada pel seu voltant i restà meravellat de tanta bellesa, i ple de goig exclamà davant d’aquella magnificència: «Canigó», que en la parla de Deu equival a una manifestació d’admiració i de joia alhora. I els renéts del pare Adam, obra també del Senyor, que molts milers d’anys més tard van anar a poblar aquesta magna muntanya, cregueren que cap altre nom no li esqueia més bé que la mateixa paraula divina, i la van anomenar com Déu: «Canigó».

La llegenda afegeix que, com que va mancar temps al Creador per a separar tota l’aigua de la terra, justament en arribar al Canigó, en aquesta muntanya encara avui hi ha molts llacs i estanyols i la terra i l’aigua estan barrejats.

Els estanys del Canigó han motivat infinitat de llegendes. Espigolant entre aquestes, a continuació anotem les més sobresortints.

Hom creu que al fons de l’estany Negre hi ha una gran ciutat regida i governada pel diable, que la té com a cort del seu reialme, al qual el senyor de Montmellà va vendre la seva filla. La minyona va estar set anys al fons de l’estany i visqué en aquesta ciutat immensa, on els carrerons i les cases es compten a milers. Tots els edificis són de foc i cremen constantment. No s’hi coneix dia ni nit, perquè la resplendor de les flames manté sempre una mateixa claror. Al cap de set anys, es pogué escapar i tornà al castell del seu pare, i per ella es té coneixement de la ciutat del diable i se sap com era.

Una vegada que el senyor de Paracols hagué d’abandonar el seu castell per escometre una empresa guerrera molt important, va amagar els seus tresors immensos en un illot que hi havia damunt de les aigües tranquil·les de l’estany. Va deixar el castell confiat a una seva néta molt jove, que era l’única que sabia el secret de l’amagatall del tresor, i li va fer jurar que no el revelaria a ningú. La noieta, així que es va trobar sola, sentí una gran basarda, produïda per la solitud del castell, i molt fervorosament va encomanar-se a la Mare de Déu i li demanà que no l’abandonés si se li presentava algun perill.

L’endemà d’haver abandonat el castell el senyor de Paracols amb tota la seva gent, van presentar-s’hi un escamot de soldats enviats del comte de Cerdanya que, en saber que el castell estava sol, es volgué apoderar dels seus grans tresors. Els soldats van requerir la noieta perquè els digués on hi havia el tresor del seu avi, i la van amenaçar de matar-la si no ho deia. La néta, esporuguida, per salvar la vida, revelà el secret que havia promès guardar gelosament.

Tot seguit feren com una mena de barca i van anar fins a l’illot, on van desenterrar la immensa riquesa. I la van embarcar per tal de portar-la fins a la riba de l’estany i d’allí carregar-la en moltes dotzenes de muls que ja havien portat amb aquest intent. El tresor pesava tant, que l’aigua arribava fins a l’orla de la barca. Calia navegar amb molta precaució per tal que la feble nau no s’enfonsés. Així que hagueren abandonat l’illot, va volar per damunt de les aigües de l’estany un ocellàs negre i de mal averany que arribà fins damunt mateix de l’illot i s’hi va deixar caure rabent. En tocar l’ocell a terra va esclatar un tro tan fort que féu retrunyir tota la muntanya, i les aigües de l’estany es van remoure i provocaren l’enfonsament de la barca amb tots els seus ocupants i les grans riqueses de Paracols.

Hom encara creu que el tresor jau al fons de l’estany, però la gent tem de cercar-lo per por de topar-se amb el diable, que es té per amo i senyor de tot el que hi ha sota terra i sota de les aigües, i molt més quan es tracta de metalls preciosos dels quals es considera rei absolut.

Al fons de l’estany de Balaig també hom creu que hi ha una ciutat habitada per goges i dones d’aigua, que periòdicament surten a saltironar amb un gran estol de bruixes i que a més fan ball rodó al so d’una música que sona el diable, el qual mena la dansa i fa com de capdanser. Hom també creu que és cau de bruixots i de diables, que celebren llurs orgies al fons de les aigües, on fan així mateix llurs juntes i reunions. L’estany és guardat per un drac ferotge i terrible que gaudeix del triple do de caminar, nedar i volar. Si hom s’acosta a l’estany amb l’intent de penetrar a la ciutat diabòlica, el drac en té esment a l’instant i s’aixeca per damunt de les aigües bramulant terriblement i fent tremolar tota la muntanya. Llança per la boca una bromera que enverina l’espai i fa l’aire irrespirable. Si hom tira una pedra a les aigües, sobretot vers migdia, se n’aixeca una nuvolada fosca i espessa que en un moment es converteix en una tempestat de trons i de llamps esfereïdora. Hom diu també que, del qui es banya en aquest estany, mai més no se’n sap res. S’hi crien unes truites molt grosses, però és perillós pescar-ne, perquè són diables. Si hom n’agafa, són manyagues mentre hom no tracta de coure-les, però si hom les posa a la paella, en fugen tot flastomant.

Quan les aigües del diluvi universal van minvar, el cim de Balaig fou el primer que sobresortí de l’aigua. Allí va collir la branqueta el colomet enviat per Noè per veure si ja hi havia terra eixuta i cap allí el va menar per tal que el gran patriarca, amb tota la seva família, així com la parella de tots els animals que poblaven l’arca, poguessin reprendre llur vida terrena i normal. En una grossa anella, que encara es conserva sota la congesta, el patriarca va amarrar la seva magna arca. Per tant la repoblació de la terra va començar pel Canigó, i d’allí van partir tots els animals que poblen el planeta, que aviat s’escamparen per ací i per allí fins a envair-ho tot.

Hom creu que l’arca de Noè es conserva encara intacta sota la gran congesta que s’estén des del puig Barbet fins al cingle de Balaig. Es manté intacta per tal de poder tornar a servir el dia que es reprodueixi el diluvi. Aleshores es podrà utilitzar de seguida, sense necessitat de tornar-la a fer ni tan sols d’adobar-la.

Sota d’aquesta congesta hom creu també que s’estén una gran ciutat anomenada Noè o Noet. La veu popular no dóna detalls de la seva disposició ni explica el perquè de la seva existència sota el gran tou de neu permanent. Els pastors de la rodalia conten que hom en té notícia per un home molt vell que se’n va escapar fa molts anys i que, com l’apòcrifa ciutat, s’anomenava Noè o Noet.

Diuen que al fons d’una vall ignorada i imprecisa del Canigó hi ha enterrada sota boscam i fullaraca la campana del judici, tota d’or massís. L’han sentida des de molts indrets del Pirineu, àdhuc molt allunyats del Canigó. El seu toc remembra la continuació del món. Si algun any no se sent, serà indici que el món toca a la seva fi i que s’haurà acabat al cap dels set anys. Des d’aleshores no bramarà cap més ase, ni infantarà cap més dona, car la fi del món també serà marcada per aquests dos senyals, que es produiran ja set anys abans del cataclisme. Com que el silenci d’aquesta campana anunciarà la proximitat del judici, d’ací que hom l’anomeni la campana del judici. Deixa sentir la seva veu cada any al bell punt de les dotze de la nit de Nadal.

Set gegantassos dels més braus i ardits que s’han conegut es van fer el propòsit d’escalar el cel. Amb aquest intent van decidir amuntegar muntanyes i més muntanyes i reunir totes les del món en una pila que cregueren que fóra prou alta per arribar-hi. Per concretar la manera de dur a terme llur magna empresa, i per tal de distribuir-se la feina, es van reunir un dia al bell cim del Canigó, que els va semblar el punt més a propòsit per a celebrar la junta. Perquè cap mortal no els anés a amoïnar ni a distreure en llurs converses, van desencadenar tretze vents que bufaven impetuosos en totes direccions i que feien impossible l’accés al cim. Déu volgué castigar la gosadia dels gegantassos i els va convertir en roques, que són les que formen un cim conegut encara avui pel Pic dels Set Homes; com el cau d’on bufaven els vents és anomenat Pic de Tretze Vents.

Segons una altra tradició, els set gegants estaven al servei del Roland i l’ajudaven a matar moros.

Al cim del Canigó havia estat punt de reunió de bruixes i de mals esperits, que acudien des de terres molt llunyanes per celebrar llurs aplecs. Segons dir dels vells pastors, cada dissabte es congregaven pels voltants dels estanys les bruixes de les contrades veïnes i de tant en tant es feien concentracions més àmplies a les quals acudien bruixes gairebé de per tot arreu. Venien muntades damunt d’escombres, a la xarranca, com si anessin a cavall. Per a poder-se enfilar pels aires empraven uns untets, fets amb més de cent herbes estranyes collides per elles mateixes a la muntanya. Els guardaven dins d’una xicra negra, posada segons uns en un reco de la xemeneia o de la lleixa del faldar de la llar o, segons altres, sota la llosana on s’encén el foc. Si no es conservaven en aquestes condicions, els untets perdien efecte.

Les bruixes que venien de molt lluny, per tal d’ajudar-se si els sobrevenia algun contratemps en el viatge, s’aplegaven en grans colles que formaven llargues corrues, tot fent una gran cridòria i esporuguint la gent d’arreu per on passaven. El diable era llur rei i el qui presidia i dirigia llurs reunions. A voltes prenia la forma d’un boc vermell, intensament pelut i amb unes enormes banyes molt recargolades. Es posava enmig de la catèrvola assegut en situació prominent, per damunt del conjunt i com si fos un rei en el tinell. Demanava comptes molt rigorosos a totes les seves vassalles de llur conducta com a bruixes. Les amonestava si no s’havien comportat prou bé i els donava consells i instruccions per a llur carrera.

Un dels entreteniments predilectes en aquestes reunions era la dansa. Les bruixes feien un ball rodó presidides pel boc, que sonava la música de manera discordant i grollera. Enmig de la gran rodona s’erigia la immensa caldera dels untets, que desprenia molt fum i una fortor asfixiant. Un dimoniot no parava de remenar-la i repartia després untets entre totes les presents per tal que n’estiguessin ben proveïdes per a llurs necessitats.

Una vegada un geperut es va perdre pels verals on campejaven les bruixes i on tenien llurs juntes. Se li va fer fosc i no sabé trobar el camí. Va arraulir-se a redós d’una roca, disposat a passar-hi la nit. Heus ací, però, que tot d’una va sentir un gran brogit que el va despertar i va veure arribar dones i més dones velles, escabellades i amb carotes secardines i estranyotes, mig despullades, cavalcant totes damunt d’una escombra. Va trobar-se, sense pensar-s’ho, en una de les reunions i pogué contemplar amb tot detall la gran facècia. Les bruixes es van agafar i van fer un ball rodó com de costum al so d’una cantarella que deia:

I no paraven de girar i de voltar, sempre al so de la mateixa cançoneta. El geperut va creure que no en devien saber més, i, sense moure’s del seu amagatall amb una veueta tota prima i infantil, va afegir a la cantarella:

Les bruixes se’n van adonar, i tingueren interès en saber qui era el qui sabia un tros més de la cançó. Alhora volgueren inquirir qui havia estat el mortal que les havia sorpreses en llurs intimitats. Van cercar d’ací i d’allà i, mig mort de por, trobaren el geperut arronsat com un cuc prop de la roca. Volgueren premiar-li la lliçó que els havia donat en ensenyar-los la part de cançó que no sabien i, per tal de fer-li un do del qual estigue’s ben content, decidiren treure-li el gep, que el pobre portava de naixença.

Hi ha versions de la tradició que diuen que el geperut, encès per la joia i l’entusiasme del cant i de la dansa, va sortir del seu amagatall i, lleuger com un coet i content com unes castanyoles, es situà al mig de la rodona de les bruixes i, tot saltant i ballant com elles, es posà a cantar. La inesperada presència de l’intrús va caure en gràcia a les bruixes, que volent deixar-li un record, li van treure el gep.

El geperut l’endemà va seguir la seva via més content que unes pasqües. Arribat al seu poble, va trobar un veí seu, també geperut, que restà meravellat en veure’l esquenadret com tota l’altra gent. Li preguntà com s’ho havia fet per deixar d’ésser esquenaplè. El geperut li va explicar la seva aventura. El veí sentí desig de provar sort, però no sabé què podria afegir a la cantarella. Entre ell i el seu company es van adonar que la cançoneta no referia pas els set dies de la setmana i que encara hi mancava el diumenge, que ell hi podria afegir.

El pobre geperut, tot animat, va emprendre el camí del Canigó i va esperar la celebració de la junta de les bruixes, amagat vora de la mateixa pedra que el seu veí. Elles van acudir com de costum i van fer llur ball rodó al so de la cantarella, augmentada segons la indicació del primer geperut.

I el nostre home a l’instant va replicar:

i el diumenge, set.

Així que les bruixes el van sentir, es posaren fetes una fúria i van parar de ballar, tot dubtant, però, de si realment s’havia sentit algú o de si els ho havia semblat només, i van seguir la cançó i el ball. I el geperut tornà a afegir la seva part. Quan les bruixes es van adonar que realment hi havia qui els recordava el setè dia de la setmana, es van enfellonir i van tractar molt iradament de cercar el desvergonyit que, alhora que les havia sorpreses en llurs danses, els volia esmenar la cançó. A rossegons el van conduir fins al mig de la gran catèrvola i entre totes decidiren donar-li quelcom que li fos un bon record de la seva gosadia. Tot era cercar què li podrien donar que el fes ben dissortat, fins que van recordar que tenien penjat dalt d’un arbre el gep que havien tret del seu company. Al moment el despenjaren i, amb gran riota i gatzara, el van plantar al pit del pobre geperut, que aleshores ho va ésser dues vegades: del davant i del darrera.

Un sastre veí d’una bruixa va reparar que aquesta moltes nits sortia per la xemeneia i a cavall d’una escombra se n’anava cel enllà, aneu a saber on. L’home es féu el propòsit de seguir-la i una nit es va enginyar per amagar-se a la cuina de la casa de la bruixa. Així que va veure que se’n pujava per la xemeneia, se li va agafar a les cames i va seguir amunt com ella, i sense saber com es va trobar a la xarranca cavalcant una escombra. Quan ella se’n va adonar, el sastre tot es va esborronar, però la bruixa no podia tornar enrera ni tirar-lo daltabaix. Es limità a dir-li que sobretot no digués ni una paraula a ningú de tot el que veiés, que no s’estranyés de res i que fes com feien tots els altres, car, si no ho feia, a l’instant fóra reparat que ell no era de la colla i li imposarien un càstig del qual, si en sortia viu, es recordaria tota la vida. El sastre tot es va espantar i es va fer el propòsit de creure la bruixa.

Quan va arribar el moment d’haver d’acatar el diable, el sastre va sentir una repugnància immensa i decidí no fer com el altres, passés el que passés. Ben al contrari, es tragué una agulla que duia clavada a la solapa del gec i va clavar una bona punxada al darrera del maligne. Aquest va fer un gran boti exclamà: «Quines barbes més punxegudes que té el remaleït! No vull pas que em besi més».

D’aquella feta el diable estigué més de set anys que no va poder seure. Va interessar-se molt per saber qui havia estat aquell maleït que li havia fet tant de mal en besar-lo. Com que mai no ho pogué saber, va castigar totes les bruixes que acudien a les juntes del Canigó, i des d’aleshores que no n’hi han feta cap més.

El Canigó també era estada de encantades, dones d’aigua i goges que campejaven pels cims fent gala de llur excepcional bellesa i de la magnificència de llur riquesa i opulència. Vivien pels fons dels estanyols, vora de les aigües plàcides i cristal·lines i pels cataus i balmes de la muntanya. Tenien llur estada en palaus immensos, dels quals part de nit vessaven clarors meravelloses que sobresortien de les aigües o dels caus on vivien i il·luminaven tota la rodalia com si talment hagués estat en ple migdia. Celebraven unes grans festes, harmonitzades per cantúries i pel so d’instruments molt melodiosos que deixava embadalit tothom qui els escoltava. Entremig dels cants se sentia el dring de les copes d’or, que empraven per a beure uns vins i licors de boquet molt delicat, fets amb raïms de vinyes que elles conreaven en indrets secrets de la muntanya. Per tal que ningú no les anés a destorbar, durant llurs festes voltaven tots els encontorns de llurs palaus amb una malla de filferro tan tènue i subtil, que era imperceptible a la vista. El qui caminava cap al lloc on elles vivien, atret pel so harmoniós de les cantúries, es trobava tot d’una deturat per una paret invisible de malla que li barrava el pas.

Les goges i encantades a voltes rentaven llur roba; molta gent havia sentit ben bé els cops de picador. L’estenien al clar de lluna. Era blanquíssima, com un glop de llet, i feia goig de mirar. El qui en podia heure alguna peça tenia la sort i la riquesa assegurades per tota la vida. Era, però, empresa difícil, puix que elles la guardaven amb gran gelosia. Hi ha qui diu que també estenien pels voltants de la bugada el mateix filat subtil amb què es guardaven llurs palaus mentre feien alguna festa. Conten que una vegada un pastor, amb molt d’enginy, va poder agafar una tovallola de les encantades. Però heus ací que, a mesura que ell fugia, cames ajudeu-me, perquè les goges no l’atrapessin, la tovallola s’anava estirant estirant sense desprendre’s, però, del matoll on l’havien estesa. La tovallola gemegava, planyívola i corprenedora, com si hagués estat un infant, de tal manera que els seus planys foren sentits per les encantades, les quals van sortir a l’instant i van estirar la peça de roba per l’altre cap. Aquesta es trencà i va restituir-se a la mida normal. El cap que estirava el pastoret se li va escapar de les mans; amb l’embranzida que portava en córrer, no es va poder deturar i s’estimbà cingle avall. Mai més no se’n va saber res, puix que no fou trobat ni viu ni mort. Des d’aleshores tots els qui tresquen pel Canigó encara han sentit més respecte que abans per les encantades i per llur roba, i ningú no hauria estat gosat de tocar-ne ni un fil.

Les encantades eren diferents de l’altra gent. Només podien conviure entre elles i solament se sap el cas d’una que es va fer dona de sa casa com el comú de les dones. No tenim esment que tinguessin marits. Tampoc se’ls coneixien infants. Totes eren dones joves, molt afavorides de gràcies i encisos, i tan captivadores, que hom havia d’anar molt amb compte en veure-les per no córrer el risc de restar encantat com elles. Es parla de molts que havien estat víctimes d’aquesta desventura, però no se sap que haguessin emmaridat amb cap dels molts i molts que restaven encantats només de veure-les.

Conten que una vegada l’hereu de la casa més rica i hisendada de Vinçà va enamorar-se d’una dona d’aigua. Ella també va agradar-se d’ell, i van convenir a casar-se. Com que el minyó era l’hereu, ella va haver d’anar a viure a casa del marit. La goja es va avenir a tot i no va posar al seu espòs sinó una condició: que mai ni per res no la tractés de dona d’aigua. El matrimoni va viure molt feliç i van tenir tres fills. I mai ningú no hauria dit que aquella dona havia estat, o era encara, una goja, puix que en res era diferent de les altres dones.

Heus ací, però, que un any que hi havia una collita de blat molt abundant i tan rica com mai no se n’havia vista cap de semblant, a primers de maig el marit va haver d’anar a Perpinyà. Així que va ésser fora, la muller va cridar els mossos i els va manar que a corre-cuita seguessin el gran bladar que campejava pels immensos camps de llurs heretats. Els servents restaren tots sorpresos, puix que el blat era verd, que no se’n podia aprofitar ni un gra i tot s’hauria de llençar. La mestressa féu ús de la seva autoritat i va repetir imperiosament el manament, que tots els servents van complir esborronats.

Quan el marit va tornar i va trobar tot el blat segat, es desesperà i s’indignà tant contra la seva dona, que, sense recordar-se del que li havia promès quan es van casar, li va dir iradament: «Ja no hauries d’ésser dona d’aigua!». Així que va haver dit aquestes paraules, la seva esposa va desaparèixer pels aires i en un moment la va perdre de vista. Al cap de poca estona es va presentar una nuvolada tan fosca i espessa, que en ple dia semblava talment que fos de nit. Ben aviat va desencadenar-se una tempestat i una pedregada terrible que no va deixar ni una sola espiga i va arrasar totes les collites. Aleshores el pagès va comprendre que la seva esposa havia obrat bé. Com a dona d’aigua que era, coneixia les coses de l’aigua, i va preveure la gran tempestat que s’acostava i l’estrall que havia de fer. Com a mesura de sàvia prudència i bon govern havia considerat preferible segar les espigues per poder-ne aprofitar la palla, encara que hagués de llençar el blat, abans de perdre-ho tot. El marit va penedir-se molt d’haver ofès la seva muller.

Desitjós que la seva esposa tornés a la llar conjugal, el pagès pujava al Canigó i cercava els paratges més freqüentats per les goges, per tal de veure si la trobava o si en veia alguna altra que li’n pogués donar raó. Mai no en va veure ni una per a remei. Heus ací que un dia va reparar que la seva mainada anaven molt ben pentinats i endreçats. Els preguntà qui els endegava i van contestar que cada dia els anava a veure llur mare i els rentava i vestia i els pentinava amb una pinteta d’or. El pare els va dir que li demanessin, sobretot, que no se n’anés i que restés a casa amb ells. La mainada prou ho van fer, però la mare no se’ls va pas escoltar. Els vestia, els rentava, els pentinava; els feia un petó i se’n tornava fins l’endemà. El pare els va aconsellar que mentre els pentinés li clavessin una agulla que unís les seves faldilles amb els vestidets d’ells, per tal que no es pogués escapar en trobar-se lligada amb els fills, i que aleshores el cridessin a ell. Els infants així ho van fer. La mare, però, en sentir que la mainada cridaven el pare, va fugir corrents, fent seguir els seus fillets. El marit no va saber res d’ells. I així restà sense esposa i sense fills.

Les ferrenyes fraus del Canigó també eren poblades per simiots, éssers estranys amb la testa coronada per banyasses molt llargues i recargolades, de barba llarga fins als genolls i gruixuda i de pèls aspres i erectes. Tots ells eren coberts de pèl i vivien pels arbres, per damunt dels quals saltaven amb una gran agilitat. Conten que ells es tenien per humans i per normals i que miraven la gent com a dimonis o éssers estranys i esperits malignes. Mentre ells vivien al ras, enfilats pels arbres més alterosos i cepats del bosc, llur rei tenia per palau una mala barracota rònega i miserable. Una nit un vianant que es va perdre per les fraus de la muntanya va trucar a la barraca i li va demanar posada per aquella nit. El rei dels simiots el va acollir amb molta hospitalitat. Com que feia molt de fred, el vianant no parava de bufar-se els dits per tal d’escalfar-se’ls. El simiot va restar tot sorprès del sistema, que va considerar com un art de meravella. Per tal de regalar el seu hoste, el rei li va fer escalfar una olla d’aigua ben calenta perquè pogués beure i fer-se passar el fred. L’aigua gairebé bullia i era impossible beure’n una gota sense fer-la refredar. I el desconegut, perquè es refredés, no parava de bufar. El simiot restà tot sorprès de l’acció del seu hoste. No es va explicar que amb el buf pogués escalfar allò que era fred i refredar allò que cremava. Considerà el nou vingut com un bruixot o com un diable i no li volgué donar més acolliment. El rei va fer saber el cas als seus vassalls, entre els quals es va estendre l’opinió del cabdill.

Mentre els simiots vivien pels cims més enlairats del Canigó, llur acció no era sentida per la terra plana. Malauradament, però, més endavant, baixaren al pla, on van caure com una plaga terrible. Arbre on s’enfilaven restava mort; fruit o conreu que tocaven esdevenia com rostit i no feia res més de bo; tot el bestiar es moria. D e nits baixaven per la xemeneia i es posaven per les cases, i sembraven l’angúnia, la desolació i la mort.

Molt aviat la pesta, la fam i la misèria van envair el país. La vida es féu impossible pels homes i per les bèsties, fins que el rector d’Arlés de Tec, que s’anomenava Arnús, va anar a Roma a cercar els cossos dels sants Abdó i Senén, la presència dels quals esquivà tota aquella feram, i la pau i la tranquil·litat retornaren a les llars atribolades. Des d’aleshores que no s’ha vist cap més simiot ni se n’ha sentit parlar més.

La fundació del monestir de Sant Martí del Canigó s’explica de dues maneres ben diferents. Quan els moros van envair la part baixa del Rosselló i van cremar Elna, el comte Jofre de Cerdanya, que era un dels cavallers més influents i de més prestigi d’aquella rodalia, va aplegar un gran contingent de guerrers i entaulà una fera lluita contra els invasors. El seu nebot, fill d’una seva germana, anomenat Bernat de Cerdanya, sense dir-ne res a l’oncle, va menar també forta batalla contra els moros, que malauradament perdé. La derrota va segar la vida a molts catalans i posà en greu perill la sort i l’esdevenidor de la terra. Quan el comte Jofre va saber-ho i s’adonà de la situació compromesa en què l’havia posat la lleugeresa del jove cavaller, el va cercar per esbravar en ell la seva fúria. Diuen que trobà el minyó dins de l’església d’un monestir benedictí que aleshores s’aixecava a Costoges. El jove cavaller estava abraçat a una imatge del Sant Crist en acte de penitència pel mal pas que havia donat. Foll d’ira el comte, sense adonar-se del sagrat del lloc, ventà cop d’espasa al seu nebot, la sang del qual va esquitxar i tacar la imatge.

Hi ha versions de la llegenda que expliquen que Bernat de Cerdanya era orfe de pare. El seu oncle va apoderar-se de tot el seu patrimoni i en trobar-se oncle i nebot dins del temple aquest va tractar el comte de lladre. El cavaller, irat, envestí el nebot, que va abraçar-se a una imatge de sant Martí, i, sense respectar el sagrat del temple ni de la imatge, li ventà coltellada i el va matar. Per aquest sacrilegi l’església fou closa al culte. Un monjo i el comte van anar aleshores a Roma, el primer per demanar instruccions quant a la regla a seguir i el comte per implorar el perdó. El papa Sergi V va disposar que els monjos fessin beneir altra vegada el temple i que no el tornessin a obrir al culte fins després.

Al comte, li imposà la penitència d’abandonar l’exercici de les armes, de fundar un monestir dedicat a sant Martí, en desgreuge d’haver-lo ofès, i de lliurar-se a la vida d’oració per sempre.

El cavaller tornà al Pirineu, va abandonar el seu castell, que segons uns tenia a Angostrina o, segons altres, a Querforadat, i féu aixecar un monestir al cor del Canigó, on es retirà per expiar el seu crim sacríleg. Es féu construir una cel·la al campanar, de quatre metres quadrats, molt baixa de sostre i sense cap finestra ni obertura. Allí es passava el dia en constant oració, fora de les hores que la comunitat oficiava a l’església. Mai més no va sortir del monestir i ben poques vegades va arribar fins a la claustra. La seva esposa es va retirar amb ell a fer vida monacal i no el va deixar mai per res; va morir primer que el comte, i aleshores ell es va fer monjo, amb la condició que mai no podria ésser abat. El monestir fou ocupat per la mateixa comunitat benedictina del convent de Costoges, on el comte va pecar.

Part defora del monestir i tocant a les parets de la construcció, hi ha una fossa que marca justa la figura del cos humà, oberta dins de la roca viva. Segons tradició, servia de dormidor del comte, i ell mateix la va buidar justa a la seva mida per tal de no poder-se moure ni manejar per res mentre dormís, amb la intenció de fer més dura la penitència.

Hi ha versions de la llegenda que diuen que el crim fou fet, no a Costoges, sinó a Angostrina, on encara es conserva una gran taca de sang del cavaller Bernat de Cerdanya, damunt d’una roca, al voltant de la qual s’aixecava el monestir, enderrocat i destruït fa anys.

Heus ací que el comte Tallaferro, senyor del Rosselló i la Cerdanya, tenia un fill que era un brau minyó anomenat Gentil. Quan arribà a l’edat per a poder guerrejar, fou nomenat cavaller pel seu oncle, el comte Guifré. La cerimònia va fer-se amb tota la pompa i la solemnitat que hom solia donar a aquests actes, tractant-se sobretot de persones de tan alta nissaga. Van assistir-hi molts vassalls del comte, sobretot pastors i pastoretes dels que paixien llurs ramades pels alterosos cims del Canigó. Entre les pastoretes n’hi havia una d’una singular bellesa, xamosa com cap d’altra, que va emportar-se les mirades del jove cavaller Gentil, que ben aviat se’n va sentir agradat.

I fou el cas que, mentre tothom vessava de goig i d’alegria, enmig de les músiques de la festa, van arribar uns camperols que, corrent i adalerats, feren saber al comte que els moros havien desembarcat a la platja d’Arlés i que, aplegats en un exèrcit poderós, es preparaven per entrar terra endins. Els dos germans Guifré i Tallaferro, encesos per la ira i per l’afany de combatre els sarraïns i de defensar la terra de la invasió dels musulmans, decidiren agafar les armes. Van demanar als altres cavallers que eren presents a la festa, que fessin tocar els corns de guerra per llurs pagesies i en poc temps aplegaren una gran host que, brava i valenta, va sortir a deturar els moros.

El jove Gentil, corprès per la mirada de la noia que l’havia enamorat, no es va adonar de res del que passava, puix convidat per ella se n’havia anat a trescar muntanya amunt, enmig de les prades i de les boscúries. En vesprejar es van perdre per entre les fraus de la muntanya del magne Canigó, i el fadrí, p o c avesat a rondar per aquells roquissers, va sentir-se fadigat i s’adormí als braços de la bella pastora.

Quan va despertar-se es trobà en un món de meravella. La seva bonica pastoreta s’havia transformat en una goja radiant de formosor que a fi d’encisar-lo volgué presentar-se a la festa vestida humilment. Ara anava vestida amb les gales que només poden portar les goges, d’una riquesa i d’un esplendor enlluernadores. Era la gran goja Griselda, reina i senyora de totes les encantades del Canigó.

Totes les goges feren cor, companyia i seguici a llur reina i van omplir de gràcies i d’atencions a la jove parella. Griselda va conduir el seu enamorat pels palaus immensos que posseïa sota les aigües dels estanys i el féu passar, per les sales amplíssimes, que vessaven claror i irradiaven riquesa i on els esperaven milers d’altres goges amb arpes i instruments harmoniosos que sonaven sense repòs per tal de fer més agradosa al cavaller la visita per aquelles mansions, de les quals havia d’ésser ben aviat senyor, si no refusava les esposalles amb la gran reina Griselda. El jove Gentil restà encisat de tanta meravella i per moments se sentia més enamorat.

En sortir del palau reial, van trobar la magna carrossa que els esperava, tota d’or i d’argent, cosida de perles i de diamants i tirada per set daines blanques com la llet. Tot un estol d’encantades les varen cavalcar i van menar la carrossa a fer un bell viatge per totes les terres que es dominen des del cim més alt del Canigó, per tots els vells comtats de Catalunya i del Rosselló, per l’Ariège, per l’Aude, per Foix i la Bigorra. La carrossa no tocava pas al sòl. Les daines que la tiraven eren tan lleugeres, que de tant córrer la feien volar. Per arreu on passaven sortien les encantades que hi vivien, seguides de llurs grans corts de vassalles, i els saludaven, embadalides de tanta bellesa i magnificència.

Gentil, encisat d’amor, es disposà tot seguit a casar-se amb l’encantada Griselda, sense recordar-se dels seus ni de que acabava d’ésser anomenat cavaller; tampoc arribà a saber que els moros amb una gran nau tractaven d’emparar-se del país.

Les encantades filles i vassalles de Griselda, al so de clarins i de corns, van difondre la nova de les noces del cavaller amb la reina de les aigües dolces del Canigó. Totes les altres goges es disposaren a honrar la seva companya en rics presents: la goja de Lanós, la de Ribes, la de Carançà, la d’Engolasters i totes les altres dels estanys de l’ample Pirineu. L’una li féu present de l’anell; l’altra, del mantell, l’altra, de la corona i de la flor de tarongina. Tota la muntanya es va enriolar i es va vestir de festa per tal de celebrar la magna cerimònia de les noces.

I heus ací que els moros, que eren molts i molt forts, van empènyer les hosts del comte terra endins i Guifré i Tallafero anaven reculant, ben refiats que en arribar a la vall del Tec trobarien el cavaller Gentil, que, amb la host que hauria pogut aplegar dels pagesos rerassegats, els aniria a ajudar, i entre tots podrien deturar l’empenta abassegadora dels sarraïns, que, com una allau de fera impetuosa, anaven avançant. Les esperances resultaren fallides, car per enlloc no va comparèixer ni el novell cavaller ni la host que hauria pogut aplegar.

El comte Guifré, que s’havia adonat dels ulls d’enamorament amb què es miraven el seu nebot i la pastoreta que havia acudit a presenciar la cerimònia del seu armament, es va témer el que havia passat. Furiós, va enfilar-se fins a l’estany on va arribar al precís moment que la jove i galant parella es disposava a unir-se en solemnes esposalles. Guifré, foll d’ira en veure que Gentil s’havia deixat seduir per l’amor en moments tan greus per a la llibertat de la terra, sense saber el que es feia es va abalançar damunt del seu nebot i el va precipitar timba avall. Griselda, tota esborronada, va manar a les seves vassalles que correguessin a cercar-lo al fons de l’abisme. Un estol de garrides encantades van complir adalerades la indicació de llur reina i portaren el cos del pobre cavaller mort a causa de la caiguda.

Afectada per tan greu esdeveniment la reina Griselda va sentir-se talment ferida, que cuidà morir. Enfellonida, va aixecar el vol, i fugí seguida de totes les seves filles. Mai més no s’ha sabut res d’ella n’hi s’ha vist cap més encantada per tot el Canigó.

Guifré va manar al petit grup de gent que li restava que toquessin el corn ençà i enllà i que llancessin als quatre vents els sons més forts i aguts que poguessin, cridant la gent per tal que s’apressessin per defensar la terra de la fúria musulmana. De pertot arreu van fer-hi cap pagesos armats, disposats a lluitar contra la moraima. Va aplegar un fort exèrcit i va córrer a cercar el seu germà per ajudar-lo.

Fou el cas que, mentre ell havia anat en cerca de Gentil, Tallaferro, amb la poca gent que li restava, havia reaccionat, prenent avantatge als moros i els havia retuts amb tanta fúria, que, presos per la por, van emprendre la reculada fins a Argelés, ben disposats a tornar a embarcar. El comte, que els endevinava les intencions, va destacar un escamot dels seus guerrers més braus, els quals, coneixedors de les tresqueres, van guanyar l’avantatge als sarraïns, i arribaren a la platja primer que ells, on calaren foc a les galeres mores. Quan les desferres de l’exèrcit àrab van arribar a la platja per tornar-se’n cap a llur terra, es van trobar les naus enceses. El comte Tallaferro, que amb la seva gent els seguia de molt a prop, els va caure al damunt i no en va deixar cap. La victòria no podia ésser més gran. Ni una sola mitja lluna trepitjava el sòl de la pàtria profanada.

Passades les angúnies de la brega, Tallaferro volgué abraçar el seu fill. Ignorant que no havia pres part en la lluita, preguntà al seu germà com s’havia portat en la masega i si havia fet bon honora les armes que li havien estat confiades tot just en començar la guerra. Guifré, atordit, no sabia com explicar-li que ell, en un rapte l’havia precipitat d’ira, cingle avall. Temia la indignació del seu germà i també haver-li de declarar el que havia passat. No pogué evitar, però, la confessió de la veritat i ho féu amb el cor ben estret de temença. El comte Tallaferro, amb els ulls plens de llàgrimes per la pèrdua del fill, que tant estimava, abraçà el seu germà, car, malgrat tot, va pesar més en ell el goig del deure acomplert i el triomf damunt la moraima, que la pèrdua del fill.

El comte Guifré volgué expiar per sempre el seu crim i en la frau aleshores més agresta i emboscada del Canigó va fundar un monestir dedicat a sant Martí, patró dels cavallers. Se’n va fer abat i sempre més observà vida de penitència. La comtessa, esposa seva, va brodar amb or i argent unes riques tovalles per a la mesa de l’altar, que s’han conservat gairebé fins als nostres temps.

Segons una altra tradició, la dedicació del monestir a sant Martí fou deguda al fet d’haver passat aquest sant una temporada per les fraus del Canigó. Ací fou, segons veu popular, on va produir-se el miracle de l’estiuet de sant Martí.

El diable se sentia envejós de la gran virtut del sant, i desesperat perquè conduïa tantes ànimes pel camí del bé volgué fer-lo perdre. Un dia d’una gran glaçada, que el sant anava de camí, dalt de cavall, se li va presentar el diable sota l’hàbit de captaire, mig nu i tremolant de fred, que semblava talment que cuidés morir. Va allargar la mà al sant i li demanà abrigall. Aquest es tragué la capa que portava i amb l’espasa de soldat la va partir pel mig i en lliurà la meitat al captaire. El diable esperava que, amb la gran gelor que feia i el poc abrigall amb què va restar, el sant moriria. I no va ésser així. Déu, que vetllava pel sant, va fer abonançar el temps; el fred i la gelor van minvar. Va sortir un sol confortador, el glaç es va fondre i la temperatura es féu benigne i suportable. I, com a record etern, cada any pel mateix temps s’ha reproduït el fenomen, que hom qualifica d’«estiuet de sant Martí».

Una altra tradició compta l’origen de l’estiuet ben altrament. Sant Martí anava de camí. Al peu del Canigó se li va fer de nit. Va trucar en una casa de pagès i demanà posada per aquella nit. Acollit afablement, tot sopant van fer conversa dels conreus i de les collites. Aquella bona gent es dolien de les fredorades tan fortes i primerenques, que mataven els esplets, perquè eren febles i no tenien prou resistència per a suportar les gelades. La rigor del temps els feia perdre, en un moment, el fruit de llurs suors i les esperances de tant de temps de treballar. El sant es va compadir dels pobres pagesos puix va creure que tenien raó. En agraïment a la bona acollida que li havien dispensat i a la posada generosa que li havien ofert, amb la gràcia divina de què estava dotat va fer que cada any, després de les primeres rigors tardorals, la temperatura pugés per tal que els conreus poguessin revenir i prendre prou ufana per a poder resistir les fredors hivernals.

Aquesta mateixa llegenda, hom també la localitza en una pagesia dels afores de Barcelona, en terme de Sant Martí de Provençals, i, segons la tradició, ella fou l’origen del nom de la població, car el veïnat pagès, agraït al sant pel gran servei que els havia fet, li van dedicar l’església i el van prendre per patró.

Conta una altra tradició que dos subjectes van fer un servei excepcional i rellevant al sant. La veu popular no diu en què consistí. Aquest, per premiar-los, els digué que demanessin allò que volguessin i que a l’instant en podrien fruir i que aquell dels dos que no demanés res obtindria el doble del que hagués demanat el seu company.

Tant el sant com els seus afavorits van creure que els havia concedit una gràcia excepcional, de la qual podrien obtenir profits i dons sense mesura; però no fou pas així. Molt aviat els dos agraciats es van adonar que per ben explotar la gràcia era preferible esperar que demanés el company, i així l’altre n’obtindria el doble. Es van passar anys i més anys atiant-se l’un a l’altre perquè demanés. L’enveja els rosegava el cor i esdevingueren esclaus de l’avarícia. El caràcter se’ls va endurir i es van tornar ferotges, sense altre afany que el d’acusar al company perquè no demanava res amb tant com podia demanar.

Així es van fer vells. A la joventut florida i plena de vida va succeir la vellesa xacrosa i abatuda, minada per l’enveja, quan tan rics i feliços haurien pogut ésser. Després d’una llarga vida d’agror, en veure’s gairebé la mort al damunt, un dels dos agraciats es va decidir a fer ús del do. Demanà perdre un ull. A l’instant restà borni i el seu company, com que havia de percebre el doble que ell, restà cec. Heus ací com van convertir en un mal allò que els hauria pogut ésser un gran bé.

Hom diu que aquesta tradició va donar origen a la dita, corrent en moltes llengües romàniques: «Treure’s un ull perquè un altre resti cec».

Una altra tradició conta que el diable, envejós de la gran fama del sant, el volia confondre, i un dia el va desafiar a veure qui dels dos faria damunt de la volta del cel un arc més bonic i més atrevit. El sant, per treure’s el diable del davant, va admetre el repte. Féu un arc de vidre de cara al sol, servint-se de vidre de set colors. L’obra, com a vinguda de mà de sant, va resultar d’una gran magnificència i d’una bellesa sense parió. El diable va emprar glaç; en veure que el sant li donava diferents colors, el volgué imitar i el pintà. El glaç no li prengué el color; va restar pàl·lid i deslluït i, com que no tenia la consistència del vidre, aviat es va desfer, mentre que el del sant restà brillant i esplendent, sota la volta del cel.

En record i commemoració d’aquest triomf de sant Martí damunt el diable, sempre més, quan una part del cel ha estat ennuvolada i a l’altra ha lluït el sol, s’ha dibuixat damunt dels núvols el gran arc, dit de sant Martí perquè ell el va crear. A voltes, quan el diable se n’adona, mogut pel despit vol també imitar al sant creador de tal prodigi, i erigeix el seu arc, però sempre és més petit que aquell, està per sota del d’ell, és més pàl·lid i boirós de color i no es manté tanta estona radiant, cau i es desrà més ràpidament.

La presència de l’arc de sant Martí per damunt del Canigó és vista amb bons ulls per la pagesia rossellonesa, que la interpreta com una prova que el sant encara vetlla per ella com quan va fer amainar la temperatura per afavorir els conreus. L’arc de sant Martí en aquella direcció és anunci de pluja:

Conten també que el diable una vegada es volgué fer seves les ànimes dels pagesos rossellonesos. Va menar un gran ramat de porcs de l’infern, grassos i regalats com mai no se n’haguessin vistos de semblants, i els va donar a tots els pagesos que li’n van demanar. A tots els va dir que al cap d’un quan temps hi passaria per tal que li diguessin les nou veritats; que, si les hi sabien dir, el porc restava ben seu; altrament, els diria com ho havien de fer per pagar-l’hi, amb l’intent de demanar-los l’ànima.

Passada una temporada, el diable va presentar-se a casa del pagès més ric de la contrada per tal de saldar comptes. Sant Martí, que sabia prou bé les intencions del diable, es va amagar darrera de la porta i anà responent les nou preguntes que va fer en Banyeta al pagès. El sant i el diable van sostenir el diàleg següent:

—Tu, bon pagès, digue-me’n una.

—Més brillant és el sol que la lluna.

—Tu, bon pagès, digue-me’n dos.

—La casa on no hi ha pa no pot criar gos.

—Tu, bon pagès, digue-me’n tres.

—Bossa buida, no fa pes.

—Tu, bon pagès, digue-me’n quatre.

—Hom ha de segar abans de batre.

—Tu, bon pagès, digue-me’n cinc.

—Bossa buida no fa dring.

—Tu, bon pagès, digue-me’n sis.

—Més val menjar pa d’ordi que de panís.

—Tu, bon pagès, digue-me’n set.

—És més bon jugador el que guanya que el que perd.

—Tu, bon pagès, digue-me’n vuit.

—Fa de mal anar a missa amb el ventre buit.

—I tu, bon pagès, digue-me’n nou.

—Bon dia és el que plou si no pedrega.

El diable va restar amb la cua entre cames, puix que tenia per ben segur que, aquelles veritats, ningú més que ell no les sabia. Va endevinar que sant Martí havia volgut protegir al pagès. Mirà per l’escletxa de la porta, i, en veure el sant amagat darrera, exclamà tot fugint:

Heus ací que un parell de lladregots, penedits de llurs grans malifetes, van decidir d’anar a fer penitència a les asprors del Canigó. Però la vida ascètica i solitària no era per a ells, i van deixar-se portar per la temptació de tornar a la mala vida. Convingueren abandonar la muntanya i, com que no tenien ni un maravedís, decidiren robar el primer que trobarien. Així que es van posar en ruta muntanya avall, van topar-se amb sant Martí i el van deturar al crit de: «Diners o la vida». El sant els digué que no duia ni un miserable diner al damunt; però que, ja que felicitat esperaven dels diners, els en donaria sense tenir-ne. Dit això, va beneir uns pedruscalls d’allí a la vora i a l’instant van tornar-se brillants i massissos crostons d’or, la vista dels quals va enlluernar els lladres.

Sant Martí va seguir la seva via. Els lladres, davant tanta riquesa ni saberen quin partit prendre. Van convenir enterrar aquell immens tresor en un paratge ben secret de la muntanya i, mentrestant, rumiarien con el podrien invertir. De moment, però, van acordar fer un bon àpat per tal de celebrar la gran fortuna. Decidiren que un dels dos anés fins a Perpinyà per comprar bona cosa de menjar per poder ben xalar-se.

Però heus ací que foren rosegats pel corc de l’enveja. Haver-se de partir aquella immensa fortuna els dolia, i l’un i l’altre es van fer el propòsit de matar el company per tal de no haver-se de partir el tresor. El que va anar a poblat va emmetzinar el menjar que duia, perquè, en menjar-ne, l’altre morís com un cuc. El que s’havia esperat a la muntanya es va amagar darrera d’una roca, i, així que va veure que arribava el company, se li va tirar al damunt i el va cosir a coltellades, fins que el va deixar estès i ben mort. Joiós pel goig de no haver-se de partir la riquesa amb ningú, ho volgué celebrar menjant-se ell sol allò que el company havia portat per a tots dos, i ben aviat va sentir l’efecte de les metzines i morí enmig de terribles contorsions.

Les pedres tornades or restaren allí abandonades, ben a la vora dels cadàvers dels dos malfactors. Uns quants dies més tard tornà a passar per allí sant Martí i trobà els cossos dels dos lladres. El taumaturg beneí novament el pedregall, que va tornar a prendre la seva forma normal, i seguí la seva via tot pensant que només la sublimitat divina podia superar les passions terrenes.

Vora de l’estanyol de la Portella hi ha un gran pedregall que els pastors assenyalen com el que sant Martí va beneir i va convertir en or, segons ens explica la llegenda.

La vall del Cadí havia estat cau de goges i d’encantades que dominaven tot el Canigó i que s’escampaven per tota la rodalia. Habitaven sumptuosos palaus oberts en la roca viva, el guardià dels quals era un drac monstruós i ferotge que així que s’acostava algú a la vall, sortia, obrint una boca immensa, eriçades les escates com puntes de llança i bramulant de manera esfereïdora. Ningú no havia gosat mai ni acostar-se, de molt lluny, pels verals per on campejava.

Hom explica de les encantades que cada vegada que estenien bugada, feien aixecar unes nuvolades negres i altes fins a tapar el sol, de tal manera que en ple migdia semblava talment mitjanit. Aquelles nuvolades es desfeien en tempestes terribles que ho inundaven tot i en pedregades que arrasaven els conreus i feien la vida impossible per les contrades veïnes del Rosselló, de la Cerdanya i de l’Empordà.

Un sant home d’Arles, anomenat Guillem, volgué fer vida de penitència i va escollir el Canigó per retirar-se del món. Així que va emprendre la pujada de la muntanya, es promogué un gran aldarull entre les encantades que volien ésser soles i senyores en llurs dominis. I per tal de dificultar l’accés a l’intrús determinaren desencadenar una gran tempesta, la més forta que mai haguessin pogut congriar, estenent a l’objecte tota llur roba al sol. Ben aviat les nuvolades més espesses van envair tota la part baixa del Canigó, seguit d’un esfereïdor espetec de trons i llamps. Malgrat tot, l’anacoreta, guiat per un àngel, no es desdigué del seu propòsit i seguí el camí. Aleshores les encantades determinaren fer sortir el drac, ferotge i monstruós, bramulant tan terriblement que el sant varó per un moment dubtà de tirar endavant. Però el seu àngel protector li va lliurar una espasa de foc per a què pogués fer-li front. I conten que n’hi féu tant que el drac, estemordit, reculà, i empaitat sens descans caigué al peu del cingle de Balaig.

El braó i el coratge del sant home i la pèrdua de llur gran defensor van esverar les goges i encantades, fins al punt de fer-les-hi abandonar els palaus encisats, on vivien amb totes llurs riqueses i tresors, i fugiren a la desbandada, sense esma ni delit per a cercar un indret on refugiar-se en conjunt i construir una altra ciutat. Una gran part d’elles es van precipitar pels gorgs i encara viuen sota de les aigües, mentre que d’altres es van escampar i disgregar. El terrible drac encara jeu amagat sota el tou de la congesta del cingle de Balaig. Sempre que es produeix una tempesta, reviu i bramula de ràbia pel domini perdut, de dolor pel mal sofert i de fellonia en veure que la creu va triomfar damunt seu.

En certa ocasió sant Guillem intentà aixecar-se una ermita en terme de Corçaví. Als corçavinencs, no els va caure en gràcia el veïnatge de l’ermita, i per desfogar llur malhumor, de nit li destruïen i aterraven tota la feina que el sant feia de dia. Essent així, l’ermità no volgué establir-se en un paratge on els veïns no el veien amb bons ulls i emprengué el camí d’un altre indret. En anar-se’n es girà cap a la població inhospitalària i la va anatematitzar amb aquests mots:

El penitent va anar a aixecar la seva ermita a Combret. Per efecte de la seva gran penitència el cel va afavorir-lo en aquesta obra. Les pedres totes soles deixaven el sòl on havien romàs centenars d’anys i caminaven per elles mateixes fins a arribar al planell on el devot volia pujar l’ermita i per elles mateixes també es disposaven i arrengleraven per formar les parets i les voltes de la construcció.

La capelleta fou així feta per gràcia del cel i es pot dir que ella tota sola va aixecar-se. Per a completar l’obra mancava la campana. L’ermità va anar a una de les moltes fargues que antigament treballaven aquella rodalia i va demanar als fargaires si li volien fer una per campana per l’amor de Déu. Li van contestar que no coneixien Déu ni sabien qui era, que no es podien entretenir, i que, si volia una campana, ell mateix se la fes. L’ermità anà aleshores al raig del metall fos, en va agafar uns quants grapats amb les mans i va pastar una campana en forma de mitra. Els fargaires, meravellats, comprengueren que se les havien amb un sant i es van convertir.

Carregat amb la campana a coll, l’ermità va passar per la vora d’una era on hi havia uns batedors que batollaven el blat. Els va demanar que li’n donessin sols una almosta per l’amor de Déu. En veure’l tan carregat amb la campana, li van dir que si no anava prou carregat, agafés el blat que pogués portar. L’ermità omplí de blat el buc de la campana, i n’hi va cabre tant com cent vegades el que hi podia cabre. Els batedors van restar sense ni un gra, i més n’hi hagués hagut, puix que la campana no va resultar pas plena. I tots es van avergonyir d’haver fet befa de l’ermità.

Com si portés una palla lleugera, l’ermità va fer cap a la seva ermita, penjà la campana i va omplir l’ermita de blat, del qual en tingué per a fer-ne pa per mentre va viure. A la campana, encara s’hi veuen les ditades ben marcades, que recorden que fou feta amb les mans.

L’ermità Guillem mai no es va moure per res de la seva ermita, ni, per tant, baixava a poblat. Vivia completament aïllat del món i es passava anys sense veure persona nada. Visqué tota la vida de pa pastat amb el blat recollit amb la campana. Les daines i els cabirols baixaven afanyosos de la muntanya per oferir-li llur llet, que, junt amb el pa, va ésser el seu únic aliment de sempre. Per la seva gran virtut fou elevat a la categoria de sant i és conegut per sant Guillem de Combret.

El comte Otger, capitost de la reconquesta, va fer la seva gran campanya contra els sarraïns amb una espasa que havia rebut de mans del cavaller sant Jordi. El seu tremp era tal, que tallava el ferro com si hagués estat aigua. El gran capitost, va morir en braços de l’avi de sant Guillem, al qual va deixar la seva espasa i li encarregà que la dongués a aquell cavaller que fos prou valent per a brandar-la contra els moros, si mai per mai la pàtria tornava a estar en perill.

Aquesta espasa va passar en mans del sant home Guillem, que la va guardar curosament.

Quan s’ha de produir un cataclisme, molt especialment una guerra, la campana de l’ermita de sant Guillem de Combret toca sola i el seu toc pren una ressonància tan forta, que se sent a moltes i moltes hores de distància. Llavors de la invasió dels sarraïns, va tocar amb tanta força, que va sentir-se de tot el Pirineu.

En veure la terra en perill, l’ermità va cridar al comte Tallaferro i li va lliurar l’espasa d’Otger amb l’encàrrec de que la fes servir amb ardidesa contra els sarraïns infidels. El cavaller va rebre l’espasa i jurà al sant fer-se digne de l’herència sagrada que li confiava, i arribat el moment es posà al davant dels braus guerrers catalans i va envestir els moros amb tant de braó que aviat els féu fugir del terrer català.

El cavaller prengué el nom de la condició meravellosa de la seva espasa, de tallar el ferro.

Hom diu que les goges que es van capbussar pels gorgs de la vora de l’ermita de sant Guillem, quan fa temps que no han sentit el so meravellós de la campana, treuen el cap de la fondalada per veure si l’ermita ja s’ha enfonsat, car esperen que desaparegui per tornar a llurs palaus encantats, recobrar les riqueses, encara subsistents, fer reviure el drac amb el seu poder i tornar-lo a tenir per guardià de llur reialme.

Una part de les goges escapades del cim del Canigó es van deturar pels voltants de Rià, al Rosselló, i van posar-se damunt d’unes grans alzines mil·lenàries, potser les més grosses i ufanoses de tota la Catalunya de França. Des d’allí s’escampaven per la rodalia i feien tant mal com podien a la pobra gent: els esguerraven les collites, els desbarataven els ramats i sembraven la pesta i la fam per fer-se passar la ràbia de llur derrota per part de sant Guillem. Els pagesos les havien empaitades moltes vegades, proveïts de tota mena d’armes i d’eines; però, en arribar a les alzines, se’ls amagaven entre el fullatge, tan atapeït, que no era pas possible d’albirar-ne ni una, i, desolats, se n’havien de tornar, enmig de les rialles i de les befes de les goges.

Heus ací que un dia, una de les alzines, la més vella de totes, que venia a ésser com la mare de les altres, va queixar-se d’haver de servir d’encobridora de les malifetes de les goges, que no els portaven més que antipaties i malvolences de la gent d’aquells verals, que sentia contra elles el mateix odi que per les encantades.

L’actitud de l’alzina vella va irritar tant les goges, que decidiren cercar un altre refugi i fugiren d’aquells paratges. Abans, però, volent agrair-los l’hospitalitat que els havien donat durant tants anys, els van preguntar quin do volien, puix que concedirien a totes allò que volguessin, menys a l’alzina vella, que s’havia girat contra elles.

Les alzines cregueren arribada l’ocasió de millorar llur condició i demanaren a cor què vols. Una va dir que li hauria agradat tenir les fulles d’or perquè lluïssin força, a la claror del sol; una altra, que les hauria volgudes de vidre, perquè fossin transparents, i una altra, que estava molt amoïnada pel gust amargant de les seves fulles, va demanar que els fes tenir la dolçor de la mel.

Les goges les van escoltar i els concediren la gràcia de tenir fulles d’or, de vidre i ben dolces, a totes menys a l’alzina vella. Seguidament van aixecar el vol i se’n van anar no se sap a on.

Les alzines van restar totes cofoies i tot era fer babarotes a la pobra vella, que havia sentit escrúpol de compartir la dolenteria de les goges. Però heus ací que, en girar-se una mica de vent, va fer somoure les fulles de vidre, que en copejar-se les unes a les altres es van rompre i caigueren a terra esbocinades, restant l’arbre mig despullat. Aviat van passar per allí a la vora una colla de lladregots que es van arrecerar a l’alzinar. Van adonar-se que les fulles de moltes alzines eren d’or, s’enfilaren tronc amunt i les van robar totes. No van trigar gaire a escaure’s per allí uns pastors que menaven uns grans ramats de cabres; una d’elles va trobar una fulla a terra i se la va menjar. En assaborir-la li resultà tan dolça, que de cap manera no se’n volgué anar, i tot era donar entenent que en volia més. Els pastors van fer caure les poques fulles que restaven, que eren les de mel, i en un tancar i obrir d’ulls les cabres no se’n van deixar ni una.

I heus ací com l’enveja i el desagraïment envers llur mare van costar ben cars a les alzines. La vella encara perdura ufana al costat de les seves filles, pelades i sense fulles, car, com que les van perdre fora de saba, no rebrotaren, i d’altra banda les goges els concediren el do de tenir les fulles que van voler, però no que els rebrotessin quan els caurien.

La vella alzina de Rià s’aixeca gallarda a l’entrada d’aquest poblet i és coneguda per tota la gent de la rodalia, que en sap prou bé la història.