Castell de Folc

TAMBÉ és conegut per Castell de Graves. S’alçava al cim d’un elevat pic, entre els pobles rossellonesos de Molig i Vinçà. Escassament queda un pobre pedregar del que havia estat un fort i poderós castell. El seu senyor tenia una filla, alta i cepada, que s’estimava més els durs exercicis masculins que les delicades feines de la dona. De petita el seu company de joc era un noiet fill de la seva dida, anomenat Marc, impetuós de caràcter i molt decidit. A força de jugar junts es van enamorar; però ell era el vassall i ella la senyora. Un dia, sense voler, ell va trencar una tassa i ella li remarcà que si el seu pare ho sabia podia castigar-lo durament. El jove Marc sentí al seu damunt tot el pes de l’humiliant vassallatge i decidí redimir-se’n alçant-se contra el poder dels nobles i senyors. La seva estimada li aplaudí el gest.

Feia temps que entre la pagesia del país hi havia malestar i eren molts els qui renegaven i flastomaven contra la puixança de la noblesa i contra els tributs i drets que aquesta exercia damunt dels seus vassalls. S’havien format bandes que actuaven secretament i es reunien de nit en llocs allunyats de poblat. Realitzaven atacs i cremes en propietats senyorials; però en arribar l’alba tot s’havia esfumat i cada u tornava al seu lloc sense que ningú sabés qui eren els qui formaven la banda. Els seus súbdits s’anomenaven «blancs», perquè com a distintiu portaven una llarga camisa blanca posada al damunt de la resta del vestit. Marc es va ajuntar a una d’aquestes colles i, com que era el més brau i decidit de tots, aviat el van erigir en capità de totes les bandes.

Com a lloc preferit per a llurs juntes escolliren l’ombra d’un gros castanyer. El cabdill prengué el nom de Marc del Castanyer. Aquest seguia les seves relacions amb la filla del castellà de Folc, i, decidits a casar-se molt aviat, van convenir que Marc la raptés. Havia de fer-se una gran festa al poble d’Auleta, on havien d’anar ella i sa mare. A mitges balles es presentà una banda de blancs que va voltar el poble mentre Marc entrava a la plaça i s’enduia dalt de cavall la minyona, que s’havia desmaiat. Es van casar i, passat un quant temps, Marc va arribar a ésser senyor del castell. Aleshores va cridar tota la seva gent i constituïren al seu voltant un petit Estat, lliure de tribut i vassallatge, al qual va donar el nom de «Llocfranc», i als seus habitants, el de «homes de la deslliurança». Arribaren a conquerir diversos castells i territoris que tot seguit ajuntaren al nou Estat.

El comte de Barcelona i el duc de Tolosa, que eren els dos magnats en terres dels quals Marc tenia establert el seu Estat, el respectaven i celebraven la seva ardidesa i el seu braó. Un dia el de Tolosa el va cridar al seu palau per regraciar-li el servei d’haver alliberat de bandits i saltejadors les seves terres properes a Llocfranc, i li dedicà grans festes i honors. Mentre Marc era a Tolosa, va produir-se entre els seus una escissió per qüestions religioses, car els uns eren catòlics i els altres albigesos. El Papa els va excomunicar i tots els rectors de les poblacions properes van predicar en contra seu com a sectari. Quan va tornar al castell els seus ja s’havien dividit i entre ells augmentava la discòrdia que no va poder evitar el valent Marc. De resultes de la lluita perdé el castell i amb aquest quedà enrunada la nació creada al seu voltant.

Prop del lloc on hi hagué el castell i la lliure república nascuda al seu voltant, avui hi ha una ermita on es fa un aplec una vegada a l’any. Els veïns del llogarret de Molig hi fan ballades al so de la cançó de dansa típica per al ball al Rosselló, coneguda per la «Bepa», de la qual es troben nombroses variants per tot Catalunya. Segons el veïns de Molig, el seu argument al·ludeix al rapte fet per Marc de la seva estimada. La versió rossellonesa de la cançó diu així:

Segons la tradició, al cim del Bassegoda també hi havia hagut un poble habitat per gent que s’havia deslliurat del jou de la noblesa. No li coneixem nom propi. Bé podria ésser que es referís al mateix «Llocfranc». Més tard, i seguint ja la tradició de l’existència en aquell cim d’un poble d’homes lliures, hi van establir un campament els revolucionaris francesos que van haver de fugir quan el retorn de l’Imperi. Per la seva situació aïllada, aquest poble interí prengué el nom de «Bensols», que més tard, per corrupció i possible incomprensió del sentit, es convertí en «Mussols», que fou aplicat com a qualificatiu a l’ermita allí propera, que encara avui és coneguda per Sant Joan dels Mussols.