La impopularitat de Chaplin als Estats Units s’havia convertit en un problema diari per a la seva família. Al restaurant, s’aixecaven per tractar-lo de roig, o de bolxevic. La gent evitava en Charlie i l’Oona a Hollywood. El vespre de Cap d’Any, feien fugir totes les altres stars. El fracàs de Monsieur Verdoux els va fer una pena infinita. Se sentien cada vegada més odiats i no sols pels republicans. Un dia, algú va escopir l’Oona pel carrer. L’agressivitat es feia palpable. En Charlie es va negar tres vegades a testificar davant de la Comissió d’Activitats Antiamericanes. Deprimit, es va posar a escriure una història d’amor entre un comediant oblidat i una jove ballarina que salva del suïcidi. Llums d’escena va ser la seva última pel·lícula americana: un melodrama fluix en què tota la bellesa del cinema mut de Chaplin s’esvaeix. Ho havia predit ell mateix: «El dia que parli, em convertiré en un comediant com els altres». Als anys vint, la gran troballa de Chaplin va consistir a alentir el ritme del burlesc, però aquesta troballa només funcionava si no hi havia diàlegs. A la gent li agradava el seu antiheroi emotiu, embriac i seductor, capaç de fer-nos plorar i riure robant un caramel a un nen, o llançant el cigarret per sobre de l’espatlla abans de xutar-lo amb la sabata. A partir del moment que comença a fer grans discursos sentenciosos, perd tota la màgia i el misteri. (El millor de Llums d’escena és Claire Bloom, que més tard es casarà amb Philip Roth).

L’ambient de caça de bruixes és tan fort a Los Angeles que Chaplin decideix organitzar l’estrena de Llums d’escena a Londres, a l’octubre del 1952. L’Oona i ell agafen el vaixell amb els seus quatre fills (Geraldine, Michael, Josephine i Victoria) per travessar l’Atlàntic. És el moment que J. Edgar Hoover, el director de l’FBI, tria per passar a l’acció. A bord del vaixell Queen Elizabeth, reben un tèlex dels serveis d’immigració que els avisa que Mister Chaplin té prohibida l’estada als Estats Units i que només obtindrà un visat per tornar-hi si respon per càrrecs de «baixeses morals i polítiques» davant del Consell d’Investigació del Departament d’Immigració. Paral·lelament, el ministre americà de Justícia anuncia l’obertura d’una investigació sobre Chaplin. (Encara avui, a tots els visitants dels Estats Units se’ls fa aquesta pregunta: «Sou comunista?». Si contesteu de manera afirmativa, tindreu per davant llargues hores d’interrogatori). Tots els diaris publiquen grans titulars sobre l’expulsió de Charlie Chaplin. En arribar a Londres, i després a París, hi és rebut triomfalment. En una conferència de premsa a l’hotel Ritz, el 29 d’octubre del 1952, Chaplin declara que no tornarà mai més a Amèrica.

Com molta altra gent rica, l’Oona i en Charlie trien instal·lar-se a Suïssa, prop del llac Léman. L’emprenyador és que tota la fortuna dels Chaplin és a Califòrnia! El 17 de novembre del 1952, l’Oona s’encarrega de recuperar els diners de manera secreta. Agafa un avió de Londres a Los Angeles amb l’excusa d’haver d’assistir al consell d’administració de United Artists. En realitat, s’afanya a anar a Summit Drive per acomiadar tot el personal i posar la casa en venda, i després va a veure l’advocat d’en Charlie per vendre les seves accions. Amb els poders del seu marit, buida les caixes fortes del Bank of America i recupera les còpies originals de totes les pel·lícules de Charlot. Envia el màxim dels seus havers a través de xecs i transferències a comptes a Europa, i retira tota la resta en bitllets de mil dòlars, que es fa cosir al folre del seu abric de visó. De seguida agafa un avió cap a Londres, en el qual no deixa de suar, ja que en cap moment no es treu de sobre l’abric de pells que conté els milions de dòlars. Fa poc aquesta escena la va recuperar Scorsese a El llop de Wall Street. L’any següent, l’Oona va renunciar a la nacionalitat americana i va adoptar la britànica. Chaplin només va tornar a Los Angeles per rebre un Oscar honorífic el 1972, amb un visat excepcional de quinze dies, davant de la que fins ara ha estat la més llarga standing ovation de la història d’aquesta cerimònia. Desafio tots els éssers humans que es mirin aquesta seqüència sense gastar uns quants mocadors de paper.