Castell de Paracolls
LES seves ruïnes es troben prop del llogarret rossellonès de Molig. En aquest llogarret van comparèixer un dia dues dones mig mores, mare i filla, parentes del rei moro de Granada; la mare era com una bruixa i va endevinar l’avenir en diverses coses molt importants, motiu pel qual fou mirada amb cert recel per la gent del poble. La seva filla era bellíssima. Un dia que estava prop d’una font, va passar el senyor de Paracolls, que se’n va enamorar i ben aviat s’hi casà. Tingueren un fill, que van batejar amb el nom de Ramon. Passats dos anys, la moreta va morir i la seva mare es quedà amb el nin Ramon, del qual tingué cura. Després desaparegué de Molig, i mai més la van tornar a veure.
Després de molt temps i lliure altra vegada, Guillem de Paracolls va tornar-se a casar. Al moment, però, que el capellà anava a beneir la nova unió, va presentar-se a l’altar la seva sogra vestida com una bruixa i, traient dels plecs del davantal l’infant, que hi duia amagat, el presentà al cavaller dient-li: «Mira. Ací tens el que és teu; ell és l’únic hereu de Paracolls i ell serà el teu hereu. Que caigui damunt teu i els teus descendents la maledicció». I, prenent altra vegada el nin, va desaparèixer.
Les noces van seguir endavant, però mancades de l’alegria que haurien tingut. Guillem de Paracolls va tenir dos fills, un noi i una noia, però no vivia feliç; sempre sentia una inquietud que no el deixava estar tranquil, car temia que la maledicció es compliria.
Van passar anys i un dia una colla de malfactors posaren setge al castell per robar-lo. Voltant per la muralla Guillem va sentir com un dels seus soldats estava en tractes amb els enemics. Immediatament el féu prendre i manà tancar-lo en una fosca presó. Personalment volgué fer-li explicar quins tractes tenia amb els assetjadors; però tot fou inútil, car el soldat no digué ni un mot. Llavors l’amenaçà torturar-lo i en fer-lo despullar veié amb gran sorpresa que era una dona.
El fals soldat resultava ésser la pròpia sogra, que, per tal d’espiar-lo i poder-se venjar millor, estava al seu servei i s’havia venut a uns malfactors, els quals, explicà, seguint les seves instruccions, prendrien el castell d’un moment a l’altre. També digué que el seu fill no el sobreviuria perquè ella el dia abans, fent la guàrdia, l’havia emmetzinat amb un verí terrible que el faria morir cargolat com un cuc. Finalment digué que l’únic hereu del patrimoni i nom de Paracolls seria el seu fill Ramon, que portava sang reial a les seves venes.
Guillem, furiós i indignat, no volgué escoltar més; va posar la bruixa dintre un barril amb bocins de vidre i ple de claus amb llurs puntes de part de dins i el féu rodolar muralla avall corrent pel cingle. Anà a parar a un gorg dit encara avui «gorg de la Mossa».
Malauradament, però, la maledicció de la mala sogra s’acomplia. El segon fill, al cap de poques hores, moria enmig dels més terribles sofriments. Una fletxa ferí el cor de Guillem, que va finar a l’acte. El castell, mancat de direcció, no trigà a caure a mans dels malfactors, que el van saquejar i incendiar. Sols es van salvar la mare i filla, però restaren pobres i esmaperdudes. Ramon de Paracolls, primer fill del senyor, desolat enmig de tanta desgràcia, es féu frare del monestir de Sant Martí del Canigó i allí va acabar els seus dies.