Utah Beach, Normandia, 6 de juny del 1944, 6.44 h del matí.

Ningú no va dormir en el seu regiment la nit del 5 al 6 de juny. És en aquesta platja que en Jerry va desembarcar fa setanta anys d’un dels quatre mil vaixells sobrevolats per onze mil avions; per sort, la platja no donava sobre un penya-segat abrupte, com a Omaha Beach. Semblava que l’operació Overlord feia tota ella pudor de vòmit: tothom s’havia marejat a la barca i els qui no tremolaven de por. En Jerry va rebre sobre l’uniforme un tros de bacó i part del cafè mig paït del seu veí. En cada embarcació, un sacerdot deia missa. L’Atlàntic puja i baixa com una muntanya russa. Ja us ho podeu ben creure d’un adepte al stand-up paddle a Guéthary: sobre un onatge d’un metre cinquanta, pots tenir l’estómac ben regirat encara que no facis la guerra. Per sort, en Jerry no es trobava en primera línia. En travessar la screen smoke (cortina de fumígens creada per l’exèrcit americà per amagar els seus vaixells), va poder saltar per damunt dels primers màrtirs, cadàvers ja inflats entre dues onades. El secret del desembarcament no consisteix a desembarcar el primer. El paper dels primers a desembarcar és morir per als següents. La vigília de 6 de juny, un oficial americà havia dit als soldats: «No us preocupeu pels morts de la primera onada, passeu per damunt dels seus cossos». Alguns pilots americans havien gravat la divisa dels gladiadors romans al seu avió: «Morituri te salutant» (‘els qui moriran et saluden’). Altres soldats duien pintures de guerra índies a les galtes, o s’havien afaitat el crani. Per tant, el capitost que designa les primeres línies sap que els envia a la mort. La cosa va una mica millor quan les primeres bateries alemanyes queden rostides pels llançaflames dels joves ebris de guerra, dopats amb benzedrina o metedrina (amfetamines prescrites, sembla, per tractar els asmàtics, en realitat per drogar el G. I.). Es camina més de pressa quan es camina sobre cadàvers i, a més, un soldat mort no pot ser una mina antipersones. Alguns G. I. saltaven sobre els morts com cabres saltant de roca en roca. Alguns cadàvers estaven nus, havien quedat despullats per l’ona expansiva d’una explosió. De vegades els cossos gemien sota les botes: millor, els feien un favor, així avisaven els portalliteres. Arreu hi havia tones de material fet malbé, jeeps i tancs sota l’aigua, vaixells capgirats, camions enfonsats i tot el carregament escampat: llaunes de betum noves, munts d’obusos i fusells inutilitzables, fulles d’afaitar, raspalls de dents, sabates, bíblies, pantalons, ràdios, cigarrets, paquets de benes… i moltes taronges flotaven a les onades. Un amic de la meva mare vivia prop de Sainte-Marie-du-Mont: com molts altres curiosos, l’endemà va anar a veure la platja on Salinger va desembarcar. Va explicar a la meva mare que l’aigua encara era vermella. Jerry Salinger va travessar el mar Roig com Moisès.

Camino per aquesta platja amb la marea baixa, set dècades després d’aquell bany de sang. Ara me n’aniré al cementiri per pregar davant de les creus blanques. Els americans també van baixar a aquesta platja amb marea baixa, cosa que va sorprendre els alemanys. Allò els donava dos-cents metres per recórrer: cent a l’aigua i cent a la sorra. Els dos-cents metres més llargs! Dos minuts sencers d’exposició als trets. En aquella guerra, els homes eren tions, casualties. Però hi va haver relativament pocs morts el 6 de juny a Utah Beach (196 baixes), gràcies als bombardejos eficaços sobre els blockhaus, als sabotatges dels paracaigudistes a la nit i sobretot als carros Sherman amfibis, envoltats d’una roda de cautxú flotant com si fos un gran salvavides negre (a Omaha es van enfonsar per culpa de l’onatge). Els Sherman eren elefants amb una trompa que escopia metall en fusió, van surfejar fins a la sorra i van esventrar les rateres de ciment plenes de metrallers rossos sota els efectes de Pervitin o Isophan barrejat amb schnapps: el dopatge que va permetre la Blitzkrieg. Aquella guerra també era una guerra d’amfetamines i de speed (els mariners russos feien servir el baltic cocktail: un gotet de vodka que contenia un gram de cocaïna pura que els transformava en army robots, ebris de violència, mai cansats i insensibles a les bales). L’speed talla la gana i la son, però, a altes dosis, les càpsules fan tornar boig, paranoic, depressiu, fins i tot suïcida. Hitler, que prenia la coca del doctor Theodor Morell per als ulls (en col·liri), però també en injecció, en sabia alguna cosa. Els qui dormien perdien: calia estar despert més temps que l’enemic, fer-li mal en el moment que s’endormiscava. En Jerry va entendre de seguida que en aquella guerra els supervivents eren els insomnes.

Salinger havia passat dos anys i mig esperant aquell moment i ara només tenia ganes que s’ajornés la cita. «Algú podria posposar el Dia D, si us plau?». De tota manera, des del gener del 1942 fins al juny del 1944, havia tingut prou temps per preparar-s’hi. Ho havia repetit tot milers de vegades: la posició ajaguda, com cobrir el seu company, el camuflatge, llançar una granada, acostar-se als blockhaus, aprendre a saber d’on ve el tret enemic, el salvament dels ferits, tenir sempre prou espai i mirar a terra per evitar els forats dels morters i les mines antipersones, etc. Resultat: sota el foc de les metralladores, que cadascú s’espavili com pugui! Un jove té el ventre obert en dos, un altre busca la seva mà dreta, un idiota riu perquè se n’ha sortit i esclata un segon després, un paio rep un polze tallat a l’ull, els qui no preguen en veu alta estan borratxos, una de les barcasses salta sobre una mina i desenes d’homes són projectats enlaire (39 morts de 60 passatgers a bord), l’aigua és vermella, les onades són vermelles, els peixos moren a centenars, n’hi ha per tota la platja entre els cadàvers i els reguerots de sang fresca, i el soroll no para mai, el xiulet dels coets, les salves de les armes automàtiques, la sorra dins els ulls, les explosions d’obusos de 350 mm que embussen els timpans (cal dur el casc deslligat, si no la vibració del terra pot escanyar o, fins i tot, trencar, la nuca), algú podria fer parar aquest rebombori SI US PLAU? Fins a la seva mort, al cap de trenta o cinquanta anys, alguns veterans encara es despertaven de nit amb les orelles eixordades per bombardejos imaginaris, cridant, suplicant que aturessin aquell escàndol, amb la seva dona que somicava al llit, amb els bigudins al cap.