El tarter del maneirons
SITUAT en terme de la Guàrdia, de Taús, d’aquest monument megalític obra dels maneirons, se n’explica la següent pintoresca història.
Hi havia un ric senyor que posseïa una capseta de maneirons. Sempre la duia al damunt fins per a dormir. Un dia que anava de viatge amb un seu criat volgué beure aigua en una font. Per por que no li caigués la capsa a l’aigua se la tragué de la butxaca i la deixà damunt d’una pedra. No es recordà d’agafar-la i el seu servent se n’apoderà. Quan estigué sol l’obrí i a l’instant en sortí una espessa volada de maneirons, que li preguntaren amb gran insistència i cridòria: —Què farem? què direm?—. El servent els manà fer una casa, que passat un segon ja estava llesta. I una altra vegada li fou demanada feina nova: els manà rectificar el corrent d’un riu. I en un altre instant restà rectificat. Novament: —Què farem? què direm?—. El nou propietari no sabia quina feina manar-los, i els digué que reunissin en un munt tot el gros i feixuc rocam de la muntanya fent-ne un tarter, i en un segon foren remogudes i trasbalsades les grosses roques. Els maneirons estaven suats i regalant aigua; però amb insistència demanaven més feina. Espantat llur nou amo, i sense saber què fer-los fer, els manà que es posessin novament dintre la capsa i restar en pau. Si no els hagués manat que s’amaguessin l’haurien matat per no haver-los donat feina. Aquesta mateixa tradició és aplicada a diversos dòlmens.
En alguns casos el poble dóna el nom genèric de tarter i claper als monuments megalítics amb un gros túmul format per curull de pedres. Moltes vegades la construcció d’aquests és atribuïda als maneirons, éssers fantàstics de singulars propietats. Són excessivament menuts, tant que dintre un canó d’agulles o dintre una capsa de tabac de polsar n’hi caben uns quants milions. Llur afany és el de fer feina amb preferència per a realitzar obres ben grosses i gairebé impossibles, com més difícils millor. Diu que neixen de la llavor d’una herba meravellosa dita herba maneironera. Qui pot aconseguir aquest vegetal i amb ell les llavors o éssers que produeix, obté grans riqueses, puix que les empreses més inversemblants són per a ells cosa fàcil.
La veu popular no està pas ben bé d’acord quant a la naturalesa d’aquests éssers prodigiosos; hi ha qui els creu homenets posseïts de la facultat de mantenir-se enlaire sense tenir ales. S’estenen en vols immensos en bellugadissa borinor i arriben a tapar la claror del sol. Per d’altres són així com una mena d’escarabatons voladors. Hi ha també qui els considera d’espècie animal, imprecisa de forma, però sempre infinitament petita.