Li costa caminar pel passadís per anar al lavabo. Ja no pot llegir: les lletres ja no formen paraules, sinó jeroglífics. Se centra en un paràgraf, però el seu cervell es nega a registrar res més que l’olor de la carn d’home rostit. Té uns quants flashbacks: quan sent una porta que peta o un bullidor que xiula, a en Jerry li sembla sentir bombes que li esclaten al cap.

«Estimat Poppa,

Escric des de l’hospital de Nuremberg. Hi falten unes quantes Catherine Barkley’s^[10] aquí.

Tot va bé, llevat que estic en un estat permanent de dependència i he pensat que m’aniria bé parlar amb algú que estigui bé del cap. M’han fet preguntes sobre la meva vida sexual (que va molt bé, gràcies!) i sobre la meva infantesa (normal)… Sempre m’ha agradat l’exèrcit… Només cal fer unes quantes detencions a la meva secció. Ens dediquem a empresonar nens de menys de deu anys si són guenyos. Cal enviar alguns antics formularis a la jerarquia, per inflar l’Informe.

… He escrit dos més dels meus relats incestuosos, i alguns poemes, i un fragment d’obra de teatre. Si un dia deixo l’exèrcit, potser acabaré aquesta obra i convidaré Margaret O’Brien perquè actuï amb mi. Amb els cabells en raspall i un maquillatge Max Factor, podria interpretar Holden Caulfield jo mateix. Una vegada vaig interpretar amb força sensibilitat el personatge de Raleigh a Journey’s End.

Com va la vostra novel·la? Espero que treballeu molt. No la vengueu al cinema. Sou ric. Com a president dels vostres nombrosos clubs de fans, sé que parlo en nom de tots els membres quan dic no a Gary Cooper.

Donaria el meu braç dret per fotre el camp de l’exèrcit, però no per un informe psiquiàtric que digui “aquest-home-no-està-fet-per-a-la-vida-militar”. Tinc una idea de novel·la molt bona, però no vull que es digui que el seu autor és un imbècil el 1950. Sóc un estúpid, però no vull que ningú ho sàpiga.

M’agradaria tant que em contestéssiu si podeu. Havent sortit d’aquest merder, ja ho veieu tot més clar, oi? Vull dir respecte a la feina. Les nostres converses van ser els meus únics minuts d’esperança en aquest gran merder».

(Carta autèntica de J. D. Salinger a Ernest Hemingway, citada per Bradley R. McDuffie a la Hemingway Review datada a la primavera del 2011).

Arraulit al seu llit, amb els braços envoltant les cames plegades en posició fetal, en Jerry no va aconseguir dormir sense barbitúrics durant els sis mesos posteriors al final de la guerra. De vegades plorava fins a l’albada sense poder parar. Després de la capitulació d’Alemanya, es preguntava si estava definitivament o provisionalment boig. Tots els dies eren idèntics, i les nits duraven dies sencers. El temps no arreglava res, només hi havia hores idèntiques. Es va sentir temptat de posar fi als seus dies i les seves nits barrejant totes les píndoles de la planta. No menjava mai, estava convençut que no somriuria mai més. S’assemblava als cossos descarnats que havia arreplegat de terra a Dachau: un esquelet amb pell arrugada al damunt, els ulls mig clucs, desproveït de tot, sense carn, sense ànima, un titella atrotinat, un monstre, un zombi. La moda de les pel·lícules dels morts vivents va començar després de la guerra. Es veu ben clar on van trobar la font d’inspiració els cineastes americans. Els nazis van fabricar uns monstres que donaven la raó al seu racisme: ningú no els volia veure, provocaven insomni. Uns zombis van salvar zombis creats per zombis. La humanitat ja no hi podia fer res. Concepte obsolet, desqualificat, aviat substituït, al segle següent, pel de posthumanitat. La desnazificació era una tasca impossible: els nazis havien cremat totes les empremtes (l’acte de fe era el seu esport preferit: també el van aplicar a les seves pròpies obres). Com distingir els criminals de guerra dels qui només eren unes víctimes alemanyes d’Adolf Hitler? Els capitostos es feien passar per subalterns, explicaven que els veritables caps s’havien suïcidat tots, i que ells havien fet tot el possible per ajudar els jueus. Els assassins feien posat d’innocents. És clar, no es podien carregar tot el país… Es necessitaven alemanys per reconstruir Alemanya. La Primera Guerra Mundial havia donat la Segona Guerra Mundial. Sobretot, no s’havia de tornar a humiliar els alemanys, per evitar que la Segona Guerra Mundial provoqués una Tercera Guerra Mundial.

El jueu Jerry Salinger va veure el que ningú no hauria de veure. Havia lluitat per salvar jueus afamats, torturats, glaçats, gasejats, cremats. Era així, ho havia d’acceptar: acabava de fer la guerra per aquells esquelets servils. El que no podia imaginar era que aquella pau no alliberaria ningú. La massacre havia anat massa lluny, l’exèrcit americà havia arribat massa tard. La pau tampoc no serveix de res. Tot sovint somiava una dona esquelet que l’esbronca: «Gràcies, sí, gràcies, però per què heu trigat tant a venir? Vau desembarcar al juny, vau alliberar París a l’agost, i nosaltres moríem cada dia, vaig perdre la meva germana al novembre, i encara us esperàvem, i el meu pare va ser executat al febrer, i ningú no bombardejava les vies fèrries, ni el camp. Però, què fèieu? On éreu? I van matar tots els nens, cada dia, i van tancar mil persones en una granja i hi van calar foc, i ens trencaven les dents i ens buidaven els ulls, cada dia, i vosaltres no veníeu mai, mai!». En el seu somni la dona es posava a plorar, histèrica, «Déu meu, tinc gana, teniu res per menjar?». I ell no sabia què contestar-li i li allargava la seva ració. Ningú no els havia avisat, no podia imaginar que no se’ls havia de donar menjar. Aquests pensaments morbosos, inadmissibles, no paraven de voltar pel cap a en Jerry, com, més endavant, els mantres budistes i els refranys zen que l’ajudarien a viure en la seva reclusió voluntària de Cornish. Ningú no està preparat per assistir a una barbàrie com aquella, sobretot als vint-i-cinc anys. No volia que li agraïssin res, volia oblidar, tenia son, tremolava com les fulles de l’arbre darrere del vidre de la seva habitació. I tot tornava a començar, i continuava. La mort química només li havia proporcionat un petit respir. Quan el metge militar li preguntava com es trobava, sempre repetia el mateix: «El món està en flames».

Un dia va aconseguir sortir al jardí. Es va quedar assegut sota un arbre tota la tarda. Deixava que les mosques se li posessin als ulls. No deixava de veure el que no volia veure més. Sentia el xerric de les erugues dels Panzer i els picats dels Stuka, el clic de les mines explosives sota el peu i el xiulet de les bales que s’enfonsaven a les entranyes. Envejava les mosques. Volia ser la mosca posada a la seva mà, que es netejava, es fregava les potes l’una contra l’altra, alçava el vol i es tornava a posar a la seva cara. Li va saber greu haver-ne matat tantes quan era nen. Què és el trauma del combatent? És un beneit que demana perdó a una mosca.

El desgast psíquic del soldat Jerry Salinger no es curarà mai, aquesta angoixa no desapareix mai. La gent no es cura d’un post-traumatic stress disorder. El suïcidi de Seymour Glass a «Un dia esplèndid pels peixos plàtans» segurament és el seu. A partir del maig del 1945, en Jerry, que ara es fa anomenar J. D., es converteix en un mort vivent. O més aviat, tal com diuen sovint els soldats que tenen la síndrome del veterà: no és mort, però ja no forma part del món dels vius. La seva reclusió comença aquí. El seu aïllament no és una opció de dandi, sinó un dany col·lateral de la seva campanya d’alliberament de França i Alemanya: Salinger és romàntic el 1940, espia el 1943, bipolar el 1945, i agorafòbic i gerontofòbic fins a la seva mort.

A «Soft-Boiled Sergeant», publicada a l’abril del 1944, és a dir un any abans del seu intent de suïcidi, Salinger retreu al cinema que mostri uns soldats que moren bellament: «S’hi veuen nois molt ben plantats a qui engeguen un tret de manera neta, just allà on el tret no els espatlla físicament, i sempre tenen temps, abans d’agonitzar, de dir com estimen la seva xicota al seu país, amb la qual, al principi de la pel·lícula, se les havien tingut per saber quin vestit es posaria ella a la festa de Cap d’Any. O el noi que s’està morint lentament i tanmateix té temps de passar el paper que ha robat al general enemic i de resumir tota la història des del començament. I durant aquesta estona, tots els altres nois guapos, els seus amics, tenen temps de veure com mor el seu company més ben plantat. Després ja no es veu res, només se sent un paio amb una trompeta que es dedica a bufar-hi unes quantes notes. I veieu la ciutat del noi que s’ha mort, amb aproximadament un milió de persones, i on l’alcalde, la família del mort i la seva xicota, i potser el president, al voltant del seu fèretre, fan discursos, concedeixen medalles i porten una roba de dol més elegant que la de la majoria de les persones que es vesteixen per anar a una festa».

En la realitat, cal substituir el bell discurs en primer pla per crits de fura en segon pla, l’únic missatge que els soldats deixen és «ajuda’m, mama» i, respecte a l’homenatge nacional, cal acontentar-se amb un correu dut en mà per un oficial en uniforme amb posat d’enterramorts. El que provoca el trauma del veterà no és la indiferència ni la manca de reconeixement, sinó que la vida ha continuat. En tornar a Nova York el 1946, en Jerry es va ensorrar en veure de nou el porter gras del seu edifici que passejava el seu gos cada dia, tal com ho feia abans de la guerra. La gent havia continuat fent la seva vida, prenia l’esmorzar, anava a comprar a la botiga de queviures de la cantonada i passejava el seu quisso al voltant de l’illa de cases. El desfasament, aquesta era la causa principal de la depressió del combatent. La vida ha seguit el seu curs, és per aquesta vida que havien lluitat, però aquella aparició del vell doorman impertorbable va obligar en Jerry a estar arraulit bona part de la nit al seu pàrquing, amb el cap entre les mans, sense poder aturar els sanglots.

A «Soft-Boiled Sergeant», un jove oficial que es diu Burke porta un soldat al cinema a veure una pel·lícula de Charlie Chaplin. El sergent acaba de saber que la seva xicota s’ha casat amb un altre. I justament, mira, veu la seva exnòvia a la sala, una noia bonica asseguda amb el seu nou home. La pel·lícula comença, però el sergent s’aixeca en plena projecció per anar-se’n. Diu a l’altre:

«—Queda’t i mira-la. T’espero a fora».

Quan l’altre surt després de la pel·lícula, tenen aquesta breu conversa:

«—Què et passa, Burke? No t’agrada Charles Chaplin? Em feien mal les costelles de tant com m’ha fet riure Chaplin.

Burke contesta:

—No està malament. Però no m’agraden els paios baixets amb un cap graciós que són perseguits per paios més grans. I que mai no tenen èxit amb les noies. Em protegeixo, d’alguna manera».

El sergent Burke després és assassinat per un caça Zero japonès a Pearl Harbor.

Una hipòtesi interessant, tot i que ben recargolada, seria que fos en realitat Charlie Chaplin, ja el lladre de l’Oona, el veritable inventor de l’adolescent etern i torturat. Salinger no hauria fet altra cosa que recuperar el model del tramp: El vigilant en el camp de sègol és un succedani de Llums de la ciutat, en què el barret fort és substituït per una gorra. La puresa dels nens, la corrupció dels adults: les pel·lícules de Chaplin només parlen d’això. Va ser ell qui va iniciar el moviment. Respecte a la caricatura dels burgesos, Balzac, Flaubert i Zola ja duien el treball ben avançat. Una novel·la americana el va acabar: Babbitt, de Sinclair Lewis, el 1922. Ja només quedava recuperar la figura de l’adolescent romàntic i depressiu, que ja presenten Goethe i Musset. Holden Caulfield és una barreja de Charlot i del personatge d’Octave a La confession d’un enfant du siècle.

Després de la guerra, entre el 1946 i el 1951 (data de la publicació d’El vigilant en el camp de sègol), J. D. Salinger escolta Billie Holiday, Art Tatum i Charlie Parker en els clubs de jazz del carrer 52 entre la Sisena Avinguda i Broadway, per exemple al Blue Angel. De vegades torna a l’Stork Club. Un vespre, s’hi troba Humphrey Bogart acompanyat d’un immens panda de peluix que presenta a tothom com la seva promesa. Una noia intenta robar-li el panda, i es produeix una baralla^[11]. En Jerry potser va tornar a veure l’Oona, que de vegades sopava a l’Stork amb Chaplin, sempre a la mateixa taula que abans de la guerra. No crec que haguessin parlat, Chaplin era molt gelós. Però m’imagino en Jerry sol al bar, pensant en el seu passat i la seva solitud, escoltant la música i les rialles, observant les baralles i les abraçades amb la boca oberta. En Jerry amagat a la gran sala, l’Oona i el seu marit al Cub Room: cadascú en el seu món. L’Stork es va mantenir obert sense interrupció el 1944 i el 1945, l’any més llarg de la guerra. M’imagino Salinger rient massa fort, bevent whiskys d’un glop i parlant tot sol, veig el bàrman que li pregunta si té cap problema.

—Vinga, pren una copa amb mi —diu en Jerry—. He vençut Hitler, for God’s sake.

—No, gràcies —contesta el bàrman.

—Doncs beuràs tant sí com no, tros de suro!

I en Jerry llança el contingut de la seva copa a la cara del bàrman.

—Llepa’t les galtes a la meva salut, collons! Si no, et serraré en dos per veure què hi tens, a la panxa.

A en Jerry se l’enduen a fora els guàrdies de seguretat, l’expulsen de l’Stork Club, estomacat, borratxo, com Joaquin Phoenix al principi de El mestre.

—Era la meva taula, la taula sis, era casa meva, i tant, estúpid!

Tot això és altament probable. Si Salinger va marxar de Nova York va ser perquè ja no el deixaven entrar enlloc. Adolf Hitler va tenir la mateixa amargor de veterà traumatitzat a partir del 1919. Desmobilitzat i desfet, frustrat i desvagat, vençut i perdedor, en Jerry va fugir per no convertir-se en un dictador.