A Nova York, el 1940, tothom fumava a tot arreu, als bars, als restaurants, als taxis, als trens i sobretot a l’Stork Club. Quan sortien d’aquest local, sempre notaven que els ulls els picaven i els cabells els feien olor de tabac. La gent s’espatllava la salut més que ara, perquè ningú no els retreia que eixamplaven el dèficit de la Seguretat Social, que encara no havia estat inventada. Eren gairebé les onze de la nit; a aquella hora, costava distingir les cares dels clients entaulats a la llarga sala del bar. L’Stork no era un club, sinó un núvol opac. Sota una mena de xarxa plena de globus, l’orquestra d’esmòquing tocava cançons de Cab Calloway. O potser era el mateix Cab Calloway en persona? A la paret hi havia dibuixada una cigonya amb un barret de copa que fumava un cigar. El restaurant estava tan abarrotat el diumenge al vespre que els clients havien de cridar per demanar les begudes als cambrers ben vestits i amb corbata de llacet negra. Però allò no els molestava: els americans sempre parlen fort, sobretot quan els serveixen un bourbon amb gel picat.

Procedent de Nova Orleans, un jove ros de veu aguda no podia parar de somriure quan sortia amb el Trio de les Hereves: Gloria Vanderbilt, Oona O’Neill i Carol Marcus, les primeres it-girls de la història del món occidental, amagades darrere d’una cortina de fum. De dia, enviava textos a diaris que encara no els publicaven. I a la nit, s’eixugava les ulleres rodones amb el mocador de seda negra, abans de tornar-se-les a posar sobre el nas, i posava el tros de teixit quadrat a la butxaca exterior esquerra de la seva americana blanca, deixant amb cura que en sobresortissin quatre triangles que apuntaven cap al sostre, com fletxes dirigides als globus que penjaven damunt del seu cap. Creia que anar ben vestit feia més intel·ligent, i en el seu cas era cert. Tenia setze anys, es deia Truman Capote, i l’escena es produïa d’aquesta manera: 3 East 53rd Street.

—Noietes, sou els meus cignes.

—Per què ens tractes de cignes? —va preguntar la Gloria mentre li escopia una pipada de fum a la cara.

—Primer, perquè sou blanques —va dir Capote evitant estossegar—, i també perquè us moveu amb elegància, teniu aquests colls llargs tan bonics.

—I un bec punxegut i taronja, potser?

—Sí, tu, Gloria, tens un bec molt punxegut, ens ho demostres cada vespre. Però més aviat pintat de vermell, ja que hi escampes, i també a les teves incisives, tot el contingut del pintallavis.

—Però, on tenim les ales? —va preguntar l’Oona.

Truman Capote només tenia ulls (blaus) per al cambrer, un jove de les Antilles, de dents separades, que s’assemblava a Yannick Noah molt abans del naixement de Yannick Noah.

—Tingueu l’amabilitat d’anar-nos a buscar quatre vodkes amb Martini, si us plau, jove, així estaré segur que us veuré tornar de seguida.

Truman va somriure a la més bonica de les tres.

—He trencat les teves ales durant el teu son, Oona darling —li va contestar—, per impedir-te que volessis lluny de mi. Et tinc segrestada una dècada més. No t’amoïnis, passarà de pressa.

—Truman —va dir la Gloria—, si nosaltres som els teus cignes, llavors tu qui ets…, un garrinet?

L’esclat de riure va ser general. La Gloria havia dit aquella dolenteria com si volgués posar fi definitivament a la qüestió. En Truman es va posar de color rosa; realment a un amant de la xarcuteria li hauria costat resistir-se al seu encant. Però els seus ulls clars brillaven amb malícia i tot el que deia era lleuger i divertit, cosa que realment el diferenciava d’un plat d’embotits. Al mateix bar, a l’altra banda de la sala, un paio que feia un metre noranta mirava la taula sis sense dir res, ja que mai no deia res. De tota manera, totes les mirades de l’Stork convergien a la taula sis, situada al racó, al final de la sala en forma de L. El 1940, Jerome David Salinger tenia vint-i-un anys. Encara vivia a casa dels seus pares, 1133 Park Avenue, cantonada amb el carrer 91. Com que era alt, ben plantat i anava ben vestit, de vegades el deixaven entrar sol a l’Stork Club, el lloc més tancat de Nova York. El seu pare era un jueu enriquit amb el comerç del formatge caixer i la carn fumada. En aquell moment, en Jerry no tenia cap raó per convertir-se en l’inventor de l’eterna adolescència a terminis.

En aquella època, és un gran tímid que encén una cigarreta amb la mateixa desimboltura que Humphrey Bogart —aquest gest impecable ha requerit setmanes d’entrenament davant del mirall del lavabo. Truman Capote és més esnob que ell, però també més sensible i graciós, i també més pagat de si mateix. Físicament és l’invers de Salinger: és baix i l’altre és alt, té els ulls blaus mentre que l’altre els té negres i penetrants, els cabells rossos enfront del castany tenebrós (una perfecta cara de pa de ral de fill d’Alabama davant un gran tanoca que imita els intel·lectuals novaiorquesos). S’obliguen a fumar una cigarreta darrere l’altra per semblar més grans; se saben privilegiats de poder beure alcohol en aquell lloc tan exclusiu. És l’únic moment de la seva vida en què es comportaran com a adults. Capote anota ja tot el que veu i repeteix tot el que sent. Sap prou bé que mai no hauria entrat en aquest club sense els seus tres cignes. Són el seu Sèsam: els posen la catifa vermella pertot arreu, posen per a fotògrafs de Harper’s Bazaar i Vogue. Són unes post-flappers i unes prefeministes: anant a festes, fumant i movent-se en vestits de seda decorats amb collarets de perles brillants, persegueixen, sense saber-ho, una lenta emancipació iniciada als anys vint i que està lluny de ser acabada. Ell no fa altra cosa que seguir el moviment, i distreure aquelles sufragistes de porcellana. Al cap de trenta-cinc anys, explicarà tot això amb mala bava (a Pregàries ateses), les seves amigues li giraran l’esquena, i morirà de pena, presoner de l’alcohol, la droga i els tranquil·litzants. Però, de moment, en Truman fa aquesta carona preocupada dels nens abandonats pels seus pares que han entès molt aviat que els cal emmagatzemar records per ocupar la seva solitud. La festa mai no és gratuïta per a un artista. Els escriptors que surten de nit mai no es diverteixen del tot: treballen, què voleu; us penseu que fan broma i en canvi estan al despatx, buscant la frase que justificarà la seva ressaca l’endemà. Si la collita és bona, algunes frases sobreviuran a la relectura i s’integraran en un paràgraf. Si la sortida ha estat un fracàs, no tindran res emmagatzemat, ni tan sols una metàfora, una broma, un joc de paraules o una xafarderia. Per desgràcia, quan no hi ha res a espigolar, els escriptors no es confessen vençuts: el fracàs els dóna un pretext per sortir encara més, beure més, com els cercadors d’or que s’entossudien en una mina desafectada.

J. D. Salinger s’ha acostat a la seva taula. Sempre es manté una mica encorbat per no dominar massa els altres: no és tan sols el més alt, sinó també el més gran. El peu de Capote es mou sota la cadira com la cua d’un gos esverat. És ell qui parla primer.

—Senyoretes, em podríeu dir quin és aquest gran ocell de plomatge negre? Un agró, un flamenc?

—Hello, there. Em dic Salinger. Jerry Salinger, encantat. Personalment, el meu ocell preferit és… (va reflexionar durant massa estona) la Noia Americana en Pantalons Curts.

Una bona manera de fer somriure les noies més condescendents de Nova York. Truman va entendre el missatge i va mirar com aquella gran perxa inclinava el nas per besar les mans del trio: si era un ocell, era una cigonya, que s’esqueia prou bé al club (stork vol dir ‘cigonya’, got it?). L’Oona era la més tímida de totes. També la més dolça, malgrat el seu vestit negre d’espatlles descobertes. El seu silenci, les seves vermellors de pimpinella li travessaven els ulls negres impenetrables: s’assemblava als retrats d’ingènues de Jean-Baptiste Greuze exposats a la Wallace Collection de Londres. Semblava no ser conscient que era bonica, malgrat que tothom li ho repetia des del seu naixement, llevat del seu pare. La matusseria, la manca de confiança en si mateixa, la tartamudesa embellien cadascun dels seus gestos, la manera que tenia d’agafar el got contra ella, de fer girar els glaçons amb l’índex abans de llepar-se’l com si sagnés, d’excusar-se contínuament de ser allà com si no sabés que el club necessitava la seva presència per continuar estant de moda. L’adjectiu «clumsy» semblava haver estat inventat per designar la seva terrible malaptesa. Tenies ganes d’adoptar aquell gat abandonat. La Gloria era més elaborada, la Carol, més rossa —copiava els bucles de Jean Harlow i les seves celles dibuixades a mà. Aquest era el secret de la seva amistat: més que un trio, formaven una mena d’equip; n’hi havia per a tots els gustos, cap d’elles no feia la competència a l’altra. Si t’agradaven les dones sofisticades, les dones fatals, hi havia la Gloria, la gran multimilionària. Si preferies les sensuals o les histèriques, si tenies por d’avorrir-te o ganes que et fotessin crits, calia triar la Carol. I si no t’atreien els diners i l’extravagància… Si buscaves una autista per protegir, un àngel per salvar… tenies tots els números de caure en el parany de l’Oona.

L’Oona imposava respecte per la seva tranquil·litat. Era la menys exuberant de la colla, però no pas la menys fascinant. Quan somreia, se li formaven dos clotets a les galtes, i et venien ganes de dir que, en el fons, la vida era gairebé suportable sempre que es tinguin els ulls brillants. Des que tenia quinze anys, la mare de l’Oona havia deixat d’ocupar-se’n. La noia vivia a casa de la Carol, a 420 Park Avenue. Des dels seus quinze anys, el porter en uniforme blau deixava entrar Oona O’Neill a l’Stork quan ella volia, perquè l’amo del local estava boig per aquell cognom. Sherman Billingsley la vigilava, li deia «my most beautiful baby», la feia seure a la millor taula de la Cub Room (la part VIP), i li regalava les copes. Era esnob com un bidet del Waldorf Astoria, i era així com feia funcionar el seu negoci: una colla de noies boniques, encara que fossin menors d’edat —millor que fossin menors— dóna ambient, sobretot si tenen cognoms cèlebres que atrauen els fotògrafs i els homes rics.

—Aparteu-vos, noies —va dir en Truman—, feu lloc per a en Jerry, per fi! Jerry, et presento els meus cignes.

—No trobo que aquesta senyoreta s’assembli a un cigne —va dir en Jerry—. Diria més aviat que té un posat de colom ferit. Com us dieu, bell ocell caigut del niu?

—Doncs… Us en riureu —va dir l’Oona.

—Digueu-me’l.

—Oona. És un nom gaèlic.

—És bonic, Oona. I vol dir…

—… únic, sembla.

—És clar, si ja és ben evident. Oona = One.

En Capote va fer una rialla aguda.

—És una fada, Una, a les llegendes cèltiques —va dir—. La reina de les fades.

—Mmmm. I teniu poders màgics? —va preguntar en Jerry.

En aquell moment, el jove cambrer els va portar les copes. M’he oblidat de dir que en aquell mateix moment, França estava ocupada per Alemanya. A París, amb la diferència horària, les tropes alemanyes desfilaven pels Camps Elisis.

—Doncs sí, ja ho veus —va contestar en Truman—, l’Oona fa aparèixer vodka sobre les taules!

—També sé fer desaparèixer els cendrers… —va dir l’Oona.

—Aquesta cleptòmana col·lecciona cendrers robats —va riure la Gloria.

—Ens preguntem per a què serveix la policia —va dir la Carol.

Llavors l’Oona va somriure per segona vegada aquell vespre. Quan l’Oona somreia, amb els ulls mig clucs, ja no senties el xivarri. Era com si algú hagués abaixat el volum de la resta del món. En tot cas, era el que notava en Jerry: la boca de l’Oona, el contrast entre els llavis vermells i les dents blanques, els pòmuls alts, l’esmalt d’ungles malva que feia joc amb la boca de color cirera, aquella perfecció de noia de l’alta societat feia que es tornés totalment sord. Què significava aquella noia morena? Per què aquella noia que coneixia de només feia cinc minuts li provocava mal de ventre? Algú podria prohibir-li mostrar aquella cara de nena enganxada in fraganti? Ell també tenia ganes de trucar a la policia. L’Estat hauria de prohibir les dones que se servissin tan bé de les seves parpelles. En Jerry es va dir per a ell mateix:

—Una llei anti-Oona.

—Perdó? Com dius?

—Està remugant!

—Ha, ha, ha! Una altra víctima de l’Oona! —va dir en Truman—. Podràs fundar un club amb l’Orson!

En Truman va girar el cap vers l’altra punta de la L, des d’on Orson Welles els mirava de reüll, per sobre de l’espatlla d’una noia que s’assemblava a Dolores del Río, però que era la dona d’Errol Flynn, l’actriu francesa Lili Damita, que tenia el marit fora, de rodatge. (Cap desconegut no podia seure a la taula de l’altra punta de la L). Orson Welles no parava de llançar mirades misterioses cap a les noies, sobretot a l’Oona, després desviava la mirada quan notava que la seva amant el podia descobrir. Amb 25 anys, el famós locutor de ràdio feia servir el mètode de la indiferència. Aquest mètode no funcionava amb les noies tímides, a aquestes se les havia de tractar amb brusquedat. Ignoreu una arribista, ella ho notarà. Però si us mostreu esnob amb una tímida, li feu un favor, i no la coneixereu mai. Sobretot si sou famós, és a dir, dues vegades més aterridor que un paio normal. Orson Welles es va girar cap a Lili Damita, que es cruspia una crep Suzette davant d’ell. Jerry Salinger ho feia d’una altra manera: parlava molt baix, amb un to monòton, esperant que la resta de la taula no el sentís. S’adreçava a l’Oona com si estiguessin sols al món, i aquell vespre, una mica ho estaven.

—Oona O’Neill, de fet el vostre nom és una al·literació… En la meva opinió —va continuar dient en Jerry—, el vostre pare va triar aquest nom perquè s’assemblava al seu cognom. És una tria narcisista.

—No ho sé, ja no em parla des que vaig dir a una revista que jo era una «irlandesa tronada». Pensa que acabaré malament. Però és ell qui està cada cop pitjor des que va deixar de beure. L’última vegada que el vaig veure, li tremolaven les mans.

Però la resta de la taula tenia l’oïda fina:

—L’Oona acabarà bé, perquè va començar malament —va dir la Gloria—. Com nosaltres!

—Jo mai no vaig conèixer el meu pare, i el seu va morir quan ella tenia divuit mesos —va dir la Carol assenyalant la Gloria amb el dit.

—I pel que fa a mi —va dir en Truman—, la meva mare em va abandonar quan jo tenia dos anys.

—Doncs —va dir l’Oona—, en el meu cas, va ser el meu pare qui va fotre el camp quan jo tenia dos anys.

—Un brindis pel Club de les Òrfenes Daurades! —va fer la Gloria mentre alçava la copa.

Les tres noies van brindar amb en Truman i en Jerry, el qual gairebé sentia vergonya que els seus pares encara fossin casats. Les seves copes, en entrexocar, van produir precisament el mateix so que el triangle en el tercer moviment del concert per a piano en Fa de George Gershwin.

—Una mica de respecte —va dir en Truman—: ja sabeu que parleu amb la futura Glamour Girl de l’Stork?

—Oh no, per favor —va dir l’Oona, nerviosa—, no hi tornis.

—Alcem les nostres copes per la nova Zelda!

L’Oona es va posar vermella, aquesta vegada de ràbia. L’exasperava posar-se vermella cada vegada que insistien en aquella història tan idiota. Els clients de l’Stork Club triaven cada any una Glamour Girl i ella formava part de la llista de les finalistes. Ella no havia demanat res i, a sobre, aquella bestiesa era la causa que el seu pare ja no li dirigís la paraula. S’ha de considerar un honor ser Miss Club de moda? No. Cal rebutjar aquesta distinció com si no tingués cap importància? Tampoc. Aquest era el tipus de dilemes amb què s’enfrontava la joventut daurada de Nova York el 1940, mentre que una bandera vermella i blanca amb la creu gammada onejava al capdamunt de la torre Eiffel.

—Zelda Fitzgerald no és un insult —va dir l’Oona—, però, de tota manera, el més interessant d’ella són els llibres del seu marit.

—Alço la meva copa per Francis Scotch Fitzgerald! —va dir en Truman.

—Ets escriptor, Jerry? Tens cara d’escriptor —va dir la Carol—. Els puc reconèixer a deu milles a la rodona. Són uns egocèntrics, espantosament intel·ligents, dels quals cal fugir com de la pesta.

—Creus que té un posat intel·lectual? —va preguntar la Gloria—. Calla molt, oi?

En Jerry va pensar que mai no havia sentit un nom com aquell. Oona. Sonava com un gemec de plaer. Ooo… seguit per un crit d’alliberament: aaaa! I entre les dues vocals, la consonant que evoca la lluna: (m)oona. Aquell nom era tan hipnòtic com la persona que el duia. En Jerry es deia que els homes podien continuar caient mentre hi hagués dones com ella que els recollissin.

—No… no he vist cap obra del teu pare —va dir—. Però sé que és el nostre millor dramaturg.

—No és el millor —va dir en Truman—, és l’únic! El primer que ha mostrat gent pobra. No sé si això és bo o no, tots aquests mariners depriments, les prostitutes de bon cor, els suïcides marginals. Quin avorriment!

—Des que va rebre el premi Nobel, és un tresor nacional —va corregir-lo en Jerry.

No en sabia res, però volia quedar bé davant la noia defensant el seu pare. I a més no li agradava l’agressivitat gratuïta, mundana. Trobava més estimulant ser graciós sense malparlar de la gent; de tota manera, no era graciós gaire sovint.

—Sobretot és un mal pare —va dir l’Oona expulsant el fum de la cigarreta cap al sostre, com si estigués ajaguda en el divan d’un psicoanalista.

—Aquests irlandesos són tots uns alcohòlics —va dir en Truman—. Intenteu buscar un irlandès que no begui!

—Per escriure, té permís per beure —va fer la Carol—. Però per educar els seus fills, està contraindicat.

—No conec la seva obra. El meu problema, senyoreta O’Neill —va continuar en Jerry, tot atabalat—, és que no em sento còmode al teatre: sempre tinc ganes d’estossegar quan no cal, i a més sempre tinc la impressió que estic assegut a la butaca que grinyola més de tota la sala. No sé per què no aconsegueixo mai oblidar que estic assegut davant de gent a qui han pagat per dir els seus diàlegs, i els comediants em transmeten el seu neguit. És ben idiota… sento per ells la por que oblidin el text.

—També hi ha els capellans —va dir en Truman—. Al teatre, val més evitar seure a les primeres files, llevat que portis un bon paraigua.

—Disculpa —va dir en Jerry—. Suposo que… deus estar ben tipa que et parlin del teu pare.

—És difícil portar el seu cognom —va contestar l’Oona—. Em considero més una òrfena que no pas la filla de. És estrany ser òrfena d’una persona viva i famosa. Tothom em parla d’ell com si li fos pròxima, mentre que només l’he vist tres vegades en els últims deu anys.

Llavors, l’Oona va callar, molesta d’haver confiat una cosa tan íntima a un desconegut. En notar el malestar de la seva amiga, la Gloria la va voler rescatar cantant «Hi-de-hi-de-hi-de-ho». L’orquestra tocava «Minnie the Moocher» una mica massa fort en els aguts. Les vibracions del contrabaix feien tremolar les parets recobertes de caoba. Aquesta cançó explica la història d’una prostituta mantinguda per un cocaïnòman. Un bon tema per a una obra del senyor O’Neill pare. Sempre és divertit veure uns burgesos que s’aprenen de memòria uns quants renecs. En els sopars de les bones famílies, en presència de nens de poca edat, no puc evitar somriure quan tothom taral·leja «Walk on the Wild Side» i els too too doo too doo too too doo doo de Lou Reed (la història d’un transvestit que es prostitueix).

—Escolteu —va dir Gloria Vanderbilt—. Per a mi és una sort haver heretat la fortuna familiar. Però amb ganes m’hauria estalviat la resta: les fotos, les xafarderies, els gigolós, els estafadors… What a mess! Truman, amor meu, demana una altra ronda de vodka amb Martini, sigues bon noi.

La família de la Gloria havia construït la meitat de Nova York i havia fet malbé la seva infantesa. Fent un senyal al maître, en Truman va canviar de tema. Quan notava que s’acostava alguna cosa dolorosa, Capote en fugia. Una qüestió de supervivència. Era el que el convertia en l’adolescent més seductor de Nova York.

—Totes aquestes noies sense pare —va dir a en Jerry—, cal que algú se n’ocupi… Es van escapar de Park Avenue per estudiar art dramàtic. Les noies de l’Upper East Side fan totes teatre, perquè volen ser estimades, i les persones que les haurien d’estimar han marxat de cap de setmana als Hamptons.

—El meu pare és a París, i la meva mare, a Los Angeles —va dir l’Oona.

—Mireu, l’Orson és allà —va dir la Carol—. Déu meu, quin paio més sinistre! Mai no ha fet res d’O’Neill? Ho hauria de fer! Ja el veig colpejant la seva dona amb una ampolla buida.

—Jo el trobo gairebé guapo —va dir la Gloria—. Em va encantar quan va fer creure per ràdio que els marcians atacaven Broadway.

—No hi veig res de sensacional —va fer en Truman—. Els marcians ataquen Broadway cada vespre.

Des de les vuit del vespre, Gloria Vanderbilt saludava tots els nois guapos que passaven. Si li tornaven un somriure, ella deixava la taula per anar al bar, i després en tornava amb targetes de visita que feia circular de butaca en butaca, abans de deixar-les oblidades en el cendrer blanc. Era un gran honor quan la rica hereva romania asseguda a la banqueta vermella amb la seva colla d’amics xerraires. La Carol es va aixecar per ballar amb en Truman. Els seus cabells eren tan rossos… Per trobar-los enmig dels balladors, n’hi havia prou de seguir dues flames al mig de la pista de ball, com focs follets en un pantà.

Per seduir una noia molt cobejada, cal fer-li creure que tens temps… quan no en tens. No llançar-se a sobre d’ella com els altres, sinó demostrar que hi tens interès. És un joc subtil i contradictori. Només tens dos minuts per transmetre aquests dos missatges: se me’n fot i no se me’n fot. En realitat, si la noia es queda amb tu més de dos minuts, és que t’ha triat, llavors calla.

L’Oona va donar un cop d’ull discret a en Jerry, que es rosegava les ungles; la noia va entendre que ell també es preguntava què hi feia, allà. S’avaluaven mútuament sense parlar. El mirall per sobre del bar servia per a dues coses: espiar els altres i vigilar-se el pentinat. De tant en tant, l’un obria la boca per començar una frase, però no la pronunciava. L’altre, al seu torn, també ho intentava, però no en sortia res, llevat del fum d’un Chesterfield. Buscaven coses a dir-se que no fossin banalitats. Notaven que calia ser digne l’un de l’altre. Que havien de merèixer parlar junts. O llavors intercanviaven borborigmes, però la majoria de l’estona que va durar la seva primera trobada (ben bé mitja hora), se la van passar bevent petits glops del vodka amb Martini mentre miraven atentament el fons de la copa com si hi busquessin un tresor, una oliva o una actitud.

—Doncs…

—Jo…

—Mmmm.

—Fa calor.

—Sí.

—Aquesta cançó…

—«Smoke Gets in Your Eyes»?

—Potser…

—Mmmm…

—Bonic títol.

—Doncs sí.

—Aquí sempre tenim fum als ulls.

—La millor versió és la de Fred Astaire, quan balla, que sembla que llisqui…

—Com un patinador amb escarpins.

—Mmm… Saps que t’hi assembles una mica?

—Ah, sí?

—Ho dius per la meva cara allargada.

—(somriure molest)

—(sospir desconcertat)

—Passa’m el cendrer, si us plau…

—Aquí el tens.

—És veritat que tinc la cara en forma de cacauet.

—I ara, si Fred Astaire és molt guapo.

—Perdona que t’ho pregunti, però… quants anys tens?

—Quinze, per què?

—… per res.

—I tu?

—Vint-i-un.

—Saps?

—Què?

—Estic callada… però no m’avorreixo.

—Jo tampoc.

—M’agrada callar amb tu.

Deixo ara de transcriure aquest diàleg entre dos gamarussos, ja que el lector es deurà pensar que pretenc allargar el text (cosa que és veritat) o que ja li dono prou coses pels diners que ha pagat (cosa que és falsa). De tota manera, es tracta de la transcripció exacta de la primera no-conversa entre Oona O’Neill i Jerome David Salinger. Aquells dos grans paralítics ni tan sols gosaven mirar-se, tot i estar asseguts cara a cara davant de la sala. Contemplaven el ballet dels cambrers i escoltaven com l’orquestra s’esgargamellava sota la xarxa de globus. L’Oona arrugava el tovalló, en Jerry ensumava la seva copa com si en sabés res, de Martinis, i tenia l’altra mà aferrada al braç de la butaca com una persona fòbica en un avió quan s’enlaira. De vegades, aixecava una cella, o totes dues. Se sabia de l’existència de l’small talk, però aquell vespre l’Oona i en Jerry van inventar el silent talk. Un silenci xerraire, un buit feixuc de sobreentesos. La resta de taula feia soroll amb no res, ells tenien una curiositat afectada de mutisme. Feia posar nerviós veure tanta profunditat sobtada en el centre de la lleugeresa de Nova York. Aquelles dues persones, incòmodes, se sentien potser una mica alleujades de poder finalment callar alhora. Els altres van tornar a seure a les seves butaques, esgotats de lligar i ballar. En Truman es mirava en Jerry amb tendresa i deia coses del tipus:

—Sembla que l’Orson ha fet una pel·lícula sobre la família Hearst. Cap diari no en parlarà!

—Deixa de menjar-te-la amb la mirada, darling. És ben molest, com a mínim intenta tancar la boca.

—Heu vist El gran dictador? Chaplin fa riure molt, però se m’ha fet estrany sentir-li la veu. M’imaginava que la tenia més greu.

—M’encanta quan imita l’alemany —va dir la Carol— «Und Destretz Hedeflüten sagt den Flüten und destrutz Zett und sagt der Gefuhten!!».

—I què vol dir això?

—És fals alemany. Et tornes del tot bilingüe, tu, quan beus.

—En realitat, el veritable Hitler també fa els seus discursos en alemany macarrònic. És per això que ningú no va creure el que deia.

La rossa Carol reia massa fort de les seves bromes, per fer que existissin. No li agradava veure que l’Oona tenia èxit. No la volia compartir, la volia per a ella tota sola, com la germaneta que mai no havia tingut. Es notava que estava molesta, perquè treia nerviosament la polvorera i es retocava la cara amb la borleta. La Gloria estava contenta de no ser l’única filla de en aquella taula. Aquesta és la maledicció de les filles de gent famosa: en comptes de treure profit del seu cognom amb despreocupació (al capdavall, elles no han triat els seus pares), sempre se senten desfigurades pel seu patronímic com una bossa de mà destrossada per un gran logotip daurat. Però les tres amigues sabien a què atenir-se: els homes se sentien atrets sobretot pel seu físic. La notorietat i la fortuna dels seus pares només eren unes cireres (enverinades) sobre el pastís dels seus cossos menuts. Mentre els altres continuaven burlant-se de tot, en Jerry arrufava les celles. No cal ser gaire llest per saber què pensava: «Però què té de més que les altres, aquesta noia? Per què el seu caparró de ratolí m’inspira d’aquesta manera? Per què adoro INSTANTÀNIAMENT les seves celles i la seva tristesa? Per què em sento tan babau i tan còmode al seu costat? Què espero per agafar-la de la mà i endur-me-la lluny d’aquí?».

—A mi el que m’agrada més de Chaplin és Paulette Goddard —va dir la Gloria—. És tan elegant!

—Sempre ha tingut molt bon gust amb les dones: les tria molt joves —va dir en Truman abaixant la veu.

—Doncs, a mi el seu Dictador no em va fer riure. Hitler no fa riure les multituds a Europa —va dir Jerry Salinger abans de lamentar la seva incapacitat de ser frívol—. Em pregunto si l’ha vist.

Al cap d’un segon, es va aixecar de la taula, va fer mitja volta cap a la porta de sortida, i es va girar amb ràbia cap a l’Oona, com un actor de la Royal Shakespeare Company que fa amb tota cura la seva sortida d’escena.

—It was nice not-talking with you, Miss O’Neill.

—Hey! Però si la nit és jove! —va exclamar en Truman.

—NECESSITO una crep Suzette ARA MATEIX O EM MORIRÉ —va dir la Carol.

—Nice not-to-meet-you too, Jerry —va dir l’Oona en veu baixa… (Després, per dissimular que es posava vermella, l’Oona es va girar cap a les seves amigues mentre que aquell noi alt com un sant Pau se n’anava cap al vestidor rosegant-se la pell del polze esquerre)—. És estrany aquest tanoca… Quina hora és?

—Massa aviat per anar-se’n a dormir —va dir en Capote.

—Hem d’esperar que deixin anar els globus —va dir la Carol.

L’orquestra va començar a tocar «There’s a great day coming mañana».

Cada diumenge, a l’Stork Club, es feia la Nit dels globus: quan sonava la dotzena campanada de mitjanit, les noies es barallaven per fer esclatar tots els globus que els queien damunt dels caps. A l’interior d’alguns s’amagaven vals per a sorpreses, joies, regals, un vestit o un mocador. Les guanyadores llavors cridaven encara més fort, a punt de l’orgasme, i les perdedores també xisclaven, de ràbia i de gelosia, i després tothom ofegava aquelles emocions en litres de whisky. Caldria tornar a posar de moda aquestes festes de globus sorpresa avui: ja no tenim nits tan emocionants. En esclatar, el centenar de globus feien el soroll d’una ràfega de pistola metralladora MP 38 que tapava momentàniament les rumbes. La Carol era la més ximpleta del trio. Dreta sobre la taula, estava a punt per esgarrapar o mossegar qualsevol que s’interposés en el seu camí per aconseguir el Globus Suprem, que feia esclatar amb les seves ungles esmolades com fulles d’afaitar.^[4]

J. D. Salinger va tornar a casa dels seus pares a peu, no lluny d’un immoble on vaig viure, al cap de quaranta-quatre anys, a casa del meu oncle George Harben, a Riverside Drive. El somriure trist de l’Oona se li havia quedat gravat a la memòria i també als edificis de Park Avenue. Es mirava la cara allargada als aparadors. Fucking Fred Astaire. Sentia fred al crani, ja que s’havia deixat el barret a l’Stork però se sentia massa avergonyit per tornar a buscar-lo davant de tota aquella colla. Es va passar les setmanes següents analitzant fil per randa cada segon d’aquella vetllada. Per què la noia s’havia quedat amb ell tanta estona? Per què ell no havia estat capaç de dir-li més coses fora d’unes quantes onomatopeies? Què hauria hagut de dir perquè ella no se n’oblidés? En el moment d’entrar al seu edifici, en registrar a la butxaca de l’americana per treure’n les claus, va notar un objecte pesat. Algú li havia ficat a l’americana el cendrer blanc de l’Stork Club. Tot i que inanimada, la visió de la cigonya fumadora amb barret de copa el va fer somriure.