Si la lluna és rodona i groga com una rodanxa de llimona, és que tota la vida és un còctel. Les onades atlàntiques trencaven a la sorra, incansablement, amb una respiració contínua, un rugit líquid que cobria la fressa dels passos d’en Jerry i l’Oona sobre el terra del boardwalk, en direcció al Martell’s Tiki Bar. Els silencis són menys incòmodes a la vora del mar.

Permeteu-me que us tradueixi un extracte d’un relat, inèdit en la nostra llengua, que va publicar la revista Esquire al setembre del 1941, i que es titulava «The Heart of a Broken Story». En la meva opinió, J. D. Salinger hi escriu el que va pensar d’Oona O’Neill la primera vegada que la va veure. És el primer text on troba el to que serà el d’El vigilant en el camp de sègol deu anys més tard.

«La Shirley llegia un anunci de cosmètics a la part del darrere d’un autobús, i quan la Shirley llegia, la Shirley relaxava una mica la mandíbula. I durant el breu moment en què tenia la boca entreoberta, els llavis separats, la Shirley era probablement la dona més fatal de tot Manhattan. En Horgenschlag hi veia un remei contra la monstruosa solitud que havia envaït el seu cor des que havia arribat a Nova York. Oh, el sofriment! El sofriment d’estar dempeus prop de la Shirley sense poder inclinar-se per besar els seus llavis separats! El sofriment impossible d’expressar!».

La repetició de la paraula sofriment potser és un homenatge pueril a la de la paraula horror al final d’El cor de les tenebres de Conrad.

«The Heart of a Broken Story» imagina les diferents versions d’una trobada que no va tenir lloc: les frases que l’home enamorat és incapaç de pronunciar. «Per escriure una bella història en què un-noi-coneix-una-noia, és preferible que el noi conegui la noia». Finalment, aquí Justin Horgenschlag roba la bossa de mà de la Shirley amb l’esperança de tornar-la a veure, és detingut i enviat a la presó, i des de la seva cel·la li escriu cartes apassionades, però mor a mans d’un guàrdia durant un motí. En Jerry té aquesta visió de l’amor als vint-i-un anys, quan de nit somia l’Oona: l’amor és més bell quan és impossible, l’amor més absolut mai no és recíproc. Però l’amor a primera vista existeix, té lloc cada dia, en cada parada d’autobús, entre persones que no gosen parlar-se. Els éssers que s’estimen més són els que no s’estimaran mai.

«El que és important és estimar-vos, senyoreta Lester. Hi ha persones que creuen que l’amor és el sexe i el matrimoni i el petó de les sis i els fills, i potser és això, senyoreta Lester. Però sabeu què penso? Penso que l’amor és un contacte i tanmateix no és un contacte».

Aquesta última frase és difícil de traduir. Salinger escriu:

«Love is a touch and yet not a touch», no sé ben bé com expressar-ho. «L’amor és captar i no captar»? «Tocar i no tocar»? «Conèixer i no conèixer-se»? «L’amor és aconseguir sense aconseguir»? Una cosa és segura: és una de les definicions més perfectes de l’amor naixent, i sona millor en anglès. Recorda el títol d’una novel·la de Hemingway: To Have and Have Not.

A «The Heart of a Broken Story» Salinger inventa aquest estil d’autoderisió tendra, el personatge de jove badoc, romàntic i patètic, que seduirà els lectors d’arreu del món als anys cinquanta. Abans de la guerra, Salinger ja evoca la idea de l’individu abandonat a la gran ciutat, de l’etern adolescent desconcertat i perdut, egocèntric i lúcid, pobre i lliure, enamorat fins a la medul·la i completament frustrat, que és el clixé absolut de la condició humana occidental al segle XXI. (Salinger es va sentir molt orgullós en veure el seu relat publicat per Arnold Gingrich, a Esquire: el mateix publicava, cinc anys abans, tres fragments autobiogràfics de Scott Fitzgerald que ara es coneixen amb el títol de L’esquerda). Avui dia vivim en l’era salingeriana de la indeterminació orgullosa, del luxe pelat, del present nostàlgic, del cofoisme de la revolta endeutada. Tenim una set infinita de plaer, de felicitat, d’amor, de reconeixement, de tendresa. I aquesta set mai no serà sadollada amb el simple consum, ni consolada per la religió. Justin Horgenschlag fa una preciosa declaració d’amor a Shirley Lester, però abans li ha pispat la bossa! La carta l’envien des de la presó. Ella no li contesta. (Al relat, ella contesta educadament, però al final sabem que la carta és imaginària).

El món ara és habitat per éssers horriblement independents, acomplexats, insatisfets; enamorats incapaços d’estimar, xais que es neguen a ser xais, però que pasturen convençuts que estan apartats del ramat: en fi, clients excel·lents per a Freud, Buda, Fashion TV i el Facebook.

Jerry Salinger no pot preveure tota aquesta trencadissa futura, però sent confusament que alguna cosa passarà quan, a l’estiu del 1941, visita una amiga de la mare d’Oona O’Neill: Elizabeth Murray, el germà de la qual ha conegut a l’institut. Vol tornar a veure l’Oona, la seva cara d’àngel, els pòmuls alts, els clotets murris, els ulls de cérvol espantat. El fa posar una mica nerviós, amb el seu posat people: l’Oona finalment va ser elegida Glamour Girl de l’Stork Club, la seva fotografia envoltada de vells amb corbata va aparèixer a la pàgina sis del New York Post, què hi pot haver de més vulgar? És com si, actualment, la noia hagués acceptat participar en un programa de reality show. La Debutante of the Year de seguida va fer de model per a alguns anuncis, en què explotava la fama del seu pare: «La màgia de la crema de cara de Woodbury permet a Oona O’Neill conservar tot el seu esclat i la seva frescor». La conferència de premsa a l’Stork va ser un dels pitjors errors de la vida de l’Oona. En plena guerra, posava amb un immens ram de roses vermelles a la mà. Sherman Billingsley, l’amo de l’Stork, li havia donat un got de llet per no tenir problemes amb la policia. Un periodista poc erudit va preguntar a l’Oona a què es dedicava el seu pare… Sense immutar-se, va contestar: «Escriu».

Un altre periodista: Com ha reaccionat arran de la vostra elecció com a Debutant de l’Any?

Oona O’Neill: No ho sé i no tinc ganes de preguntar-l’hi.

Un altre periodista: Què penseu del que passa al món?

Oona O’Neill: Com que s’està produint una guerra mundial, seria poc convenient per la meva banda donar la meva opinió des d’un nightclub.

En veure’n la foto al Post, el seu pare va fer una única declaració pública: «Déu, allibereu-me dels meus fills!». Immediatament va escriure una carta al seu advocat (el qui gestionava la pensió alimentària que pagava a Agnes O’Neill): «L’Oona no és un geni, sinó tan sols una nena malcriada, mandrosa i frívola, que de moment no ha demostrat res, llevat potser que és més tòtila i mal educada que la majoria de les noies de la seva edat», i després una carta a l’Oona molt cruel: «Tota aquesta publicitat que has tingut és de mala qualitat, llevat que la teva ambició sigui convertir-te en una actriu de cinema de segona fila, del tipus que té la seva foto als diaris durant dos anys i després torna a la foscor de la seva estúpida vida sense talent».

Aquest retrat poc afavoridor no va impedir que en Jerry tingués de nou problemes respiratoris quan va tornar a veure l’Oona a la platja de Point Pleasant. Sap que la noia ha llegit Fitzgerald, i com resistir-se al perill d’una jove morena de setze anys de bona família que ha llegit Fitzgerald? De nou va vestida de negre, però aquesta vegada amb uns pantalons i un jersei de nena que demostren que no reflexiona durant tres hores sobre el seu vestit de nit. Aquesta noia el fa ser asmàtic. S’asseuen en un bar a la vora del mar amb l’Elizabeth i l’Agnes, la mare de l’Oona. La seva gràcia infantil, la seva silueta esvelta, la seva pell lletosa fan que serri les dents. Ha notat que cada vegada que algú li provoca tendresa, tant si es tracta d’un ésser humà com d’un gatet, serra les dents molt fort, com un sàdic. Al principi, és un fracàs. Imagineu-vos que sou la it-girl de Nova York i que la vostra mare us presenta un noi alt i desnerit que respira malament i serra les dents. «Ja ens vam veure una vegada, no em recordes?». No, la noia no es recorda de la seva primera trobada a l’Stork Club. La pregunta que no s’ha de fer mai a les persones que surten sovint: «Et recordes de mi?». És clar que no se’n recorden, tros d’ase, cada vespre coneixen tres-centes persones! En Jerry se sent mortificat. Mentre les dues dames demanen uns tes, comença a parlar sobre les seves classes a la Columbia University, sobretot la d’escriptura de Whit Burnett, el director de la revista Story.

—I doncs, com es dirigeix als alumnes, aquest famós Whit? —pregunta l’Oona.

—Fa tard a les classes, llegeix en veu alta un relat de Faulkner, i sempre se’n va abans d’hora —diu en Jerry.

Llavors, s’atura perquè Whit Burnett és amic del pare de l’Oona. Ella retreu al seu pare que mai no s’hagi ocupat d’ella, però no pot refrenar una curiositat malaltissa sobre tot el que hi fa referència. A en Jerry li costa confessar-s’ho: sí, l’atrau l’Oona TAMBÉ perquè és la filla d’un dels més grans escriptors americans vius; és ben galdós per part seva, però per què negar-ho? Està esverat, es mostra apassionat, té por dels silencis tímids de l’última vegada, intenta impressionar-la descrivint Burnett, que ha publicat el seu primer relat, «The Young Folks», a la seva revista.

—Abans me n’ha rebutjat uns quants. I ara, de cop i volta, me’n dóna vint-i-cinc dòlars. És la primera vegada que escriure em dóna diners!

—Si algú et paga pel que escrius, o és un boig o és que ets un escriptor —va dir l’Oona, amb la condescendència d’una mestra d’escola que felicita un bon alumne. Sobretot si algú es diu Whit Burnett.

Durant els mesos que han passat entre l’Stork Club i la platja de Point Pleasant, en Jerry ha tingut prou temps per posar-se al dia: ha llegit tot Eugene O’Neill. Fa una planxa dient una floreta a l’Oona sobre les seves «cames separades» quan volia dir «dents separades», i finalment l’Oona tira el seu got de cervesa sobre la taula del Tiki Bar. Ell esclafeix a riure i eixuga la taca amb la màniga de la seva camisa. Per primera vegada, ella baixa de la seva lluna. Són dos extraterrestres fent ganyotes; ella emmurriada, ell intens. La mare i la seva amiga s’han acabat el te fred, s’aixequen per tornar, finalment tindran un moment tranquil per beure alcohol plegats, amb música de fons de Benny Goodman a la ràdio. Ella li mira les mans de dits fins. Té ganes de tocar una de les grans mans que reposen sobre la taula: el palmell sembla suau, a ella li agradaria comprovar-ho. Als setze anys, no et compromet a res posar la mà sobre la d’un noi. Als quaranta anys, és més greu. Està a punt de fer-ho quan ell adopta un posat reprovatori.

—Perdona que torni a aquest tema… però, què vol dir aquesta història de Debutante of the Year? Has donat el teu consentiment perquè l’Stork Club es faci tota aquesta publicitat a costa teva?

—Doncs… No, bé sí, ho organitzen uns amics… Ja ho sé, és ridícul… A causa d’aquesta bestiesa, ara el meu pare pensa que faig servir el seu cognom per divertir-me i perquè em convidin a tot arreu… cosa que és veritat! Mai no és amb mi, així que el seu cognom m’ha de servir per a alguna cosa, no? De tota manera, no m’ha dirigit la paraula en tota la seva vida, així que si no em parla mai més, no canviarà res. Mira la carta que em va enviar.

Treu de la seva bossa un sobre amb una cal·ligrafia severa, el tipus d’escriptura que vol demostrar la seva importància només amb la forma de les consonants i les vocals. Típicament el sobre que tens por d’obrir perquè penses que deu ser una inspecció d’hisenda o una citació per comparèixer davant del tribunal. En llegeix el contingut en veu alta: «No vull veure el tipus de noia en què t’has convertit des de fa un any. Les úniques notícies que m’arriben de tu són a través de la premsa rosa». La comissura dels llavis li baixa un centímetre. Aixeca el cap i continua:

—Si tinguessis una filla, li escriuries una carta com aquesta?

—No ho sé, potser et vol impressionar perquè no et converteixis en una d’aquestes dones mundanes. És una prova que la vida que fas no li és indiferent, contràriament al que creus.

—De cap manera, només pensa en ell, embruto el cognom O’Neill, jo no li importo gens, és el prestigi de l’escriptor que té por de veure’s tacat a la premsa rosa. No pots entendre fins a quin punt es desentén de mi, suposo que els teus pares continuen junts.

—Si això t’ha de fer contenta, els puc demanar que es divorciïn.

L’Oona arronsa les espatlles. En Jerry porta un abric gris amb coll de vellut que es diu Chesterfield, com les cigarretes i els sofàs. És massa estret i els braços li sobresurten de les mànigues: aquell abric comença a estar passat de moda. Però en Jerry se sent més segur d’ell mateix que abans; la publicació dels seus primers textos li ha donat la confiança que li mancava. Se sent com el protagonista d’una novel·la. S’hi atrevirà? S’hi atreveix:

—Acaba’t la cervesa, Oona, demana un vodka amb Martini i explica’m coses importants. No vull xerrar, intento conèixer-te. Què va passar, hòstia? Per què passa de tu? Perquè deixis la mare no has d’abandonar la filla. Et diré el que en penso: crec que el teu pare és un gran tràgic fins i tot en la seva vida familiar. No fa cap diferència entre la seva vida i el seu art. Ja es veu a la seva última obra: parla d’ell, fa servir la seva desgràcia —i per tant la teva— per crear el seu teatre. Em sembla un gran autor, però una persona mesquina.

L’Oona està destarotada. Tothom que li parla del seu pare ho fa amb termes elogiosos normalment. Sent com les llàgrimes li pugen als ulls, es posa la mà a la boca, s’aixeca i surt del bar corrent (no per fugir d’en Jerry, sinó per amagar els seus sanglots). En Jerry paga el compte i la persegueix a fora. L’agafa del braç, ella es gira i… troba que està bonica plorant.

—Perdona —li diu—. No et volia incomodar…, bé, de fet sí, et volia incomodar.

—No… no passa res, tens tota la raó, simplement és que estic farta que sempre em parlin d’ell.

—Ets tu qui has començat a parlar-ne. No t’enfadis amb mi perquè m’interessi per en Gene. Jo… Sento curiositat per tu. No és cap crim, m’entens? M’agrades, és així. Si vols, me’n vaig ara mateix i no em veuràs mai més. Només m’has de dir la paraula i toco el dos.

—Quina paraula?

—Good bye.

—Són dues paraules. Queda’t.

La noia entén que està davant d’un pretendent desconsolat. L’Oona els troba patètics, és la pitjor categoria dels qui volen lligar, però també són els més amables. Les altres categories de seductors són: el violador pàl·lid de tendències suïcides, el Don Juan malvat, el fatxenda que presumeix de les seves anteriors conquestes, el passiu agressiu que t’insulta per provocar un fracàs sentimental que tem, el graciós antieròtic i evidentment el pervers narcisista, que és la categoria més dolorosa, amb l’homosexual reprimit. Però el pretendent desconsolat és el més pesat de tots. «Quin somriure més bell després de les llàgrimes!», pensa en Jerry. Té ganes de mossegar-li la llengua fins a fer-li sang. Té ganes de ficar els dits en aquella boca innocent. Té ganes de saber què s’amaga en aquesta noia de bona família. Té la veu dolça, ronca, enrogallada, melangiosa. És el tipus de noia que parla mirant el mar. Les gavines borden, no faig broma, realment fan «bub bub» com gossos que fessin vols rasants per sobre de la platja. Escoltem de més a la vora el que diu l’Oona a la vora de l’aigua.

—En Gene, en fi… el meu pare, no el conec. T’ho juro, l’he vist més sovint en foto que en persona. No n’he llegit les obres. Quan tothom me’n parla, faig com si sabés de què em parlen, però, de fet, no sé qui és aquest paio que em va donar la vida. Porto el cognom famós d’un desconegut que surt als diaris i em retreu que jo faci el mateix. Quan se’n va anar a les Bermudes, jo tenia dos anys. Va fotre el camp per assajar una obra que es titulava Estrany interludi… Ja ho veus. L’hauria hagut de titular Etern interludi! Sempre he notat que li feia nosa; mai no ha suportat els seus fills, sempre ens ha considerat una càrrega. Si ara me’l trobés pel carrer, ni tan sols sé si em reconeixeria… Merda.

Es mira en Jerry, deixa de mirar-lo, i la barbeta li comença a tremolar de manera incontrolable. La molesta molt veure que sempre que parla del seu pare acaba trasbalsada.

—Entens ara per què evito aquest tema? —li diu l’Oona—. Quina bestiesa, ja fa temps que hauria de controlar les meves emocions, merda, aquest paio em farà per sempre més la vida impossible.

—No sé quan m’agrades més, quan plores o quan somrius —diu en Jerry.

—Però espero que prefereixis fer-me somriure —diu l’Oona—, si no, no ens entendrem.

—Així que tens ganes que ens entenguem?

—Deixa de preocupar-te, Jerry, és clar que ens ficarem al llit aquest vespre, així ja et quedaràs deslliurat i podràs dedicar-te a una altra.

I somriu de nou, amb crueltat. S’ha refet. En Jerry calla. Sí que és forta! Tancada en la seva dolça solitud d’adolescent de la high society, orgullosa de la seva pena i del seu entorn. És un vaivé de tendresa i cinisme que esdevé irresistible. Ho fa expressament? Una noia s’obre i es tanca: el problema és trobar la contrasenya correcta. Com més belles, famoses i aviciades són, més difícil de desxifrar és el codi d’entrada. Seduir-les exigeix unes competències d’espionatge sofisticades que en Jerry tindrà al cap de dos anys, el 1943, als serveis d’informació del 12è regiment de la 4a divisió d’infanteria.

Caminen per la platja cap a l’escullera.

L’oceà Atlàntic continua retrunyint com un fons sonor: pràctic per acompanyar les converses. Les gavines riuen, semblen burlar-se d’aquesta parella desaparellada —un noi alt i morè i un petit elf. Hi ha sorra en el vent: se’ls posa damunt els caps i les pestanyes. En una pel·lícula, els podríem seguir en un tràveling cap enrere. Aquesta figura estilística, molt utilitzada per Woody Allen, s’anomena el walk and talk. Per sort l’Oona comença a parlar de nou, perquè caminar sense dir res, al final, fa de pel·lícula de Bergman.

—Escolta —diu l’Oona— abans t’he mentit, quan t’he dit que no recordava la nostra primera trobada. Ja sé qui ets: ets el gegant misteriós de l’Stork. Sovint parlem de tu amb el Trio de les Òrfenes. En Truman t’anomena El que se’n va abans de pagar el compte.

—Hey! Però em pensava que ens convidava l’amo!

—I tant! Et prenc el pèl. Al Capote li agrada dir coses horribles sobre la gent que aprecia, és la seva manera de demostrar el seu afecte. Vaig llegir el teu relat que es va publicar a Story, «The Young Folks». Em va semblar que havies agafat apunts durant la nostra vetllada.

—Havia agafat apunts durant la nostra vetllada.

—Et puc parlar amb sinceritat?

—Doncs… Sempre m’inquieta que la gent em digui això.

—El que escrius és divertit, però no se sap on vols anar a parar. És un diàleg de sords, el noi i la noia giren al voltant l’un de l’altra però no es troben mai, és això? A què treu cap? Només te’n fots de la joventut daurada i ens dius que els joves rics són tots uns cretins que només es dediquen a emborratxar-se i lligar.

—Doncs sí, és això! Has entès perfectament el meu missatge.

—OK, però, en aquest cas, Fitzgerald ho havia fet abans que tu i millor.

—Estic començant.

En Jerry no aconsegueix dissimular la seva humiliació. Sospira mentre es passa la mà pels cabells, amb els dits separats, un gest que vol significar: «estic per damunt de tot això», però que l’Oona desxifra com: «qui es creu que és, aquesta tòtila?». El vent a les veles de Point Pleasant ara cobreix el crit dels gossos voladors.

—Molt bé —continua la noia—, estàs començant. No facis aquesta cara, és genial que t’hagin publicat una cosa a la teva edat. Saps que en Truman es va posar verd d’enveja quan va saber que t’havien publicat abans que ell, em pensava que havia agafat una hepatitis. Saps què va dir? «El que compta no és que et publiquin, sinó que et publiquin al New Yorker».^[5]

—En Capote s’assembla a un fetus.

—(Fent grans rialles) No és gaire amable riure’s de les persones baixetes!

—No és una crítica, sinó una constatació: aquest ésser humà no està acabat de fer, llevat que no sigui un troll. Si és un troll, està prou ben fet.

—Deixa de malparlar del meu millor amic, Senyor Me’n Vaig Abans de Pagar el Compte!

Van continuar parlant mentre caminaven i van continuar caminant mentre parlaven. En Jerry va portar dues cerveses del lloc de begudes i una bossa de crispetes. En llançaven a les gavines, que les atrapaven al vol. L’Oona reia fort bevent directament de l’ampolla com la mare d’en Jerry —en part irlandesa— i aquesta potser era una de les raons inconscients del seu atractiu. Les irlandeses tenen alguna cosa més. Són sexis com les angleses, però més vives, menys esnobs, més de debò, menys altives. Rient més fort, amb més pit i més taques rosades a les galtes. Més borratxes, també. Un orgue de maneta es va posar en marxa al seu costat.

—Socors! —va exclamar l’Oona—. Detesto la música d’autòmat.

Es van allunyar de la màquina de manovella —l’avantpassada de la música tecno— i es van acostar a un dancing amb fanalets on tocava un grup de jazz.

—Fa massa calor per ballar —va dir l’Oona.

—Deixa’t anar els cabells.

—Si ho faig, encara sóc més bonica. I no m’ho puc permetre aquest vespre.

—Per què?

—Després tots voldran cardar amb mi. Ens faran malbé la nit.

En Jerry no sabia amb quin peu ballar, de cop ballaven malament, però van ballar una bona estona. El sextet tocava jazz sota els fanalets amb solos alterns; els instruments musicals, platejats o daurats, brillaven sota les bombetes pintades. L’Oona es va posar una flor als cabells. En Jerry tenia els seus xops de suor. Es va treure l’americana i els seus cossos es van entortolligar. En aquella època, el ball era l’únic mitjà legal per acostar-se a algú. L’orquestra rugia més fort que l’oceà. El ball va alliberar els cabells de l’Oona: se li va desfer el monyo i els cabells li van ploure sobre les espatlles. La flor va caure per terra i la van trepitjar salvatgement mentre cantaven «I can’t dance, got ants in my pants», que vol dir ‘No puc ballar, tinc formigues als pantalons’ (per ser correctes, no traduirem la resta de la cançó: Let’s have a party, Let’s have some fun, I’ll bring the hot dog, You’ll bring the bun).

Esgotats, contents d’haver transformat la seva timidesa en transpiració, la parella va tornar a seure davant les dues cerveses, que ja estaven tèbies i que els van dibuixar dos bigotis blancs.

—No t’agrada agradar? —li va preguntar en Jerry.

—No. És això el que agrada —va contestar l’Oona. Reia de les seves pròpies bromes, però no per autosatisfacció, sinó més aviat perquè temia no ser graciosa. En Jerry no sabia mai si l’Oona feia broma o era sincera.

—Balles gairebé tan malament com jo, i Déu sap que és difícil —va dir ella.

—Tinc ganes de fer-te un petó, així que ho faig expressament, això de ballar malament, perquè tornem a seure de seguida.

L’Oona va fer veure que no l’havia sentit, però, pocs segons després, s’agafaven per la cintura a fora. L’Oona li va retreure el seu perfum i el seu tall de cabells.

—Només penses a seduir milers de noies —li va dir.

—Et vols casar amb mi? —va preguntar en Jerry.

—Mai de la vida. Ets massa jove!

—Mira què tinc a la butxaca. Crec que això és teu.

En Jerry va ficar la mà a la butxaca de l’abric i en va treure el cendrer de l’Stork Club. En reconèixer l’objecte, l’Oona va esclatar en una rialla encara més sorollosa, i es va posar vermella per primera vegada aquell vespre. En Jerry va arrufar les celles com un policia:

—Miss O’Neill, sou culpable de robatori de cendrer nocturn.

—Hey! Però, tècnicament, no he estat jo qui l’ha robat; ets tu qui va sortir de l’Stork amb aquesta cosa a la butxaca.

—Cosa que em converteix en un encobridor clandestí. Gràcies pel regal. No et preocupis, si la policia m’hagués detingut, mai no els hauria donat el teu nom. Me n’hauria anat tot sol a Sing Sing. Creus que m’haurien deixat la meva màquina d’escriure?

—Si em dónes un cigarret, podrem llençar la cendra en aquest recipient.

—Bona idea.

Va encendre un llumí, i dos fanalets vermells suplementaris van brillar en el capvespre. En Jerry va veure que ella no s’empassava el fum. Els silencis entre ells cada vegada duraven menys estona. L’aire era tebi, la nit s’allargassava sobre la sorra, els fanals del passeig s’encenien els uns després dels altres com una garlanda. Van passar per davant del cinema de la platja, que projectava Allò que el vent s’endugué.

—Hey —va dir l’Oona—, i si hi anéssim?

—Ja l’he vista —va dir en Jerry.

—Sembla que és millor que el llibre.

—Uf… No hi veig cap interès de tancar-nos en la foscor durant tres hores quan et puc mirar. Ets millor que la Vivien Leigh. Només cal que tanquis els ulls i t’imaginis que sóc en Clark Gable i que t’acabo de regalar una gorra ridícula.

—Saps que Scott Fitzgerald va treballar en el guió d’aquesta pel·lícula?

—No en devien conservar gran cosa. Pobre home, saps?, la seva mort em va fer pena.

—Escolta, Jerry. Crec que tinc ganes que em facis un petó, però amb una condició: que no tingui conseqüències.

—Francament, semblo un paio dels que assumeixen les conseqüències dels seus actes?

Es va inclinar cap a ella però no va gosar anar fins al final. Va ser ella qui es va posar de puntetes per acabar el trajecte. De cop i volta, ella es va sentir aixecada en l’aire, tant en sentit propi com figurat. Es besaven, ella levitava i ell la portava. El vertigen era imprevist: aquell primer petó hauria pogut tenir un gust de tabac fred, però, com que el nas d’en Jerry ensumava els cabells perfumats de l’Oona, sempre li va quedar aquell gust ensucrat, i ella inspirava en el seu coll una olor de sabó a la canyella. Quan dues llengües es toquen, de vegades no passa res. Però, de vegades, passa alguna cosa… Déu meu, passa alguna cosa que dóna ganes de fondre’s, de desintegrar-se, és com si s’entrés en l’altre amb els ulls tancats, per desendreçar-ho tot a l’interior. La premia contra la seva boca, en apnea. Quan la va tornar a deixar en el board walk, ella només tenia un desig: tornar a enlairar-se.

—Tot això és perfectament normal.

—Sí, perfectament. Potser podríem tornar-hi?

I era molt agradable tornar-hi. Van tornar-hi unes quantes vegades. Cada vegada que la besava, ella tenia la impressió que volava i ell que queia a terra. Era un miracle que es mantinguessin dempeus. Una proesa tan excepcional com aquest temps verbal.

—Bé, bé. Més que tornar a veure la guerra de Secessió, què et sembla si anem a casa teva a acabar-nos les ampolles de vodka mentre escoltem discos de 78 rpm de Cole Porter? I tot ben honorable. Ens quedarem a la sala d’estar. La teva mare se n’anirà a dormir i ballarem «Moonlight Serenade».

—T’informo que «Moonlight Serenade» no és de Cole Porter, sinó de Glenn Miller. En segon lloc, no tinc vodka a casa, només vi blanc. En tercer lloc, mentia quan et deia que em ficaria al llit amb tu.

—Ja ho sé, Adorable Morta de la Taula Sis.

—Perdó? Què dius?

—«The Lovely Dead Girl at Table Six» és el títol del relat que estic escrivint en aquest moment. Espero que el New Yorker el publiqui.

—Estàs boig.

—També ho sé. Tens gana?

—Mai.

—Per què a mi?

—Perdó?

—Per què m’has triat a mi? Tens tot Nova York als teus peus.

—No t’he triat, m’he deixat endur, és diferent. Deixa de fer aquesta cara. Torna’m a besar abans que canviï d’opinió.

Recordo a qui li interessi, però aquest incís té la seva importància, que durant aquell vespre Churchill va suplicar a Roosevelt que entrés en guerra per encerclar Hitler, que estava envaint Rússia.

A la sala de la vella casa de Point Pleasant, en Jerry i l’Oona es van inventar un joc: obeir les cançons. Per exemple, escoltar «Night and Day», «Only you beneath the moon and under the stars» sota la lluna i els estels, «Smoke Gets in Your Eyes» tirant-se el fum de les cigarretes als ulls, «Cheek to Cheek» enganxats galta contra galta, etc. Per sort l’Oona no tenia el disc de «Stormy Weather».

La seva mare, Agnes Boulton O’Neill, era molt liberal, li tenia molta confiança i, de tota manera, no tenia cap autoritat. Com moltes de les mares que s’havien divorciat en aquella època en què ningú no ho feia, se sentia tan culpable del fracàs del seu matrimoni que ho perdonava tot a la seva filla. En Jerry se’n feia creus, de ser allà, en aquella sala de paper pintat fosc, amb la famosa Oona O’Neill, durant hores, a soles amb la més bella adolescent de Nova York, que sostenia un got amb la seva mà blanca, que se’l mirava, l’escoltava, li contestava. Sabia que era una ocasió rara, que potser no es reproduiria mai més (i en certa manera, tenia raó, ja que aquella vetllada no es va reproduir mai més).

—Però per què no m’has telefonat mai? —va preguntar l’Oona.

En Jerry no li podia contestar que no tenia telèfon a la seva habitació d’estudiant.

—Et volia escriure una carta que et fes enamorar-te de mi —va dir en Jerry.

—Vols deixar de burlar-te de mi?

En alguns moments, en Jerry tenia la impressió que l’entenia cada cop millor, que li agradava de debò, i després, de cop i volta, ella es tancava durant mitja hora, es negava a besar-lo i només deia: «el cos humà em fa fàstic» o «de tota manera, ets com els altres» o bé «el que t’interessa de mi és el meu pare» (a la qual cosa ell contestava que l’única obra mestra d’Eugene O’Neill era la seva filla). Aquells instants com de prova eren horribles: de cop, com a l’Stork Club, tenia ganes d’aixecar-se i tornar a casa tot sol, se sentia com una Gran Merda Desmanegada. Ja no «El qui se’n va abans de pagar el compte» sinó més aviat «L’home que està fart que una nena provocadora el faci parar boig». I cada vegada que ella notava que havia anat massa lluny, tornava a ser dolça, amable i atenta. La dutxa escocesa segurament es va inventar a Irlanda.

—Jo no vull la vida que preveuen per a mi, m’entens, Jerry? Crec que la vida de les persones… No pot ser, no em passarà, vull una altra cosa… Si això és la vida, doncs… no en tinc prou.

—I què vols?

—Vull ser la noia més feliç del món.

L’Oona havia pronunciat aquesta frase com si hagués dit «a tot condemnat a mort li tallaran el cap». Era un veredicte sense apel·lació.

—Començaré a fer teatre, saps? —va continuar—. S’ha fixat en mi Cheryl Crawford, la directora del teatre de Maplewood. És per això, la Debutant, la Glamour Girl… és com quan ens hem besat abans, em deixo portar. És ridícul, ja ho sé, però és millor que estudiar bestieses que mai em serviran de res.

—En el fons, ets tota una estrella…

—Oh, calla, Poeta Maleït! No, em fa por aquesta llarga existència que tenim al davant, no sé què fer-ne. Em fa l’efecte que estic davant d’un precipici. Saps exactament què en vols fer, tu, de la teva vida?

Estava repenjada a la barana, davant de l’oceà que rugia, com si mirés el seu futur infinit, com si l’oceà fos el futur que tronava contra ella, formava onades malvades que s’estavellaven en feixos d’escuma.

—Sí, vull escriure la Gran Novel·la Americana —va dir en Jerry—. No vull res més. Vull barrejar l’emoció de Fitzgerald, la concisió de Hemingway, la violència del teu pare, la precisió de Sinclair Lewis, el cinisme de Dorothy Parker…

—No t’hi poses pas per poc, tu.

—Sí, si ets humil, val més triar un altre ofici que no sigui el d’escriptor.

—Però t’has oblidat de citar la millor.

—Qui?

—Willa Cather.

—Doncs sí. Sóc pretensiós, però no fins a aquest punt! Ella i les germanes Brontë són insuperables.

—M’escriuràs papers?

—Sí. Papers de noieta exasperant que no sap el que vol en la vida. No m’estranya que et vulguis dedicar al teatre, tota l’estona fas comèdia.

—Ah, sí?

—Sí, fas veure que ets innocent, i no ho ets gens ni mica.

—Idiota! Només és que no m’agrada fer morros com tu.

—La teva tristor… apareix de tota manera, sempre troba la sortida. Forma part del teu encant: somrius tota l’estona, però els teus ulls demanen auxili.

L’Oona va canviar de tema. Aquella noia era una màquina de guerra. És horrible, quan hi penses, aquesta injustícia que fa que les noies de setze anys siguin sempre més madures que els nois de vint-i-dos.

—Per escriure, hauràs de trobar un lloc tranquil, fora de la ciutat —va continuar l’Oona. El meu pare escriu en una cabana al fons del seu jardí.

—Ah sí?

—I tant. Odia els periodistes i no surt mai. Un escriptor no viu en el món, es tanca en una caseta per treballar, altrament no és un escriptor, és un pallasso. L’expressió «escriptor novaiorquès» és una contradicció en els seus termes.

Se’l mirava sense parar. Sempre hi ha un moment en què un home enamorat se sent com un aturat que fa una entrevista perquè el contractin. Intentava marcar punts en cada frase. Quan l’Oona somreia, per a ell era l’equivalent a una butlleta premiada a la loteria. Havia de frenar-se per no cridar «yess!». Ella va llençar la cigarreta al jardí: al cap de pocs segons, va ser impossible distingir-la entre totes les cuques de llum que hi havia a l’herba, que transformaven la gespa en una galàxia.

—És normal que et facis preguntes sobre el teu futur —va continuar en Jerry—, però jo no tinc aquest luxe. T’oblides de la guerra. El nostre país envia diners i armes a Europa, però no n’hi haurà prou, aviat hi enviarà homes i m’hi mataran.

—Hi aniràs, soldat? Per defensar la llibertat? A mi, tant se me’n fot ser lliure. No m’interessa la llibertat. Estic a favor de l’esclavatge.

—Deixa de dir bestieses, estàs borratxa o què?

—Una O’Neill mai no està borratxa —va dir alçant l’índex de la mà dreta i l’ampolla amb la mà esquerra—. Bé, potser una mica. Obrim una altra ampolla… per celebrar els combatents de la llibertaaaaat.

—Durant la guerra, no em quedaré tancat a casa dels meus pares, això és segur.

—Ets el meu heroi. T’acompanyaré al vaixell, i agitaré el meu mocador de randes al moll.

Aquella vegada va enganxar suaument el cap contra la barbeta d’en Jerry. Ell intentava mantenir-se ferm, però se sentia tan fràgil com aquella nimfa de setze anys que es plantejava preguntes sense resposta. Cada vegada que li posava la mà a la cintura per ballar, era com si toqués un interruptor: posar la mà sobre la llana negra feia que l’Oona entreobrís automàticament els llavis, i com més li estrenyia el maluc, més obria la boca. Un sistema ben pràctic. A fora l’aire feia olor de hot dog, patates fregides, la mar iodada, el dissabte al vespre. Que bufons que són aquest parell, m’encanta imaginar-los a la terrassa d’aquella vella casa de Nova Jersey, amb la lluna que es reflecteix al lluny a l’oceà… i jo escric això, assegut a l’altra banda del mateix oceà, a Biarritz. Estem cara a cara, i els contemplo, malgrat els setanta anys que em separen d’aquell vespre d’estiu del 1941, malgrat l’Atlàntic, malgrat la seva mort, els veig com giren i es besen com si mengessin fruits madurs, glops de saba… Besar-se i discutir, aquest és el secret de la felicitat. «Love is a touch and yet not a touch».

L’amor és tenir i no tenir. Quan Werther toca sense voler el peu de Charlotte, no ho fa expressament: això compta i alhora no compta. L’amor neix d’una carícia involuntària, d’un moviment incontrolat. És com quan parlem amb algú per telèfon: la persona hi és sense ser-hi.

L’amor és fer veure que te’n fots quan no te’n fots. És buscar-se sense trobar-se. Aquest joc, si es practica bé, pot ocupar tota una vida.

En ballen una de lenta. És molt estrany que els dos balladors d’una lenta vulguin el mateix: en general, un dels dos vol cardar amb l’altre, mentre que l’altre espera educadament el final de la cançó girant el cap.

Acaba de produir-se un fet estrany. Quan estava imaginant-me Jerry Salinger i Oona O’Neill a Point Pleasant, decideixo fer una pausa, poso la televisió i… veig la platja de Point Pleasant, destrossada. Un huracà anomenat Sandy acaba de passar per aquest indret. Les fustes del boardwalk on en Jerry va agafar l’Oona en braços han sortit volant com brins de palla i han quedat amuntegades com un joc de mikado, les piscines de les cases s’han omplert de sorra, la sínia ha caigut sobre la platja i els vaixells han anat a parar a les teulades de les cases, als jardins, al costat dels tobogans blaus i dels arbres arrencats; alguns cotxes han entrat a les sales d’estar per les finestres, transportats per dos metres d’aigua; els carrers ara són llacs. Un piano de cua ha quedat al mig d’una cruïlla, un contenidor bolcat bloqueja la carretera. Tots els cotxes són submarins, els pals elèctrics estan trencats com si fossin llumins.

Una casualitat estranya: en el moment que decideixo explicar un enamorament a Point Pleasant, un cicló arrasa aquest lloc. A l’octubre del 2012 ja no queda res del decorat de l’estiu del 1941.

Unes quantes hores, dues ampolles de vi blanc i un paquet de cigarrets més tard, a en Jerry i l’Oona els girava el cap. És sovint l’efecte que es nota quan t’enamores per primera vegada en la vida. Et sents tan bé que estàs esgotat, i de cop i volta tens por de no estar a l’altura: és en aquest moment que cal tocar el dos. L’Oona va tornar a parlar aixecant el dit solemnement.

—Soldat Salinger, mai no he tingut tanta por d’algú —va dir—. Fas cara d’assassí.

—Tens raó: t’escanyaré, i així et podré enyorar… i consumir-me. M’encanta consumir-me, és la meva ocupació preferida. M’he passat la infantesa fent-ho. Ningú em va fer cap compliment quan era petit, a part de dir «té unes cames fortes».

—És veritat que tens unes cames fortes. Ens podem consumir junts?

—És clar. Benvinguda al Club dels Consumits.

Sota la pell de marbre, ella tenia òrgans palpitants, canonades complicades plenes de sang, de bilis i d’àcid, darrere d’aquella cara vibraven músculs, nervis i ossos: ell la volia pelar com una pera per veure-li les venes en directe, desfigurar aquell àngel per deixar de ser presoner de la seva cara, mastegar-la com un xiclet de carn humana. És innegable que, si no hagués escrit, en Jerry hauria pogut iniciar una carrera brillant de serial killer. (De fet, en va inspirar alguns).

—A mi també m’agrada consumir-me —va dir l’Oona fent girar el got entre les mans—. Quan marxis a la guerra, em consumiré en vestit de festa. Seré molt austera, amb el cap cot, i tothom em vindrà a consolar. Tindré la mirada perduda en el buit, un doctor em prescriurà bicarbonat de sosa. Malparit, quines ganes tinc de ser la teva vídua!

Completament ebris, es van descobrir una negror comuna. En aquella època, ningú no tenia humor gòtic. Kurt Cobain i Marilyn Manson (futurs lectors d’en Jerry) encara no havien nascut. L’Oona sabia quedar-se perfectament immòbil mentre deia coses estranyes. Al capdavall, potser tenia raó de voler ser actriu.

—Faré un discurs punyent en el teu enterrament —va dir l’Oona—. Seràs condecorat a títol pòstum. Em felicitaran per la meva dedicació. Em donaran la mà amb llàstima. Ja tinc ganes de ploriquejar sobre la teva tomba, Jerry. Després em casaré amb un ric brasiler i a canvi del confort que em proporcionarà, tindrà la meva joventut i l’intel·lecte d’una filla de Nobel……

(Amb aquests deu punts suspensius no n’hi ha prou per expressar el malestar que es va produir després).

—Ets una mala puta. Com m’agradaria poder desempallegar-me de la teva existència. Cada nit somio un món meravellós on no hauries nascut. Cada segon de la meva vida és un infern des que t’he conegut.

—Gràcies. Visca la guerra!

—Un brindis per la guerra!

Brindaven sense saber que les seves perspectives macabres aviat es farien realitat més enllà de tot desesper. Llavors l’Oona va deixar el seu got i va començar a escanyar-lo amb les dues mans mirant-lo sense tancar els ulls, com si estigués afamada.

—Molt bé, ja he begut prou per poder-te parlar amb sinceritat. Vinga, digues, sé que em vols dir alguna cosa que fa mesos que et guardes… apa… t’ajudaré a treure-ho… repeteix amb mi… «I love you, Oona»… som-hi, ja hi estic acostumada… t’anirà bé… només són quatre paraules… I, love, you, Oona.

—T’estimo, Oona. La meva vida se n’ha anat en orris. Estimar-te és un suïcidi, Oona. Estic fotut, ben fotut. Ningú ha estat mai tan feliç i penós alhora. Ets innoblement feta per a mi. Hauria preferit que m’amputessin les dues cames que no pas trobar-te en el meu camí.

—Araaaa. Molt bé… ara estàs millor… ara escolta’m bé. Accepto el teu amor… el guardo com un objecte preciós… mira’m al fons dels ulls… no sé estimar, però em vull deixar estimar per tu, i només per tu, i et diré per què: perquè m’escoltes fent aquest posat captiu quan dic qualsevol cosa.

—Jo també podria fer d’actor! Tracte fet. Un dia escriuré la novel·la més bella del segle XX. Mentrestant, deixa que m’ocupi de tot, petita Oona. És fàcil estimar-te. És així, no s’hi pot fer res. Fins i tot hauria de ser obligatori.

Ella el va besar amb els ulls clucs enganxant-se a ell, amb una exaltació exagerada. Suposo que un novel·lista professional descriuria aquí el paisatge oceànic que els envoltava, i el vent, els núvols, la gespa coberta de rosada, però no ho faig per dues raons. Primer, perquè l’Oona i en Jerry no n’havien de fer res, del paisatge; segon, perquè no es veia res, encara no s’havia fet de dia.

—És graciós… Quan em beses, sento el mateix vertigen que a l’ascensor quan puja cap amunt de l’Empire State Building…

—És perquè estàs beguda, tresor. Saps que si llances un penic des del capdamunt de l’Empire State, quan arriba a baix, amb la velocitat que agafa, és com si pesés 200 quilos, el penic pot matar un vianant, costa de creure, eh?

—Oh, Déu meu, el cap em gira, com si estigués a punt de desmaiar-me…

De cop a l’Oona li van venir basques, va cridar «oh, my God!», va entrar precipitadament a la casa, va pujar les escales de quatre en quatre amb la mà tapant-se la boca i es va tancar al lavabo de la planta de dalt. La barreja de vodka, cervesa i vi sempre s’ha d’evitar la primera nit, però els joves no tenen per què saber-ho, encara que tinguin origen irlandès. En Jerry va sentir uns sorolls poc romàntics darrere de la porta de dalt. Va entrar i es va trobar sol a la planta baixa, a la sala amb els llums apagats. Va acaronar les novel·les franceses a la prestatgeria lamentant haver-li explicat aquella història beneita del penic. Marxar, quedar-se? No sabia com ajudar l’Oona sense ser una molèstia. Sentia que deia: «El meu pare és l’Empire State Building!». La seva mare es va despertar i va sortir de la seva habitació per anar-la a trobar al lavabo. Les va sentir parlar.

—Oona? —va cridar en Jerry des de baix de l’escala—. Vols que et renti les dents?

Després d’un llarg moment durant el qual les merles es van posar a cantar als arbres, l’Agnes, la mare de l’Oona, va baixar a veure’l.

—L’Oona no es troba gaire bé, crec que hauries de marxar, no li agrada que la vegin en aquest estat.

En Jerry es va trobar amb la porta tancada als nassos, sense haver tingut temps de dir més que «em sap greu, acomiadeu-me d’ella, bona nit, senyora». Abans de tancar la porta, l’exsenyora O’Neill (que també feia ferum d’alcohol) va dir, sense agressivitat:

—Li he donat bicarbonat. Va bé per a tot, ja ho saps, deixa les dents blanques, fa pair, fins i tot el faig servir de mascareta per a la cara. L’Oona encara és una nena, you know. Fa veure que és una dona de món, però, en realitat, és una nena petita, cal anar amb compte. Estem d’acord en això?

—Totalment d’acord, però…

La porta s’havia tancat abans que pogués continuar.

Com si fos culpa seva que ella només pogués trencar la seva timidesa estant borratxa com una sopa. Havia suposat que una irlandesa aguantava bé l’alcohol. L’Oona havia aconseguit fer-li oblidar que només tenia setze anys. En Jerry va veure que es feia de dia. Les nits són curtes a les platges de Nova Jersey, a l’estiu; el sol s’amaga; unes copes més tard, es torna a aixecar. Aquí, algú com Sylvia Plath afegiria una frase fotosensible, com ara: «El sol del matí, ben simple, brillava a través de les fulles verdes de les plantes de la petita vidriera i els motius florals del divan tapat amb xintz eren naïfs i roses a la llum del matí…». M’agraden aquests moments de pausa que deixen que el lector respiri, begui o vagi a pixar. Ah, si sabés escriure d’aquesta manera. Però només diré que el primer raig de sol era malva, i era molt bonic.

Caminant sol per l’avinguda de Bradshaw Beach, davant el cinema tancat, veient les onades boiroses i sorolloses, en Jerry pensava que mai més no seria tan feliç com aquella nit. Una trobada del tot reeixida, quantes vegades passa en la vida? Una vegada. Una sola vegada, ja ho sabeu tan bé com jo.

En Jerry es gratava el cap repetint en veu alta la mateixa pregunta: «En què m’he embarcat, Déu meu?». Respirava fort, i al mateix temps arrufava les celles. Besar la noia que més es venera del món és una victòria, però, si la noia vomita just després, com t’ho has de prendre? Potser era la prova que l’havia trasbalsada. Li feia bategar el cor en sentit estricte. O potser li provocava fàstic, i a partir d’aquell dia el nom de Jerry Salinger seria sinònim de basca. No sabia si havia d’esperar que ella es recordés de tot, o si ho oblidaria tot l’endemà. Enamorar-se és tenir un nou problema per resoldre. Li havia de trucar o escriure una carta? Com tornar-se a veure sense semblar una paparra? Com ser admirat per una nena consentida que tot Nova York admira? En Jerry havia entrat en guerra molt abans que el seu país.