En Jerry no sap quantes setmanes fa que és ajagut en aquest llit d’hospital. Només recorda el seu intent de suïcidi per ingesta de medicaments, que havia fracassat del tot. I ara pren un brou de gallina alemany, cuidat per infermeres d’Arkansas, i hi ha barrots a les finestres.
El silenci li va bé. Tot el dia repeteix la mateixa paraula: Fubar. Sóc Fubar. Inicials de Fucked Up Beyond All Recognition.
Servei psiquiàtric de l’hospital de Nuremberg, juliol del 1945.
Estimada Oona,
La píndola blava 88 fa dormir vint-i-quatre hores; me n’han donat tres.
La guerra crea una situació estranya. Un país n’ataca un altre per sorpresa. El massacra amb el llançaflames, li pren les riqueses i s’instal·la a les seves cases. Un altre país va a rescatar-lo.
Llavors es produeix la situació estranya de què et parlo: en Jim metralla en Hans, que fereix en Bob, el qual esventra en Kurt. Aquests quatre joves no es coneixien. Potser, si els haguessin presentat en una sala d’estar, s’haurien caigut bé i haurien pres cerveses plegats. Però això no ha estat possible; es tallen els braços i no se’n refaran. Fins i tot si sobreviuen a les seves ferides físiques, no deixaran mai de pensar en aquell dia. Sense parlar de les conseqüències horribles en els fills i els néts d’en Jim, en Hans, en Bob i en Kurt.
El més dur és el soroll. Quan avançava enmig dels meus companys que queien els uns rere els altres per recollir-ne els peus arrencats, em repetia una sola cosa, com un mantra: «Calla, calla, calla la boca…». L’objectiu de la guerra és fer callar els canons. No he matat gaires persones, però recordo un soldat que vaig apuntar amb atenció, amb calma, abans de prémer lentament el gallet del meu M1. Vaig veure, com en una pel·lícula a càmera lenta, com el cap se li partia en dos quan la meva bala li va entrar per la galta dreta. Era horriblement tranquil·litzador saber que ell estava mort i jo no. L’objectiu de la guerra no és fer la pau, sinó tenir pau. Apagar, esborrar, fregar el fum que em pica els ulls des de fa tres anys. «Smoke Gets in Your Eyes», te’n recordes? Prendre un bany calent i rentar-ho tot, abaixar el volum. Aquí em dutxo deu vegades al dia. Quan estic sec, hi torno, però mai no estic net. Sempre hi ha el brunzit continu de les mosques, aquell fons sonor interminable que fa parar boig. Prou sorolls, prou imatges, si us plau. Si calgués retenir un sol soroll de la guerra, seria el xiulet de les bales que foraden els homes, com una fulla d’afaitar que parteix una síndria. És estrany, les dosis d’adrenalina que indueix el combat ens fan tornar histèrics i després totalment prostrats. No sé com explicar-t’ho: la por et pot fer caure a terra, i deixar-te immòbil, com una aturada cardíaca, alguns aquí anomenen aquesta malaltia l’obusitis. L’al·lèrgia als obusos! Com si hi hagués humans que estiguessin bé en companyia d’obusos! D’obúfils, personalment, no n’he conegut ni un! Res passa mai com estava previst a la batalla. Sembla que un soldat de cada quatre és víctima de problemes neuropsiquiàtrics: segons la meva opinió, és el 100%, però els més guillats són els tres quarts que fan veure que estan bé. Mai no entens què passa en el teatre d’operacions. Encara que hagis vist els mapes de l’Estat Major, que hagis sentit les consignes del general, que hagis fet classes de tàctica militar, quan ets en el terreny, és un merder total i absolut, cadascú s’espavila com pot. Patton diu que el secret consisteix a «moure’s i disparar alhora». S’oblida de dir que cridar també va la mar de bé. A les pel·lícules, els soldats són silenciosos i felins. En la realitat, xisclàvem com víkings.
Jerry