A la primavera de l’any 1980, els habituals del Paley Park de Nova York van ser testimonis d’una escena molt poc habitual. Una llarga limusina negra es va aturar davant del jardí públic; devia ser cap a les tres de la tarda. El xofer del cotxe va obrir la porta a una passatgera d’uns seixanta anys, amb un vestit jaqueta blanc i ulleres de sol, que va baixar lentament del vehicle. La dama es va quedar quieta un instant, va masegar nerviosament el seu collaret de perles, com si pregués amb un rosari, i després es va dirigir cap a la part esquerra del parc. Avançant lentament cap a la aret d’aigua, sota els arbustos, la dona rica va treure de la bossa de mà uns trossos de porcellana trencada. Llavors el seu comportament es va fer ben estrany. Es va agenollar a terra i va començar a excavar-la frenèticament, amb les ungles perfectament pintades. Un paio que es menjava un hot-dog es va preguntar per què aquella rodamón excavava les platabandes en comptes de buscar menjar al contenidor de les escombraries, situat a l’altra punta del parc. En aquell moment, no hi va parar gaire atenció, però li va semblar que aquella dona enterrava porcellana trencada en un forat i formava amb les mans un munt de terra per sobre, de quatre grapes sota el jardí vertical, com un nen en un sorral. Els qui acabaven de dinar a l’aire lliure es van quedar encara més de pedra quan la dona es va aixecar, amb les mans plenes de terra, i va tornar dignament cap al seu Cadillac. Malgrat les ulleres fosques, es podia endevinar a la seva cara la satisfacció de la feina ben feta. Tenia el posat d’una excèntrica, de les que es veuen de vegades pels carrers de Nova York, sobretot d’ençà de la democratització dels barbitúrics. El xofer va tancar la porta, va envoltar el vehicle, es va asseure al volant i la llarga berlina va avançar sense fer soroll cap a la Cinquena Avinguda.