Ara m’agradaria transcriure la meva trobada amb Lara Micheli de manera tan precisa com Amiel al seu diari, en descriure el ball Pictet de Dessaussure el 1861: «La societat era del millor de Ginebra, la flor i nata de la bona societat, i una dotzena de persones molt boniques jaspiaven com roses aquell parterre elegant de dones vestides amb elegància…».

Després de la meva passejada per Montreux i Vevey, em van convidar a una galeria d’art contemporani del nucli antic de Ginebra per posar-hi discos. Considerava —i encara considero— la feina de discjòquei una de les maneres més divertides de mantenir-se jove. Un discjòquei ha de conèixer la música del moment, ha de conservar-se una mica presentable… Triar discos és menys car que fer-se un lífting. El 1994 vaig publicar una novel·la en la qual el protagonista és un discjòquei francès que després es converteix en una estrella del rock internacional: més endavant David Guetta i Daft Punk van donar cos a aquell fantasma. Però jo no tinc la mateixa traça que ells: jo només trio música, i això no és una feina, ni una creació, ho faig com un lladre o com una puta, moc el cap i gesticulo amb la coartada cultural de ser considerat un escriptor pueril. En canvi, el discjòquei és l’oposat a l’escriptor: busca la satisfacció immediata del client. Observa atentament els qui ballen per endevinar quina cançó tenen ganes de sentir. Els obeeix, mentre que Chaplin deia: «El públic és el meu esclau». Si un discjòquei és un artista, llavors l’art realment s’ha transformat purament en màrqueting.

L’exposició estava dedicada a un artista americà que es deia Gary Simmons, que feia uns quadres que representaven edificis novaiorquesos dibuixats amb guix sobre fons negre i amb uns trets lleugerament borrosos. Una visió ombrívola d’edificis en flames o ofegats en la boira… Prenia xampany, tot i que el detesto (però no hi havia vodka). De cop i volta, al bell mig de la ciutat incendiada, vaig veure els ulls de la Lara. De sobte, hi havia aquella dona nena a l’altra banda de la sala amb els seus cabells foscos, el seu somriure de vampir i els seus ulls d’aiguamarina, i em preguntava «però qui és aquesta noia?». És impossible descriure uns ulls blau turquesa. Són uns ulls sense un color definit: caldria dir-ne blau verd, o blau gris, amb palletes d’or al voltant de la retina, però això seria limitar una realitat que ens supera. Els ulls de la Lara canvien de color cada cinc minuts. Són negres quan està trista, de color blau clar quan somriu, grisos si fa fred, verds si fa calor, color de pluja, de cel o de piscina segons el seu humor.

Els seus ulls són un calidoscopi. Baudelaire va escriure un quartet sobre els seus ulls:

També vaig observar de seguida les seves dents canines punxegudes com els ullals d’un gat i dos clotets com cometes al voltant de la seva boca, de manera que cada una de les seves frases es convertia en una citació. Vaig veure tot això, ja que em va somriure quan una amiga ens va presentar. No era un somriure de voler quedar bé. Era un somriure sincerament bo, amable, brillant i innocent, gens hipòcrita, per sobre d’una petita barbeta que recordava Romy Schneider. La Lara potser era l’única persona de Ginebra capaç de dir «nice to meet you» pensant-ho de debò. S’assemblava a les germanes Bouvier reunides en una sola cara: la melangia de Jacqueline Kennedy i l’elegància de Lee Radziwill. Els cabells castanys eren llargs, sensuals, i duia unes celles dibuixades com les d’Oona O’Neill. La bellesa de la Lara és intemporal, inactual, i em vaig quedar de pedra: devia fer la mateixa cara que un condemnat a la cadira elèctrica en el moment en què el botxí acaba de posar en marxa la maneta a dos mil volts. Li vaig anar a buscar quatre copes de xampany perquè recuperés l’avantatge que li portava. Confiava en l’alcohol per vèncer les nostres dues timideses. Jo tenia quaranta-cinc anys, ella vint: un vell tartamut intentant fer el pinxo davant d’una princesa desconcertada. No eren ni la seva bellesa ni la seva joventut el que m’atreien aquell vespre, era una altra cosa indefinible, gairebé sobrenatural, com una intuïció de l’alegria de viure que ella m’havia de donar, un impuls instintiu, una finestra entreoberta a la possibilitat d’una felicitat terrestre… però, és clar, la seva bellesa m’interessava, i també els seus pits conseqüents.

Vaig tornar a posar més discos, però el cor ja no hi era. No era en una discoteca nocturna, sinó en una galeria d’art de moda. Ningú no ballava, malgrat «Black or White» de Michael Jackson (títol normalment imparable, o realment jo estava passat de moda?). Els col·leccionistes d’art contemporani estaven escampats arreu de l’exposició. Els clients, tots ells banquers, sortien a fumar a la vorera. Em pregunto si s’adonaven que no hi havia una gran diferència entre el seu ofici diürn (invertir en accions, obligacions i fons de pensions) i la seva passió nocturna (invertir en teles, escultures i instal·lacions de plàstic). El propietari em demanava constantment que abaixés el volum. Davant de les meves platines hi havia una safata de copes de xampany; la gent les agafava fent-me somriures de llàstima. Alguns, que havien llegit totes les meves novel·les excepte Vacances dans le coma, no entenien per què duia uns auriculars al cap.

En fi, que tenia un posat de lacai pallasso davant d’aquella criatura de porcellana. Així que vaig decidir suïcidar-me en públic: vaig posar «My Heart Will Go On», la cançó del final de Titanic, cantada per Céline Dion. Mentre la quebequesa s’esgargamellava cantant «Near, far, wherever you are», em vaig enfilar al bufet, begut i amb la cara vermella, i vaig cridar: «I’m the king of the world!», amb els braços separats com el Crist DiCaprio, crucificat a la proa de la seva futura ferralla. Per a la meva gran sorpresa, la Lara va anar cap a mi, em va allargar la mà i es va enfilar amb mi a la taula de cavallets, amb gran perill per a tots dos.

—Senyoreta, sou un iceberg?

—No, però us assembleu al Titanic.

Va ballar enganxada a mi fins al final d’aquella cançó ensucrada, que des de llavors s’ha convertit en una de les meves preferides, dreta sobre la taula, amb els nostres dits enllaçats, davant la mirada preocupada de la seva mare. Més endavant li preguntava sovint:

—Però, per què vas pujar amb mi a ballar la cançó de Titanic?

—Em feies llàstima. Llàstima i vergonya. Feies molta pena. I, a més, m’agrada molt aquesta pel·lícula, i m’havia pres les teves quatre copes…

—Feia el ridícul i, tanmateix, vas pujar a reunir-te amb mi sense conèixer-me de res?

—Suposo que tenia ganes de fer el ridícul amb tu.

Aprofito l’ocasió per agrair solemnement a Céline Dion la seva contribució tan important a la meva vida sentimental.

—Vas voler lligar amb mi.

—No, vas ser tu qui vas lligar amb mi.

—No, tu.

—No, tu.

Aquesta conversa dura des de fa més de tres anys.

Després, vaig proposar a la Lara d’anar a menjar una fondue de formatge. Haig de confessar una evidència sobre mi: no sóc un dandi refinat, sinó un talòs a qui agraden les cassoles de terrissa plenes d’un líquid groc, viscós, calent i pudent. Gruyère, emmental, appenzell i beaufort fosos i barrejats amb all i vi blanc sec, això per a mi és el súmmum de la gastronomia. No em feia res que el jersei i la jaqueta em fessin pudor durant les setmanes següents. Acabava de conèixer la noia més bonica de Ginebra: li havia de fer passar l’últim test. Normalment, una bellesa com aquella s’hi hauria hagut de negar, marxar corrents, amb cara de fàstic. Va acceptar educadament, amb els dos clotets dibuixats a les galtes, tot i que per a ella la fondue no era suïssa, sinó una cosa savoiana per als turistes. Llavors vaig entendre que aquella noieta estava feta per a mi: la fondue va fer, per a nosaltres, el paper de l’ase a «Pell d’ase». El fet que una noia accepti prendre una fondue amb un desconegut el primer vespre és més eròtic que si accepta anar-se’n al llit. De tota manera, després d’un sopar com aquell, era impossible pensar que hi pogués haver res sexual. Us estalvio els detalls de la nostra orgia formatgera (perquè us en feu una idea, mireu-vos Astèrix a Helvècia de Goscinny i Uderzo, pàgines 20 i 21).

Després, uns amics ens van proposar d’anar a un bar gai. Vaig acceptar sense dubtar gens ni mica: ella seria l’única noia, i jo l’únic paio heterosexual; així tindria més possibilitats de besar-la (sempre que no fos lesbiana). Cosa que va passar, després d’uns quants gotets de tequila. Una història d’amor profunda i dolça en una butaca de cuir descolorit, en el privat d’un bar gai situat entre dos sex shops de Ginebra. Quan dues llengües es toquen, de vegades no passa res. Però, de vegades, passa alguna cosa… Déu meu, passa alguna cosa que dóna ganes de fondre’s, de desintegrar-se, és com si s’entrés en l’altre amb els ulls tancats, per desendreçar-ho tot a l’interior. Ara el lector pensa que això ja ho ha llegit abans: era a la pàgina 82. Vull que m’entengueu bé. Va ser l’Oona qui em va portar la Lara. Si pensem que la vida és un viatge, aquell vespre, besant la Lara, tenia la impressió d’haver arribat, d’haver assolit el meu objectiu.

La Lara va acceptar pujar a la meva habitació d’hotel; li vaig oferir que dormís amb mi, sense fer res; de vegades cal saber mentir a les joves desconegudes.

—D’acord, però m’agradaria que em rentessis les dents.

Es va asseure al sofà de La Réserve i vaig fer el següent: vaig anar a omplir un got al lavabo, en vaig tornar amb un raspall de dents amb pasta de dents, el got ple d’aigua i un altre got buit, llavors ella va obrir la boca i li vaig raspallar les dents, molt suaument, amb un respecte infinit per les seves genives. Em feia l’efecte que aquella escena es desenvolupava a càmera lenta. Després d’haver-se esbandit la boca amb l’aigua del primer got, escopia l’aigua en l’altre. Estic segur que imaginar aquest gest us deu fer fàstic, però no era fastigós, era… els nostres inicis. Vam dormir plegats la primera nit. Vam anar massa de pressa? No: estàvem impacients per estar junts. Per la meva banda, feia quaranta-cinc anys que l’esperava. Vaig agafar el bloc de notes de l’hotel i vaig gargotejar això:

No era Baudelaire, que diguéssim. Ho vaig escriure sense pensar, maquinalment, després vaig deixar el bolígraf sobre la taula, vaig arrencar el paper del bloc i el vaig plegar en quatre. I, de cop i volta, en veure-la com desplegava aquell missatge ridícul per llegir-lo atentament, amb les celles arrufades i els clotets marcats, em vaig adonar que ho creia de debò.