La 4A Divisó entra al bosc de Hürtgen el 6 de novembre del 1944, exactament cinc mesos després d’haver desembarcat a Utah Beach. S’hi quedarà fins al febrer del 1945. Al costat d’aquest enfrontament, la batalla de Normandia havia estat una passejada pel camp. Situat a la frontera entre Bèlgica i Alemanya, al sud-est d’Aix-la-Chapelle, el bosc de Hürtgen va rebre el malnom per part dels soldats de The Meat Factory (‘la fàbrica de carn’). Un nou Verdun glaçat: hi feia molt de fred en aquell infern, pitjor que una jungla del Vietnam. Cada metre era perillós, mortal, fangós. Filats espinosos, mines, metralladores enterrades, trampes explosives, turons molt rostos, vegetació espessa i atapeïda, pluja i neu incessants, bombardejos de fòsfor que van deixar milers de cremats vius, sense comptar el friendly fire (centenars de morts per accident o error humà). Una carnisseria oblidada: els alemanys van lluitar com feres, com el 1917. No tenien gaires més opcions: en cas de retirada, no sols els soldats adolescents (alguns només tenien dotze o tretze anys) eren executats pels nazis, sinó que se’ls feia creure que la Gestapo mataria tota la seva família. Els trets al bosc són dues vegades més cruels que en altres llocs, ja que envien estelles de fusta que reboten en els arbres, com fletxes assassines, sense parlar dels troncs que cauen. Tots els ferits morien aviat de fred: a l’alba, es trobaven els cadàvers blaus i endurits pel gel. Durant vuit dies i vuit nits, en Jerry no dorm: està enterrat, tremolant, en forats plens d’aigua, amb els peus convertits en glaçons. Posteriorment, tota la seva vida serà al·lèrgic al fred. El vent glaçat no s’oblida mai, és impossible pensar en una altra cosa. El morter alemany enterrava els soldats vius, però gairebé se sentien alleujats d’estar colgats, en una trinxera improvisada, escalfats amb la seva pròpia sang. No es podien dutxar, duien els mateixos mitjons i calçotets des de feia mesos, sense parlar de l’uniforme enfangat i ensangonat, tan llardós que podia quedar-se dret a terra tot sol. Quan tot està xop o solidificat pel fred, la higiene es passa per alt. La brutícia es converteix en una escorça, la pudor, en una armadura. L’exèrcit de terra americà creia que venceria abans, no havia previst res per escalfar els soldats durant l’hivern (sabates sense folre, abrics que no s’eixugaven mai: els soldats es barallaven per robar les guerreres de conill blanc dels cadàvers alemanys). Milers de penellons, de dits de la mà i del peu perduts al bosc: imagineu un Polzet que escampés falanges per trobar el seu camí. A la infermeria americana li faltava de tot: més benes, més morfina. Cada búnquer alemany, envoltat de mines i de filats, requeria centenars de morts per uns pocs metres. Al bosc de Hürtgen, hi va haver moltes automutilacions, els americans es disparaven un tret a la mà o al braç per poder ser evacuats. En Jerry va veure com un soldat demanava a un altre que li trenqués la cama amb la culata del seu fusell contra un arbre. Els soldats ajaguts a la neu rebien bales al cap, les espatlles o les cuixes. Els qui quedaven ferits a les espatlles o a les cuixes cridaven d’alegria: tornarien a casa. Fins i tot perdre un peu per culpa d’una mina era una bona notícia. Només es va afusellar un desertor (Eddie Slovik, el 31 de gener del 1945), però quants van fugir? Les xifres varien. Segons l’historiador Charles Glass, uns 50.000 soldats americans van desertar del seu lloc durant la Segona Guerra Mundial, l’equivalent de deu divisions; una part d’ells van ser jutjats per un tribunal castrense, però la majoria continuen fugits… o morts des de fa molt de temps.

El general alemany Freiherr von Gersdorff va declarar que aquella batalla era pitjor que tot el que havia viscut al front rus. Era la presa de la línia Siegfried, la batalla que els francesos i els anglesos no van poder lliurar el 1940. La guerra de broma va consistir a esperar a ser envoltats per evitar aquella massacre. La desfeta del 1940 va ser el resultat del treball de quatre anys: vam delegar el sacrifici a joves americans que van travessar l’oceà per ser assassinats en un bosc negre d’Alemanya. Mil morts per dia: la mateixa estadística que a Verdun. Uns 33.000 morts de 120.000 soldats. La batalla de Hürtgen va ser un error estratègic del comandament americà que avui reconeixen tots els historiadors: aquelles morts van ser inútils, l’exèrcit alemany s’hauria pogut encerclar pel sud i evitar aquell bosc assassí. Els responsables d’aquella massacre gratuïta van ser el general Omar Bradley i el general James Hodges. Pensaven que calia foragitar els alemanys del bosc per poder passar el Rin. La decisió de prendre el bosc va ser «no sols criminal, sinó també estúpida», va escriure l’historiador americà Stephen E. Ambrose. Werner Kleeman, un dels companys de combat d’en Jerry, va dir que es tractava d’una «missió suïcida». I durant aquella carnisseria oblidada, a París se celebrava l’Alliberament. (Fins als anys seixanta, els francesos parlaven de «la guerra del 39-44», per a ells la feina ja estava enllestida). Si els Estats Units haguessin tingut la bomba atòmica a l’hivern del 1944, haurien bombardejat Berlín sense dubtar-ne gens.

En Jerry va tenir sort a Normandia, després a Cherbourg, després a París i després a Alemanya. Amb aquell nivell de sort, ja no es tracta de sort. Si encara era viu era perquè algú, en algun lloc, així ho havia decidit. Al principi, era superstició, després va ser fe. Calia continuar estant viu per explicar el que havia viscut. No sabia que no se’n sortiria. No en seria testimoni: callaria. La guerra en l’obra de Salinger és una el·lipsi immensa. Però sabia que allà, al bosc de Hürtgen, havia adquirit un deute. Al seu voltant, els soldats ferits, bojos de dolor, repetien dues frases contradictòries:

—No ens mateu més, no ens mateu més…

—Mateu-me, mateu-me…

En Jerry mai més no va abandonar el bosc. Més tard va optar per viure en un altre bosc, el de Cornish. Quan va tornar a veure Hemingway, al desembre del 1944, a Zweifall, ja no era l’home jove ben plantat i ambiciós de París del mes d’agost. En una caseta de maons al límit del bosc, sobre la qual estan pintades aquestes tres lletres: «P.R.O». (Public Relations Office), beuen en silenci xampany en una cantimplora d’alumini.

—Estàvem millor al Ritz —va dir en Jerry.

—Hell yes —va contestar l’Ernest.

—Heu escrit aquí?

—Un article, uns quants diàlegs. Res més. És el meu mètode, oi? Com menys escric millor em porto.

Estossegava molt. Hemingway encara no ho sabia, però havia enxampat una pneumònia. El xampany estava congelat; el reescalfaven entre les mans com si fos grog.

—Acció i rèpliques, com al cinema.

—És el vostre secret. I, una vegada de tant en tant, un paisatge, puc?

—Poca feina, doncs.

Al lluny, sentien que esclataven bombes com si fos una tempesta. Feien menys el gallet que a l’estiu. Posteriorment, durant tota la seva vida, cada tempesta els recordava els obusos de morter. Darrere dels vidres, els flocs de neu semblaven una pluja de corn flakes que queia del cel.

—Us molestaria que us demanés que m’engeguéssiu un tret al braç amb el vostre Colt 45? —li va preguntar en Jerry.

—Si vols ser ben servit, fes-te tu mateix el llit —li va contestar l’Ernest mentre li allargava la seva arma agafada pel canó i apuntada contra ell mateix.

L’anècdota que diu que Hemingway va desenfundar un Luger nazi per engegar un tret a un pollastre viu mentre cridava «Déu meu, quin talent que tens!» no l’ha corroborat cap testimoni.

Alemanya capitularia al cap de cinc mesos. Hemingway es va suïcidar al cap de setze anys.

—Deixeu-lo tranquil —va dir l’Ernest a uns soldats que van apuntar a en Jerry agafant-li la paraula—. És jueu: és més graciós que vosaltres, tot i que riu molt menys.