Quan una guerra s’acosta, només hi ha dues reaccions assenyades:

— divertir-se tant com es pugui mentre s’hi sigui a temps;

— tancar-se en un refugi amb queviures i armes.

Jerome Salinger va triar una tercera opció. Cridat per la bandera —el president Roosevelt acabava de fer obligatori el servei militar—, hauria pogut defugir les seves obligacions militars per raons de salut: arran de la visita mèdica, el metge militar li havia diagnosticat una insuficiència cardíaca. En comptes d’aprofitar l’oportunitat per ser declarat inútil, en Jerry hi va insistir i es va presentar voluntari a l’oficina de reclutament. El sergent intentà dissuadir-lo:

—Voleu matar nazis? Abans us haureu d’entrenar.

Es volia enrolar a l’exèrcit per no haver d’ocupar-se de l’empresa del seu pare. No es volia dedicar a importar formatges i va pensar que la guerra li serviria de tema: al capdavall, Fitzgerald havia escrit el seu primer llibre a l’exèrcit. «La guerra abans que els formatges!», es deia, com d’altres a la mateixa edat pensen a ser Chateaubriand o res. Passar de Park Avenue al servei d’informació de la US Army no era un gest desesperat, però sí un intent de fer realitat el somni de Fitzgerald.^[6]

En Jerry també volia demostrar la seva valentia per augmentar el seu prestigi als ulls de l’Oona. Com que havia fet els estudis en acadèmies militars, no era un brillant diplomat de Harvard, però coneixia els usos i costums de l’exèrcit americà: sabia que la vida de guarnició deixa molt de temps lliure per escriure. La guerra l’amoïnava com a tothom, però no pas l’ofici de soldat. A més, creia que aviat el promourien com a oficial i així estaria menys exposat que un simple soldat ras. Se sentiria més còmode en l’àmbit militar que amb americana i corbata al Plaza amb unes òrfenes de gent famosa, i pensava que allunyant-se d’Oona O’Neill guanyaria en misteri. Fantasiejava amb la imatge de noi ben plantat en uniforme que diu adéu a la seva promesa plorosa al moll, amb el fum del vaixell que s’allunya cap al sud d’Anglaterra. L’Oona havia d’ensorrar-se davant d’una demostració de virilitat i valentia com aquella, com una princesa en un castell medieval que envia el seu estimat cavaller a les croades, no sense haver-li posat a la mà la clau del seu cinturó de castedat… Les coses no van passar exactament com ell les havia planificat. L’Oona no va anar a dir-li adéu. Durant l’última nit que van passar plegats, ella li va anunciar que se n’anava a viure a Los Angeles.

—Tu te’n vas cap a l’est i jo cap a l’oest —va dir ella—. Això és el que es diu una parella moderna. Me’n vaig amb la mama a Califòrnia, és el millor per a la meva carrera d’actriu. Hi faré classes d’art dramàtic. No t’enfadis amb mi, si et plau. Admiro el teu sentit del deure, però jo també haig de progressar.

Què contestar? La mare de l’Oona se n’havia anat a viure a Hollywood, on esperava vendre les seves històries a les productores. Agnes Boulton O’Neill treballava en una novel·la titulada Tourist Strip i, a causa de les restriccions d’allotjament degudes de les despeses de la guerra, vivia en una mobile home… La Gloria i la Carol també van emigrar a la costa oest. La marxa de l’Oona cap a Los Angeles era previsible, però en Jerry, encegat per la guerra, no l’havia vist venir.

—Però… m’esperaràs?

—Ei, deixa de ploriquejar d’aquesta manera, sembles l’Scarlett O’Hara!

—Ja no m’estimes?

—Ja et vaig avisar que sóc una discapacitada sentimental. Deixa de fer sempre les mateixes preguntes, no és gaire viril. No és la fi del món, ja ens escriurem…

—Sí que és la fi del món. Que no ho veus? És exactament el que està passant: la fi del món. Si aquesta guerra no és la fi del món, llavors, què més necessites?

—Això és massa fàcil de dir. Em nego a seguir-te en la teva actitud habitual.

—És la veritat. Tot està fotut, és espantós, el nostre país acaba de declarar la guerra a la meitat del planeta i tu hi afegeixes la nostra separació, com si amb una tragèdia mundial no n’hi hagués prou. Tant se me’n fot, hi vaig a morir, així et desempallegaràs de mi.

—Ei, no canviïs els papers, ets tu qui s’ha enrolat a l’exèrcit, jo no t’he demanat res. Com goses deixar-me? No tens ganes de conèixer el final de la pel·lícula?

—No em parlis de cinema, si us plau, Miss Glamour. M’acabes de fer obrir els ulls: sempre has estat una comedianta banal, el teu pare tenia raó, tens somnis de nena com totes les imbècils de la teva edat, vols ser famosa, molt bé, benvinguda al món de les cuques de llum atretes pels neons de Sunset Boulevard… Molt bé, besem-nos una última vegada, vull veure com fas l’escena del comiat. Llums… Càmera… I… acció!

—Llegeix els meus llavis: VÉS-TE’N A L’INFERN. OK?

—És exactament el meu programa per a aquest any.

El seu últim petó es va assemblar als petons de cinema, quan els actors tanquen els ulls i es besen amb les comissures, fent veure que s’estimen, tot esperant que algú cridi «Talleu». Però un d’ells no fingia.