Castell de Rocabertí

PROP de la partió de la Catalunya Ibèrica i la francesa, al terme de la Jonquera, es troben les seves runes al cim d’una alta muntanya. La tradició el compta com un dels més antics de Catalunya. En una de les moltes invasions que ha sofert el nostre terrer, aquest castell fou conquerit pels invasors, i els seus vells senyors quedaren postergats i reduïts poc més que a l’ínfima classe d’esclaus. Se’n féu amo un nou senyor amb sa muller.

Un dels fills de l’antic senyor de la fortalesa, que, per haver-hi viscut els seus pares, coneixia que els seus voltants eren llocs abundants en cacera, hi anava tot sovint a caçar. Un dia de tempesta l’obligà, contra el seu gust, a demanar sopluig al castell i hagué de passar-hi la nit. La castellana, que havia quedat vídua amb dos fillets, el va veure i sentí gran simpatia per ell. Malgrat haver estat la raça de la dama i directament el seu marit la causa de la ruïna i pobresa del jove caçador i de la seva família, aquest també es sentí atret pels seus encisos i no rebutjà pas la conversa com sembla natural.

El minyó, que sovintejava les caceres pels voltants del castell, no defugí tampoc d’anar-hi sovint, com abans havia fet, i arribà fins a entaular una certa amistat amb la castellana. Aquesta, presa de forta passió amorosa, un dia demanà al jove caçador que acceptés ésser el seu marit. El minyó es sentí ferit per un gest de repugnància recordant les poderoses circumstàncies que impedien el seu enllaç, i digué a la dama que entre ambdós hi havia un abisme que els separava. La dama no capí el sentit de les paraules del minyó i cregué que l’abisme a què aquest feia referència eren els seus fillets. Portada per un rapte de passió, anà fins al llit on dormien els infants i els degollà. Joiosa perquè havia fet desaparèixer d’entremig l’obstacle que impedia el seu enllaç amb el jove, li digué que l’abisme era salvat, i el portà fins al llit, on, enmig d’un bassal de sang, jeien els cossos dels infants. El minyó, horroritzat, li explicà aleshores quin era l’abisme que els separava.

En sentir les paraules aclaridores, la dama del castell, embogida, esclatà en una forta riallada i caigué a terra morta. El jove caçador fugí espantat de l’horrible crim que havia presenciat.

Moltes nits, sobretot les de vent i tempesta, es veu voltar per les runes del castell una dona tota escabellada amb els cabells a lloure, vestida amb llarga roba blanca, que amb una llanterna volta i revolta desesperadament cercant i recercant arreu. La gent del país creu que és l’ànima de la mala mare, que cerca els cossos o les ànimes dels dos fillets.