Llavors Jerome David Salinger va començar a imaginar el seu personatge Holden Caulfield, que ja apareixia en molts dels seus relats publicats («Last Day of the Last Furlough» al juliol del 1944, «This Sandwich Has No Mayonnaise» a l’octubre del 1945, «The Stranger» al desembre del 1945, «I’m Crazy» al desembre del 1945, «Slight Rebellion off Madison» al desembre del 1946) o rebutjats pels diaris («The Last and Best of the Peter Pans», 1942, «The Ocean Full of Bowling Balls», 1945), i imagina Holden Caulfield tractat per problemes mentals en una clínica psiquiàtrica, després d’haver fugit a Nova York. I comença a escriure aquesta famosa frase: «Si realment voleu que us ho digui, segurament el primer que em preguntareu és on he nascut, i quina mena de porqueria d’infantesa he tingut, i què feien els meus pares abans de tenir-me i totes aquestes bestieses tipus David Copperfield, però no tinc ganes d’explicar res».

El 1951, J. D. Salinger publica El vigilant en el camp de sègol. És la desesperació d’un veterà de la Segona Guerra Mundial trasplantada en el cor d’un jove novaiorquès. La novel·la va ser rebutjada pel New Yorker i l’editor Giroux (que també va refusar A la carretera de Kerouac). Finalment acceptada per Little, Brown and Company, es va publicar el 16 de juliol del 1951 a un preu de tres dòlars. Salinger és respectat en el medi literari pels seus relats publicats al New Yorker: «Un dia esplèndid pels peixos plàtans», el 1948, i «A Esmé, amb amor i abjecció», el 1950. El vigilant en el camp de sègol de seguida és ben valorat per Faulkner i Beckett. En Jerry no en fa cap promoció.

—Sóc incapaç d’explicar el que he volgut escriure —dirà per negar-se a totes les entrevistes.

El missatge del llibre? O et conformes amb el tipus de vida d’un directiu mitjà, o acabes a l’asil. A partir del 1951, l’hospital psiquiàtric és l’horitzó dels esperits lliures en el sistema capitalista.

Al cap de tres mesos, el llibre és el quart en la llista dels més venuts del New York Times, que tanmateix l’havia criticat durament. Des de fa seixanta anys, se’n ven un milió d’exemplars cada any. Aquest èxit i les seves conseqüències només té un equivalent a França: el de Bon dia, tristesa de Françoise Sagan, que es va publicar al cap de tres anys.