Quan el seu càsting amb Eugene Frenke encara no havia rebut resposta, Minna Wallis havia organitzat un sopar a casa seva per presentar l’Oona al més gran geni del cinema mundial, que buscava una jove actriu per fer de Bridget, el personatge principal d’un guió titulat Shadow and Substance. Charlie Chaplin va arribar a casa de la Minna abans d’hora. Asseguda sola a terra, l’Oona mirava la llar de foc. Duia una brusa negra escotada que contrastava amb una faldilla llarga més seriosa, que era de la seva mare. L’efecte màgic de l’Oona —boca violeta, cabells negres, els ulls brillants del seu pare, el nas recte de la seva mare— va funcionar com sempre. Això és el que Chaplin escriu a les seves memòries:

«No havia conegut mai Eugene O’Neill, però en veure la gravetat de les seves obres, m’imaginava la seva filla més aviat en tons sèpia. (…) Mentre esperava Miss Wallis, em vaig presentar, dient-li que suposava que era Miss O’Neill. Ella va somriure. Contràriament als meus temors, vaig observar una bellesa lluminosa, amb un encant una mica secret i aquella dolçor tan seductora». Chaplin va saber de seguida que aquella persona havia de tenir un paper important en la seva vida.

Com que només l’havia vist en blanc i negre, a l’Oona la van sorprendre els ulls tan blaus de Charlot. És fi, atent, és baixet com ella (fa un metre seixanta-set), amb aquella cara famosa (sense el bigoti), cabells blancs i una estranya manera de caminar, com si ballés. Porta un vestit de tres peces de color gris fosc i una corbata blava que fa joc amb els seus ulls. Té cinquanta-quatre anys. S’assembla a Charlot el tramp, però convertit en ric burgès; hi ha gaires actors convertits en milionaris fent papers de rodamons? No estic segur que una cosa com aquesta encara sigui possible avui dia. Potser Jamel Debbouze: va fer fortuna interpretant un personatge amb discapacitat procedent dels indrets més desafavorits dels suburbis parisencs. Pel seu do per al gag visual i la seva gestualitat inspirada en el mim i la dansa, en Jamel ben bé podria ser un dels únics fills espirituals que Chaplin hauria reconegut com a tal. Com tots els còmics professionals, Chaplin és molt seriós, fins i tot sinistre, però intenta trencar el gel:

—Fa gaire que sou a Los Angeles?

—Unes setmanes. Tinc una amiga que s’acaba de casar, i la meva mare viu aquí.

—La Minna m’ha dit que heu fet una mica de teatre a Nova York.

—Bé, un paper molt petit en un musical. No pas gran cosa… La ingènua a Pal Joey, l’estiu passat al teatre de Maplewood…

—Està molt bé aquesta obra. Per què voleu ser actriu?

L’Oona hi pensa. Es posa vermella perquè sap que és una pregunta important. En Charlie nota el malestar. Tots dos són igual de tímids. Però en Charlie és un home envoltat de dones (en realitat, s’ha passat la vida amb dones torracollons que només volien els seus diners o que l’utilitzaven per poder fer pel·lícules). És possible que la timidesa de l’Oona sigui una malaltia contagiosa: cada vegada que coneix gent nova, es produeix el silenci. Amb el temps, s’ha acostumat a aquest fenomen, i suposa que és culpa seva: en societat, és una especialista a crear un ambient incòmode.

—No cal que em contesteu… —diu Chaplin—. Potser la meva pregunta és indiscreta?

—Oh, no, la pregunta no és molesta, la resposta sí. Vull ser actriu perquè no sóc interessant, perquè no sé qui sóc, perquè em sento imprecisa, buida, perquè si em demanen que sigui jo mateixa, no sé què vol dir això, perquè sempre he tingut ganes que un altre em digui a cau d’orella el que haig de dir. També vull ser actriu perquè tothom m’aplaudeixi i m’estimi, però això és secundari en relació amb el que us acabo de confessar. És això. Us he contestat bé, senyor rodamón?

La noia estava vermella com un tomàquet i els seus ulls humits i penetrants llançaven un repte. En trobar-se, les mirades de l’Oona i en Charlie es van omplir d’aigua simultàniament. Per tant, seria impropi parlar d’un enamorament sobtat: més aviat d’una inundació. Si jo fos Boris Vian, hauria escrit aquí el que diu de la trobada d’en Colin i la Chloé a L’escuma dels dies: «Es va fer un silenci abundant a l’entorn, i la major part de la resta del món es va convertir en una misèria». Per sort Minna Wallis va entrar a la sala en aquell moment, altrament aquella doble negada hauria estat ben estranya. Si aquest llibre fos escrit en anglès, aquí s’imposaria l’adjectiu awkward, que vol dir alhora ‘estrany’ i ‘engavanyador’.

—Perdoneu el meu retard —va dir la Minna—, però us confesso que ho he fet expressament d’agafar-me el meu temps perquè us poguéssiu conèixer. Què us poso?

—Un gintònic, si us plau —va dir Chaplin.

—El mateix per a mi, gràcies —va dir l’Oona—. Com a filla d’alcohòlic, haig de dir que aguanto la ginebra sense problema.

—Oona —va continuar en Charlie—, us puc fer una altra pregunta indiscreta i després, us ho prometo, pararé?

—Sí.

—Quants anys teniu?

—Disset.

—Déu meu —va dir en Charlie—. Jo en tinc tres vegades més! Normalment podria ser el pare de les meves actrius, però és la primera vegada que en podria ser l’avi.

—No hi veig cap problema. Sóc molt més madura que vós.

—És veritat, no us passegeu amb unes sabates foradades, un bastó, uns pantalons massa amples i un barret fort.

—Vós tampoc fora dels horaris de feina.

En Charlie va riure, i a en Charlie gairebé bé mai no li feien gràcia les bromes dels altres. Una complicitat com aquella amb una de les més grans estrelles de l’època només era possible si s’era una noia totalment borratxa o espantosament fastiguejada. O una extraterrestre. Chaplin estava meravellat: feia trenta anys que vivia la gran vida a Los Angeles però mai no havia conegut una extraterrestre, llevat potser de Paulette Goddard, la seva última dona, amb la qual havia estat més anys, la més intel·ligent de totes. Qualsevol que hagi llegit Hollywood Babylon sap que a Chaplin li agradaven les noies joves i que aquesta atracció li havia causat molts problemes: judicis, escàndols, xafarderies. Un dia, Chaplin s’havia vantat d’haver-se’n anat al llit amb dues mil dones abans de fer cinquanta anys. S’havia casat en segones núpcies amb Lillita McMurray, que, amb dotze anys, feia el paper d’un àngel a la seva pel·lícula El noi: la va deixar embarassada quan ella tenia quinze anys, i el dia del seu casament secret a Mèxic, ella en tenia setze, i ell, trenta-cinc. Com que la premsa americana se li va tirar al damunt en aquell moment, ara intentava contenir-se quan una noia jove l’atreia. De tota manera, la calma de l’Oona el tranquil·litzava, aquella noia no intentava vendre’s com si fos una mercaderia, ni agradar-li pestanyejant com Betty Boop. Era ben educada i discreta, i allò era tot el que necessitava després de trenta anys de dèbits conjugals: una mica de candidesa. No pas una altra vampiressa que el fes parar boig, sinó una ingènua generosa, amable amb ell, que no el considerés un enemic: ni un playboy que calia domar, ni un compte bancari per deixar pelat, ni un realitzador per convèncer, ni el futur pare dels seus fills, si més no, no pas el primer vespre.

—Us puc fer ara jo una pregunta indiscreta? —va dir l’Oona.

—Sí, llevat que sigueu periodista.

La broma va fer aparèixer els clotets de l’Oona, admirables, sobretot a l’estiu.

—M’agradaria saber si Hitler ha vist El gran dictador.

—Doncs, no se sap! Tot el que en sabem és que ha prohibit la pel·lícula, tant a Alemanya com a França. Espero de tot cor que l’hagi vist, evidentment. A sobre que m’ha copiat el bigoti!

Chaplin havia pronunciat aquesta frase amb la més gran naturalitat del món. Com si hagués dit que dos i dos són quatre.

—Ah, sí? —va preguntar l’Oona.

—Als anys vint, va començar a deixar-se créixer aquest bigoti quadrat per sobre el llavi, com jo feia des del 1914. Ell copia tothom. Per exemple, la paraula Führer la va robar a Mussolini, que es feia dir Il Duce. Sí, penso que em va robar el bigoti! A més, és molt graciós, perquè, per a mi, el bigoti quadrat simbolitza la vanitat del meu personatge, com el barret i el bastó.

—Però el seu és de debò.

—Sí, el meu sempre ha estat postís, com ho sabeu?

—Ho vau dir al Los Angeles Sunday Times. Per què no us deixeu créixer un bigoti de debò? Sou al·lèrgic als pèls?

En Charlie va somriure de la seva audàcia. Aquella noieta no tenia res a veure amb els llepaculs del Polo Lounge. Com més parlaven, més tenia la sensació que la seva diferència d’edat disminuïa.

—Em puc treure el bigoti quan surto d’escena. Em trec el barret fort massa petit, els pantalons massa amples, les sabates del número 49, el bastó de bambú… i el bigoti de l’Adolf!

—No m’heu contestat: creieu que Hitler ha vist El gran dictador?

Chaplin va esclafir a riure davant de la insistència de la noia.

—Ja t’ho havia dit, Charlie —va exclamar la Minna—, té caràcter aquesta menuda!

—No en puc estar segur. Crec que Goebbels li ha pogut organitzar una projecció privada del Dictador a Berlín. Hitler és un apassionat del cinema, totes les seves aparicions en públic han estat molt estudiades, són com posades en escena, emmarcades i muntades com si fossin seqüències. Sembla que ell mateix s’anomena «el més gran actor d’Europa», però no hi estic d’acord: sobreactua. Visualment se situa més sota la influència dels seus compatriotes, Lang o Murnau. Una mena de barreja de Metropolis i de L’albada! Heu observat l’alternança de plans molt amples i molt estrets a El triomf de la voluntat? Fa una impressió de potència, un embriagament, una febre. Vaig veure totes les seves pel·lícules de propaganda abans de filmar El gran dictador; potser ell m’ha pres el bigoti, però jo li he robat els seus contrapicats megalòmans i totes les seves mímiques: la barbeta aixecada, els gestos nerviosos amb els braços, les expansions marcials. M’he divertit prou amb ell, tot i que no em fa riure.

—Confesseu que seria còmic que hagués vist la vostra pel·lícula —va dir l’Oona—. M’hauria agradat ser un ratolí alemany per veure l’escena… El cap de Hitler davant del vostre Hynkel jugant amb el globus terraqüi.

—Suposo que, al cap d’uns minuts, deu haver sortit de la sala cridant «Juden!», «art degenerat!», i això que no sóc ni jueu ni degenerat.

—Si hi ha hagut una projecció, és probable que tots els qui l’han organitzat els hagin pelat de seguida —va dir la Minna.

—És cert que no és especialment conegut pel seu sentit de riure’s d’ell mateix —va dir l’Oona.

—Per això penso que no l’ha vist. De tota manera, dubto que aquesta pel·lícula el pugui afectar de cap manera. Per escriure El gran dictador, vaig llegir el seu llibre, Mein Kampf. No dubta de res. No és algú que reflexioni sobre ell mateix, no té temps. Declara la guerra a tothom, això és tot. La seva manera d’encreuar els punys delata la seva manca de confiança en si mateix. Estic segur que Goering el tranquil·litza. És per això que he posat un personatge gros al seu costat a la pel·lícula: Hitler i Goering, com Laurel i Hardy!

—És veritat que vau néixer el mateix dia?

—No, jo li porto quatre dies!

—Quatre dies, és curiós… És el vostre doble, d’alguna manera. El vostre bessó malèfic. Segur que sabeu que té els ulls blaus, com vós.

—I fem més o menys la mateixa alçada.

Chaplin caminava amunt i avall de la sala com si fos l’Adolf. Es va posar a imitar-lo en alemany fals, fent sonar molt les erres.

—Und ich meflünzet dass ich gefünt mein Kartoffeln!

L’Oona i la Minna van estar a punt de treure el seu glop de gintònic pel nas. L’Oona admirava Chaplin des de Llums de la ciutat, és a dir, des del seu naixement. Com tots els nens nascuts als anys vint, havia crescut veient totes les seves pel·lícules, en sales o en projeccions privades, a casa d’amics. La seva preferida era La quimera de l’or, però també li agradaven El noi i Temps moderns pel seu sentit social i la seva violència, pròxima al treball del seu pare. En el fons, Chaplin era com un Eugene O’Neill còmic. Tots els seus temes eren dramàtics: la fam a Klondike, els orfes, la pobresa, la condició obrera, el totalitarisme. I en cada pel·lícula aconseguia mostrar en to còmic les pitjors tragèdies. L’Oona va començar a ser conscient d’on es trobava i el que passava: una cosa increïble, que mai no li havia passat a la vida. Parlar amb l’home del qual Scott Fitzgerald deia que admirava els peus lírics. L’amic de Somerset Maugham, d’Eisenstein i de George Bernard Shaw. Cal entendre que es venien nines amb la cara de Chaplin des de feia vint anys i que dirigia United Artists (una de les productores cinematogràfiques més importants, que havia fundat el 1919 amb Douglas Fairbanks, Mary Pickford i D. W. Griffith): conèixer Chaplin el 1942 era com conèixer avui algú tan popular com Rihanna, sent tan poderós a Hollywood com Steven Spielberg. I malgrat la Chaplinmania de la qual era objecte arreu del món des de feia tres dècades, els ulls blaus d’en Charlie continuaven lluminosos, vius, atents i tendres. No calculava res, era simple i espontani. Un creador com aquell podia ser fàcil de tractar? O bé feia servir el seu número habitual de vell comediant que sempre vol lligar, falsament humil? Sense adonar-se’n, Minna Wallis va contestar les preguntes de l’Oona:

—Charlie, és la primera vegada que et veig d’aquesta manera. Literalment estàs radiant —va dir.

—Sé el que vols saber. Si és gràcies a tu o gràcies a l’Oona. Doncs bé, em nego a caure en aquest parany tan groller, no diré que és gràcies a l’Oona.

Chaplin la contemplava; l’Oona il·luminava la sala més que un llum. Era minúscula com ell, veia prou bé que no tenia un cos espaterrant (en aquella època en deien cover girl o pin-up), però a en Charlie només li interessaven les cares, com a tots els cineastes. El cos no es veia a la pantalla, si més no el 1942. La cara, en canvi… era el que atreia la llum.

Després del sopar a casa de Minna Wallis, l’Oona va anar sense demanar cita als Studios Chaplin per tornar-lo a veure. Al principi la feien fora com si fos una fan qualsevol. A en Charlie li feia por un nou escàndol. Llavors la Minna va assetjar en Charlie fins que aquest va acceptar oferir-li un contracte per a una pel·lícula futura. Chaplin va fer anar l’Oona a casa seva a Summit Drive per donar-li classes de cinema. L’Oona es va avenir molt amb els fills d’en Charlie, que tenien la seva edat (Charles Jr, i Sydney). Però ella només tenia ulls per al seu pare…

L’anunci de la nova relació de Charles Chaplin amb la filla menor d’edat d’Eugene O’Neill va ser un escàndol nacional. Les revistes dels xafarders de Hollywood s’interessaven ben de prop per la vida agitada de Chaplin. Joan Barry acabava d’iniciar contra ell una demanda de reconeixement de paternitat. Quan es va projectar a finals del 1940, l’èxit del Dictador no va ser ben vist pel govern americà, que intentava guanyar temps i mantenir-se neutre en el conflicte. Hi havia molts ciutadans americans favorables a Hitler (com Henry Ford o Charles Lindbergh), aïllacionistes des dels desastres del 1917 o simplement no-intervencionistes per pacifisme. Els americans no tenien gens de ganes de tornar a fer la guerra; a partir de l’operació Barba-rossa, la majoria creien que calia deixar que els nazis i els comunistes es matessin entre ells. Això fomentava molt de sentiment anti-Chaplin. Aquell clima d’hostilitat va contribuir a accelerar el seu compromís amorós envers Oona O’Neill: el que és prohibit fa augmentar la passió. Per la banda de la noia, va ser l’extrema violència de la reacció del seu pare el que va precipitar les coses: estaven exactament en la mateixa situació de Romeu i Julieta. Des que van anunciar el seu compromís, Eugene O’Neill va tallar definitivament els ponts amb la seva filla i va morir deu anys després sense haver-la tornat a veure. La seva dona, l’actriu fracassada Carlotta Monterey, odiava Chaplin, que no la contractava mai. Però, sobretot, O’Neill no suportava la idea que la seva filla triés un altre pare que no fos ell. Charlie Chaplin i Oona O’Neill eren dos éssers sense pares: ell tampoc no havia conegut el seu. Més endavant, els dos germans de l’Oona es van suïcidar (Eugene O’Neill Jr., divorciat tres vegades, alcohòlic i sense feina, es va tallar les venes a la banyera el 1950, i en Shane, heroïnòman, es va llançar per la finestra del quart pis d’un edifici de Nova York el 1977), però l’Oona va aguantar perquè en Charlie la feia feliç. L’Oona va haver de lluitar per conèixer la felicitat: res no estava previst per a això en la seva vida, i tanmateix va passar, aquell dia: la nena solitària havia trobat un protector, com Holly Golightly amb el seu vell milionari brasiler. Entre el possible i l’impossible, no va dubtar ni un segon.