En tornar a Nova York, l’Oona no ho havia oblidat tot, però va fer veure que no recordava com havia acabat la nit a Point Pleasant. En Jerry no n’hi va tornar a parlar. Es van passar la tardor i l’hivern del 1941 flirtejant, sense parlar mai del seu petit problema gàstric. Era la primera vegada que tant l’un com l’altra es consideraven en parella; de tota manera, no s’agafaven la mà davant dels amics.

El primer amor poques vegades és el més bonic, ni el més perfecte, però continua sent… el primer. Aquest fet és innegable: cap dels dos oblidaria mai aquells inicis. En Jerry anava a buscar l’Oona a la sortida de la Brearley School, es passejaven per Central Park, anaven al pis gegantí de Carol Marcus a la cantonada de Park Avenue amb el carrer 55, o a cafeteries, o a botigues de joguines, o anaven al cinema. Sempre tenien la taula sis de l’Stork Club, el seu banc a Washington Square, la seva llibreria preferida (Strand, a la Quarta Avinguda), on robaven llibres de segona mà per declamar en veu alta les frases que els lectors anteriors havien subratllat. Enganxat l’un contra l’altra, donaven menjar als esquirols, es besaven una mica, o llegien revistes de cinema. Cal estar realment molt enamorat per suportar llegir una revista entre dos; és una mica l’equivalent d’una parella que, al segle XXI, miraria la televisió sense que els fes res saber qui té el comandament a distància. Compraven cucurutxos de castanyes torrades en sortir dels grans magatzems Bendel amb les butxaques plenes de petits objectes robats. És entre els setze i els vint-i-dos anys que s’estima de debò. L’amor és absolut, sense cap mena de dubte, sense cap vacil·lació. L’Oona i en Jerry s’estimaven així, sense pensar, amb els ulls esbatanats. De vegades li ficava la mà sota el vestit per tocar-li els pits joves a través dels sostenidors, fins que ella deia que s’aturés en un sospir, i tancava els ulls per besar-lo prement-se ben fort contra ell com si volgués que continués.

—Mai no havia estimat abans de conèixer-te —deia ell.

—No parlis del que no coneixes —contestava ella.

Ell li llegia els seus primers relats: «Go see Eddie», «The Heart of a Broken Story», «The Long Debut of Lois Taggett». Ella li parlava del personatge d’ingènua que havia d’interpretar al teatre a Pal Joey, una comèdia musical que es va convertir en una pel·lícula després de la guerra, el 1957 (Pal Joey, amb Frank Sinatra, Rita Hayworth i Kim Novak). S’ho explicaven tot, parlaven dels seus germans i germanes, es queixaven dels seus pares (massa presents per a ell, massa absents per a ella). No feien l’amor, però, quan dormien junts, s’abraçaven fort l’un contra l’altre, en pijama i camisa de dormir, fins que quedaven ben suats. L’Oona es negava a treure’s les calces, en Jerry acabava donant-se plaer dins els calçotets mirant de no gemegar. Respectava la virginitat de la noia. Ella li deia contínuament: «Una nena no es pot permetre quedar-se embarassada». Ell no se’n sabia avenir, de tenir-la entre els seus braços, ficar-li la punta de la llengua dins la boca vermella, passar-li la mà pels cabells sedosos, gratar-li l’esquena nua, amb els dits separats imitar les potes d’una aranya que puja al llarg de la columna vertebral, durant hores sentir com el tors s’estremia contra el seu, la seva respiració al seu coll. Quin luxe! Tot i que castos, en Jerry i l’Oona eren molt sensuals; és difícil d’entendre al segle XXI, on fas un clau per dir bon dia, però ells en tenien prou amb aquelles moixaines un xic descarades. No tenien pressa; ella era massa jove per casar-se i ell es feia el cínic per no aclaparar-la. Ella sospirava amb la boca entreoberta quan ell li feia carícies: ell la mirava com dormia comptant-li les pigues de l’esquena dels braços blancs; contemplar les seves pigues era per a ell com observar les estrelles al cel; era com abdicar davant d’un misteri superior. En Jerry era un noi ben plantat, hauria pogut desvirgar-se amb noies menys complicades, però ell s’estimava més amanyagar aquella estrella infantil. La seva manera de resistir-se a les seves insinuacions era mil vegades més eròtica que qualsevol nit amb una prostituta de grans pits que es digués Samantha.

Quina informació hi havia sobre el sexe a Nova York el 1940? És simple: res de res. Ni imatges eròtiques, ni fotos porno, ni pel·lícules hot, ni novel·les sexuals. Cap accés a qualsevol llibre d’instruccions de les relacions corporals no estava disponible, enlloc. Aquest és el canvi principal si comparem la Nova York del 1940 amb la Nova York d’avui, en què els adolescents tenen un accés il·limitat, instantani i gratuït a tota la pornografia del món. Tot i que se sentien molt atrets l’un per l’altra, en Jerry i l’Oona estaven totalment paralitzats sexualment perquè ningú no els havia explicat com es feia l’amor, ni com sortir del seu terrible bloqueig d’enamorats. Massa respectuós, en Jerry no gosava fer-la sentir incòmoda i, per la seva banda, l’Oona se sentia massa intimidada per encoratjar-lo (i massa espantada davant la idea de quedar-se embarassada).

Com que no es podien veure a la casa de l’Oona, que vivia amb la seva mare a l’Hotel Weylin de Madison Square, les seves trobades de vegades tenien lloc en una habitació que en Jerry llogava per setmanes, o més habitualment a casa de la Carol. Havien d’estar atents a no fer soroll. Ell marxava del pis de puntetes, en plena nit, tancant la porta amb suavitat, i tornava a casa seva a peu, amb el somriure als llavis i la frustració dins els pantalons. La insatisfacció feia augmentar la seva joia, com en alguns monjos de cares extàtiques que són una publicitat excel·lent per a la castedat. Res no li impedia procurar-se un bon orgasme tot sol, al seu llit, pensant en els petons insaciats de l’Oona, la fermesa de la seva pell, la seva olor de bebè, la seva pell lletosa, els seus ulls mig clucs, les seves calcetes blanques de nena petita, els seus peuets arquejats, les seves pigues als pits, la seva boca sensual, els seus sospirs a cau d’orella, la seva llengua afruitada, oooh yesss.

Quan sortia amb la seva colla d’amics, l’Oona de vegades l’anava a trobar en plena nit per dormir amb ell, ja que odiava dormir sola. Feia pudor d’alcohol i tabac, però ell se sentia feliç de rebre-la a la seva habitació llogada de Poeta Maleït. Ella necessitava parlar, que li fessin moixaines, que la cobrissin de petons castos, que la calmessin amb braços amorosos. No parava de repetir que odiava el seu cos, es trobava baixa i rabassuda, i malgrat les seves protestes li demanava que apagués el llum. Llavors ella s’adormia en unes postures absurdes, roncant o rosegant un tros de coixinera. O es comportava com una princesa que dóna ordres: «Despulla’m, please… Renta’m les dents, si et plau, estic massa cansada… Em pots donar un got d’aigua?…». A en Jerry no el molestava que el tractessin com un criat, ja que així li podia mirar aquells peus tan menuts. Un vespre ell va beure xampany en la seva sabata. Oh, Déu meu, aquell peu blanc que s’havia arquejat en sortir de la sabata… Els dits del peu pintats que van fregar el cuir i es van acolorir de rosa abans d’alliberar-se.

És ben estúpid, però amb vint-i-dos anys et sents orgullós que una bellesa com aquella et triï, encara que només sigui per adormir-se al teu llit mentre li grates el cap perquè ronqui com un gat mentre t’embriagues de la seva olor d’alcohol i de tabac. Quan ella se n’anava, ell es lamentava de no haver estat més exigent amb ella. Per ventura temia que l’amabilitat, la dolçor, els grataments a l’esquena eren una inversió que mai no amortitzaria?

També tenien el ball a l’Stork Club. La festa no era la mateixa quan ballaven jazz. A més d’acostar els cossos, l’orquestra proporcionava un tema de conversa.

—Espera el clarinet —deia en Jerry—, ja ho veuràs, aquest paio és un poeta bufant.

—No, el guitarrista és molt millor —contestava l’Oona—, parla amb els dits.

—De cap manera, que ets sorda o què? Escolta aquest solo de bateria, aquest paio és un malalt: acarona les pells amb el seu washboard com si toqués el cul d’una negra.

—Calla dues dècimes de segon i gaudeix de la trompeta, tanoca! Aquest tipus expulsa notes que el maten en públic.

Woody Allen té raó: tot ha canviat amb el rock’n roll. Ja no esperes que cada músic del grup faci la ronda (llevat quan el grup es diu Led Zeppelin). Abans de l’invent de la discoteca, s’escoltava de debò la música, que mai no era dues vegades la mateixa, no era un soroll de fons preenregistrat per amagar el buit.

—Saps ballar el xarleston? —va cridar l’Oona.

—Aquest ball de vells?

—Vinga, prova-ho una mica: mous els braços i tires les dues cames cap endavant, però no al mateix temps, si no, et claves una bona patacada!

«Ella només tenia un defecte: era perfecta. A part d’això, era perfecta», va escriure més tard Truman Capote sobre Oona O’Neill, la seva amiga d’infantesa, quan s’estava destruint a l’Studio 54, esnifant coca a cullerades, mirant els efebs com ballaven a la pista, als anys setanta. Era cert: el problema de l’Oona era la seva perfecció. A força d’emmascarar les seves angoixes sota una excessiva amabilitat, corria el risc d’esclatar un dia (cosa que li va passar als cinquanta-dos anys). En Jerry no era perfecte: tenia mal caràcter i una ambició desmesurada. Era possessiu, megalòman i irritable. Els seus moments d’alegria absoluta i immaculada només van durar unes quantes setmanes, el temps que va necessitar l’Oona pe cansar-se d’aquell cavaller servil massa exclusiu, i que ell es va adonar (abans que ella) que l’avorria, i que els seus gustos, les seves aspiracions, les seves formes de vida eren rigorosament incompatibles. No aconseguia decidir-se, però no era cec, i sabia, en el fons, que l’Oona, com que havia estat abandonada pel seu pare, mai no estimaria ningú, tal com ella havia tingut l’amabilitat de dir-li al board walk de Jersey Girl.

—Què fots amb aquelles tòtiles? —li va preguntar en Jerry un vespre en què ja no podia aguantar més la seva irritació—. Les teves amigues són incultes. Només pensen a beure i casar-se amb un milionari. No veus que no hi tenen res, a la closca?

—La seva companyia em calma —va dir l’Oona—. M’agrada que tota l’estona facin veure que estan de bon humor, les meves Poor Little Rich Girls. Necessito que em distreguin.

—Jo també, deixant de veure-les!

La manca de son es notava en els trets de l’Oona. Sempre hi havia festes a casa de la Carol, amb ponx servit en grans quantitats per criats amb americana blanca que prèviament havien enrotllat les catifes de la sala, mentre els pares estaven exiliats al pis de dalt. Quan ella anava a visitar-lo, a altes hores de la nit, feia ulleres, tenia la cara apagada, les dents grises a causa del vi negre i els cabells li feien olor de cendra. Mira com serà si m’hi caso, pensava en Jerry. L’haig de perdre perquè es mantingui innocent en la meva memòria. Els ulls d’en Jerry volien ser cínics, però no se’n sortien. Malgrat tot, l’adorava.

—Ja en tinc prou de veure com et destrosses —va dir en Jerry.

—Perquè deixi de veure els meus amics —va dir l’Oona—, m’haurien de tallar el telèfon. Tens unes tisores?

—No tens cap obligació d’acudir-hi quan et truquen.

—T’imagines si tothom tingués un telèfon portàtil a la butxaca? Seria un malson, ja no podríem viure. Tota l’estona ens destorbarien.

—No canviïs de tema! Saps prou bé que una abominació com aquesta no existirà mai: sempre es necessita un fil per enllaçar les persones.

El novel·lista posterior pot contradir el seu il·lustre personatge en aquest punt.

—És possible que tinguem tranquil·litat i bons aliments amb tu? —va preguntar l’Oona—. Vull dir sense que discutim tota l’estona?

—Estic més tranquil que tu. Ets tu qui perds el teu temps (i el meu, com a conseqüència) amb aquesta colla de nictalops inútils.

—Ets massa seriós. M’encanta estar cansada. Anar a dormir tard. No pensar tota l’estona. És agradable dormir dreta. Els problemes rellisquen… Són els meus amics, m’estimen, em fan riure. Ens divertim, què passa?

—No et diverteixes, mira’t! S’aprofiten de la teva amabilitat per arrossegar-te en el seu alcoholisme i les seves xafarderies superficials. La veritat és que ets incapaç d’estar sola. Et fa molta por retrobar-te amb tu mateixa. Fuges de tu com de la pesta!

—Apa, esgarriacries! Relaxa’t una mica si vols ser escriptor. Saps quant de xampany bevia Fitzgerald en una nit? Prou per tenir ganes de partir el bàrman en dos per veure que hi havia a l’interior.

—I el bàrman hi estava d’acord? Doncs et diré una cosa: aquest bàrman sóc jo, OK? I jo em nego que em tallis l’ànima en dues! Adéu!

En Jerry se n’anava, però sempre tornava, i l’Oona ho sabia. Podia resistir moltes temptacions, però no el sofriment infinit que li infligia Miss Oona O’Neill. «Oh, el sofriment! El sofriment d’estar dempeus prop de l’Oona sense poder inclinar-se per besar els seus llavis separats! El sofriment impossible d’expressar!». Aquella vegada, de tota manera, ella l’havia agafat del braç.

—Hauries de fer com jo —li va dir—. Tenir una conversa frívola, per reservar el que és essencial per als teus llibres. El que compta per a l’escriptor és el que escriu, no el que viu.

—Em nego a perdre el temps —havia contestat en Jerry.

—Parles com el meu pare, que és l’home més trist que he conegut mai.

—Ho sé. Ho va dir en una entrevista: «Writing is my vacation from living» (‘Escriure em permet fer vacances de la vida’).

Quan el trio d’amigues dinava a l’Oak Room, el restaurant de l’hotel Plaza, entre les palmeres artificials i els daurats enlluernadors, realment es podia creure que eren les Andrews Sisters. A més, Truman Capote les anomenava: «Rhum and Coca-Cola», i en Jerry hi afegia: «Working for the yankee dollar», cosa que equivalia a tractar-les de putes. En Jerry estava fart de sortir amb aquella colla d’adolescents alcohòliques, però era la seva única oportunitat de veure l’Oona.

Ella es quedava a dormir cada cop més sovint a casa de Carol Marcus, en l’immens pis de Park Avenue, atesa com una reina pels seus divuit criats, i no deixava mai les seves dues germanes adoptives, la Carol i la Gloria. Tot sovint la gent els preguntava:

—Sou germanes? Sou tres bessones?

—No: només som dobles. Però ja no sabem qui imita qui.

—Individualment som espantoses, però juntes som una desgràcia!

La seva mare deixava que l’Oona dormís fora de casa des dels quinze anys, això li donava temps per escriure i veure el seu nou amant d’amagat de la seva filla. Aquest acord tàcit els anava bé a totes dues, sobretot des que en Shane (el seu germà, cinc anys més gran que ella) havia tocat el dos a les Bermudes per fumar porros.

—La meva mare lliga i em deprimeix, el meu pare viu a San Francisco i mai no contesta les meves postals. Cal veure les coses pel cantó bo: així sóc la noia més lliure de Nova York!

Tota la ciutat creia a cegues en el trio de noies llançades, l’Oona, la Gloria i la Carol, que es vestien, es maquillaven, dinaven, ballaven, bevien i dormien juntes. Totes tres enlluernaven, amb els seus ulls maquillats i el compte bancari dels seus pares. En Jerry va entendre de seguida que no s’havia d’interposar entre elles. No tenia cap més opció que seguir-les com un gosset.

El seu esport preferit: pujar i baixar per la Cinquena imitant l’accent nasal de Mae West.

Gloria: «When I’m good, I’m very good. But when I’m bad, I’m better».

Carol: «I’ll try everything once, twice if I like it, three times to make sure».

Truman: «Good girls go to heaven, bad girls go everywhere».

Oona (pessigant-se el nas): «I used to be Snow White, but I drifted».

Truman: «Ten men waiting for me at the door? Send one of them home, I’m tired».

Traduir les pulles de la llegendària Mae West no és cosa fàcil, però la pressió dels meus amics que no saben anglès m’obliga a intentar-ho:

‘Quan sóc bona, sóc molt bona. Però quan sóc dolenta, sóc millor.’

‘Ho provo tot una vegada, dues vegades si m’agrada, tres per estar-ne segura.’

Les noies bones van al paradís, les dolentes van a tot arreu.’

‘Abans era Blancaneu, però em vaig desviar.’

‘Deu paios que esperen davant de la meva porta? Digueu a un que marxi, estic cansada.’

En Jerry no sabia citacions de Mae West, però va explicar una escena de pel·lícula en què un enamorat desconsolat l’assetja fins a la seva cabina de maquillatge. Ella sospira i aixeca els ulls al cel mentre el paio li suplica: «Em feu parar boig, des de la primera vegada que us vaig veure estic boig per vós, si això continua m’haureu d’enviar al manicomi!». La Mae se’l mira amb un posat de llàstima i contesta amb calma: «Ara us demano un taxi».

La història d’en Jerry va fer riure molt les noies. Citar aquesta actriu no era pas innocent: l’Oona l’admirava perquè era la primera dona fatal que maltractava els personatges masculins amb tanta desimboltura. Abans estava ben vist parpellejar d’amor; amb Mae West havia nascut el concepte d’home objecte (avui en diem toy boy). Mae West va revolucionar la condició femenina tant com Simone de Beauvoir. Des de Mae West els joves ja no gosen dir «t’estimo» a les noies, per por de semblar ridículs o passats de moda.

En Jerry no tenia mitjans, però, com que era el més gran, sovint pagava el compte, amb un posat cada cop més seriós, rondinant sobre la superficialitat d’aquella associació de malfactors. Al llarg de les setmanes següents, l’Oona cada cop és negava més a dormir amb ell, i trobava tot d’excuses falses per veure’l menys sovint. Per exemple, li explicava amb un posat innocent que havia passat la nit ballant descalça al jardí dels Vanderbilt, escoltant «Moonlight Serenade», i fins a quin punt aquella cançó l’havia fet pensar en ell…, i estava foll de ràbia. Aquest era el drama: a força de seguir-la com un gosset, per a ella s’havia convertit en això. Evidentment, com més l’esquivava l’Oona, més la desitjava ell. I com més es divertia, bevia, es posava vermella, jugava al gin rummy a l’Stork amb vells i esclafia a riure ensenyant les seves dents tan boniques, més mala cara feia en Jerry en un racó, seriós i taciturn com una gran cigonya tacada de petroli.

—Ets un llunàtic —va dir l’Oona—. Estàs content i de cop i volta sembles desgraciat. D’aquí a seixanta anys et diran: ets bipolar. Però, de moment, simplement ets imprevisible, com el meu pare.

—Ets tu qui em deprimeixes —va contestar en Jerry—. Ja no sé veure què et trobo. No et pots proclamar una irlandesa atrotinada i alhora que se te’n foti el que passa a Europa.

—Ah, ja hi som. Ja surt la guerra. Compte, ara ve quan ens enfadem.

—Et vols divertir com si la crisi no hagués existit? Però avui totes les flappers són unes captaires o estan casades i el teu pare ho ha entès: si les seves obres són tan tristes és perquè tots els qui anaven de festa es van suïcidar el 1930. Ara ja no és moment de riure, el que funciona és el desesper, el que es ven és la por.

—Sí, em sap molt de greu haver nascut el 1925. Fes-me pensar a corregir la meva data de naixement.

—La festa va acabar quan tenies quatre anys.

—I la guerra va començar quan en tenia catorze. Molt bé. Gràcies per la classe d’aritmètica. Però no deixaré que Adolf Hitler faci malbé la meva joventut!

En Jerry remugava:

«Haig d’intentar deixar de ser invisible. Vull ser estimat per aquesta noia que odio. Vull que el menyspreu canviï de bàndol. En el que escric, dec ser més monstruós que ella. L’amor? Si us plau, res de termes obscens, estem entre cavallers. Al principi hi va haver, com a màxim, una curiositat per totes dues bandes. Aquesta persona em pot fer mal? L’amor és la utopia de dos egoistes solitaris que es volen ajudar mútuament per fer que la seva condemna sigui suportable. L’amor és una lluita contra l’absurd a través de l’absurd. L’amor és una religió atea. Si és provisional, on és el problema? La vida també ho és, al capdavall. Oh, Déu meu, com l’odio quan la veig, però és molt pitjor quan no la veig». Per a una descripció realista del que passava dins el cap d’en Jerry, caldria rellegir en bucle aquest paràgraf.

I llavors l’Oona se’l mirava somrient i ell deixava de pensar per contemplar-li els clotets a l’oval de les seves galtes. De vegades ella tenia consciència del seu poder; ell ja no aconseguia amagar-li que ella havia guanyat el combat. Tenia pressa que una altra guerra vingués per alliberar-lo de la que perdia cada vespre.

Al final, l’Oona ja no li tornava els petons. Ell intentava ficar la llengua en una boca tancada. El més dolorós era l’amabilitat. De vegades l’Oona es quedava ajaguda al seu costat tota la nit, al llit, totalment vestida, immòbil, silenciosa i deprimida, i per no disgustar-lo, es deixava acaronar els pits sense moure’s. Una noia bonica petrificada pel desamor és potser la pitjor humiliació que un home pot suportar.