El 2014, a la ràdio es passen el dia posant cançons que parlen d’heroisme. «A Real Hero» de College (la banda original de Drive), «Hero» de Chad Kroeger (la música de Spiderman), «The World Needs a Hero» de Megadeth, «Hero» de Regina Spektor, «Save the Hero» de Beyoncé, «Hero» de Mariah Carey, «Hero» d’Enrique Iglesias, per no parlar dels clàssics «Heroes» de Bowie, «Heroes and Villains» dels Beach Boys, «Je ne suis pas un héros» de Balavoine… Els adolescents només tenen ulls per als blockbusters americans fets per Marvel o DC Comics: Superman, Batman, Spiderman, Iron Man, els Watchmen, els X-Men, els Avengers, Captain America, Wolverine, Hulk, etc. Quina diferència hi ha entre aquest desig de poder i la fascinació nietzschiana pel superhome? Entre les tempestes d’acer i Man of Steel? Entre les Valquíries de Richard Wagner i Thor? Quan la indústria del cinema americà no imagina aquests homes superiors, gasta centenars de milions de dòlars per explicar de totes les maneres possibles la fi del món. L’apocalipsi és el seu altre tema predilecte.

Arriba un moment, en alguns països, en algunes èpoques, en què els homes semblen esperar un esdeveniment important i tràgic que permeti resoldre tots els problemes. Aquests períodes en general s’anomenen preguerra.

El món està preparat per a la pròxima. Un nou conflicte mundial eixugaria els deutes públics, impulsaria el creixement econòmic i reduiria la sobrepoblació. Els nens consentits i amnèsics dels països rics esperen inconscientment que un nou cataclisme faci lloc per als supervivents. Volen deixar un rastre. Somien, sense confessar-s’ho, que la Història no s’ha acabat. Busquen una nova utopia, noves escissions. Volen un nou enemic per massacrar. Voldrien quedar traumatitzats per una altra cosa que no fos un episodi de Saw a YouTube. La joventut del 2014 està en dol d’opcions tràgiques. Li manquen destruccions. Les generacions anteriors li han llegat un endeutament colossal, una desocupació massiva i un planeta contaminat. L’avorriment existencial, el sentiment de buit, la frustració globalitzada alimenten aquest desig espantós que s’anomena nihilisme. Un desig de servir per a alguna cosa, de lluitar per un ideal, de triar el seu bàndol, d’arriscar la vida per ser un heroi. No és sorprenent que alguns es facin terroristes: què és el terrorisme sinó l’única opció dels antiherois per improvisar una guerra en temps de pau? El període de bonança que viu Occident és el més llarg de la seva història, i potser està a punt d’acabar-se.

Em fan por els herois; tanmateix, escric un llibre sobre un d’ells.