M’allotjava a l’hotel preferit de Nabokov (Montreux Palace, suite 60). Alguns exegetes diuen que es va inspirar en el nom de Lillita Grey, la segona dona de Chaplin, per batejar la seva protagonista més famosa. Al parc, entre l’edifici i l’aigua, s’alça una estàtua horrorosa de l’escriptor panxut, deformat sobre una cadira torta. Un trist final per a l’encantador de noietes, col·leccionista de papallones, mag de paraules translúcides. De bona gana em retiraria en aquest cementiri d’elefants, com Vladimir i Véra, Charlie i Oona, James Mason, Paul Morand, William Holden, Paulette Goddard i Erich Maria Remarque (a Porto Ronco), Truman Capote (a Verbier), Audrey Hepburn (a Tolochenaz), Georges Simenon (a Epalinges), Graham Greene (a casa de la seva filla Caroline a Corseaux), Coco Chanel (a Lausana), Greta Garbo (a Klosters, prop de Davos)… Tots aquests exiliats fiscals es trobaven, es convidaven a sopar, es visitaven els uns als altres. El Léman brilla malgrat la boira: quan el sol traspassa els núvols, se’n diu una glòria, amb els raigs que reboten a les petites onades; la muntanya es reflecteix en l’aigua irisada. Nabokov parla de «clarianes de llum». De fet, mentre escric això, veig dues muntanyes des del meu balcó: la de debò, al davant, que retalla el cel com si fos un electroencefalograma sobre fons gris, i l’altra, el seu reflex invertit al llac, com una piràmide submarina. A Parla, memòria, Nabokov descriu el «llac pigallat de negre, a l’hora del te, amb fotges i ànecs emplomallats». Hi ha dues maneres de reaccionar davant d’aquesta frase. O bé acotes el cap amb posat de ser un entès (és a dir, fas veure que ho has entès), o bé saps que una fotja és un ocell negre de bec blanc i un ànec emplomallat una mena d’ànec també de plomatge negre amb bec groc. Vull deixar clar que formo part de la categoria dels qui busquen a la Viquipèdia. També hi he vist cabussó emplomallat (ocell de cap pla amb una cresta de punk), un ànec collverd (de cap verd) i un bernat pescaire. La vellesa comença quan tens temps per interessar-te pels noms dels ocells.

A Corsier-sur-Vevey vaig visitar la casa de la família Chaplin, que ben aviat es convertirà en un museu. La casa de Ban potser canviarà de nom pròximament per dir-se Chaplin’s World. Per desgràcia, la casa blanca encara no està oberta al públic. Està envoltada d’un parc de catorze hectàrees on et pots ficar si saltes els filats (si ets valent, acròbata o cinèfil): el cartell «compte amb el gos» no espanta ningú (cap lladruc audible al cap de mitja hora). Amagat darrere dels faigs grocs i el cedre gegant doblegat en dos al jardí, pensava en la Villa Navarre, quan va quedar en ruïnes després de la mort dels meus avis. La casa deshabitada on l’Oona va viure tota la seva vida, està encantada? Els seus fills i néts expliquen que, després de la mort d’en Charlie, la seva mare i àvia es va tancar en el silenci. Oona Chaplin va morir d’un càncer de pàncrees, el 27 de setembre del 1991, als 66 anys, vint anys abans que Jerry Salinger. Una de les seves últimes frases va ser: «What the fuck did I do with my life»!

En sortir de casa vostra, em vaig inclinar sobre la vostra tomba, Oona, al cementiri boirós de Corsier on vau acabar els vostres dies. Vaig fer una foto d’aquesta pedra florida que considero la tomba del segle XX

El dia dubtava a amagar-se darrere dels grans arbres que ens sobreviuran. A la barba se’m formaven estalactites; escoltava Scarborough Fair de Simon & Garfunkel pels auriculars. La lletra d’aquesta cançó medieval és una definició de l’amor cortès: aquell amor d’un cavaller per una dama que no veu mai, a distància, sense esperar res a canvi. L’amor recíproc és feliç, però ordinari, l’amor cortès és dolorós, però noble. La de Salinger i Oona és una història d’amor cortès. Chaplin i Oona van formar el matrimoni més reeixit que he vist mai. La vida perfecta seria haver-los viscut tots dos, com l’Oona.

Crec que no s’ha de desitjar un amor cortès, ni tan sols al teu pitjor enemic. Però també crec que la literatura no és la vida, i que no hi ha res més bell, en un llibre i només en un llibre, que històries com aquestes no viscudes. No han tingut lloc, no han donat res, no han durat, no han existit, o només han existit per convertir-se en una novel·la o un poema. Fa molt de temps, els trobadors, amb els seus vestits ridículs, havien entès que algunes històries és millor no viure-les; després d’haver cantat les seves odes a una gentil dama inaccessible, desaven la mandolina, pujaven al seu cavall blanc i tornaven a descansar entre els braços de la seva dona. Anaven a buscar la infelicitat fora de casa seva. La seva vida era rica de totes aquelles històries d’amor que no havien existit. Fem un homenatge a les cites fracassades que omplen el nostre imaginari: són tan importants com els nostres matrimonis reeixits. L’Oona va aconseguir desfer-se de la infelicitat de la seva vida entre els 17 anys i la mort d’en Charlie.

Per què escrivim un llibre en comptes d’un altre? No en tinc ni idea, sincerament. Acabo de passar quatre anys, cada dia, amb persones que, si fossin vives, ara tindrien respectivament 89 anys (Oona O’Neill Chaplin), 95 anys (Jerome David Salinger) i 125 anys (Charlot). Cal creure que els morts són més joves que els vius. Amb quin dret he gosat imaginar la seva joventut? Ho acabo d’entendre. Volia saber qui havia guanyat, en Jerry o en Charlie. L’etern adolescent retirat del món? O el pare consentidor que embarassa la lloca? El rebel reclòs o l’anarquista aburgesat? El misantrop salvatge o l’exiliat fiscal mundà? Calia triar el veterà taciturn o el nabab? Entre la integritat i la vida mundana, jo hauria triat el mateix que l’Oona. Com les princeses dels contes de fades, l’Oona va ser feliç i va tenir molts fills. Per una vegada, que la frase sigui veritat.

Vaig néixer el 1965, és a dir, vint-i-cinc anys després del 1940. La guerra és tan recent. Un quart de segle no és res: amb prou feines la meitat de la meva vida. Penso que el temps no passa en una única direcció: no s’haurien de comptabilitzar els segons, els minuts, les hores i els dies tan sols en forma de suma, sinó també com una resta que ens acosta a la nostra vinguda al món, com si el temps ens tragués un pes de sobre, any rere any. Cada minut que passa és també un minut menys a esperar per poder tornar al món que ens ha precedit. Realment em fa l’efecte que envelleixo en els dos sentits: avançant cap al futur i anant cap enrere. Des que vaig fer quaranta anys, noto com si el passat s’acostés; de vegades, durant l’escriptura d’aquest llibre he tingut físicament la il·lusió de recordar-me del 1940. Durant la meva infantesa, París estava plena de fantasmes i jo no ho sabia. Ningú no me’n parlava. Vull tranquil·litzar els meus lectors racionals: res a veure amb la metempsicosi o les al·lucinacions psiquedèliques («uau, era G. I. Joe en una altra vida, man»)! Però, realment, em sento cada cop menys allunyat d’aquelles dècades desconegudes. Els psicòlegs anomenen aquest fenomen la «síndrome de la nostàlgia sense memòria». El que ens espera després del final és el que hi havia abans del començament. He intentat recordar l’època que va precedir el meu naixement. La guerra és tan a prop, a un pestanyeig; em van fer creure que havia estat un esdeveniment històric, quan la guerra forma part de la meva actualitat. Desenes de milions de morts, esguerrats arreu, bojos per tot el món. El meu país acabava de perdre la vida quan la meva va començar. Els nostres avis no van poder, o no van voler, explicar-nos la seva guerra. Van intentar estalviar-nos-ho, com en Jerry, canviant de tema. Els nostres avis ens van convertir en nens perpetus per protegir-nos. Però no és culpa seva. A causa de la guerra, mai no serem adults; només a causa d’ella. Som els seus néts, que no creixeran mai. Hem d’intentar parlar-ne en comptes d’ells. Qui podrà pagar un deute com aquest? França deu uns dos mil milions d’euros: es va endeutar per esborrar la seva destrucció, per amagar la seva humiliació a través del confort material. Durant tota la segona meitat del segle XX, la protecció social va fer de cura del fracàs de la protecció militar. Avui dia, els governs francesos miren de reduir les despeses públiques per tornar els préstecs que van servir per rescabalar els perdedors. Durant tota la vida hauré de pagar el deute de la guerra. (Recordem que va ser el deute alemany el que va causar l’elecció de Hitler).

A l’altra banda del llac, uns cavalls pasturaven. Dues cornelles negres volaven per damunt del cementiri. La tardor és groga i vermella a Suïssa, i els cavalls són negres per contrastar amb les fulles mortes. Fa tant de temps que us rondo, Oona darling; estic perdent tota la meva dignitat. Fa anys, em vaig enamorar d’una irlandesa ja difunta que somreia massa per amagar la seva angoixa, una insuportable filla de papà de pòmuls alts, amb un vestit de festa que li havia deixat la seva millor amiga. Mai no he pogut oblidar aquella carona de nena que va trencar el cor a tants pretendents. Els àngels existeixen, el problema és que tota l’estona volen.

La tardor és ocre, la sequoia gegant s’inclina al parc de la mansió de Ban, els castanyers perden les fulles… i a la ciutat de Vevey, la silueta de Charles Chaplin, pintada als edificis, té la mateixa mida que la dels arbres del seu jardí. De cop i volta he entès una cosa: al final de totes les seves pel·lícules, veiem el rodamón celeste amb el seu bastó, el seu barret massa petit i les seves sabates massa grosses, que camina cap a l’horitzó. En realitat, Chaplin caminava cap a Suïssa!

Els ànecs del Léman emprenyen els cignes a Vevey, a l’hivern. Estic segur que alguns vénen de Central Park. Un raig del sol de novembre ha rebotat a l’aigua per ficar-se’m dins l’ull. M’ha recordat un altre raig de sol, el que il·luminava Verbier el dia de Cap d’Any en què vaig conèixer Oona Chaplin.