El que no es diu als francesos sobre el desembarcament (ni a l’escola, ni a l’institut, ni a El dia més llarg, ni a Salvem el soldat Ryan):
• Una gran majoria dels soldats estaven drogats o borratxos (com el 1914).
• Molts es pixaven de por i es cagaven a l’uniforme, cosa que provocava una olor pestilent.
• Hi va haver nombrosos casos de violacions en els pobles alliberats, ja que l’exèrcit americà (com l’exèrcit alemany) havia promès als seus soldats que França era el prostíbul d’Europa; els soldats afectats per malalties de transmissió sexual omplien les infermeries de campanya; 29 soldats americans van ser jutjats sumàriament i executats per violació entre el juny del 1944 i el juny del 1945 (entre els quals 25 soldats de pell negra, víctimes de prejudicis racistes tant francesos com americans; vegeu més endavant).
• Algunes esposes de soldats alemanys disparaven contra les tropes americanes.
• Com a conseqüència, es va creure que algunes civils franceses eren franctiradores i van ser arrestades i de vegades executades pels soldats americans.
• Moltes joves franceses es prostituïen per un tros de pa o de sabó, un paquet de cigarrets Lucky Strike, una rajola de xocolata Hershey’s o fins i tot per un grapat de xiclets.
• Centenars de soldats alemanys van ser liquidats quan sortien dels seus búnquers amb les mans enlaire; d’altres veien com els regalaven cigarrets o xocolata a canvi de la seva rendició.
• Alguns soldats feien pillatge dels cadàvers, per exemple arrencant-los les dents d’or amb la baioneta; de vegades la víctima encara era viva quan li tallaven les genives.
• Per la seva banda, els alemanys no feien presoners (per exemple, els paracaigudistes que quedaven ferits arran de l’aterratge eren degollats amb un ganivet); alguns fanàtics hissaven la bandera blanca i feien veure que es rendien abans de disparar per sorpresa cridant «Heil Hitler» i que els pelessin; molts es van suïcidar al seu búnquer com els japonesos.
• Durant les setmanes següents al desembarcament, els reforços alemanys estaven formats per adolescents de tretze a disset anys que ploraven; de vegades eren colpejats fins a la mort pels francesos.
• Les desercions eren rares ja que eren castigades amb la mort a la Wehrmacht, però molt més nombroses a la US Army, on un sol soldat va ser executat (Eddie Slovik, que s’havia negat a lluitar al bosc de Hürtgen).
• L’exèrcit americà estava format per una gran part de soldats negres (uns 50.000); anomenats els segregated, se’ls va prohibir desfilar als Camps Elisis a fi d’emblanquir la imatge de l’exèrcit americà; en aquesta guerra que lluitava contra el racisme, els militars d’alta graduació americans es van comportar com a membres del Ku Klux Klan; els negres eren acusats de totes les barrabassades i se’ls castigava més severament que els blancs per part dels tribunals castrenses (96 execucions per assassinats o violacions); la 2a D. B. del general Leclerc també va quedar emblanquida a la demanda dels americans, que no volien veure París alliberat per un sol home negre (De Gaulle va cedir: cap dels soldats africans que havien participat en els combats no va ser autoritzat a entrar a la capital el 25 d’agost del 1944).
• Hi havia dos-cents camps de concentració a França: per què es parla només de Drancy mentre que també hi havia Saint-Denis, Compiègne, Moulins, Romainville, Fresnes, Vichy…? (desenes de milers de presoners famèlics van ser alliberats en territori francès pels aliats); 600.000 persones van ser detingudes en aquests camps d’internament: jueus, resistents, gitanos, refugiats espanyols, civils enemics, comunistes… A part de Struthof (l’únic camp nazi), tots els altres estaven gestionats pels francesos. Desenes de milers de francesos van ser guardians de camp, en casernes, en castells, en sanatoris o en barraques construïdes pels presoners. Les condicions de detenció eren molt difícils: fred a l’hivern, calor a l’estiu, latrines col·lectives a l’exterior, rates, polls, escarabats, puces, epidèmies de tota mena, maltractaments, i ningú no menjava quan volia. Els detinguts es barallaven per peles de patates o tronxos de col; de vegades el menjar dels nens era una galleda plena d’ossos de pollastre.
• Avisat per Jan Karski a finals del 1942 de l’exterminació dels jueus (i també per les fotos publicades a Life del gueto de Varsòvia), el president Roosevelt va considerar seriosament un desembarcament a la primavera del 1943; tot i diferir-lo un any i tres mesos, això no va evitar que la màquina de mort nazi continués funcionant a ple rendiment fins a l’abril del 1945: segons Raul Hilberg, aproximadament 1,3 milions de jueus van ser assassinats durant aquest període (primavera del 1943-primavera del 1945).
• A partir de la tardor del 1943, tenint com a objectiu les fàbriques d’armament, els ponts, les vies fèrries i els ports, els bombarders B-17 i B-24 americans van fer destrosses per tot Normandia. La llista de ciutats i pobles arrasats és massa llarga per consignar-la aquí. El nombre de civils francesos assassinats oscil·la entre 20.000 i 50.000 segons els historiadors, és a dir, un total de dues a tres vegades superior al nombre de víctimes del Blitz londinenc (que va durar vuit mesos). El 65% de les destruccions de la Segona Guerra Mundial a França van tenir lloc durant l’alliberament del país (juny-agost del 1944) contra tan sols el 20% durant la batalla de França (maig-juny del 1940). Uns 3.000 civils francesos van ser assassinats durant els dos primers dies del desembarcament, és a dir, tants com morts americans. Un exemple entre molts d’altres: la ciutat de Caen va ser bombardejada del 6 de juny al 9 de juliol del 1944; el 75% de la ciutat va quedar destruïda i hi va haver entre 3.000 i 15.000 morts. I Max Hastings a Overlord afirma que el bombardeig de Caen va ser «un dels atacs aeris més fútils de la guerra». Aquest tema va esdevenir tabú a França, ja que els danys col·laterals constituïen un dels arguments principals de la propaganda nazi i del govern de Vichy contra «la invasió americana».
Quan un soldat alliberador entra en una casa amb una arma a la mà, tot i que hi entra en to de pau i és acollit amb somriures, alegries i petons, manté un poder absolut del qual corre el risc d’abusar de manera absoluta. Quan l’exèrcit americà entra en una ciutat francesa ocupada des de fa quatre anys pels alemanys, ningú no el pot aturar, ja no hi ha lleis. Tot i que els soldats aporten la llibertat i la democràcia, «envaeixen» (terme utilitzat pels generals americans) també un país que consideren (amb raó) gangrenat per la ideologia nazi, un país que ha perdut la guerra, un lloc de misèria, de mercat negre, de prostitució i de col·laboració… Els robatoris, les baralles, els accidents, les violacions i fins i tot els assassinats quedaran sense càstig la majoria de les vegades. Al cap de setanta anys, la gratitud infinita, inalterable i eterna que el meu país deu al sacrifici de les tropes aliades no ha d’evitar mirar de cara els excessos del desembarcament: agafeu dos milions d’homes i llanceu-los en un país humiliat, vexat, miserable i vergonyant. És impossible que l’operació no produeixi cap daltabaix.
Mai no es pot entendre la guerra si no t’han entrenat a disparar un fusell. Tota persona a qui posen una arma entre les mans es transforma. El dia de la meva vida en què em vaig sentir més fort va ser aquell en què vaig obtenir una de les millors ràtios de tir al blanc a 50 metres amb el meu FAMAS al 120è RT. Recordo amb precisió la força del tir en apnea, la posició ajaguda, la culata repenjada a l’espatlla, les ulleres enganxades al visor. M’havia metamorfosat en un franctirador sanguinari i fred. Imagineu ara no pas un paio com jo que es pensa que és un assassí, sinó mil, deu mil, dos milions de superhomes amb els dits amb ganes d’escopir foc. Ja comenceu a tastar les delícies bel·licoses. L’uniforme també transforma els homes. En el rodatge del Dictador, Chaplin disfressat de militar esdevenia tirànic, irascible, violent. Quan es canviava a Charlot, tornava a ser delicat, tranquil i atent. Expliqueu als superhomes que han anat a defensar els drets de l’home i de la moral protestant. L’única paraula que tenen al cap és: freedom. Freedom to eat, drink, fuck, rape, steal, have fun, dance, kill and kill again until you explode.
Els soldats americans es burlaven dels francesos.
—Són collonuts, els gavatxos. On són quan cal morir pel seu país? Creus que els francesos vindrien a morir per Arkansas? Els veus desembarcar a Miami per salvar Florida?
En Jerry defensava França.
—Els francesos són els Gandhi d’Europa. En acceptar la derrota, han salvat la seva població. Si ningú no fa la guerra, no hi ha morts, man. Pensa-hi. Si ningú no dispara, problema solucionat.
L’Oona està ajaguda en una gandula vestida amb un vestit de bany d’una sola peça, suca els peus a l’aigua de la piscina, duu les ungles pintades i sobre els cabells negres porta un mocador negre que hi fa joc. En Jerry està deprimit pels crits dels animals ferits: els renills dels cavalls esberlats, els mugits de les vaques esventrades… Se sent alleujat quan sent que una bala d’un company caritatiu els fa callar. L’Oona balla amb la seva mare al saló gris: la novel·la de l’Agnes The Road Is Before Us (que primer s’havia de titular Tourist Strip) ha rebut bones crítiques al New York Times i al New Yorker. En Jerry es mou entre els esbarzers aixafat per la seva motxilla. L’Oona i en Charlie entren a Musso & Frank, el maître els condueix al seu reservat, saluden amb un gest del cap les estrelles assegudes a les taules veïnes. En Jerry dorm mentre camina, amb la mà sobre l’espatlla del soldat del davant. A la seva pista de tenis, Charlie Chaplin ensenya a l’Oona com llançar la pilota ben amunt per fer un bon servei. En Jerry es mira els paracaigudistes que baixen del cel com pantalles verdes (alguns estan morts abans de tocar terra). L’Oona s’escolta les notícies a la ràdio mentre es menja un pastisset. Xop, esgotat, refredat, en Jerry té butllofes als dits dels peus. Un vespre a Nova York, al cabaret La Vie Parisienne, a demanda de Marlene Dietrich, l’orquestra canta La Marsellesa en honor de la Resistència francesa; l’Oona i en Charlie es quadren.