Santuari de Núria

CONTA la tradició que, la imatge de la Mare de Déu de Núria, la va fer sant Gil, que era pastor i ermità i que la venerava en una capelleta que ell mateix li va aixecar a la vall de Núria. Quan van venir els moros, per salvar-la de la profanació la soterrà. Passats uns cents anys, un home de Palestina va somniar que un àngel li manava que vingués a Catalunya, que cerqués una vall del Pirineu enmig de la qual hi havia una gran pedra blanca i a la vora naixien dos riuets. També li digué que en aquella vall hi havia un gran tresor enterrat, el qual li va encarregar que cerqués, ajudat de la gent de la terra, i que en l’indret on s’assentava aquella pedra blanca aixequés una capella a la Mare de Déu. Aquell home, que es deia Amadeu, es posà en camí i, preguntant preguntant i després d’un pelegrinatge molt llarg, va arribar fins a la vall de Núria, on trobà la pedra blanca i els dos riuets. Com que anava vestit de manera molt diferent de la gent de la terra, els pastors i els veïns d’aquells verals van acudir per veure’l i ell els contà el que havia somniat. Tots es van posar a cavar i a cercar el tresor amagat de què l’àngel li havia parlat i junts alçaren la capella a la Mare de Déu.

En poc temps la van tenir gairebé llesta, però no la podien acabar de cobrir, i mentrestant hi posaren com una teulada de roba. Heus ací, però, que dos veïns de Queralbs van agradar-se d’aquella vela tan bonica; la robaren i, per tant, deixaren la capella sense teulat. Aquella mateixa nit es desencadenà una tempestat terrible i un llamp va matar els dos lladres. Els altres veïns de Queralbs, en desgreuge del delicte comès pels seus companys, van encarregar-se ells sols d’acabar de cobrir la teulada de la capella.

Per més que cavaven i regiraven tota la vall, no trobaven el tresor de què havia parlat l’àngel, i gairebé ja es cansaven de cercar, quan heus ací que els pastors van reparar que en desencadenar-se una tempesta tot el bestiar de la vall es concentrava en un punt i que després d’allí sortia un marrà molt gros amb una gran esquella, que menava a cada ramat tot el bestiar, sense que hi manqués ni es canviés ni un sol cap. Això va semblar cosa de meravella, i els pastors van decidir cavar i cercar justament a l’indret d’on sortia aquell marrà misteriós. No feia pas gaire que hi cavaven quan van trobar com una volta d’una mena de cambra, dintre de la qual hi havia la imatge de la Mare de Déu tota voltada de llum i de perfum, una creu, una campana i una olla, que eren tots els estris que constituïen el patrimoni del pastor sant Gil. Van portar la imatge a la capella que ja li havien aixecat. Però heus ací que el pastor que va trobar-la era de Queralbs, i va voler portar la imatge a l’església del seu poble. Però quan la van anar a treure de la capella, en arribar al marxa-peu, va tornar-se tan pesant, que no hi va haver ningú capaç de poder-la dur, i van creure que la Mare de Déu els volia dir que no desitjava moure’s de la capelleta.

Els veïns de Queralbs es creuen tenir uns drets damunt la Mare de Déu de Núria, perquè ells van acabar la capella, que no es podia acabar, i a més perquè la imatge va ésser trobada en terme del seu poble i per un d’ells. També es creuen tenir-hi uns drets els pastors, perquè la imatge és feta i obrada per sant Gil, el seu sant patró i pastor com ells, perquè ells foren els qui més decididament van treballar per construir la capella i cercar la imatge i perquè un pastor va ésser el qui la va trobar.

La imatge és feta de fusta de cor de noguer, com ja ho diu el seu nom, puix que «núria», en la manera vella de parlar d’aquells temps, vol dir noguer. La corranda també ho explica:

Davant de la imatge crema una llàntia que no pot restar apagada. Si alguna vegada s’apaga, per efecte del vent o per alguna altra circumstància, cal encendre-la de seguida, car altrament passaria un gran cataclisme. Hi ha qui creu que el món s’acabaria. Per això hi ha un escolanet i un sagristà especialment encarregats de procurar que aquella llàntia no s’apagui mai.

La campana i l’olla de l’anacoreta i pastor sant Gil, que foren trobades amb la imatge de la Mare de Déu, han cobrat gràcia miraclera sobretot per concedir el do de la maternitat a les dones estèrils. Està molt estesa la devoció de posar el cap dins de l’olla i mentrestant fer sonar la campana amb la corda que penja al seu costat i hom obté tants fills com campanades dóna. Les dones que desitgen ésser mares tiren una almoina dins de l’olla en posar-hi el cap. La tradició ens ha conservat el record de diversos fets miraculosos, la relació dels quals ompliria moltes planes i dels què en referim un per mostra.

Els senyors del castell d’Hóstoles portaven molts anys de matrimoni i no havien tingut cap fill. Van pensar d’oferir una rica joia a la Mare de Déu, si els concedia fruit de benedicció.

La dama pujà fervorosament al santuari, posà el cap a l’olla i hi tirà un valuós joiell. Un lladregot que es trobava allí a la vora ho va veure i es feu intent de robar-lo. Per aconseguir-ho posà també el cap a l’olla i agafà la joia amb la boca, però quan volgué treure la testa no pogué perquè li havia crescut tant que n’omplia tota la cavitat. Deixà anar la joia i aleshores pogué treure el cap. Els senyors d’Hóstoles, indignats, el van castigar i el tancaren a la presó de llur castell.

Expliquen que un dia tornant del santuari un sacerdot de complir una prometença, a l’entrada de la vall i al peu del començament de la gorja, va trobar una dona degollada amb un infantó de poques setmanes que plorava al seu costat. Semblava ésser una captaire. Ningú no va poder-ne donar raó i foren debades totes les indagacions fetes per descobrir l’autor del crim i per identificar la víctima. El sacerdot es va fer càrrec de l’infant, el va educar, el féu home i l’encaminà a seguir la carrera eclesiàstica. Quan hagué de cantar missa, va escollir l’església del santuari de Núria. En pujar-hi, al punt mateix on molts anys ell havia estat acollit pel seu protector, hi va veure un home vell, vestit amb molta pobresa, que plorava amargament. El desconegut explicà que feia tants anys que allí, portat per la gelosia, havia degollat la seva muller i deixat al seu costat un infantó de poc temps. Per por de la justícia fugí per aquelles muntanyes. Durant tots aquells anys havia passejat errant els seus remordiments pel món, sentint un horror terrible a tornar a Núria, avergonyit del seu delicte, fins que se li aparegué la Mare de Déu i li digué que hi tornés, que allí trobaria remei per al seu mal i salut per al seu desconhort. El fill es va donar a conèixer al seu pare. En record del fet, i com una ofrena a la Mare de Déu, en l’indret on fou comès el crim van aixecar una creu coneguda per Creu «d’En Riba», que deu ésser el nom del pare i el fill que la van oferir.

Antigament, la gent que visitaven la Mare de Déu de Núria, en passar per la creu, resaven una oració per a l’animeta de la pobra captaire que va ésser sacrificada en aquell lloc.