Sant Pere de Roda

LA tradició explica de diverses maneres l’origen del monestir de Sant Pere de Roda. Tres sants homes molt influents i rellevants dins de l’ordre dels monjos benets volgueren estendre llur comunitat per terres d’enllà de la mar llatina i decidiren emprendre un viatge, a la ventura, amb el propòsit d’establir-se allí on l’atzar els conduís. Van embarcar-se en una barca sense timó, vela, ni rem i es feren a la mar a mercè de les ones. Van sortir de les costes d’Itàlia i navegaren sense govern durant set dies i set nits, fins que la barca, per ella mateixa, anà a parar a la platja de Roses. Allí van desembarcar i enfilaren muntanya amunt. En arribar a l’indret més alt del massís muntanyenc des d’on es veia el mar, van deturar-se i decidiren establir-s’hi. Van assolir el cim el dia mateix de Sant Pere, i d’ací que escollissin aquest sant apòstol com a titular i patró del monestir.

Segons una altra llegenda, la ciutat santa de Roma va córrer greu perill d’ésser envaïda per infidels. La Santa Seu, temorosa que fossin profanades les relíquies dels sants més venerats i estimats pel món cristià, cregué convenient de portar-les a contrades ben allunyades de Roma, que oferissin la seguretat que no podia garantir la Ciutat Santa. D’entre els elements religiosos més ardits i coratjosos es van formar nombrosos grups de tres individus que es comprometeren a conduir relíquies a terres i paratges segurs. Van disposar-se moltes dotzenes de naus que van baixar Tíber avall fins a la mar, formant com una llarga processó. Les relíquies també foren conduïdes processionalment fins a les barques amb tota solemnitat i reverència. Un cop arribades les barques a la mar, cadascuna va emprendre un camí diferent, per bé que totes es dirigissin cap a tramuntana.

Una nau que conduïa la testa i el braç dret de sant Pere, després de set dies i set nits de navegar, va arribar fins a la badia de Roses. Els tres ocupants, amb llurs relíquies, van desembarcar. Amb l’afany de cercar un lloc ben amagat per dipositar-les, van decidir emprendre la pujada del massís de muntanyes que s’aixeca vora de la badia. Molt vers el cim de la muntanya més alta van trobar una cova que els va semblar prou amagada i pregona per a poder ben servir d’amagatall al preuat tresor que portaven. Allí les deixaren, i després aixecaren una paret davant de l’entrada per tal que no poguessin ésser trobades amb facilitat.

Els tres emissaris se’n van tornar cap a Roma. Passat un temps, i quan el suposat perill hagué passat, el Papa manà als volenterosos que havien anat a amagar les relíquies que tornessin a cercar-les i que les portessin a Roma. Els tres enviats van tornar a recollir-les, però de cap manera no van poder trobar la cova. Per tota la rodalia havia crescut un veritable bosc, tan espès i infranquejable, que els fou del tot impossible poder-la descobrir. Van interpretar el cas com un miracle i com un desig del Cel que les relíquies restessin en aquell lloc, car l’aparició d’un bosc tan tupit en un espai tan breu de temps no podia ésser sinó un veritable miracle.

Els emissaris van tornar novament a Roma i exposaren el cas al Papa, que va creure que, efectivament, era un avís del Cel que les relíquies havien de restar on foren amagades. Els tres enviats retornaren a les costes catalanes, i, ajudats per molta gent de la terra, van treballar ardidament per desemboscar el terreny fins a trobar la cova. Per tal d’honorar les relíquies com mereixien i de retre’ls el culte degut, davant de la roca van aixecar una capelleta que més tard es convertí en ermita i que va arribar a ésser el gran monestir de Sant Pere de Roda.

Una altra tradició explica que un noble cavaller anomenat Pau, fill d’una de les famílies més distingides de Narbona, no sentia la vocació del matrimoni i desitjava consagrar-se a Déu. Els seus pares, però, de totes passades el varen voler casar, i ell, submís i obedient, no volgué contrariar la voluntat paterna i fou casat amb una de les dames de més alta nissaga de la ciutat. El cavaller sentia tanta aversió per la vida conjugal, que al cap de poca estona d’enllestides les noces digué a la seva esposa que una obligació ineludible l’obligava a sortir un moment i que no trigaria a tornar. El jove Pau se’n va anar. Va sortir de la ciutat amb l’intent de cercar un lloc per a retirar-se a fer vida d’austeritat i de penitència. La gran fama del monestir de Sant Pere s’havia estès per totes les contrades del migdia de França i el cavaller el va escollir per recloure-s’hi.

La vida dels monjos de Sant Pere, però, li va semblar poc sòbria i massa folgada en esguard de la penitència que ell desitjava fer, i decidí recloure’s en una cova immediata al monestir, a redós del qual se sentia bé i confortat, i així li fóra fàcil de poder concórrer a les funcions religioses. El penitent va viure-hi quaranta anys, sense menjar altres aliments que les herbetes que ell mateix es collia ni beure més que aigua. Anava vestit de pells. No es freqüentava amb ningú i durant aquest període de temps no va descloure els llavis per parlar. Va morir en olor de santedat i hom el coneix amb el títol de sant Pau de Narbona. La parèmia l’ha pres com a tipus de comparança per als casats que no frueixen de la vida conjugal, i en diu:

Una variant de la llegenda dóna el cas com a passat molt abans de la fundació del monestir. Diu també que sant Sergi tenia una imatge de la Mare de Déu, que venerava posada damunt d’una runa de pedres que li feien com d’altar. En morir l’anacoreta, la cova restà abandonada i àdhuc ignorada de la gent, que ni va arribar a saber que hi hagués viscut un sant ni que per aquells verals hi hagués hagut mai persona nada. Quan els vinguts de Roma portadors de les relíquies cercaven un paratge segur per deixar-les, van trobar la cova del sant amb la imatge i la runa de pedres i van creure que enlloc millor que allí no les podien deixar, puix que la cova ja havia estat santificada per la presència del sant anacoreta.

La cova encara avui és coneguda per Cova de Sant Sergi. Hom diu que és tan pregona, que una vegada un pastoret jove hi va entrar, i quan en va sortir era tan vell, que ja tenia la barba blanca i caminava arrossegant els peus. No va reconèixer ningú del seu poble ni ningú el va reconèixer a ell, puix que havia passat més d’una generació. Diuen que en tot el temps que el pastoret restà dins de la cova no va parar mai de caminar i no va passar mai dues vegades per un mateix lloc.

Encara una altra tradició diu que, temps era temps, voltava per la nostra mar un pirata terrible que tot ho assolava, conegut per en «Cor de Pedra». Un dia va desembarcar a Roses, va saquejar i cremar tant com va poder i s’emportà captius un reguitzell de gent, entre ells un noiet d’uns set anys. Tots els presoners lligats i carregats de cadenes ploraven i es desesperaven davant de la seva desventura i del trist esdevenidor que se’ls esperava. L’infant, que deixaren deslligat, no plorava, ans al contrari, anava consolant els seus pobres companys uns darrera els altres. La conducta d’aquell infant va cridar l’atenció del pirata, que li va preguntar com era que no plorava com els altres i que no jugava com ho fan els infants de la seva edat. El noiet li respongué que Déu Nostre Senyor des del cel li havia confiat la missió de portar una mica de consol als seus companys que patien el jou del captiveri. Les paraules de l’infant van fer mig riure i mig irritar el pirata, però no se les va poder treure del cap i tornà a parlar amb el minyonet, que li raonà amb un to tan greu i tan elevat que el va commoure.

Van passar dies i, al pirata, en comptes d’esborrar-se-li les paraules de l’infant, com més anava més li revivien, fins al punt que va sentir la necessitat de parlar-hi sovint i acabà per veure en ell un il·luminat per un Déu que ell no coneixia i la llum del qual va sentir desig de rebre. Un dia preguntà a l’infant:

—Com te dius?

—Pere.

—Doncs Pere em diré jo també i abraçaré la teva religió i seguiré la llum del teu Déu.

I el pirata va convertir-se. Abandonà la vida aventurera de la mar i de la pirateria. Va reunir al seu entorn tota la gent que volgué seguir-lo i els catalans que havia arrencat de llurs llars i havia fet esclaus. I volgué anar a viure vora d’allí on havia trobat aquell angelet de Déu, que li havia fet veure la llum del cristianisme. El pirata Pere amb la seva gent va establir-se en la muntanya ferotge de Verdera, on van fundar un monestir del qual fou primer abat, i el segon, l’infant que va il·luminar-lo.

Ambdós van excel·lir en virtuts i en gràcies divinals, que van merèixer el do de la santedat. Són coneguts, en el santoral tradicional popular i no escrit, sota els títols de sant Pere i de sant Peret de Roda.