EL cavaller Roland era un gegantàs que voltava pel Pirineu matant moros a desdir. Tenia una força hercúlia i els matava com mosques servint-se de diferents enginys. D e la seva força enorme, encara se’n conserven nombroses restes i vestigis per diferents indrets de la gran serralada. En Roland havia nascut en constel·lació, i això li donava una gràcia especial. No podia morir de nafra, i, per tant, lluitava amb la plena seguretat que no fóra mai ferit ni lacerat. També tenia la gràcia de comunicar virtut a totes les armes que prenia per seves, les quals adquirien una força ofensiva gegant i immensa, com ell mateix.

En Roland no era pas d’aquí; va venir de terres de França àvid de matar moros, quan va saber que la moraima havia arribat fins als Pirineus i que intentava traspassar-los i pujar terres amunt fins arribar qui sap a on. Quan arribà per combatre’ls es va deturar vora del castell d’Ultrera, que s’aixecava a Sureda, i per efecte del seu enorme pes de gegant, va arribar a enfonsar la roca viva. Encara avui hom pot veure, vora del cingle, la marca del seu peuàs, coneguda per «La petja de Roland». També va deixar marcada la seva petjada a les ribes del Nive i de Gaves, prop de Montore, i la gent l’anomena «El sabot de Roland».

En Roland cavalcava un cavall tan brau i tan valent com ell. N o tenia sinó un ull al mig del front i tanta força amb el morro com en podia tenir el seu ardit cavaller amb el braç. Venint de Sureda, va deturar-se a reposar als primers contraforts del Canigó, en terme d’Arles de Tec. Mentre el cavaller descansava, el seu cavall va furgar amb el morro una enorme mola de roca viva, fins a fer-hi un clot al cim, talment una naquera, que quan plou s’omple d’aigua. Era com una mena d’abeurador, on moltes vegades anava a apaivagar la set, mentre el seu amo corria d’ací i d’allà. Aquesta obra de gegant encara es conserva avui i la gent l’anomena «L’abeurador del cavall de Roland».

En Roland quan entrà en terra catalana pel pont de Ceret, va trobar que un moro, també alt i gegant, li barrava el pas si no pagava un sou, que era el tribut de pontatge que tenia establert el rei sarraí per tal de reunir cabals per a poder combatre els catalans. Ell, però, li contestà que tenia pas franc per arreu on anava i més encara per terres d’infidels, on no hi havia ni rei que el manés ni papa que l’excomuniqués, i que, encara que hagués estat de llei pagar el pontatge, no el pagaria aleshores, perquè justament venia a Catalunya per combatre’ls. El moro s’entossudí a no deixar-li el pas lliure passés el que passés. En Roland com més anava menys intent tenia de pagar, fins que es disputaren i van treure’s les espases i en Roland va matar el gegant moro.

En Roland se n’havia anat de la seva terra perquè s’havia esbatussat amb el rei, que volia penjar un seu cosí. Quan hagué mort el moro, el va despullar, li va posar el seu vestit i el va enviar a la cort del seu rei fent veure que era ell. Els seus el van passejar per tot arreu estès damunt d’una civera per tal que tothom el veiés i que creguessin que era en Roland que havia mort a mans de moros. Per tal que la gent no conegués que no era ell va desfigurar-lo ratllant-li tota la cara amb l’espasa.

En Roland va posar-se el vestit del moràs i se’n va anar amb els moros, que en veure’l tan alt i, sobretot, tan decidit, aviat el van escollir per capità, que era precisament el que ell volia. Va presentar-se al rei moro i li va dir que ell coneixia molt bé tots els camins per a entrar a França amb tota facilitat, poder-se apoderar del rei, fer-lo presoner i afegir les terres de França als dominis dels moros. El rei va restar embadalit davant la proposició i accedí a reunir un exèrcit ben poderós per escometre l’empresa.

Davant d’un gran exèrcit de moros, en Roland, va presentar-se a la ciutat del rei i li digué que, si no es volia retre, el faria agafar per la seva gent. El rei tot va espantar-se, i era allò precisament el que volia en Roland. La seva esposa i el seu cosí ja sabien que en Roland no era mort, perquè els ho havia dit un bruixot molt entès, que també els va predir que no trigaria gaire a presentar-se capitanejant un exèrcit poderós. Així que van saber que els moros havien arribat fins allí, capitanejats per un gegantàs, van comprendre que es tractava d’en Roland. El van anar a trobar i van veure que no s’havien equivocat.

En Roland es va donar per satisfet d’haver donat un disgust tan gran al rei i es disposà a destruir tot l’exèrcit moro, que amb ardits havia comandat fins aleshores. Va mudar els seus vestits de moro pels que li pertocaven i promogué una gran confusió entre els qui fins aleshores havien estat els seus guerrers, de manera que es van dividir en set o vuit partits que els uns es van abraonar contra els altres, fins que no en va restar ni un de viu. Amb aquest graciós enginy en Roland va trobar la manera d’anihilar la gran tropa mora sense que costés ni una sola gota de sang als nostres.

I heus ací que, quan no va restar res del poderós exèrcit àrab, en Roland en va armar un altre, també molt fort i poderós, que va venir a casa nostra i va acabar d’exterminar els pocs moros que hi havien restat i en quatre dies es féu amo de tota la terra. Des d’aleshores que els àrabs no han gosat tornar en so de guerra, per por de trobar-se amb el gran Roland.

No satisfet de la gran matança de moros assolida amb els seus enginys, en Roland decidí tornar al Pirineu per tal de no deixar-hi ni un sarraí. Per a combatre’ls emprava diversos elements: una espasa de virtut, anomenada «randal»; un palet immens, que utilitzava a tall de pala; un mall de ferro d’un pes enorme i una vara del mateix metall, de més de tres metres de llargada.

Una vegada el rei moro i el seu estat major planejaven una batalla arrecerats darrera una immensa roca a les muntanyes de Sule, prop de Larraun, molt enllà del Pirineu. En Roland, que voltava per l’altra vessant, en va heure esment. I, des d’aquell cantó de la roca, amb un cop d’espasa la va partir de dalt a baix, i tallà l’exèrcit enemic en dues meitats. Aquell tall immens a la roca encara avui és conegut per «La Bretxa d’en Roland». Un altre dia a Marbore, vora de Banyeres, portava pressa per a passar des de França a la Península per tal de poder atrapar un altre exèrcit moro. Per guanyar temps i no haver-se d’entretenir travessant; la muntanya, amb un cop d’espasa va fer un tall a la roca que li serví com de porta i que des d’aleshores fou anomenat «El Portilló de Roland».

Hom diu, també, que com a arma emprava una roca immensa mig aplanada, a tall de pala, amb què aixafava les tropes enemigues. I no tan sols els pobres que hi trobava sota quan la brandava, sinó que àdhuc aplanava el cim de les muntanyes. Expliquen que abans del pas d’en Roland pel Pirineu, tota la llarga carena eren pics encrespats i aguts semblants a agulles i que els pocs baixants que hi havia eren així mateix punxeguts i tallants. En Roland, a força de colpejar-los tot perseguint sarraïns, va aplanar els pics i va formar comes i collades. Des d’aleshores moltes muntanyes són romes del cim i entre elles s’estenen colls i planells suaus, amorosits de forma pels grans cops que hi donà l’heroi. Aquesta arma singular encara es pot veure a Montner, on es manté erecte un megàlit conegut per «El Maestre de Roland», per «La Pedra Dreta» i per «La Pedra Llarga».

També emprava un mall de ferro que pesava moltes tones i manejava com una palla; o bé el llançava com una senzilla bitlla. Amb les seves traces procurava fer agrupar un bon nombre d’enemics, i quan n’hi havia una gran forimor els engegava l’immens bloc pel damunt i els deixava tots aixafats. Una vegada que el perseguia tot un exèrcit de cavalleria mora, molt aguerrida i brava, va esperar a tenir-los ben a la vora i els va llençar el gran mall de ferro pel damunt. N o en va restar ni un de viu. Així el seu cavall va poder córrer més de pressa, alleugerit d’aquell pes tan enorme. «El Mall d’En Roland» tot de ferro massís, encara es pot veure clavat a terra, vora d’Espot. Es un bloc de forma rectangular. Diuen que està enfonsat set vegades més del que sobresurt del sòl.

El gran exèrcit moro que va desembarcar a Argelés amb la intenció d’envair el Rosselló anava comandat per un altre gegantàs anomenat Ferragut. Quan Roland va tenir noves del desembarcament, va anar a trobar el moràs i li va proposar de barallar-se ells dos, i aquell que fos vençut en la brega personal es donaria per guanyat i cediria el camp al contrari. Així estalviarien la gran mortaldat que representava la topada dels dos exèrcits. El moro s’hi va avenir, i van convenir començar la lluita l’endemà mateix. Decidiren de barallar-se ben allunyats dels exèrcits respectius, per tal que llur presència no pogués influir en el resultat de la lluita. L’indret escollit per a la batussa fou la part alta de l’engorjat de les goles del Freser, a l’alta muntanya ripollesa.

Els dos gegantassos lluitaren tot el dia desesperadament, donant-se forts cops de puny i tota mena d’atacs a mà nua fins a arribar a entrada de fosc sense que ni l’un ni l’altre mostressin cansament ni la ferida més mínima. Finalment els va vèncer la gana i la son, i van convenir sopar i dormir a la barraca. Així van estar set dies.

Roland era invulnerable a tota escomesa; només tenia fluixes les plantes dels peus, i les hi tenia tant, que una petita punxada l’hauria escolat en pocs segons i mort gairebé a l’acte. Per això portava unes sabates amb set soles de ferro que el defensaven passés el que passés. Com a precaució, mai no es descalçava. Les sabates li duraven anys i més anys i mai no se les treia dels peus des del primer dia que se les posava. Per evitar que mentre dormís el poguessin descalçar, sempre ho feia dret.

En Ferragut, per la seva part, també era tot ell invulnerable, llevat del baix ventre; el tenia tan tou, que només una arruga de la roba l’hi hauria foradat, i en set segons s’hauria mort. Per salvar-se de tota contingència es cuirassava amb una pedra molt plana i molt grossa que es feia aguantar amb les calces. D’aquesta manera, estant tots dos immunitzats contra tota envestida i portant ben guardades les úniques parts vulnerables, la masega podia durar cent anys sense arribar a cap resultat positiu.

En Roland sospità que el seu company gaudia de la seva virtut i que a ben segur tenia, com ell, algun indret del cos fluix, i es va fer el propòsit d’observar-lo. De bell antuvi va notar que mai no se n’anava a dormir primer que ell. I decidí de fer veure que ja ho feia per poder observar-lo.

Així que el moro va creure que Roland dormia, amb tota cautela es va despullar, agafà la pedra i la va anar a amagar fora de la barraca. En Roland esperà que el moro dormís, i, quan va sentir que descansava profundament, amb tota precaució, per no despertar-lo, va sortir de la cabanya, s’apoderà de la pedra i, com si jugués al palet, la va llençar muntanyes enllà. Va anar a caure vora de Sant Celoni i restà dreta, clavada a terra, on encara avui es pot veure. La gent l’anomena «La Pedra Llarga».

L’endemà els dos herois es van llevar com cada dia; el moro primer que en Roland, amb l’intent de poder-se vestir sense que aquest ho veiés i posar-se la cuirassa de pedra. Cerca d’ací, cerca d’allà, no la va trobar, però res no va dir; tot amoïnat i dissimulant, es va vestir com si tal cosa. Quan tots dos es van donar per arranjats, feren una mica de pa i beguda, com cada dia, i es van disposar altra vegada a la brega, en Roland amb tot coratge i en Ferragut amb gran recança. I altra vegada masegada ve i trompada va, fins que en Roland ventà un cop de cap ben fort sota la panxa del seu contrari, que va restar mort a l’instant. En Roland resultà, doncs, vencedor.

Així que els catalans van saber la gran victòria d’en Roland, tingueren una immensa alegria i la joia i la tranquil·litat regnaren arreu. Els moros, tot al contrari, ploraven com infants, i diu que tant van plorar, que llurs llàgrimes arribaren a formar un riu, que encara avui es pot veure per la part del Rosselló i que s’anomena Tec, paraulota mora que vol dir derrota, amb referència a la d’en Ferragut i amb ell la de la moraima, que no es pogué fer mestressa del Rosselló i hagué de tornar a embarcar cap a Moreria.

En Roland, per tal d’honorar el seu enemic com es mereixia, amb unes quantes lloses o palets immensos va guarnir una caixa per a en Ferragut, que fou coneguda per «La Fossa del Gegant», dolmen immens que va subsistir fins a la darreria del segle passat i que fou destruït per uns pastors cercant-hi un tresor que hi suposaven amagat. Del dolmen va prendre nom la immensa vall que s’estenia al seu peu, coneguda encara avui així la part alta de les gorges del Freser.

Vençuts els moros què havien desembarcat perla banda del Pirineu, en va pujar un altre exèrcit poderós que ja havia conquerit Barcelona i volia seguir terra amunt fins a fer-se seva tota l’Europa. El nostre heroi, per tant, hagué de recomençar la brega.

Els moros portaven una marrana molt grossa i regalada que estimaven molt i que rodejaven de molts miraments i contemplacions. En Roland n’estava agradat i es feia el càrrec de menjar-se-la un cop els hagués morts a tots. Amb la seva enorme barra de ferro es passava tot el dia matant sarraïns i no se n’anava a dormir sense haver-los liquidats a tots. En posar-se a jóc pensava que l’endemà ja no tindria feina, puix que no havent restat ni un moro viu, es podria menjar la marrana amb tota pau i tranquil·litat. Però heus ací que cada matí, quan es llevava, trobava altra vegada una munió immensa de moros que ja l’esperaven per fer-li la guerra.

En Roland no s’explicava d’on podien sortir en tanta quantitat. I el que li cridava més fortament l’atenció era que els moros que trobava avui feien tots la mateixa cara que els que havia mort ahir i tots semblaven ésser els mateixos. Tampoc no se sabia avenir que en anar a dormir deixés tota aquella contornada de muntanyes plenes de moros morts i que l’endemà no en trobés ni un.

En Roland es va fer el propòsit de saber què passava mentre ell dormia i veure de quin cantó venien els moros, per anar-los a combatre. I una nit que va fer l’adormit, ben aviat va veure com aquella marrana, que els moros respectaven tant, es tornava una dona vella vella, cargolada pel pes dels anys, que portava una xicreta amb uns untets i anava untant una part del cos dels morts, que a l’instant ressuscitaven i tranquil·lament es posaven a sopar i a conversar com si res, esperant l’endemà per tornar-li a fer la guerra. Aquella vella era, doncs, una bruixa, que de dia es tornava truja per passar inadvertida als ulls d’en Roland. El nostre heroi va comprendre el que passava: cada dia matava els mateixos moros, que morien de dia i ressuscitaven de nit. Així la guerra no acabaria mai. La solució, doncs, era matar la truja.

Quan els moros veieren que en Roland ventava vergassada a la marrana, tots es van desesperar. Cap d’ells no es va recordar de defensar-se i tot era estirar-se les barbes. Ploraven tant, que van arribar a formar un riu amb tantes llàgrimes, riu que s’anomena el Freser, en al·lusió a la feresa i a la por que van agafar en veure que els mataven la marrana. Els moros restaren sense ni esma per a atacar en Roland, que a cops de barra els va anihilar a tots en una estona.

Tant com desitjava menjar-se aquella bèstia, i, en saber que era una mala bruixa, va sentir per ella un gran menyspreu i li va llançar una maledicció, per efecte de la qual restà convertida en una roca, que subsistí fins no fa pas gaires anys, tot conservant la forma de truja. La gent l’anomenava «La Marrana», nom que dóna a la collada on s’aixecava, coneguda encara avui per «Coll de la Marrana». Fa una quarantena d’anys que uns pastors, creguts que era una truja encantada que guardava un tresor, esbocinaren la roca, i les restes es van escampar per aquells verals, perduda ja la forma i fesomia de bèstia que la distingia.

Passada aquesta gran matança, els moros tornaren a sorgir. N’hi havia més que mosques i en Roland decidí cercar colla perquè l’ajudessin. Buscant va trobar un gegantàs, en Rosegamuntanyes, que a queixalades es menjava els pics de les muntanyes. Li va semblar que faria per a formar part de la seva colla i li preguntà què feia. L’interrogat li contestà que es feia passar la gana. En Roland va explicar-li el seu propòsit i li oferí anar a la part de les moltes riqueses i terres que prendrien als moros. En Rosegamuntanyes s’hi va avenir i ja van ésser dos.

Van emprendre el camí, i així que es disposaven a passar el Freser s’adonaren que era eixut. Sorpresos pel cas, van enfilar-se gorja amunt. Ben aviat van topar-se amb un gegantàs, en Xucla-rius, que xarrupant, es bevia tota l’aigua del riu. El van cridar i, així que aixecà el cap, va tornar-se a engegar el gran corrent i el riu reprengué el seu curs normal. En Roland li preguntà també què feia, i el gegant li respongué que tenia una mica de set i s’havia posat a beure. Li va semblar que faria per al seu intent. Va parlar-li i li prometé que si els ajudava a matar moros anirien a la part de tots els guanys que assolissin amb la lluita. En Xucla-rius s’hi va avenir, i ja van ésser tres.

Tot fent via, van veure passar pel seu damunt una mola immensa; als dos amics d’en Roland, els semblà que era com una muntanya que botava. Però en Roland, més llest, va comprendre que era un home, i el va cridar. Efectivament, era un gegantàs enorme. Li preguntà, com als altres, què feia. El desconegut li digué que es passejava; però, com que era tan camallarg, amb set passos anava des de la Xina a Moreria. En Roland va creure que un tal personatge els podria ajudar molt, i el convidà a matar moros i a afegir-se a la seva colla amb la condició que anirien a la part del que prendrien als moros. Els tractes no li van semblar pas malament i heus ací que ja van ésser quatre.

Quan els quatre personatges es disposaven a seguir via enllà, les muntanyes totes van sotragar-se i trontollar, de tal manera que caigueren a rodolons cap al fons de la vall, on van topar-se amb un gegantàs que estava recolzat a la muntanya, i amb les mans esteses en tocava dues d’altres i amb els peus en feia trontollar dues més. Quan els nostres herois es van refer de la masega, en Roland es va encarar amb el causant del terratrèmol i li preguntà com era que havia somogut tota la carena. L’interrogat li contestà que s’havia endormiscat i que en despertar-se, com tenia per costum, s’estirava una mica; però, com que era tan forçut, havia fet somoure les muntanyes sense ni tan solament adonar-se’n. En Roland el volgué afegir a la seva colla. Li va explicar els seus propòsits i li va exposar els tractes, que van semblar bé al gegant, el qual amb gust va agregar-se als altres. I ja van ésser cinc.

Fou el cas que, mentre tancaven tractes amb en Sotragamuntanyes, va girar-se un vent tan fort i imponent, que altra vegada els va fer anar a tots de rodolons costes avall i no van parar fins al fons de les torrenteres, quan ja no podien passar més. En Roland va comprendre que aquella venteguera tan furient no era de bon ésser, i va tractar d’escatir-ne la causa. Van cercar i es van topar amb un altre gegant, encara més alt i ferreny que tots els altres, que bufava des del cim d’una muntanya. En Roland preguntà qui era i com era que bufava d’aquella manera tan desesperada. El gegant li digué que ell era el rei de la tramuntana, que bufava cada vegada que s’enfadava o que li passava quelcom extraordinari. Roland cregué que aquell subjecte li convenia per al seu fet, i el va llogar per matar moros, en les mateixes condicions en què havia contractat els altres. I ja van esser sis.

Tot fent via anaven pensant com s’ho farien per heure-se-les millor amb la moraima, quan tot d’una van veure un homenàs alt com una muntanya; estava ajagut a terra amb una orella damunt del sòl, i els va signar que es deturessin i que no fessin fressa. AI cap d’una estona es va aixecar i els va dir que escoltava el que deien uns lladregots que planejaven un robatori a més de set mil llegües lluny d’allí. I els explicà que era tan fi d’oïda que si posava l’orella a terra sentia créixer les herbes i tot el que es deia i parlava a més de cent llegües al seu voltant. Tot s van restar admirats d’aquell prodigi. En Roland cregué de conveniència afegir-lo a la seva colla i ja van ésser set.

A en Roland, li va semblar que ja eren prou i que calia que fessin un pla per tal de dur a bon terme llurs intents. Van saber que el rei moro que tenia el seu castell al cim de Cabrera, entre Ceret i Maçanet, havia tingut esment que en Roland formava colla per atacar-lo i que, mig espantat, havia decidit d’armar un poderós exèrcit per fer cara als set gegants. Per tal de poder-los aplegar de pressa cercava un home ben lleuger que en poc temps anés a visitar tots els reis moros dels dominis agarens a l’objecte de demanar-los ajuda. Per trobar-lo havia fet fer crides prometent la mà de la seva filla, que era molt gentil, al qui fos més bon corredor. En Roland cregué que se’ls presentava una bona ocasió per a introduir-se a la cort del rei moro i des d’allí desbaratar-li tots els plans. Decidiren vestir-se tots de moros i que en Saltamuntanyes es presentés a córrer per tal de poder-se casar amb la princesa, ésser gendre del rei i influir en l’endegament de la campanya.

I tal dit tal fet. En Saltamuntanyes va guanyar per més de set vegades tots els corredors i lleugers que es van presentar. I el rei sarraí el va admetre per gendre. La princesa, però, el trobà lleig, vell i, sobretot, massa gran per a ella, i no s’hi volia casar. El rei va exposar el cas a en Saltamuntanyes i li proposà que escollís un altre premi. Aquest li demanà que prengués al seu servei els seus sis germans, que eren en Roland i els altres cinc gegants. El rei moro hi va caure de pla i els va admetre al castell.

Per encàrrec del rei, en Saltamuntanyes va sortir a recórrer tota la Moreria i els seus dominis. Però, en comptes de demanar als reis moros una ajuda urgentíssima, els va dir que el rei de Cabrera els aconsellava que fugissin, perquè venia una allau de gegants que tot ho aixafaven i que si no eren llestos a fugir no en restaria ni un de viu. En sentir això, tots els moros, cames ajudeu-me abandonaven castells i tresors i s’escapaven com empesos pel diable.

Mentrestant, un espia va descobrir al rei que aquell lleuger que havia tramès com a emissari era un de la colla d’en Roland, i que els set germans, que havia admès dins al castell, eren els companys de la colla, entre els quals hi havia fins i tot el propi Roland, que era el més alt de tots. Se’ls presentava, doncs, una bona ocasió per a treure-se’ls del davant. El rei digué a en Roland que, com que tenia el castell tan ple de gent, que havien vingut de pertot arreu per assistir a les noces de la seva filla amb el lleuger, no li restaven cambres per a allotjar-los i que per a la primera nit haurien d’anar a dormir a l’olla del castell. Els digué que prenguessin la bona voluntat, que es fessin càrrec del cas i que per a l’endemà ja els faria aparellar la millor cambra.

L’olla dels castells antics era la cambra que servia de presó. Les parets eren de pedra viva i tenien set pams de gruix. Solia estar situada al fons d’una de les torres i disposada de manera que, en un moment donat, es podia inundar. Quan hom volia fer perdre els presoners que hi tancava, engegava la conducció de l’aigua, i així s’emplenava l’olla i es negaven tots els que l’ocupaven. El rei moro es va fer l’intent d’inundar l’olla i desfer-se així d’en Roland i els seus companys. Però heus ací que en Fi d’Oïda va sentir les ordres que en aquest sentit donava el rei. En Roland va encarregar a en Xucla-rius que es begués l’aigua que havia d’inundar l’olla. I, com que el nostre home es moria de set, li va venir molt de gust complaure’l. Quan hagué xuclat tota l’aigua, en Rosega-muntanyes, que estava desmaiat de gana, va començar a menjar-se les parets de l’olla. Garranyim-garranyam, amb quatre mossegades va fer un forat a l’olla pel qual amb tota tranquil·litat van poder sortir els sis gegantassos.

En Roland va dir a en Sotragamuntanyes que trontollés una mica la muntanya de Cabrera, al cim de la qual s’asseia el castell del rei moro. El nostre heroi la va tocar una mica amb una mà i la va fer bellugar com una palla. El castell va caure a tomballons cingles avall i només en van restar quatre pedrotes, que encara avui es conserven.

La moraima del Rosselló i de totes les parts de França de seguida van reclutar un poderós exèrcit per acudir en ajut del rei moro de Cabrera. Justament aleshores arribava la gran tropa als Pirineus. En Roland, impassible, els va deixar acostar. El nostre heroi va manar al gegant bufador que fes uns quants bufets dels seus. A l’instant tots els exèrcits, amb llurs cavalls i artificis de guerra, van rodolar cingles i costes avall fets un garbuix i no en restà ni un de sencer.

L’empresa d’en Roland i dels seus sis servents restava enllestida. Havien tret els moros de pertot arreu fora de llur terra. Els calia aleshores partir-se el producte de la victòria, que eren totes les terres de la França i de la Península, de les quals restaven reis i senyors. Van aplegar-se en junta amb el lleuger, que just arribava al cim del Canigó, i van començar a parlar de què tocava als uns i de què tocava als altres. I tots volien les terres de Catalunya, perquè les creien les més bones i més riques, i cap d’ells no en volia d’altres, perquè trobava que totes eren tarteres i roquissers. Començaren a discutir, i a cridar, i a enfadar-se, i a perdre la gran avinença que havien tingut per combatre els moros. En Roland perdé l’autoritat, i els crits que van fer, eren tan grans que es van sentir des del cel, que va alarmar-se davant de tanta cridòria, fins al punt que Nostre Senyor resolgué castigar tanta ambició i decidí tornar-los pedres. Els convertí en una muntanya, coneguda encara avui pel «Pic dels Set Homes», que és un dels tants que formen el massís del Canigó.

Són molts els que creuen que els gegants encantats del «Pic dels Set Homes» són els companys d’en Roland, però que ell no hi era i que lliure dels neguits que li ocasionaren els moros, seguí trescant per aquelles muntanyes.

Finida la tasca que s’havia imposat, va sobrar al cabdill la gran vara de ferro que fins aleshores havia brandat contra els àrabs, i cregué que, puix que no la necessitava, se’n podia desfer. Des del Pont de Ceret la va engegar enlaire tot dient:

La vara va traspassar tota la gran mola de muntanyes, va topar amb el castell de Cabrera, que va acabar d’aixafar. De retop va caure enmig d’un planer, on va restar ben dreta, i, segons la predicció de l’heroi, al seu voltant es va formar una població que s’anomena Maçanet de Cabrenys. D’altres expliquen que la va llençar des del cim de la torre del castell de Cabrenys i que en engegar-la va dir: «Ja està massa net», volent significar que, puix la muntanya i el país ja estaven massa nets de moros, la vara no li servia per a res, i per això la llençava. I, prenent peu de les paraules del cabdill, la població que va néixer al voltant de la vara va adoptar el nom de Maçanet.

La vara encara es pot veure enmig de la plaça de Maçanet. Té uns tres metres d’alçada més que menys. Està palplantada dins de l’ull d’una mola de molí. Part damunt hi ha una grossa anella, en la qual, a les nits en què feien ballades, penjaven un fanal.

El nostre heroi es va quedar a viure per aquelles muntanyes i es lliurava a diferents entreteniments. Era molt agradat de jugar al palet. Prenia per fita els castells i les torres dels moros. Des d’una distància de diverses hores prenia un castell per blanc i li engegava una roca immensa, que en caure al damunt l’aixafava. Així va enrunar i destruir tots els innombrables castells que poblaven els cims del Pirineu; els únics que se’n van escapar foren les torres de la Maçana i la del Medaloc, al Rosselló. Tots els altres castells de què hom té record foren aixecats després de mort Roland.

Diversos megàlits rossellonesos són qualificats de «Palets de Roland». Hom explica que el gran heroi els llançava des d’una gran distància i que en caure, per efecte de la fúria amb què eren disparats, restaven drets i erectes, i era tant la part enfonsada com la que sortia per damunt del sòl. Al fons de la vall del riu Ferrer, vora d’Arlés de Tec, es conserven uns palets d’aquests. També n’hi ha d’altres entre Cuviers i Sant Pau de Fenollet i dos més a Montner, vora del clot de la Llosa.

Jugant al palet, un dia en va engegar un que va caure al Puigneulós i va fer un gros esvoranc a la penya, del qual va néixer una font d’aigua regalada tinguda com la més fresca i bona de tot el Pirineu i qualificada, per aquest motiu, la «Reina de les Fonts».

En Roland també s’entretenia a jugar a pedralta, i feia servir de pedretes els dòlmens de què parlem, que llançava enlaire i entomava de set en set, ara tots amb una mà, ara amb totes dues, segons les regles del joc. Però no sempre jugava amb monuments lítics; també utilitzava les torres de moros, que antigament coronaven tots els pics de la gran carena i que servien de vigia per a avisar quan s’acostaven alarbs, encenent fogueres que aixecaven columnes de fum molt altes, albiradores a una gran distància, les quals prevenien del perill la gent de la terra. Com que per a aixafar moros ja es bastava ell tot sol, en Roland va prendre les torres per joguina. Les agafava com una palla, se les posava sota el braç com si res i quan en tenia set s’hi posava a jugar.

A la Vall del Tec, prop d’Arlés i vora de l’abeurador del cavall de l’heroi, de què ja hem parlat, hi ha un dels dòlmens més grans del vessant franco-català conegut per «La Caixa de Roland». Està format per lloses de les enormes emprades per aquest tipus de monuments dins de la zona pirinenca. La veu popular diu que en Roland jugava a pedralta amb aquelles moles lítiques.

Heus ací que un dia que en Roland es passejava va topar-se amb un homenet que, assegut damunt d’una muntanya, a cops d’anques la feia abaixar i l’aplanava del cim. D’altres diuen que ho feia amb la mà, donant-li copets com si la volgués acaronar. En Roland restà tot parat de veure’l. Li preguntà com se deia i quant guanyava. L’interrogat li contestà que l’anomenaven en Rasamuntanyes i que s’entretenia en aquella feina, per la qual cobrava cinc sous cada dia. En Roland li digué que si es volia llogar li’n donaria sis, i en Rasamuntanyes s’hi va avenir.

L’endemà va topar-se amb un altre homenet que agafava un pi per la branca més alta de la cima i amb una petita estirada l’arrencava de soca i arrel amb tanta facilitat que semblava que jugués. En Roland va restar tot admirat en veure’l. Li va preguntar com se deia i quant guanyava. L’homenet li contestà que l’anomenaven l’Arrencapins i que guanyava cinc sous cada dia. En Roland li’n va oferir sis i l’homenet s’hi va avenir i es va llogar amb aquell nou amo.

Heus ací que l’endemà en Roland i l’Arrencapins se n’anaren a treballar i van deixar en Rasamuntanyes a casa per tal que els preparés el dinar. Quan l’olla ja bullia, es sentí una veu per la xemeneia que deia: «Posa’m foc a la pipa! Mira que caic!», a la qual en Rasamuntanyes contestà: «Cau si vols, però no m’amoïnis», i davant dels seus ulls, astorats, caigué primer un braç, després l’altre, les cames, el ventre, el pit i finalment el cap amb una grossa pipa a la boca. De sobte tots aquests membres s’ajuntaren formant un homenet que encaminant-se cap al foc encengué la pipa i s’emportà tot el caliu. Protestà en Rasamuntanyes que li apagués el foc, i l’homenet, tot indignat, agafà un bastó i li pegà fortament, fins a deixar-lo sense sentits. Tot seguit desaparegué xemeneia amunt.

Quan tornaren en Roland i l’Arrencapins trobaren en Rasamuntanyes esmaperdut en un recó. Tot astorat els explicà el que li havia succeït. Se li’n varen riure i en Roland encara el tractà de covard. Ell, però, digué que no volia pas quedar-se més per fer la minestra, puix que tenia por que no tornés l’homenet.

L’endemà acordaren que es quedés l’Arrencapins i li deixaren una grossa barra de ferro perquè ventés fortes vergassades a l’home de la pipa, si es presentava novament. L’Arrencapins no fou pas més afortunat que el seu company i li succeí exactament com a ell.

En veure que insistia a presentar-se l’esmentat personatge, en Roland determinà quedar-se ell i va enviar a treballar els seus companys. Quan sentí la veu que deia: «Posa’m foc a la pipa! Mira que caic!», tot decidit li va contestar: «Ja pots caure, que aquí t’espero». Al moment va caure un braç. En Roland sense pensar-s’hi gens el tirà dintre l’olla i féu de manera que els altres membres que caiguessin també hi anessin a parar. Quan tots s’ajuntaren, sorgí de l’olla, xop i regalant brou, l’homenet de la pipa, però ja amb tan poc delit a causa de la mullena rebuda, que en Roland fàcilment el vencé i empaitant-lo terres enllà el deixà mig mort.

Com que ningú no es va preocupar d’enterrar l’homenet de la pipa, l’acció de la pluja i de les nevades el van convertir en roques, i avui encara es pot veure tornat una muntanya que s’anomena «El Torreneules» a un costat de les gorges de Núria, nom que li donà en Roland per riure’s d’ell quan l’empaitava.

Conten que en Roland va enamorar-se follament d’una donzella anomenada Angèlica, que li va robar el cor i s’emportà tot el seu afecte. Segons la veu popular sostenien llurs idil·lis al castell de Cabrenys. La donzella, però, no sentia afecte pel gran heroi i es decantava per un moro molt gallard anomenat Mador. I heus ací que, sense que en Roland se n’adonés, es va lliurar al moro i tots dos se’n van anar terres enllà fins a la Provença. Quan en Roland ho va saber es va posar fet una fúria i, com un foll, es va llençar a la persecució de la parella. Els enamorats van heure esment de la passió de gelosia que atacava el gran gegant, i tement la seva fúria resolgueren fugir cap a Moreria a corre-cuita. Com que no sabien el camí dret, van resoldre seguir per la costa fins a arribar a l’Àfrica. Seguint aquesta ruta cregueren també que era menys probable de topar-se amb en Roland, que, com a bon coneixedor de la muntanya, a ben segur passaria per altres viaranys.

Quan en Roland va saber que havien fugit costa avall, decidí fer el mateix camí i no parar fins a trobar-los. Com que havia abandonat el guerrejar i feia vida de sa casa, com portem dit, de les seves armes no li restava sinó un coltell, que duia penjat al coll, amb el qual es proposava esbocinar la parella, si l’havia. Pres per la ràbia amb la seva força gegantina, per arreu on passava tot ho aixafava i trasbalsava. Arrencava arbres mil·lenaris de soca i arrel, esbotzava torres i castells, somovia, trastornat, roques i muntanyes i esbravava la seva ira amb tot el que trobava al seu pas. Estava talment enfellonit, tant, que encara, recordant la seva bravesa, quan volem remarcar la follia d’algú el comparem a en «Roland el furiós».

Per tota la llargada de la costa del Llevant hom encara troba restes dels estralls fets per en Roland. Al cap Norfeu hi ha unes grosses moles de pedra conegudes per les «Roques d’en Roland» que el nostre heroi va tallar de la penya viva amb un cop de coltell. En passar pel cap de la petita badia de Cadaqués, amb un cop de peu furient donat al sòl, va trencar un bocí de terra, que rodolà mar endins i es convertí en l’illot dit avui «Es Cucurucuc». El mateix va fer en passar per l’Estartit; de les porcions de terra que desprengué se’n van formar les illes Medes. Més ençà, amb el seu formidable coltell, va fer un esgarriny a la penya viva i en féu saltar uns pedregalls que caigueren a mar i que els pescadors anomenen les illes Formigues, prop de Palamós. Vora de l’Ebre, amb una puntada de peu va tirar a mar una pedra que li feia nosa coneguda per l’illa de Buda, a la desembocadura d’aquell riu. En terres de València va fer semblantment i donà origen a les illetes conegudes per les Columbretes. I fins més enllà d’Alacant va ventar cop de coltell al cim del Puig Campana i en féu saltar una rocassa, que en caure al mar es convertí en una illa dita de Benidorm. Al cim de la muntanya encara es coneix el tall, que la gent anomena «la coltellada de Roland».

En Roland, com ja sabem, no podia morir de nafra. I, segons diu la tradició, en una brega a Roncesvalles, un cavaller se li abraonà al damunt i el va estrènyer tan fort, que l’ofegà. Així va morir el gran cabdill de la reconquesta al Pirineu català. Encara que expirà fora de casa nostra, el seu cavall el va portar fins al Rosselló, on li aparià una caixa de pedra vora el seu abeurador i l’hi va enterrar. Aquesta caixa és el gran dolmen de la vall del Tec, a què ja ens hem referit, conegut per «Caixa de Roland», amb les lloses del qual el gran gegant jugava a la pedralta. Es opinió popular pel Rosselló que les despulles del gran Roland jauen dins aquella enorme caixa de pedra.