Castell de Cabrens o de Serrallonga
NO en resten més que runes que encara es poden | veure prop del llogarret rossellonès de Serrallonga, encimbellades en un esquerpat turó que es troba a prop de Costoges, sobre la ruta de Prats de Molló a Arles. Havia pertangut als senyors de Serrallonga. La muntanya on és emplaçat, abans havia estat domini de bruixes i dimonis; el senyor de Serrallonga amb el seu braó els va esquivar i va dedicar la seva capella a sant Miquel, per estar així més segur contra les males arts. Mentre hi hagué la imatge d’aquest sant a la capella, els mals esperits no pogueren campar per allí; però una nit, quan el castell ja era abandonat pels seus senyors, el diable envià una tempesta i amb ella un llamp terrible caigué a la capella i la destruí. Els veïns, tement per la imatge, l’anaren a treure, i des d’aleshores que el castell és altra vegada cau de les bruixes del Canigó, que hi van a fer llurs àpats i consells, presidides pel diable.
El senyor de Serrallonga era molt dur i sever amb els seus vassalls, els quals tractava amb gran rigor i tancava en les terribles presons del castell. N’hi havia de cinc menes: la presó estreta i fosca on no entrava aire ni llum, que era la millor; una altra, formada per un pou profundíssim en què d’aigua contínuament queia aigua damunt del cap pobres castigats, els quals dels havien de bombar-la sense parar mai, car s’haurien ofegat. La tercera presó tenia per sostre una espessa capa de plom que, amb la xardor del sol i l’escalfor que llançaven els mateixos presos, s’anava fonent i queia ardent i gotejant damunt de la testa dels pobres encarcerats. Una quarta en forma de nínxol, en la paret, en què els castigats eren aparedats; tan sols treien el cap per dalt, per on els donaven menjar; dintre d’aquell estret clos, on no es podien bellugar per res, havien de fer llurs necessitats, els excrements es corrompien i els anaven consumint. La darrera consistia en un pou molt profund on mai no entrava la claror, tot ple de serps, llangardaixos, escorçons i altres animals nocius que es cargolaven pel cos del pobre que hi era tancat i el rosegaven fins a matar-lo.
Aquestes presons eren qualificades d’inferns per indicar el sofriment que s’hi patia; la darrera era tinguda com la més terrible i pitjor i era coneguda pel «quint infern», mot que ha passat a prendre un caràcter proverbial per significar una cosa terrible i indesitjable. Els pobres que hi morien eren llançats després cingles avall carregats de cadenes. Els pastors i la gent del veïnat encara creuen veure ossos d’infortunats estimbats en certes pedres i relleus del terreny.