Això no és una ficció

Quan preguntaven a Diana Vreeland si els seus records més extravagants eren fàctics o ficticis, ella contestava: «It’s faction».

Aquest és un llibre de pura facció. Tot en ell és rigorosament exacte: els personatges són reals, els llocs existeixen (o han existit), els fets són autèntics i les dates es poden comprovar totes a les biografies o als llibres d’història. La resta és imaginària i, per aquest sacrilegi, demano als fills, néts i besnéts dels meus personatges que perdonin la meva intrusió.

Als Estats Units, Truman Capote va inventar una etiqueta per designar aquest tipus de novel·la: «non-fiction novel». Entrevistat per George Plimpton al New York Times del 16 de gener del 1966, defineix el seu projecte com «una forma narrativa que fa servir totes les tècniques de l’art de la ficció, mantenint-se el més pròxim possible als fets». En català, es podria traduir com una ‘novel·la no fictícia’. Quin horror.

M’estimo més dir-ne facció, ja que aquesta paraula existeix a la nostra llengua. Insinua la idea —emocionant en temps de pau— que l’autor d’aquesta narració seria una mena de soldat que fa un torn de guàrdia, o el cap d’una perillosa sedició.

Com que els personatges d’aquest llibre van tenir unes vides molt secretes, l’espai del novel·lista hi té un lloc augmentat. Però, solemnement, vull declarar això: si aquesta història no és veritable, me’n sentiria molt decebut.

F. B.